Les coses que guardem en capses

Les capses són importants, en aquesta pel·lícula. Guarden històries tristes, retalls de vida fallida, els tresors que hom no voldria trobar mai. I menys damunt l’armari, espatllant cruelment la pròpia existència. ‘Una palabra tuya’; l’adaptació de la novel·la homònima d’Elvira Lindo, dirigida per Ángeles González Sinde, parla de l’ombra del passat -allargada, com diu el lloc comú-, però principalment terrorífica. Tant que els protagonistes del film ja han llençat un terç de la seva vida intentant no pensar en les capses  i el que aquestes serven secretament callades. Al film trobem unes sabates vermelles que acaben en una paperera de carrer, i un bressol inmòbil, que conté tot el dolor del món. Podríem dir que la pel·lícula; trista i brutal, malgrat l’enganyós to de comèdia constumista de la primera meitat de metratge; explica la història d’aquestes sabates i explica igualment el perquè del petit moisès sense moviment. Brillen Malena Alterio i Esperanza Pedreño, les dues protagonistes. Però Antonio de la Torre fa una autèntica creació del Morsa. Jo li donaria un Goya avui mateix.

Algú recorda els 'pijames'?

L’amanida variada ha esdevingut tèbia; el mar i muntanya, fusió; els entremesos, entreteniments; l’arrebossat, tempura; el pastís l’hem deconstruït i el pà em tomàquet el servim en got de xupito. M’encanta això que encara n’hi diem nova cuina, tot i que de nova no en té res, a hores d’ara i diria que d’original, cada vegada menys. Però jo encara trobo que és divertida i espectacular, ideal per una persona com jo que li agrada tan el cinema com menjar.

Que m’agradin els tastets, les gelatines, els cruixents, el wasabi i la cúrcuma no em fa disfrutar menys d’un bon arròs a la cassola o d’una bona escudella i carn d’olla, per citar dos plats nostrats sortosament irrepetibles. Per això, i sense voler caure en un tronat xovinisme culinari, em sobta i m’entristeix una mica que a Barcelona, avui, sigui més fàcil menjar un humus que unes faves a la catalana, un sushi abans que pollastre amb escamarlans… Arreu trobes brownie i tiramisú, mentre la crema i el flam de la casa sembla que facin nosa en els menús amb la tipografia més cuidada.

¿Han de tornar els fricandós, el còcktail de gambes, el meló amb pernil i els espàrrecs amb maionesa? Aquests eren els plats estrella dels restaurants de quan jo començava a anar a restaurants. ¿Algú recorda el ‘pijama’ i la veneració amb la que en parlàven els nostres avis? Bé, tampoc es tracta de tornar al sis-cents, ara que tenim els Toyota híbrids! El cas és que, tan si parlem de sofregits, com de carpaccios, cada vegada és més difícil destriar el grà de la franquícia, a la nostra ciutat. Potser n’hem fet un gra massa.  

Foto: Detall al carrer Sant Carles de la Barceloneta. ORIOL LLADÓ.

Perplexos? Tant de bo!

Catalunya està perplexa, conclou l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), ens dependent de l’Institut d’Estudis Catalans. L’associació en qüestió, presidida pel sociòleg Oriol Homs, ha presentat aquesta setmana l’anuari Societat catalana 2008. Llegeixo la notícia al web del 3/24, mentre penso que, mira, veus?, algú, finalment, ha decidit buscat les raons científiques a la tertúlia de cafè. Obre la peça informativa una definició de la paraula perplex, imitant la dels diccionaris del segle passat (això és, el segle XX). Diu: “Perplex-a: (adj) Dit de la persona que, en plena confusió, no sap què decidir, quin partit prendre, què pensar.” Els sociòlegs de l’IEC comparen els catalans amb un adolescent: el jove s’adona que ha canviat –explica Homs– però està desorientat, no sap què fer, ni a on anar. Bé, potser si. Però no ho sé. Un adolescent? L’adolescent, al capdavall, no sap què fer amb l’energia que el corseca per dins, es menjaria el món amb quatre mossos, té pressa, li crema el rellotge al canell. Som així, els catalans? O som aquells avis del ‘si no fos’ que, palplantats al banc de la placeta passen de la suïcida queixa a la megalomania més hiperbòlica. La perplexitat és el gest de contrarietat que fa la persona que va a alguna banda quan s’entrebanca amb un imprevist. El badoc i el mesell no exercita la perplexitat, sinó la resignació. Perplexos, els catalans? Tant de bo! Però, ben pensat, hi ha una cosa pitjor que la perplexitat o la resignació: el pessimisme. Per això paga la pena llegir la crida a l’ambició feta per en Saül Gordillo al seu bloc aquest mateix vespre.

