Les capses són importants, en aquesta pel·lícula. Guarden històries tristes, retalls de vida fallida, els tresors que hom no voldria trobar mai. I menys damunt l’armari, espatllant cruelment la pròpia existència. ‘Una palabra tuya’; l’adaptació de la novel·la homònima d’Elvira Lindo, dirigida per Ángeles González Sinde, parla de l’ombra del passat -allargada, com diu el lloc comú-, però principalment terrorífica. Tant que els protagonistes del film ja han llençat un terç de la seva vida intentant no pensar en les capses i el que aquestes serven secretament callades. Al film trobem unes sabates vermelles que acaben en una paperera de carrer, i un bressol inmòbil, que conté tot el dolor del món. Podríem dir que la pel·lícula; trista i brutal, malgrat l’enganyós to de comèdia constumista de la primera meitat de metratge; explica la història d’aquestes sabates i explica igualment el perquè del petit moisès sense moviment. Brillen Malena Alterio i Esperanza Pedreño, les dues protagonistes. Però Antonio de la Torre fa una autèntica creació del Morsa. Jo li donaria un Goya avui mateix.
Author Archives: oriolllado
Algú recorda els 'pijames'?
Que m’agradin els tastets, les gelatines, els cruixents, el wasabi i la cúrcuma no em fa disfrutar menys d’un bon arròs a la cassola o d’una bona escudella i carn d’olla, per citar dos plats nostrats sortosament irrepetibles. Per això, i sense voler caure en un tronat xovinisme culinari, em sobta i m’entristeix una mica que a Barcelona, avui, sigui més fàcil menjar un humus que unes faves a la catalana, un sushi abans que pollastre amb escamarlans… Arreu trobes brownie i tiramisú, mentre la crema i el flam de la casa sembla que facin nosa en els menús amb la tipografia més cuidada.
¿Han de tornar els fricandós, el còcktail de gambes, el meló amb pernil i els espàrrecs amb maionesa? Aquests eren els plats estrella dels restaurants de quan jo començava a anar a restaurants. ¿Algú recorda el ‘pijama’ i la veneració amb la que en parlàven els nostres avis? Bé, tampoc es tracta de tornar al sis-cents, ara que tenim els Toyota híbrids! El cas és que, tan si parlem de sofregits, com de carpaccios, cada vegada és més difícil destriar el grà de la franquícia, a la nostra ciutat. Potser n’hem fet un gra massa.
Foto: Detall al carrer Sant Carles de la Barceloneta. ORIOL LLADÓ.
Perplexos? Tant de bo!
Catalunya està perplexa, conclou l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), ens dependent de l’Institut d’Estudis Catalans. L’associació en qüestió, presidida pel sociòleg Oriol Homs, ha presentat aquesta setmana l’anuari Societat catalana 2008. Llegeixo la notícia al web del 3/24, mentre penso que, mira, veus?, algú, finalment, ha decidit buscat les raons científiques a la tertúlia de cafè. Obre la peça informativa una definició de la paraula perplex, imitant la dels diccionaris del segle passat (això és, el segle XX). Diu: “Perplex-a: (adj) Dit de la persona que, en plena confusió, no sap què decidir, quin partit prendre, què pensar.” Els sociòlegs de l’IEC comparen els catalans amb un adolescent: el jove s’adona que ha canviat –explica Homs– però està desorientat, no sap què fer, ni a on anar. Bé, potser si. Però no ho sé. Un adolescent? L’adolescent, al capdavall, no sap què fer amb l’energia que el corseca per dins, es menjaria el món amb quatre mossos, té pressa, li crema el rellotge al canell. Som així, els catalans? O som aquells avis del ‘si no fos’ que, palplantats al banc de la placeta passen de la suïcida queixa a la megalomania més hiperbòlica. La perplexitat és el gest de contrarietat que fa la persona que va a alguna banda quan s’entrebanca amb un imprevist. El badoc i el mesell no exercita la perplexitat, sinó la resignació. Perplexos, els catalans? Tant de bo! Però, ben pensat, hi ha una cosa pitjor que la perplexitat o la resignació: el pessimisme. Per això paga la pena llegir la crida a l’ambició feta per en Saül Gordillo al seu bloc aquest mateix vespre.
