Crec que el meu ipod m’amaga coses. Bé, no estic dient que l’inimitable artilugi d’Apple m’amagui cançons o àlbums. És ben contrastat que el sistema de categorització de l’itunes és infalible. No, no, el que passa és que el meu ipod m’amaga la seva pròpia intel·ligència. I crec que és molt savi, i potser una mica tímid. Diria que m’espia des del seu gran ull quadrat, finestra pretesament cega i indiscutiblement lluminosa, fent veure que és l’objecte inert que vaig comprar a la botiga. Però a mi no m’enganya. L’altre dia, camí de Vic, l’Ipod es conjurava amb el paisatge emboirat de la Plana per convertir el pas del tren on jo viatjava en un quadre bellíssim. Feia sonar els Fleet Foxes i el seu folk lissèrgic i tardoral. Tenia en marxa el sistema aleatori de tria de cançons i no em podia imaginar una millor elecció musical. És com si un poeta em xiuxiuegés “tot és possible, incrèdul” des de la butxaca de l’americana! Això no és tot: a vegades em sembla que se’n riu de mi, l’ipod aquest: uns dies abans, el juganer cervell del petit aparell situava, una rera l’altra, el Roll Over Beethoven de Chuck Berry amb una sonata per cello del compositor alemany. Com va acabar el xoc de Beethovens? Bé, gràcies. Vam riure una bona estona: el Ludwig, en Chuck i jo mateix. L’Ipode ronronejava satisfet al fons de la bossa.
Author Archives: oriolllado
És només rock'n'roll?
El rock’n’roll. Vegeu: la més frívola mostra de la indústria cultural, oda percutiva de la gran cadena de producció artística, enèssima mutació capitalista, la píndola dorada. Això pensa Thomas Murrow, el catedràtic comunista que pontifica des de l’excel·lsa Cambridge, fidel als ideals del 1917, malgrat els horrors d’Stalin, malgrat el cinisme dels soviètics a Txecoslovàquia i Hongria. Murrow és un dels protagonistes de Rock’n’roll la rodona i vibrant lectura del text de Tom Stoppard que Àlex Rigola ofereix per unes poques setmanes a la sala gran del Teatre Lliure. Està clar que el rock’n’roll és molt més que la reduccionista versió marxista del vell catedràtic. D’això va, precisament, l’obra. Stoppard reivindica el paper transformador del rock -sense obviar la seva capacitat d’autodestrucció, el seu autisme- i el contraposa a la fi del vell -i caduc- debat de les ideologies del segle XX. Hi ha qui diu que l’obra explica la fi del comunisme a través de la història recent del rock’n’roll. D’altres defensen que és un gran fresc polític de la segona meitat del segle passat. Si, és clar. L’obra és, principalment, això mateix. Però a mi, m’ha semblat trobar-hi algunes coses més: Stoppard situa el rock, en la seva versió més contracultural dels setanta, com una ideologia més. El rock, desafiament hedonista, compormís desafiant amb el món en plena transformació. El rock no és la teoria d’un món en procés de canvi, és la pràctica d’aquest canvi. Ara, aquí. És l’ideologia sense ideologia. Agredolça, dura, humana i finalment esperançada, Rock’n’roll, l’obra, discuteix la tesi stoneiana. És només rock’n’roll?
L'Ateneuesfera, una mena d'oasi
Dissabte, a l’Ateneu Barcelonès, va tenir lloc una trobada de blocaires, la qual, sembla que no pugui ser d’una altra manera, es fa conèixer com a Ateneuesfera. Malgrat que la tertúlia va desenvolupar-se en l’ambient cordial i assenyat que és propi a la institució que l’acollia i al tarannà dels seus membres, vam sortir de la trobada sense un posicionament clar: escrivim Ateneuesfera o Ateneusfera? Vam parlar de coses més importants que aquesta ‘e’ desamparada, però crec que la pregunta exemplifica bé el to de la reunió, entre irònic i entranyable, al capdavall, ben proper. Era la primera vegada, que hi treia el nas, i ho feia convidat per en Guillem Carbonell, autor del millor pols de Barcelona a la xarxa, citat pel mateix Quim Monzó. Em va agradar conèixer personalment bloggers que segueixo, com en Miquel Saumell, el Ràdar de Sarrià; la Sílvia Cobo, la Lolacomomola; en Marc Roca, en Marcús veí de can Vilaweb; i la Núria Masdeu. I també descobrir-ne d’altres, com en Janquim, en Toni Bernat o en David Rodríguez. Tot un plaer, això de confessar-se públicament al voltant de les addiccions 2.0. Tot un consol això de poder deixar anar ‘a tu també et passa?’ amb la tranquil·litat que no seràs mirat com un extraterrestre. Al sortir de la trobada, el corrent imparable de compradors en el qual es converteix aquesta part de Barcelona el dissabte a la tarda em va prendre sense que hi pogués fer res. L’Ateneuesfera és, com l’Ateneu, un oasi privilegiat, pensava, camí de Portaferrissa, entre centenars d’àvids compradors…
FOTO: Guillem Carbonell.
