Els retalls més llegits aquest maig

Primavera Sound, el paradís artificial

Camperes de mitja canya, amb preceptiva minifaldilla; ballerines de totes menes, fins i tot amb talonet; nàutiques (sí, tornen!); victòries (aquestes, ja han tornat, fatídicament); hawaianes incòmodes però indiscutibles per al públic lowcost; converse, a punt de passar del must-have al must-avoid; munichs; camper ben nostrades; alguna abarca militant; sandàlies d’inspiració espartana; talons d’imprudent elegància; vans; sabates italianes, de punta afilada (per home i per dona, tan sexis, elles). I les guitarres afilades del vell Neil Young alliçonant el personal perquè ell ja era allà molt abans que tots els altres, posant al dia el seu “Everybody knows this is nowhere”. Tothom sap que això és enlloc. El Primavera Sound de nou ha congregat durant una setmana el catàleg més complet del nou cosmopolitisme de mercat. Barcelona convertida en la capital de la cultura globalitzada, escenari d’un nou paradís artificial, elèctric, sorollós, vital i redemptor. Everybody knows this is nowhere. 

Suècia, paisatge fantasma

És una intuïció però diria que Déjame entrar (Låt den rätte komma in) la singularíssima història de vampirs del director suec Tomas Alfredson és, avui, una de les pel·lícules més comentades a Barcelona. És una pel·lícula de terror? És possible combinar la poesia amb una història de xucladors de sang? Acaba bé? O acaba fatal? Què serà de l’Oskar quan sigui gran? Quants anys té l’Eli? M’agrada, quan passa això. No és només que ningú s’acaba de posar d’acord amb la resposta a aquestes preguntes, és que ni jo mateix ho tinc clar. He deixat reposar aquest apunt una bona colla de dies, esperant qui sap quina certesa. Però tan se val, no hi és. No hi és a la pel·lícula, no hi és a la vida. L’amor dóna i treu la vida. Quin sentit té, això? D’això va, en el fons, Déjame entrar. Diu el guionista John Ajvide Lindqvist, que també és autor del llibre en el qual es basa el film, que ‘aquesta és una història d’amor’. Diu, també, que ‘té un desenllaç feliç’. No us confieu. Déjame entrar és un viatge inquietant al món de les preguntes sense resposta. Hi ha amors que maten, diu el lloc comú. Sí. La pel·lícula aborda aquesta qüestió universal (eros i thanatos) a partir d’un material conegut, que agafa prestat de la sèrie B nordamericana, i hi afegeix –per si l’altre temàtica no tingués prou pes!– una interessant reflexió sobre Suècia, el nostre emblemàtic ‘nord-enllà’ convertit aquí en un inquietant paisatge fantasma, com aquells boscos sinistrament encantats de les rondalles.

"Hui vos tinc enveja"

“A totes/tots els que sou capaços d’emocionar-se -i patir- amb el futbol, de sentir aquella eufòria sense límit, sense fisures reservada a la infantesa… Enhorabona! Hui vos tinc enveja.” Res, només això, que no cal dir res més. Una frase ‘prestada’ del Facebook de la periodista Lídia Hervàs i que comparteixo del tot, aquest dijous estrany, d’eufòria afònica i mirades vidrioses.

I quan surt l'Spock s'escolta un 'ooooohhhh'…

No he estat mai un ‘trekkie’, més enllà de la distant simpatia amb la qual, algun estiu, havia seguit alguns capítols d’aquesta sèrie. En canvi, he vist totes les pel·lícules de la saga de la Guerra de les galàxies. Però les aventures de Darth Vader i companyia no em fan perdre el son (per no dir que, a més, que darrerament fins i tot em posen una mica nerviós). Que tampoc en sóc cap fan, vaja. Tota aquesta justificació –sí, és una justificació– per dir que el millor de la nova pel·lícula d’Star Treck és quan surt Leonard Nimoy, l’actor que interpreta el mític Spock, i a la sala s’escolta un ‘aaaaaahh’ de reconeixement i alegria… Una cosa és que no siguis un fan de la sèrie, o de les pel·lícules, o dels llibres d’un determinat autor… i l’altra no emocionar-se amb l’emoció dels altres. El cine, també és això, no? I, així, si això em serveix pel cine, ¿per què no em serveix pel futbol? Això, donarà per un altre post, segur.

