Hi ha catalanofòbia a les xarxes socials? Sí. És significativa? Potser sí, per bé que també crec que la renovada salut d’aquesta trista expressió es deu a un canvi de canal (de la taula del bar a la xarxa social), més que no pas a un increment de la seva influència i intensitat. Almenys per ara.

“Ya que estamos podría arder Cataluña entera”, “…pues ni un vaso de agua os llegará”, “el fuego purifica”, etc. És difícil xiular i fer com si res o parar l’altra galta en el context d’un incendi tan dolorós com el que aquestes hores arrasa l’Empordà. Una part de la comunitat independentista a internet ha passat a l’acció (ep, amb tota la bona intenció) amb el web apuntem.cat, en el qual redifonen aquests comentaris, a mode de denúncia. Aquesta iniciativa fa confluir una activitat habitual entre molts piuladors del país que de fa mesos, en alguns casos, anys, es dediquen a convertir el seus timelines en miralls de la intolerància. La comprensible irritació que generen s’acompanya d’un inevitable morbo. Ha dit morbo? Alguns mitjans digitals i també en paper es llancen a capturar els improperis en notícies com ‘la xarxa bull d’insults contra tal i qual’. Res gaire nou. Abans de les xarxes socials hi havia aquells llibres ràpids “Els insults del PP”, “Les frases de la COPE”, etc. Fàcil, fàcil… Massa fàcil, en realitat.

La dependència dels catalans amb Espanya s’expressa de moltes maneres, també així. L’esglai i l’addicció conviuen en una fórmula molt única que ja fa temps que ha començat a ser contraproduent. Tot plegat ha contribuït a definir el gran quadrilàter en el que sembla que s’ha convertit la nostra cosa pública i en el qual hem perdut llençols i matisos, a la cerca de l’insult més sagnant i la resposta més tallant.

El pitjor de la catalanofòbia no són els insults que rebem, sinó la fàcil manera amb la que li hem fet un lloc principal en el nostre relat de país.  I així convertim la caverna difusa de l’extremadreta més rònega i quant a vots absolutament marginal en els nostres interlocutors. I fem això obviant el que ens diuen les enquestes, per exemple que la major part de ciutadans espanyols acceptarien un procés d’independència… Parlem d’un auge de l’espanyolisme al país (basat en el joc de comptar banderes), en el moment en què el sobiranisme és més fort i transversal (veure l’excel·lent article de Jordi Muñoz a l’ARA de diumenge) o que malgrat la campanya ben peixada de dos partits parlamentaris contra la immersió, només unes poques famílies demanen l’escolarització en castellà.

Denunciar la catalanofòbia mostrant tot el seu verí ‘desvetllarà’ consciències. Sí? Jo crec que més aviat reforça estereotips i que tendeix a polaritzar (per sort de moment amb poc èxit) un escenari que és molt més divers i complex que mai, però també més favorable i receptiu que mai.  Crec que les consciències ja les hem desvetllat. Ara toca una altra cosa, no? El procés de construcció nacional farà un pas de gegant, potser el definitiu, el dia que poguem invertir en política de veritat tota la energia que ens requereix aquesta guerra de les pedrades. Hem de passar amb més convicció a la seguent fase, menys còmoda i exigent. Aquesta nova fase ja no és la de detecció del ‘problema’, sinó la de la cerca de la ‘solució’. 

Sortosament comencen a sortir al debat de país alguns temes de pes; curiosament bandejats fins ara. Bona senyal, malgrat tot: Hi haurà catalans amb doble nacionalitat? Quin estatus tindrà la llengua catalana? Què prioritzarem quan siguem independents? Com serà la nostra economia respecte els nostres veïns? Curiosament, les persones que posem damunt la taula aquestes preguntes som ‘acusats’ de tebis o ingenus, o de coses pitjors (molt pitjors, paraula). I tanmateix, una majoria de gent comença a estar interessada en les respostes a aquestes preguntes. Els convidem a treballar-hi? Els necessitem.

