Focs inconfessables en una família 'molt' catalana

El primer llargmetratge de la directora catalana Mar Coll es diu ‘Tres dies amb la família’ i és una pel·lícula de les que queden. És el retrat d’una família ‘molt catalana’, la família Vich; burgesa, amb un peu a Sarrià i l’altre a les comarques gironines: plena de rituals callats, traçats amb la mirada severa del ‘què diran’, sempre amb el gest ben fermat, amb el caminar trist i pesaròs de les preguntes privades i amb la flama al cor de tots els focs inconfessables. Coll s’aproxima a la incomunicació familiar –aquest és, potser, el tema principal de la pel·lícula– amb una sensibilitat extraordinària. El retrat dels quatre germans, que es troben en la mort del vell patriarca, està fet amb una economia de recursos brillant. La descripció de la família és precisa, gens òbvia, denota un guió que pressuposa a l’espectador tota la intel·ligència. Però aquest film, per mi, despunta en un altre aspecte. No vol ser el retrat d’una institució en decadència –la família, la seva hipocresia inherent, el patriarcat i bla, bla, bla… que això, de fet, és previsible i està molt vist– sinó que és una foto en moviment d’una família que, certament, no és gaire exemplar però que és retratada sense judicis morals. Més important que els quatre germans és la figura de Léa, excel·lent Nausicaa Bonnín, la filla retornada del germà petit. El personatge interpretat per Bonnín és el contrapunt en clau de present de les intenses relacions de la família Vich. És una mirada amb la qual ens identifiquem. No jutja, no pontifica… però sí que il·lumina. Amb la seva debilitat finalment acceptada, amb els seus secrets confessats, Léa esdevé, al final del metratge, el referent familiar dels Vich, esgotats i asfixiats per tots els sentiments anestesiats durant massa temps. 

Desdoblem la realitat

La càmera a la butxaca, sempre a punt. Dimarts passat al vespre. Fèiem temps per al concert que Ry Cooder i Nick Lowe van reglar dimarts a Barcelona, a la sala 2 del Palau Sant Jordi. En la foto de l’esquerra vaig agafar la llum del cel; en la de la dreta, la del terra. Hi ha quatre persones que sospiren amb la ciutat als seus peus, en una el cel és amable i serè, en l’altra és encegador i inquietant. La foto ha desdoblat amb senzilla eloqüència un mateix moment…

La família pot ser 'un grup d'amics'?

“El primer día del resto de nuestras vidas” és una d’aquelles pel·lícules franceses que podrien ser americanes, filla d’una indústria sense complexos (per això és indústria), que equilibra bé la fórmula entre la comèdia, el drama i el llibre d’autoajuda, versió cinematogràfica. Això no vol dir que la pel·lícula no passi bé (que passa molt bé), només que amb els dies s’aprima una miqueta i va perdent pes en la memòria cinematogràfica. Tanmateix, m’ha fet pensar, bé que diria que per raons que van més enllà dels preceptius 35 mm. La pel·lícula de Rémi Bezançon ha estat un èxit a França. I ho ha estat retratant una història de (pretesos) conflictes generacionals que, curiosament, queden oportunament diluïts en el guió. Perquè aquesta és una pel·lícula adreçada als pares nascuts als anys seixanta, un interessant ‘target’ comercial. La insatisfacció amb els destins de l’existència, la transgressió de la norma, els nous començaments… tot són estats que formen part del bagatge vital i emocional d’aquest col·lectiu d’edat, i, en el fons, no són gaire diferents dels dels seus fills. Al film, per tant, no hi ha un xoc de generacions: pares i fills es fan preguntes similars. ‘El primer día del resto de nuestras vidas’ planteja un joc irreal –potser també irrealitzable…– i una mica trampós que, tanmateix, és interessant sociològicament: la família es pot convertir en una ‘colla d’amics’? A la pel·lícula, que és una mica autocomplaent, sembla que sí. En la realitat…

* Aquest apunt em recorda que tinc pendent de fa una bona colla de mesos un post sobre les Gilmore Girls…