I no és soldat, i no és desconegut

El cap de rescursos humans d’una important panificadora d’Israel rep un encàrrec inusual: ha de descobrir perquè una de les víctimes mortals de l’últim atemptat suïcida a Jerusalem duia un full mig estripat de nòmina signat per ell a la bossa. El cos sense identificar de la dona; han passat més de 10 dies de l’explosió!; desperta la curiositat d’un tenaç periodista local, que pretén denunciar la indiferència de l’empresa amb els seus treballadors, car cap representant de la panificadora s’ha interessat per la noia, una immigrant d’un llunyà país de l’est. L’amenaçant idea del periodista arriba a l’amo de la fàbrica. Aquest home, –alt, resolut i temoròs, cabells blancs, de la vella escola–, decideix actuar. Vet aquí la feina que encarrega al cap de recursos humans: un home desdibuixat i adolorit, ombra incerta de l’impassible soldat que va ser: rescabalar l’honor de l’empresa, que és com dir rescabalar l’honor del propietari, el vell amo. ¿Però és només de l’honor tacat de l’empresa i del seu propietari, el que està en joc? La darrera novel·la de l’escriptor israelià A.B. Yehoshua, Una dona a Jerusalem, no és una novel·la de misteri, és una novel·la moral, diria, fins i tot, que és una novel·la patriòtica. Al capdavall, Yehoshua reflexiona sobre l’honor i el deure, el país i la comunitat, i la manera com aquests s’entrecreuen. Hi ha un dolor somort, en les pàgines d’aquest llibre, una mena de cerca a l’inversa que deixa petja i que fa pensar. L’únic personatge a qui Yehoshua dóna un nom -Iúlia Ragaiev- és l’única de qui no sabem res, mentre que del cap de recursos humans, de qui ho sabem tot!, no en coneixem el nom. L’escriptor israelià ens ve a dir que el soldat desconegut avui no és ni soldat, ni desconegut. Potser al segle XIX els països s’aixecaven amb el sacrifici anònim. Al segle XXI cal alguna cosa més. Cal una història. Un país sense històries és un país sense història, sense futur. No és només l’honor de l’empresa i del seu amo, els que estan en joc! Per això la lluita per saber qui és Iúlia Ragaiev –i quina és la seva història– és tan important.

'No em compraré tants discos'

Fa anys que prometo no comprar-me tants discos, com si aquest fos un vici reprobable! Però ho prometo, si, davant de qui calgui, quan calgui, com calgui: potser una mica avergonyit, o potser per no haver-me de justificar. O potser per totes dues raons… però ho prometo: no em compraré tants discos. Les caixes dels cedés s’acumulen en piles al menjador de casa, fent un mapa hermètic i misteriós a ulls profans i que jo no em canso de recordar a qui calgui, quan calgui i com calgui que és ple de tresors per a la gent amb gana de coses noves. De tant en tant, d’imprevist, jo també hi trobo algun tresor. Aquestes últimes setmanes em passa que no puc parar d’escoltar Revelation, d’AJ Roach, un disc introbable al nostre país, però que és una de les meravelles d’aquest any. Fa uns mesos, l’amic David Prat, el va convidar a casa seva i el Roach en qüestió va aprofitar per fer una actuació als Genis, un petit bar musical de Badalona, a quatre passes de casa. L’altre dia en Jordi Pujol me’l va deixar amb un gest confiat, ple de les millors voluntats. Sabia que em fondria aquesta sàvia i crua barreja de folk i elegant pop –impagables, per cert, els metalls del tema que dóna títol al disc–. Ara una còpia d’aquest disc vola cap a Badalona des dels Estats Units. Me’l vaig haver de comprar, volatilitzant, de nou, la promesa -no em compraré tants discos- que, us podeu imaginar, a aquestes altures ja ningú es creu.

Els antirestaurants, de moda

A Nova York, on, sinó?, ja parlen dels ‘anti-restaurants’, la nova sensació. Són locals quasi furtius, amb un tracte familiar i despreocupat, on es busca disfrutar amb una nova cuina. Una nova cuina? És que toca reinventar-nos l’etiqueta? Una altra vegada? Tic-tac. La màquina de titulars és insaciable. Nova York té aquestes coses! El públic d’aquests establiments situats en granges o pisos particulars està a la trentena i forma una mena de nova bohèmia: busca l’autenticitat més enllà de les pàgines de paper couché del dominical de torn, on, d’altra banda, potser escriuen de dilluns a divendres. Les xiruques són benvingudes, sempre que siguin North Face o Timberland. Però cal saber a quina porta trucar. La informació val més que els diners, al segle XXI! Exclusiva informalitat, la d’aquests antirestaurants. 
Foto: Jennifer May for The New York Times.

Els apunts més visitats aquest agost

Aquests són els apunts més clicats aquest mes d’agost, el primer mes de la nova versió de l’Àlbum de retalls. Per consultar la resta de posts, més de trescents, heu de dirigir-vos a l’anterior versió, a blogger: albumderetalls.blogspot.com.

