PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT
Author Archives: oriolllado
Els apàtics europeus
A vegades està bé deixar reposar una pel·lícula. Vaig veure ‘Yo serví al rey de Inglaterra’ als Renoir Floridablanca a principis d’agost i fins avui, quasi un mes després, no m’he decidit a fer-ne el comentari. El film de Jirí Menzel, basat en una novel·la de Bohumil Hrabal, té molts números per ser una d’aquelles produccions europees tan llustroses com buides, per còmodes i políticament correctes: bons decorats, ambientació implecable i un argument que combina èpica, amor, història i uns quants badalls. Una pel·lícula ja vista moltes vegades, vaja. Fins i tot el que es presenta com a novetat, ha estat assajat altres cops: els nazis en clau d’humor? Vegeu, sense anar més lluny, ‘La vida es bella’.
Però resulta que no, que Jirí Menzel és un director expert i sensible, un petit clàssic al continent (flagrant ignorància, la meva), i que Bohumil Hrabal; un gran clàssic, aquest; novel·la com ningú la petita història del segle passat. ‘Yo serví al Rey de Inglaterra’, no és una pel·lícula ni amable ni simpàtica i això és el que, finalment la fa tant estimable. A mi m’ha calgut deixar reposar el film per anar més enllà de l’esplèndida fotografia i l’empàtica interpretació d’Ivan Barnev per entendre el que Menzel i Hrabal ens volen explicar, i que és quelcom terrible i vergonyant. La història del que es queda, el relat del que no va a la guerra ni defensa el país, del que fa la viu viu, del que para la mà i mira a l’altre costat. ‘Yo serví al Rey de Inglaterra’, retratant aquest ambiciós mosso d’hotel que arriba a la direcció dels millors establiments aprofitant la seva falta d’escrúpols i innata simpatia, explica la història de bona part dels europeus durant aquest segle, apàtics testimonis de l’horror més majúscul. Potser per això m’ha costat pair i entendre aquest film que ens fa transitar de la dolçor a l’amargor amb un pervers desmenjament.
Contra l'"sprawl", a Califòrnia
* Foto: Detall a Beverly Hills, Califòrnia. Per veure la foto més gran, aneu al meu compte de flickr, aquí.
Temps borrós en l'Amèrica més oblidada
El preu de l'ecologia
Els Déus de pedra van al supermercat
Winterson, per cert, té una pàgina web exemplar, on aprofita molt bé els recursos d’internet 2.0. Es poden llegir molts dels seus articles (per a l’Observer, el Guardian o el Times) i saber d’algunes notícies interessants. L’escriptora va invertir part dels seus beneficis en ‘Verde’s’, un supermercat singular, a prop del mercat d’Spitalfields, a Londres, on es poden trobar productes ben fets, sans i… ecològics. No és tan anecdòtic com podria semblar. L’opció de la novel·lista s’assembla força a les que acaben prenent els protagonistes de la seva novel·la: “My shop isn’t going to worry Tesco, and I won’t change the eating habits of Britain, though I’d like to try. What I am doing is using the opportunities available to me to make a difference, however small, and to put my money where my mouth is.”
Tours radioactius
Estem de vacances… i a Los Angeles Times ens parlen d’un tour turístic extrem. És el que ofereix Pat Welle, propietari del Columbia Kayak Adventures. Cada mes, almenys tres grups de persones recorren el riu Columbia per apropar-se a les restes del complex nuclear més contaminat dels EUA. Això passa a Hanford Reach, a l’estat de Washington, al nord-oest dels Estats Units, paradoxalment enmig d’un entorn natural plè d’interés. Actualment, les velles instal·lacions nuclears, que encara es troben en fase de desmuntatge, estan envoltades per un perímetre generós, on s’ha mantingut una necessària moratòria que ha portat a un enfortiment de la vegetació i la fauna. De fet, l’any 2000, prop de 200.000 acres van ser declarades monument nacional. Ara es parla de permetre l’entrada a l’històric reactor B, on es va preparar el plutoni per a la bomba després es va llençar a Nagasaki. Tanmateix, està clar que no ens trobem davant d’un espai visitable qualsevol. Aquesta indústria va portar un milió de morts amb un sol click. [NOTÍCIA EXTRETA DE SOSTENIBLE.CAT]