Una temptadora fada alada i un enorme guerxo miren a l’observador amb les tres torres de Sant Adrià de Besòs al fons. El cartell de l’edició 2009 del festival The Cryptshow, apologia del gèner de terror i fantàstic, que té lloc d’avui fins dissabte a la biblioteca del municipi, mostra tres coses, i no són menors. La imbatible capacitat del genère fantàstic d’aplegar en una mateixa fórmula bellesa i horror; que Antoni Garcés, l’autor del cartell, ha fet un treball excel·lent; i que, en realitat, no hi ha ‘projectes petits’, sinó bons i mals projectes. I el dels Cryptshows és una proposta de nivell: té intenció internacional; aplega en el programa diferents disciplines i moments històrics; posa l’accent en els artistes del país; combina creació i reflexió; està ben situat a la xarxa i mostra una aposta pel català que és exemplar. Doneu un cop d’ull a aquesta informació de Vilaweb Badalona per fer-vos-en una idea.
Author Archives: oriolllado
Banderes impossibles
El títol d’aquest apunt és el el nom d’un grup de flickr (la principal xarxa social per publicar i compartir imatges a internet) on gent molt diversa publica imatges que suggereixen una bandera. Aquesta és una contribució meva, suggerida per Procsilas. És un detall de la façana lateral dels Laboratoris del Doctor Esteve, a Martorelles (Vallès Oriental). Podeu accedir al grup clicant en aquest enllaç i navegar una mica per les pàtries imprevisibles, que ens aborden (o ens poden abordar) en cada cantonada. Al capdavall una bandera és el diàleg subjectiu que establim amb allò que ens envolta en un moment determinat, un anhel que capturem en un símbol rectangular… un joc, un pacte. I així són una mica les fotos recollides en aquest àlbum online…
El preu de la informació
33 apunts en 48 hores. És el resultat del seguiment que el periodista Saül Gordillo ha fet al seu blog referencial d’un cap de setmana clau en el futur del nostre país. Del finançament, en Saül ha donat informació interessant, de forma concisa, amb un esforç d’enllaços destacable i amb un clar valor afegit atès el seu perfil d’analista de l’actualitat. Ho ha fet, a més, a temps real, amb rigor i parlant de mitjans, de mitjans diferents (cosa molt valuosa, tenint en compte que ell és director de l’ACN). El seu blog m’ha estalviat el soroll d’articles sense gaire suc i m’ha donat eines per ampliar la notícia (per si jo volia utilitzar-les). I no sé, de cop he pensat que jo hagués pagat per un seguiment així (ràpid, sintètic, enllaçat)… i no tant pel diari de l’endemà que he rebut puntualment, un dia tard, a la bústia de casa. El diari d’avui semblava, de fet, el diari d’ahir.
ANNEX:
Un parell de recomanacions: Al Twitter, aquest cap de setmana, també he anat seguint el diàleg creuat entre Carles Puigdemont (CiU) i Juan Antonio Donaire (PSC). Aquest darrer, per cert, s’ha fet un ‘fart’ de conversar amb internautes sobre la bondat del pacte de finançament; de fet, ha posat en marxa ‘consultori sobre finançament’ al seu blog.
Sobre un poema de Carles Riba
Hem estat com la gent que mira el mar: la gran temptació que a poc a poc desferma les voluntats ardides per la silent i avara rutina. Hem estat com la gent que un dia diu prou i, com d’una revolada, inicia la cerca de les terres daurades, enllà de les tenerbres profundes i onejants, la infinita mar deserta. Davant del seu esguard, ells, amb els seus records, els seus déus i els seus cants. Hem estat, així, com la gent que mira el mar. Els aventurers errants que naveguen per trobar illes amb ports fidels, consol breu, aquest: cap dolçor de la terra iguala la seva ànsia. Sempre demanen una ruta nova als estels, la gent com nosaltres. I la nostra nau va avançant, empesa per la sonora lluita. És així la nostra vida, amor, un combat de destins.
* Versió lliure del poema de Carles Riba, ‘Hem estat com la gent…’, inclòs dins el Llibre primer d’estances (1913-1919), inclosa dins l’Antologia poètica, a cura d’Enric Sollà i publicada per Edicions 62 dins la col·lecció ‘Les millors obres de la literatura catalana’. Avui fa 50 anys que Riba va morir.
Un altre article sobre vacances sostenibles
El turisme és la gran indústria mundial, l’exemple més eloqüent d’una realitat globalitzada. L’any 2005, representava el 10% del PIB mundial i un 8% dels llocs de treball del món. [Llegiu l’article a Sostenible.cat].