Començavem parlant de ‘catalanofòbia’… Entenc i comparteixo la preocupació (i la indignació) per les expressions contra Catalunya a Twitter… però em resisteixo a donar a aquestes veus ‘soltes’ el paper de ‘contrincants’.  Però resulta que el nostre ‘contrincant’ som nosaltres i la nostra capacitat i tenacitat per engegar un projecte nacional atractiu, majoritari, possible i… del segle XXI.  El dia que deixem de ser independentistes serem independents.

——

Aquest apunt s’assembla molt (massa, malauradament) al que vaig escriure el setembre de 2010, tot coincidint amb l’anterior convocatòria de vaga general. En certa manera, ha estat ‘animat’ per aquesta encertada reflexió que en Roger Palà ha escrit fa unes hores al seu blog.

Podria dir-ne manifest personal, però és més aviat un intent d’endreçar i compartir alguns pensaments amb l’excusa d’un tema de molta actualitat (vaja, que d’això és del que es tracta en un blog, no?).

La cosa va per aquí:

Com a professional per compte propi, no em sento ni entès ni acompanyat pels sindicats (els grans i els petits, els espanyols i els catalans) i m’incomoda el maniqueisme i les còmodes simplificacions d’una part de l’anomenada ‘esquerra’. Tanmateix, demà faré vaga perquè crec que cal una resposta i perquè, la veritat, encara em sento menys entès i menys acompanyat pel discurs del ‘sí o sí’ de l’ortodòxia política i econòmica d’avui.

Faré vaga, doncs; però lluny de pancartes i de consignes; i de forma una mica solitària, quasi com a gest personal (cosa que no em satisfà gaire, ja ho dic -nota al marge). En tot cas, a alguns els semblarà massa, a altres massa poc.

Al carrer, demà hi haurà crits, empentes, insults i manipulacions a dojo. Previsible. Cortines de fum per impedir que es vegin les potencials alternatives (perquè de moment són, això, potencials) a algunes de les polítiques que avui ens donen per descomptat.

No sé si paga la pena preguntar-se si la vaga servirà de res, ja que això és pressuposar que una aturada d’aquesta mena és la Solució (així en majúscules) a alguna cosa. Malament si esperem això. La vaga és, o pot ser, un instrument més (bé que amb un impacte formidable) per intentar recuperar el lloc que ens pertoca en la conversa sobre el nostre futur i de la qual hem estat foragitats.

Que la vaga com a tal no sigui especialment eficient i que calgui posar-la al dia, que calgui reinventar els nostres instruments de representació política i laboral, que algunes consignes ens sonaran al segle XIX, que en clau de país hi ha alguns temes gens ben abordats en la convocatòria, que els reaccionaris d’un cantó i d’un altre faran per manera de boicotejar la iniciativa… tot això ho podem donar per fet. Però per a mi, cap d’aquestes raons no fa menys important, ni menys urgent, que avui, en el context del que ha passat aquest 2011, calgui dir (i fer) alguna cosa.

No em puc imaginar fer com com si demà fos un dia més, la veritat.

… faré vaga, demà.

Recull de piulades, articles, blogs… al voltant del debat iniciat per Eduard Voltas amb el seu article “En castellà també, si us plau”, publicat a finals de febrer al diari Ara. Hemeroteca articulada a través d’storify; es tracta d’un document parcial (per personal) i també forçosament provisional.

Hi he afegit, per cert, el diàleg que ahir van manteir el periodista Toni Soler i el professor Ismael Peña-López (com et presento, Isma?).

Podeu accedir a l’storify en qüestió a través d’aquest enllaç.

L’article En castellà també, si us plau que Eduard Voltas va publicar diumenge a l’ARA està removent el debat sobre la construcció nacional. Benvingut sigui, ja ho vaig dir fa set dies.