Les trampes de Björn Lomborg
Torna l’ecologista escèptic. Fa uns dies, el Guardian publicava un nou article de Björn Lomborg, el pretès conservacionista, convertit en un dels flageladors més coneguts del pensament més benintencionat. Com sempre, trobem coses interessants en el discurs de Lomborg. D’acord, hi ha moltes incongruences en les polítiques públiques per fer front al canvi climàtic i és evident que la lluita contra el sobreescalfament de la terra requereix -i requerirà encara més- un finançament de tamany monstruós. El danès ho denuncia amb el seu estil directe i hàbilment informat en les mitges veritats. Però es queda a mitges. Com sempre. Lomborg, al capdavall, fa un plantejament reactiu. El seu discurs no pretèn fer-nos pensar, sinó que busca que no pensem més: potser és millor no fer res, –ve a dir el danès–, que tot va bé, en el fons; i que aquella mà invisible de l’Adam Smith continua tenint cura de nosaltres. Conservacionista? Conservador! Lomborg denuncia només les vergonyes d’una de les parts, i ho fa aprofitant el rebuig –la por!–que els canvis culturals provoquen en el ciutadà de peu plà. Es queixa de les inversions per aturar el canvi climàtic, tot reclamant inversions concretes en, per exemple, la millora de la captació de l’aigua, vist que l’augment de la temperatura portarà l’aridització en moltes parts del planeta. El que no diu és que en aquestes inversions de les quals es queixa tant, també es preveuen moltes actuacions d’adaptació a la nova realitat. No és cap error, però. En Lomborg ho sap perfectament. Tots els vells règims -i Lomborg n’és un espavilat portaveu- intenten sembrar la desconfiança i el recel per les transformacions requerides. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]
Joan Carrera: la sensibilitat i l'acció
Ha mort el bisbe Joan Carrera, nascut a Cornellà però badaloní d’adopció, ja que en aquesta ciutat va viure una part molt significativa de la seva vida. Amb ell perdem un referent importantíssim del compromís de molts religiosos del país per la democràcia i la justícia social. No sé si, estrictament, Carrera va ser un d’aquells ‘curas rojos’, tot i que s’hi va relacionar força i va compartir alguns dels seus objectius. Era home de poques paraules, i les que deia venien acompanyades d’una múrria ambigüetat que a voltes podia ser una mica frustrant a l’oient passavolant, però que, en canvi, revelaven una altíssima sensibilitat, més a prop de la glossa que del míting. Però la sensibilitat, en les persones compromeses amb la seva gent, pren sovint la forma de l’acció. I el bisbe Carrera en va fer molta, d’acció: acció pels nouvinguts de fa quaranta anys i pels de fa quatre dies. Recordo una taula rodona que vaig compartir amb ell l’any 1999. Parlàvem de nova immigració quan aquest fenòmen a mi em semblava més entretingut que urgent. Però per ell era una realitat ben propera. Sabia de què parlava. Les seves paraules van situar-me a lloc, amb aquella elegància distant que hom espera trobar en un religiós d’alt rang. Va refredar, plè de raó, les meves argumentacions que de tant políticament correctes havien perdut tot sentit: no serveix de res negar els problemes, –deia el bisbe–, hem de saber donar respostes a les persones que, avui, estan convisquent amb els nous veïns de les nostres ciutats, no hem de riure’ns de les seves preocupacions, ni menystenir-les. L’escapisme de l’esquerra, que d’alguna manera apuntava Carrera, va donar corda al PP i els seus vídeos-denúncia. Ara ens en lamentem. El nostre país ha fet molta sort de tenir persones com el bisbe Carrera, bé que ens hàgim permès el suïcida luxe de no escoltar-los prou. Bona feina, bisbe.
Algunes reaccions:
- Al bloc de Jordi Llisterri: Que parli Carrera, el bisbe del diàleg
- Al bloc de Ferran Falcó: Ha mort Joan Carrera
- Al bloc de Jordi Casadevall: Joan Carrera 1930-2008
- Al bloc de Carme Laura Gil: Amb Déu Siau, bisbe Carrera
- Al bloc d’Antoni Vives: El meu bisbe Carrera
- Article de Jordi Pujol a l’Avui: Ens deixa feina per fer
- Article de Josep Maria Soler, abat de Montserrat, a l’Avui: Pastor de l’església, servidor del poble
- Article de Jaume Oliveras a El Punt: Un home de Déu
- Article de Josep Lluís López-Bulla a El Punt: Un home de fe compromesa
- Entrevista a La Vanguardia, el 1997 (és una mica enverinada…), però val la pena: Accediu al pdf aquí.