Els versos i les fulles del te
Hi ha versos que no et deixen estar. Et criden, després t’atrapen i finalment t’obliguen. Els apuntes, o els dius. Potser fins i tot els ‘penges’ al mur del teu Facebook, a veure què passa. Perquè saps que passarà alguna cosa. I passa. Em flipa (he pensat el verb força estona, i és aquest, sí, ’em flipa’) la manera com aquelles quatre paraules expliquen coses: coses que no sabies, o que et pensaves que no sabies; mareja una mica (fins i tot) la manera com, en deixar-les reposar, et mostren pistes, identifiquen dubtes i pors. No us ha passat mai? A mi contínuament. El tros d’una cançó, l’inici d’una poesia… És com una atracció sobrenatural, com si un globus ple de lletres t’enlairés –com li va passar a aquell nen de Dalt de la Vila– i l’únic que poguéssis fer és dir-te… ‘vale’, veurem on acabo? Perquè d’entre tots els versos del llibre has escollit aquells, perquè de totes les cançons que podies escoltar, has escoltat ‘aquella’. I penso que si tingués més paciència, i em fes menys por seguir les meves intuïcions, potser podria llegir el nostre futur en els versos d’un llibre qualsevol; tal i com feia l’Ethel de Gent del Barri (Eastenders), amb les fulles de te que, al final de la tarda, quedaven en la seva tasseta florejada.
El turista dadaista

Postals des d’un lloc on no he estat mai, és una frase massa bona per no haver figurat ja en el títol d’una cançó, un llibre… o una pel·lícula. A qui li estranyaria que el nou guió amb el que està treballant la gent de Miss Wasabi, capitanejats per Isabel Coixet, dugués, precisament, aquest títol? Però és que la idea és suggerent. Em recorda una mica aquella genial cançó de Family (aquí hi ha un encantador ‘cover’ del tema a Youtube), ‘Viaje a los sueños polares’, quan diu allò que ‘dibujamos sobre un mapa imaginario autopistas de gran velocidad, nos invade una ilusión desconocida y nuestra única intención es avanzar’. El viatge és l’anticipació, aquella ‘ilusión desconocida’ de la cançó, l’estat mental amb el qual ens aproximem als nous llocs, aquell moment que tanquem els ulls i ens deixem portar. Perquè, de fet, ben sovint, el viatger és feliç quan tanca els ulls i s’abstreu de colors i olors; que a vegades un viatja per recordar després i que quasi sempre el lloc acaba sent el de menys. L’altre dia, al meu Facebook, es va produir un debat interessant a partir d’un estat meu: ¿Per què, si m’agrada viatjar tant, m’agrada tan poc estudiar-me les guies? En un moment determinat de la conversa vaig suggerir que si algú em volia recomanar llocs per visitar d’indrets inexistents… que ho fes lliurement. La Gina de Tera i l’Ester Tur van acceptar el repte del turista dadaista. El seu retrat és divertit i… sorprenent! Els seus paisatges idealitzats són inexistents, i a la vegada estan a tot arreu. Són absolutament únics, i a la vegada són clarament intercanviables. Formen part de la llibreta on tot bon viatger apunta les experiències viscudes, i estan en l’atles secret que aplega els nostres llocs pendents! El viatge de veritat, el fem dins nostre.
Quan mires enlaire…
Cal tocar de peus a terra. Però mirar enlaire, també està bé. És recomanable. Dirigim els ulls amunt per trobar la frontera difusa entre pedra i cel, entre allò que és concret i el que és intangible. La ciutat és el carrer per on transitem, però també el camí impossible que ens tracen els quatre fils elèctrics divergents de la foto, metàfora –un pèl pessimista–, d’una quotidianitat apressada, que va massa a la seva. Sort que l’estiu ja és aquí, la veritat.
A tots ens ha passat, no?
En Joan Argenté no ha perdut la poesia

El poeta i amic Joan Argenté ens va regalar, dissabte passat, una lectura de poemes privilegiada. Va ser al final d’un dinar molt agradable al restaurant Sant Romà, camí de la Conreria, ja al terme de Tiana. Un luxe, aquest, que vam compartir la Dolors Sabater, en Jordi Lleal, l’Andreu Solsona i jo mateix. Aquesta era la petita delegació d’Òmnium Cultural que; d’acord amb el cosí d’en Joan, l’Agustí Pons; va visitar el poeta a la residència on l’atenen de fa uns mesos. Vam dinar uns fantàstics macarrons –que l’Argenté, amb cortés sol·lícitud, va insistir a que provéssim– i vam parlar de la Badalona d’abans i la d’ara –oportunament barrejades, perquè al capdavall la feina que ell i altres com ell feien a l’Albeniz o al Sant Josep als anys cinauanta tampoc difereix gaire de la que avui fem nosaltres–. En Joan ens mirava amb atenció i interès, i de tant en tant deia la seva: jocs de paraules, algun vers, anècdotes i bromes. Vam tornar contents, tranquils i també una mica impressionats. En Joan està gran –és clar– i també una mica desorientat, però llegeix poesia com sempre ho ha fet, amb senzillesa desafiant. La veu ha perdut potència, d’acord; però manté aquella intenció, continua cercant l’interlocutor amb la mirada clara. Les ulleres una mica caigudes, sobre el seu nas rotund: un gest capritxós, teatral, joganer, 100% Argenté. En Joan no ha perdut la poesia, amics. I això és, malgrat tot, una bona notícia.