Tanmateix, apunto un parell d’idees gens al marge a l’entusiasta apunt meu d’aleshores. Venen a tomb de l’interessant article que Joaquim Arenas, pare de la immersió lingüística, va dedicar dimecres a la peça d’Eduard Voltas.

La primera idea: l’Arenas apunta amb bon criteri que no podem obviar el context polític i històric i que el castellà ha estat i és encara, –malgrat ell mateix, malgrat els seus parlants–, una eina (arma) política de primer ordre. No només això, la desigualtat, nascuda d’una imposició persistent de substitució, és ben viva, encara avui, malauradament. No podem obviar el context, per tant; i hem de garantir, no només que no es fan passes enrera en l’actual ordenament jurídic i normatiu, sinó que ampliem els àmbits d’acció i l’eficiència de les nostres polítiques per aconseguir la plena normalització de la llengua. Com a país, hem de dotar-nos de les eines adients, les normatives i les tècniques (per cert, entre les quals hem excel·lit, gràcies en bona part a la feina de gent com l’Arenas, però també de Voltas).

Ara bé, — segona consideració–, cal pensar a la llarga i mantenir i afinar la visió estratègica. De quina manera volem ser al món? Quin és el nostre valor afegit com a col·lectivitat? Què ens fa competititus i interessants? Aquí és on l’article de Voltas era especialment suggeridor.

Més enllà (que no pas ‘enlloc de’) de la necessària discussió sobre com administrem (lluitem) contra l’agressivitat dels principals partits espanyols, cal articular un debat profund, tan important, segurament, com el que el que es va plantejar al país les primeres dècades del segle passat.

¿Com reconèixer la Catalunya d’avui en un segle tan i tan diferent? De les certeses absolutes a les líquides, de les identitats soles a les identitats compartides, del món de les fronteres al món globalitzat, de l’anar fent a l’acceleració 2.0. Governar el nostre futur, no només defensar-nos. El debat de futur com a instrument de construcció en temps present. Primer independents, després ja veurem, diuen alguns. Segur? Així anem. 

Voltas ens interpel·la a parar la mirada en alguns temes importants: 1) decidir quina mena de país volem ser depèn de nosaltres i això ens convida a superar el victimisme i la superioritat moral tan estèrilment presents en bona part de l’independentisme, 2) la construcció del país no acaba l’endemà de la independència, 3) l’argument de venda basat només en l’economia és massa volàtil i poc sòlid a l’hora de plantejar un projecte nacional, 4) la construcció no es basa en la nostra capacitat d’aconseguir un sí, sinó en la nostra voluntat i habilitat de superar el fals frontisme a Catalunya (i continuem entestats a mirar cap a Euskadi, Bèlgica o Quebec!) amb l’objectiu d’incorporar totes les complicitats al projecte col·lectiu.

Que com diu avui Toni Soler a l’ARA, es tracta d'”entendre que no volem parlar de renúncies mútues sinó de conquestes compartides.”

* Fragment d’un cartell de 2009 d’Òmnium Badalona.

Els independentistes (no sé si molts o pocs) que fa temps defensem que el flamenc forma part de la nostra cultura i és un valor a defensar i protegir; els independentistes (no sé si molts o pocs) que posem l’accent en les complicitats dels nous (i sobretot ‘vells) vinguts amb el nostre projecte nacional i no només en les reticències i/o incomprensions; els independentistes (no sé si molts o pocs) que valorem una cultura potent que es mostra al món en català, castellà o anglès; els independentistes (no sé si molts o pocs) que treballem per la discussió (i superació) de dels patriotes de sempre per trobar espai als herois d’avui; els independentistes (no sé si pocs o molts) que no vam llegir l’alegria de molts catalans per la victòria de la ‘roja’ el juliol de 2010 com una ‘guerra de banderes’… Doncs bé, m’atreveixo a escriure que tots aquests independentistes, siguem molts o pocs, hauríem de donar les gràcies, Eduard Voltas per enriquir el debat nacional amb… (continua)

Dijous es va fer la preestrena del documental que Josep Rovira, periodista de TV3, ha dirigit sobre els 50 anys d’Òmnium Cultural i que s’emetrà dimarts al programa Sense Ficció. #Òmnium50A, el títol de la peça diu moltes coses: convergència amb els canvis culturals, capacitat de síntesi, economia… El títol diu moltes coses, el reportatge també.