El cinquè en joc
La seguent definició obre la novel·la de Robertson Davies, el Cinquè en Joc, editada amb amor i ofici per la gent de Libros del Acantilado: “La figura del cinquè en joc s’aplica a aquells personatges que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat, són igualment importants per al desenllaç de la trama. Aquesta denominació es va començar a utilitzar en les antigues companyies de teatre i d’òpera per referir-se a l’actor que encarnava aquests personatges”. La vida és plena d’aquests personatges, tots i totes hem estat un ‘cinquè en joc’ en algun moment o altre. Qui sap si potser ara mateix som aquesta figura distant i diligent que convenç el príncep per reclamar la corona, que dóna refugi als amants perseguits, que desvetlla el secret que fa caminar la trama però que es manté prudent, rera la cortina. A la novel·la de Robertson Davies, el gran escriptor canadenc nascut el 1913, res és tan clar –així són les bones novel·les–, i ben aviat un es troba davant d’un joc de miralls. Qui és l’heroi? I l’heroïna? Qui és en realitat el cinquè en joc? Dubtes de gruix per una lectura que és un vertader plaer. Sort que el llibre és la primera part d’una triologia, la Triologia de Deptford, que espero amb ganes anar desgranant.
Tornant de Barcelona
Sospeso si agafar el bus: tancar els ulls, mentre el vehicle recorre la ciutat il·luminada, desfent un camí fàcil, d’esma: el camí de casa. I mentrestant, a les fosques i sense moure’m del seient, transito mil-i-una dreceres sense tenir idea d’on menen. Penso també: i si agafo un taxi? Aixecar el braç amb el gest greu de l’home elegant que fa tard a una cita però que amaga les cartes rera una mirada indesxifrable. Deixar-se caure al seient de darrera i afluixar-se el nus de la corbata, potser per trobar la mirada còmplice i aprovadora del taxista. És tard, és fosc, estic lluny de casa. Aquest matí a les set m’he deixat una cosa: la corbata. Agafo el bus.
El canvi climàtic i les lleis relatives…
Així ho ha dit el jutjat de Midstone. El jutge ha absolt sis membres de Greenpeace que l’any passat van danyar, per valor de 35.000 lliures esterlines, una planta d’energia alimentada amb carbó, a Kingsnorth, Kent. La decisió s’ampara en una llei de 1971 que justifica l’ús de la força contra una propietat privada en el cas que això pugui prevenir d’un dany major. Els autors de la llei pensàven en el cas d’haver de trencar una porta en cas d’incendi… però resulta que una interpretació posterior del text legal valora que entrar il·legalment en una instal·lació privada per pintar el nom del primer ministre Gordon Brown en una de les xemeneies està justificat perquè el potencial dany del canvi climàtic sobre el planeta és immensament més gran que les 35.000 lliures que va costar repintar la xemeneia! Els polítics i empresaris britànics es deuen haver quedat amb un bon pam de nas, diu l’Independent en aquesta notícia, tot movent-se incomodament en les seves poltrones. Si l’acció directa està justificada, quin serà el pròxim objectiu? Ja posats, però, ¿per què no fer alguna cosa més útil que un graffit gegant amb el nom d’un impopular primer ministre? [ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]
Els articles més llegits (setembre 08)
Segon mes de l’Àlbum de Retalls a Can Vilaweb (si voleu veure l’anterior versió a blogger, feu click aquí). A continuació teniu els apunts més llegits aquest mes de setembre:
Woody Allen i la granota d'anar a treballar
Woody Allen va començar a les clavegueres de la cultura. Va fer de guionista a tant la peça i va treballar en horaris del tot intempestius, fent ‘stand ups’ davant de públics autistes. Només amb el temps, i gràcies al seu talent (i a algun cop de sort, segur) ha arribat on és ara, a l’olímp dels creadors incontestats. A mi, però, em dóna la sensació que ell encara continua veient-se una mica així: aquell obrer que mirava d’obrir-se camí en el Nova York artístic dels setanta; una mica com si encara portés la granota de fer feina, com si tota la música aduladora que l’acompanya en les seves passejades europees fos només un brogit llunyà al taller. Roda una pel·lícula cada any com aquell que va a la feina el dilluns. Ep, però això no és pas dolent, i més quan ha sabut mantenir una alta qualitat en totes les seves produccions, però és el que és. Woody Allen no s’hi pensa gaire, per fer segons quines pel·lícules. Les fa, i llestos. A vegades ens fa tocar el cel, d’altres ens diverteix i ens commou només (només?) com aquells cantants de blues que van fent discos, sense gaire solta, només per no desengreixar la màquina. Són discos per disfrutar, en els quals descobrim alguna joia, entre una mica de palla, això si, que perdonem perquè hi ha cançons que bé valen un disc!
D’acord, l’última pel·lícula de Woody Allen, la tan comentada Vicky Cristina Barcelona, és un artefacte d’encàrrec… però té l’honradesa de no voler amagar-ho. Té, a més, una frescor envejable. Té, igualment, el ritme atropellat de les seves últimes produccions; la murrieria d’un vell que ja no creu res, i que continua contemplant meravellat aquesta criatura tan esquiva i capritxosa, la moral. Té, finalment, alguna cosa diferent, situada en algun punt de la sinuosa carretera que separa Rohmer i Almodovar (com assenyala encertadíssim Carles Armengol en aquest post). És una altra història començada un dilluns i enllestida un divendres? Un capítol més? Ja hi ha una altra pel·lícula de Woody Allen pendent d’estrenar. Benvinguda sigui. I per molts anys, què voleu que us digui!