Madrid-Barcelona i la plaça del Raspall

M’explica una amiga que Madrid són les carreteres que hi arriben i en marxen. La de València, la de Barcelona, la de Burgos, la de la Coruña… Veure una ciutat d’aquesta manera pressuposa una mirada, la mirada radial. Ella, que és de Madrid, ho troba ben normal, i em sembla bé, que consti. Perquè Madrid, en el fons, exerceix la centralitat amb indiferència, ben convençuda que aquest és el seu paper innat: els camins comencen i acaben a la Puerta del Sol. La ciutat no és el lloc, és el mitjà: Madrid és un gran paisatge imprecís (per canviant), la suma de les moltes i diverses mirades de la gent que hi és de pas, l’ambició afilada, l’encaixada segura, el somriure que desafia. És per això que ‘per entendre Madrid cal saber de les carreteres’, insisteix ella. Però amb la meva amiga parlem de tot això, i de moltes altres coses: del terme que ens acull els dos; Barcelona, la ciutat dels prodigis. Ho fem a la plaça del Raspall. És diumenge a la tarda, falten pocs dies per l’estiu. Els gitanos de Gràcia estan contents amb el seu català acolorit i bulliciós. En aquesta plaça, el Gato Pérez, l’argentí que va decidir fer-se català, devia pensar la seva Rumba de Barcelona. Una cançó, aquesta, que també pressuposa una mirada. Una mirada amb un “ritme inquiet”, un punt nostàlgica, que és plena d’excepcions, que “viu gronxadeta entre mariners” i en la qual, per bé o per mal, per be i per mal, o ni per bé i ni per mal, no hi ha carreteres, sinó ports, carrers i places.

El cementiri de les lletres

El post d’avui el fan cinc amics que en les últimes hores han respost la pregunta: “On van els estatus del Facebook que un escriuria però que, finalment, ell mateix decideix escriure?”. Vaig penjar aquesta qüestió al mur del meu Facebook ahir a la nit. La primera a respondre va ser la periodista Gina de Tera: “al mateix lloc que els propòsits de principi d’any”, deia. Graciós, ocurrent. Però no, diria. Al meu entendre, els estatus no són exactament propòsits; són petites postals, versos solts, promeses, secrets, codis en clau. Els propòsits un se’ls queda per un mateix, no? En Jordi Jubany, blocaire interessat en ensenyament 2.0 potser s’hi acostava més. El seu apunt arribava uns pocs minuts després: “al mateix lloc que les fotos que no es fan”, deixava escrit. Un ‘estatus’ –aquella frase que respon a la pregunta ‘què et passa pel cap’ i que els usuaris de FB coneixen tan bé– és una mica com una foto: busca la immediatesa, està a pocs clics de distància, i és un paisatge -vital, personal, íntim- capturat per a tots els altres. D’acord, doncs. Tanmateix, la Maria Lladó, reconeguda ‘estatutaire’ i l’Oriol Galgo, productor, crec que arribaven a la clau del que volia dir. El pudor, el secret desvetllat, el joc privat, la complicada tensió entre el que es mostra i el que no: “Al mateix lloc que tot allò que vols dir i mai t’atreveixes” (la Maria); “I els que escrius i borres immediatament?” (l’Oriol). Finalment, i ja passades unes bones hores, la Lídia Hervàs, també periodista, recordava amb la seva ironia i un (cert) coneixement de causa: “¿a dónde irán los besos que guardamos, que no damos?”. I aquí acaba aquesta breu nota. Recordatori modest que una conversa és, a la vegada, indestriablement, tot allò que mostra i tot allò que amaga. I que això tan val si estem davant d’una cerveseta, o davant del teclat d’un ordinador.

Del PopArb, em quedo amb…

… les dues bateries de Mazoni, síntesi del pop més brillant fet avui en aquest país, conduïdes per la veu de Jaume Pla, cronista existencialista a ritme de dance. Em quedo també amb el que tothom m’havia dit (i que es va complir): un mai oblida un concert de Love of Lesbian, perquè hi ha himnes que embruixen i un no pot restar impassible davant un prec com “podría ser tan fácil, sería espectacular, si fueran reversibles aquellas noches de incendio”. Més coses al sarró: la fúria pop de Miqui Puig i el seu Conjunto Eléctrico (tan corpulent, tan vulnerable, amb tantes veritats a la butxaca); la violència rítmica de Two Dead Cats, potser la gran revelació del festival; el trepidant pop ‘barat’ de Joe Crepúsculo; l’irònic i honrat viatge al passat que ens proposen Angelina i els Moderns (amb Phil Musical de ‘guest star’)… La llista continua amb el primer directe de Manel que m’ha agradat de veritat; els plantejaments de soul orgànic i elegant d’Élena, que em van sorprendre quan no m’ho esperava; i amb dj Milkyway i dj Delafé (a la foto), per la seva selecció de soul en la sessió que tancava el festival, final de festa immillorable (pel bon humor, per la transparent diligència, per l’erudició de la proposta) d’un festival en estat de gràcia, el PopArb, cinquena edició. Torno satisfet, ja es veu, perquè el PopArb és un oasi privilegiat on disfrutem una cultura viva i seductora sense escoltar consignes, ni parlar de baròmetres, sense fer-nos mala sang. És la ‘normalitat’ a la qual aspirem convertida, durant dos dies, en un present alegre i efervescent. Un oasi, vaja. Un privilegi.