Giraffes, l'altre Israel

Desconec perquè s’ha estrenat aquest estiu una producció isreliana del 2001 i perquè s’ha estrenat en dvd en un cèntric cinema de la ciutat, els Renoir del carrer Floridablanca, sense ni tan sols avisar els espectadors que no veurien la versió en 35 mm per la qual havien pagat! La pel·lícula, en tot cas, es diu Giraffes i és un thriller que juga a les nines russes: res gaire nou, d’acord, però, al capdavall, és prou interessant. Ho deu fer el fet que mostra un Israel ‘en pau’, absort en ell mateix, ben lluny del país que dia si, dia també omple titulars als nostres diaris. El film d’Itshak Grad és un puzzle d’identitats enganyoses on cal posar en dubte totes les evidències. Identitats enganyoses, evidències en dubte… potser aquest Israel no és, al capdavall, tan diferent de l’Israel en guerra que surt, dia si, dia també als nostres diaris i als de mig món.

Obama: el seu cognom és d'aquest tros de planeta

Aquesta passada matinada, ha estat escollit candidat a la presidència del país més poderós del món pel Partit Demòcrata. El mes de març passat, vaig escriure això en el meu anterior bloc. M’ha semblat oportú recuperar-ho ara:

Un home arriba a Nairobi. És alt, prim, i ve de la Ciutat del Vent, Chicago, Illinois i, per bé que el seu vestit és senzill, es fa mirar: és elegant, pulcre i del tot inassequible. Té una mirada àvida per conèixer i l’inspira una flama incerta, que el confon i l’esperona a la vegada: qui sóc, que vull, on vaig? Preguntes que es creuen indistingibles en un foc que el crema per dins. I no de fa poc. És per això que és a l’aeroport de la capital de Kenia, aquest matí. A la sala d’arribades l’espera la seva germana, a qui ha vist només unes poques vegades, però amb qui el lliga una complicitat que el pren amb una naturalitat que no el deixa de sorprendre. Interpreta aquest lligam com un bon averany en la cerca que ha iniciat.Però resulta que li han perdut les maletes, al nostre home, i es queixa al personal de l’aeroport. Quan li pregunten el nom, no calen gaires explicacions. El seu cognom és d’aquest tros de planeta, on és ben corrent. El que al lloc d’on ve requereix explicacons i justificacions, aquí és rebut amb un somriure tranquil, quasi absent. “Obama”, -escriu l’hostessa– “vostè, així, és dels Obama?”, li pregunta encuriosida tot seguit. Com que, malgrat tot, ell resulta que encara no sap d’on és, calla, cortès, amb un gest inescrutable, mentre nota aquell foc a dins, encara.

Aquesta és una versió una mica lliure d’un dels fragments que més m’ha agradat –i emocionat– de Dreams of my father, el llibre que Barack Obama va escriure l’any 1995 i que he llegit aquestes últimes setmanes, com bé saben amics i coneguts, a qui he anat explicant anècdotes i pensaments continguts en aquest llibre sincer, lúcid i humà. Jo l’he llegit en anglès, perquè, per ara, no n’hi ha versió en castellà o català. Del tot imprescindible.

Un món efímer?

L’exposició Ukiyo-e aplega a la Pedrera (entrada gratuïta, visitable fins al 14 de setembre) una bona colla de gravats japonesos dels segles XVIII i XiX procedents de la Bibliothèque Nationale de France. La mostra es subtitula, amb encert, ‘imatges d’un món efímer’. La senzillesa del traç es combina amb una prodigiosa tècnica tot formant unes estampes que són un reflex privilegiat d’una cultura tan fascinant fa dos segles com avui mateix. És un plaer contemplar-les. L’eclosió de l’Ukiyo-e es va donar de la mà de la incipient burgesia de les grans ciutats, que cercava una expressió cultural pròpia, bandejada aleshores de l’encarcarada cultura oficial. I així va anar-se consolidant aquesta mirada que, malgrat la seva fugacitat, manté intacta, a través dels gravats, el seu poder comunicador en el Japó dels bits i els neons d’aquest segle XXI que comença. La vida quotidiana i el seu temps detingut; la volàtil bellesa d’una onada; el capritxós esguard de l’actriu; el foc dels amants en la fresca nit d’estiu… el vers més simple deixa un relleu perenne en la planxa de fusta de cirerer. L’austera economia del dibuix amaga un treball que ni tan sols es pot comptar. L’Ukiyo-e, sense grans pretencions, va convertir en immortals les imatges d’un món balbucejant, que tot just feia les primeres passes. Potser com avui ho fan, tal vegada, els centenars de milers de d’imatges que els fotògrafs amateurs pengen, diàriament, en els seus fotoblogs.