La pel·lícula, d’altra banda, és molt correcta. Està portada amb vigor i administra molt bé l’acció. L’Star Treck de JJ.Abrahams s’ha ‘starwaritzat’ i és plena de referències a Indiana Jones (la cursa amb la moto), Superman (el naixement del capità Kirk), o Star Wars (el costat fosc de Nero, el capità romulià, el planeta de la neu) i, em diuen, també de Lost, l’invent del senyor Abrahams.

El planeta a cop de zàpping

“D’A a X“, la primera novel·la que es tradueix al català de John Berger, és un llibre volgudament desordenat, compendi d’una correspondència epistolar al llarg dels anys entre dos amants separats pel mur de la injustícia. És, principalment, una novel·la d’amor. Amor a la persona que estimes; al paiatge i a la seva olor; amor a la mare que ha perdut el fill a la guerra; amor a l’emigrant que ja no sap rera quin horitzó s’amaga casa seva; amor a les dones velles que serven els oficis i curen les persones; als homes que arreglen coses; amor a l’intangible, amor a un món més just. És, aquest, un llibre enclavat en les esquerdes de la nostra contemporaneïtat. L’argument no passa en cap lloc concret –bé que no és difícil veure referències al conflicte àrab-israelià– i així la novel·la esdevé un testimoni global –i per tant intercanviable– del dolor i la repressió. L’autor s’apropa a les notícies dels diaris tot rebutjant l’estadística i els condicionants polítics, i es queda en els sentiments. El tema no és original, però sí la mirada. Hi ha una perspectiva molt televisiva, en aquesta obra: el planeta vist a còpia de zapping; la dialèctica de la història, reduïda al vers de dos enamorats; la singularitat globalitzada… “D’A a X” és com una gran i reeixida prosa poètica, un collage molt suggeridor –no és estrany que Isabel Coixet i Benedetta Tagliabue l’aprofitessin per la seva recent instal·lació al Centre d’Art Santa Mònica. Berger aventura què hi ha rera aquell plor que ens esgarrapa des de l’últim pla d’una peça informativa en qualsevol informatiu diari. No pretén explicar-ho tot. En realitat, aquesta és una novel·la molt gran… sent una novel·la molt petita.

Quants àngels hi ha a Santa Maria?

No
m’esperava acabar el dissabte comptant els àngels que hi ha al
capdamunt del campanar de l’església del meu poble. Més que res, que el
divendres ni m’havia passat pel cap que al capdamunt de Santa Maria hi
habitaven més alades criatures que coloms i rat penats. “Quants àngels hi ha dalt del campanar de Santa Maria?” Aquesta era la
pregunta del dissabte del Joc de Badalona,
potser la més divertida de les proposades fins al moment. Cap al migdia
corria el rumor que un dels àngels tenia cara de granota i entre els
feligresos ludòpates s’havia extés un interrogant majúscul: comptava
com a àngel? “Els ciutadans, astorats decidiren associar-se i formar
les CCOO (Contestar Correctament On time i Online)”, deixava escrit la
meva germana, la Maria. En Carlos Casado, tot un enginyer, s’atrevia a
apuntar una possible resposta a l’enigma: l’àngel-granota és en
realitat un príncep blau (i no s’ha de comptar, per tant). Mentrestant,
a peu pla, el rector, Mossèn Andreu, rebia la Laura Garcia, que
passejava per allà, tot dient-li… “què, tu també vens a comptar els
àngels?”. “No jo només venia a fer un tomb”. No és gens estrany que la
Dolors Sabater escrivís al cap del dia: “saludo gent que no conec que,
com jo, busquen
la placa, i passejo per primera vegada per un passeig on hi ha
avallaners! aquest joc és fantàstic!”. La descoberta, l’imprevist,
l’impossible… ¿àngels amb cara de granota que en realitat són un
príncep blau? Uau, i jo, clar, arribats a aquest punt, ja feia estona que
m’havia deixat d’importar si al campanar hi ballaven vuit o nou angelets… Participar no és el més important… és el més divertit.