I no és soldat, i no és desconegut
'No em compraré tants discos'
Els antirestaurants, de moda
A Nova York, on, sinó?, ja parlen dels ‘anti-restaurants’, la nova sensació. Són locals quasi furtius, amb un tracte familiar i despreocupat, on es busca disfrutar amb una nova cuina. Una nova cuina? És que toca reinventar-nos l’etiqueta? Una altra vegada? Tic-tac. La màquina de titulars és insaciable. Nova York té aquestes coses! El públic d’aquests establiments situats en granges o pisos particulars està a la trentena i forma una mena de nova bohèmia: busca l’autenticitat més enllà de les pàgines de paper couché del dominical de torn, on, d’altra banda, potser escriuen de dilluns a divendres. Les xiruques són benvingudes, sempre que siguin North Face o Timberland. Però cal saber a quina porta trucar. La informació val més que els diners, al segle XXI! Exclusiva informalitat, la d’aquests antirestaurants.
Foto: Jennifer May for The New York Times.
Els apunts més visitats aquest agost
Aquests són els apunts més clicats aquest mes d’agost, el primer mes de la nova versió de l’Àlbum de retalls. Per consultar la resta de posts, més de trescents, heu de dirigir-vos a l’anterior versió, a blogger: albumderetalls.blogspot.com.
- Quin sentit té el Facebook?
- Aquell quart d’hora
- Els classificadors de papallones
- Bon any nou, en plena canícula
- L’Arca de Noè dels objectes inútils
- Almenys un cop a l’any, The Searchers
- Batman i el signe dels temps
- L’adéu a un vell company, la cinta de casset
- El preu de l’ecologia
- ‘És això, el que volia?’
Giraffes, l'altre Israel
Obama: el seu cognom és d'aquest tros de planeta
Un home arriba a Nairobi. És alt, prim, i ve de la Ciutat del Vent, Chicago, Illinois i, per bé que el seu vestit és senzill, es fa mirar: és elegant, pulcre i del tot inassequible. Té una mirada àvida per conèixer i l’inspira una flama incerta, que el confon i l’esperona a la vegada: qui sóc, que vull, on vaig? Preguntes que es creuen indistingibles en un foc que el crema per dins. I no de fa poc. És per això que és a l’aeroport de la capital de Kenia, aquest matí. A la sala d’arribades l’espera la seva germana, a qui ha vist només unes poques vegades, però amb qui el lliga una complicitat que el pren amb una naturalitat que no el deixa de sorprendre. Interpreta aquest lligam com un bon averany en la cerca que ha iniciat.Però resulta que li han perdut les maletes, al nostre home, i es queixa al personal de l’aeroport. Quan li pregunten el nom, no calen gaires explicacions. El seu cognom és d’aquest tros de planeta, on és ben corrent. El que al lloc d’on ve requereix explicacons i justificacions, aquí és rebut amb un somriure tranquil, quasi absent. “Obama”, -escriu l’hostessa– “vostè, així, és dels Obama?”, li pregunta encuriosida tot seguit. Com que, malgrat tot, ell resulta que encara no sap d’on és, calla, cortès, amb un gest inescrutable, mentre nota aquell foc a dins, encara.
Aquesta és una versió una mica lliure d’un dels fragments que més m’ha agradat –i emocionat– de Dreams of my father, el llibre que Barack Obama va escriure l’any 1995 i que he llegit aquestes últimes setmanes, com bé saben amics i coneguts, a qui he anat explicant anècdotes i pensaments continguts en aquest llibre sincer, lúcid i humà. Jo l’he llegit en anglès, perquè, per ara, no n’hi ha versió en castellà o català. Del tot imprescindible.