És un reportatge, no pas un publireportatge; això, abans que res, i gairebé com un advertiment. La peça incomoda a estones i conté declaracions que el dia de la preestrena van allargar una subtil ombra de desconcert a la platea de CosmoCaixa on es va fer la presentació a Barcelona. Ja està bé, això. El documental explica què és Òmnium avui des d’una perspectiva periodística i el que es projecta és una visió necessàriament distanciada. Tanmateix, aquest esforç metodològic li dóna credibilitat i li fa guanyar atractiu com a targeta de presentació entre la ciutadania que encara no coneix l’entitat. Òmnium no vol mirar-se el melic sinó parlar de tu a tu amb tothom, fins i tot amb aquells que discuteixen allò que sembla un consens (sempre un concepte dinàmic, no és sobrer subratllar-ho).

El documental compta amb uns recursos gràfics d’una gran força; és especialment impactant el material cedit per la família Cendrós i que brilla en els primers minuts. D’altra banda, Josep Rovira aconsegueix plantejar amb cura i i molta intel·ligència un tema potencialment espinós: la -diguem-ne- militància burgesa dels fundadors. Hi ha la necessària reivindicació d’una Catalunya per sort molt més diversa que la d’un cert relat de la transició ha aconseguit imposar. El guió també reeixeix en la combinació de la reflexió històrica, les anècdotes entranyables (impagables Martí Boada i Enric Larreula!) i un cert humor. “Si cal paguem per ser independents”, s’exclamava Empar Moliner, que va ser aplaudida, entre rialles, en dues ocasions. Finalment, el director també se’n surt prou bé amb alguns dels testimonis diguem-ne sorprenents: Xavier Sardà polemitza amb les trampes habituals però és un encert incloure els seus plantejaments, perquè són estimulants i reflecteixen en bona part un target de creixement futur, a la qual l’entitat no hauria de renunciar.

Malauradament, el reportatge passa massa de puntetes per damunt d’alguns aspectes importants pel que fa a la darrera dècada.

La renovació d’Òmnium no va ser, en cap cas, un canvi de cromos polític (tot i que, és evident, va reflectir i propiciar canvis en la política). L’entrada de Jordi Porta i el seu equip van suposar l’inici d’una feina enorme, encara en curs, i que va implicar un procés de transformació profund per aproximar-nos a allò que ha de ser una associació extesa com poques en el territori i amb una agenda nacional ambiciosa. Vam assajar; assagem encara, de fet; un model sense gaires referents, però que no ha parat de créixer i que és, avui, un fresc autèntic laboratori de bones idees. L’esforç reeixit per construir un projecte a l’altura d’aquell dels primers fundadors es va fer superant el sectarisme i la partiditis amb moltíssima habilitat. Aquí la figura de Jordi Porta –a la qual es dóna molt poc joc en el reportatge– és indiscutiblement capital, així com, després, la de Muriel Casals a qui, merescudament, se’n subratllen les qualitats en el documental.

Dins el procés de canvi iniciat per Jordi Porta hi ha la incorporació de l’accent social amb diverses iniciatives engegades per intentar donar resposta al repte dels nouvinguts. El cas del Quedem? és paradigmàtic, però també el del voluntariat lingüístic. Algunes seus territorials, com la de Badalona, prioritzen de fa uns anys la cohesió social en la seva agenda de treball.

Aquestes dues mancances potser no desmereixen el reportatge –de fet, es pot dir que són implícites en el metratge– però crec que val la pena consignar-les (i compartir-les). El reportatge #Òmnium50A ens convida a fer balanç. Aprofito, doncs, la invitació.