Michael Jackson vs. Caetano Veloso

L’autoproclamat ‘Rei del Pop’ va morir ahir, a Los Angeles, d’una aturada cardíaca, tot i que Michael Jackson –el nostre Jacko– ja feia anys que anava morint poc a poc, convertit en una figura grotesca i tràgica, del tot inexplicable. Caetano Veloso va descobrir l’any 1992 un dels seus últims grans hits, Black or White, i el van convertir en una cosa nova, tota una cançó protesta!, a l’inici del seu disc Circulâdo Vivo. “It don’t matter if you’re black or white” cantava Jackson dos anys abans de la versió del brasileny, en el que semblava una provocadora defensa a la seva decisió d’emblanquir-se la pell. La cançó sintetitzava per a molts la bogeria creixent de l’artista, immers en un procés de desnaturalització xocant. Quin escàndol. I Black or white era, en efecte, la cançó d’una persona que no troba el seu lloc al món, una cançó sobre la desdibuixada petja de la raça en un context de redefinició de les identitats… una cançó sobre l’angoixa de viure en un món obsessionat per la imatge. Curiós, no?, Michael Jackson, precisament ell, l’home obsessionat amb el mirall, l’home que vol deixar de ser allò que era… abocava en 4 minuts una colla de preguntes gens frívoles, algunes de les quals van ser agafades per Veloso, el gran cantautor brasileny. Perquè Michael Jackson era un lletrista clarament irregular, en la majoria de casos del tot prescindible, però com tot gran artista mirava d’explicar-se a través de la seva obra (vegeu sinó cançons com ‘Man in the mirror’, ‘You’re not alone’, ‘Leave me alone’…). A vegades cal un poeta per descobrir un altre poeta. I jo avui m’agafo a la mirada de Veloso per intentar descobrir els dubtes i les certeses que Jackson va abocar en tantes i tantes cançons, més enllà del ritme, més enllà dels guants de blanc i el moonwalk, en el camí de trobar Jackson més enllà de Jackson. A veure què trobo.
Foto: Michael Jackson, als 13 anys. (AP)

La cançó de l'estiu i els miralls afavoridors

Aquest estiu ha començat amb vent i fresqueta, però amb la feina feta. Abans de quedar inaugurada la temporada, ja hi havia a totes les cases, a totes les ràdios i a tots els mòbils la cançó de l’estiu aprovada per aclaparant majoria (i gràcies a una bona campanya de publicitat… clar). Es tracta de Summercat, de Billy the Vision and the Dancers (premiats o condemnats per aquest encegador focus mediàtic, encara no se sap). La melodia de la cançó és pur Jonathan Richman, però és només el pàlid reflex de l’original rock’n’roll festiu que el cantautor de Boston defensa des de fa més de 30 anys! L’omnipresent ‘Summercat’ és la banda sonora d’un anunci d’una cervesa nacional (si és que això existeix) i serveix, colateralment, de reclam d’una petita illa dels Països Catalans, Formentera. Però més que un publireportatge turístic, em sembla una estudiadíssima idealització d’un jove d’avui. És per això que funciona tan bé, l’anunci. Retrata a la perfecció una generació dubitativa –quina m’agrada més, la rossa o la morena?–, que conjuga en present –per això la història del vídeo no continua, sinó que torna a començar– i que frueix dels escenaris naturals amb la mirada de l’espectador –aquesta és la història de tres turistes, el territori és només la pell, l’anècdota propiciatòria. L’anunci de l’Estrella és imbatible, per això mateix. La cançó hi ajuda, clar, i també l’illa, segur. La clau del seu èxit, però, és la manera de posar davant el seu públic objectiu un mirall ben deformat… però molt i molt afavoridor. Bé, així és sempre la publicitat, no?