Love letter, sota el pont de l’autopista

Quan mig Nova York volia santificar Bob Dylan com el nou salvador intel·lectual de la convulsa amèrica dels anys seixanta, el far polític i anímic de tota una generació; ell, el gran il·lusionista, feia temps que havia començat la seva fugida per un país que llegia en vers, més que no pas a cop de titular. Bé, deia, quan mig Nova York perseguia Bob Dylan a la cerca d’una pista, d’una paraula, d’una senyal… el gran trobador declarava tot murri: Smokey Robinson –sí, sí… el cantant de The Miracles i una de les ànimes del segell Motown– és el millor poeta viu dels Estats Units. Smokey Robinson és autor de cançons tan conegudes com The tracks of my tears, Get Ready o de My Girl… My Girl? Sí, recorden? “I’ve got sunshine / On a cloudy day. / When it’s cold outside, I’ve got the month of May. / Well, I guess you’ll say / What can make me feel this way? / My girl. (My girl, my girl)”. Paraules d’amor senzilles, tendres i inesborrables. Com aquestes; anotades en un cartell indicador de la C32, entre Morera i Dalt de la Vila.

Suposo que el que en realitat ens volia dir en Dylan és que la poesia salta sempre d’imprevist sigui en una cançó de moda, en un anunci de colònia o en un minúscul missatge escrit en qualsevol lloc camí de l’insti. Com el missatge capturat en aquesta foto.

Pots fer ‘play’ tantes vegades com vulguis

Nick Hornby escriu sobre els nous llaços que fan les noves famílies, siguin famílies o no. Les novel·les de l’anglès estan plenes de nous començaments, perquè avui les nostres vides són així, plenes de nous començaments. I les famílies són un espai que es fa, i es negocia (és a dir es plora, es toca, s’enyora, es sommia) cada dia i que va més enllà dels cercles de sang. A Juliet Naked, el seu nou llibre, editat per Empúries, tornem a assistir a la construcció d’un d’aquests inicis.

Vet aquí la història d’una parella grisa i esgotada, en Duncan i l’Annie, residents de Goolness, al nord d’Anglaterra, un poblet sense res més que un vent furiós que gela els ossos. Ell és un die-hard fan obsessiu, l’expert mundial en Croweologia, la ‘ciència’ al voltant de Tucker Crowe un obscur cantant de rock desaparegut misteriosament de l’escena musical després d’un disc mític, el tal Juliet Naked, que dóna nom al llibre. Un dia l’Annie, tan discreta, tan callada, discuteix a Duncan una opinió musical al voltant d’unes noves gravacions aparagudes de Crowe. Ai! Qui s’ha cregut que és, l’Annie?, es queixa el seu company. El comentari que ella publica en una pàgina especialitzada, ateneu virtual de quatre nàufrags del rock, acaba connectant a través d’internet (la xarxa, l’altre subtema del llibre) els tres personatges: Duncan, Annie i el yankee Tucker Crowe. Tres personatges en l’abisme, tres persones que cerquen a les palpentes el botó del ‘reset’.

Hi ha una mena de ‘tòpic’ que assenyala el senyor Hornby com l’escriptor dels singles, homes a la trentena, pillats de música, amb ulleres de pasta, camises de quadres i bla, bla, bla… Crec que Hornby mai ha estat això. A l’anglès li interessa aquest ‘home’ només en la mesura que el pot confrontar amb un projecte que, necessàriament, el sobrepassava: el de la família. La paternitat, l’amor en la parella estable, fer-se gran, el triomf i el fracàs en la vida professional, la mort… És un camí que anem fent sense deixar de preguntar-nos: i si és un laberint?

És en aquest trajecte vital sense gaires referents que Hornby tira, terapèuticament, del millor santoral: els sants d’avui carretegen guitarres i les escriptures tenen forma de cançó rock. La vida torna a començar amb la mateixa facilitat que podem tornar a fer play o almenys això és el que defensa l’escriptor.

Prínceps al soterrani

Els prínceps que Shakespeare va situar en la Sicília i la Bohèmia del segle XVII són avui tèrbols homes de negocis en l’Europa de les fronteres incòmodes. La sang blava esdevé sang de vendetta en els soterranis de l’economia submergida. Carme Portacelli proposa al Teatre Romea una singular lectura del Conte d’Hivern, una de les darreres i més inclassificables obres del dramaturg anglès. El conte d’hivern de Shakespeare té coses de conte d’a la vora del foc i és per tant un conte que convé no prendre’s massa seriosament (és, de fet, ple de bromes i incongruències). Això no obstant, la directora catalana oblida la distant autoironia que sembla suggerir el text original per proposar un assaig interessant i actual, i potser també excessivament trascendent, finalment. Portacelli reivindica la seva lectura com un assaig del poder ara i aquí. Emmiralla en la seva proposta una història d’amor i gelosia amb una història sobre el poder i la seva descomposició. En parlar-nos d’un mal marit, ens parla sobre un mal governant. Tot tirà és, en el fons, un infeliç. Un pobre home.

Per cert, que a l’acabar l’obra va tenir lloc un twittcol·loqui. Interessant iniciativa (en parla també en Jordi Lon), que aquell vespre coincidir amb una twitttertulia literària amb la gent de Llegim i Piulem. Dues iniciatives que lliguen de forma innovadora la cultura i el 2.0.

Enxarxant la cultura

Que quan parlem de cultura parlem també de vertebració i cohesió; que el repte, avui, és també en la manera com connectem els punts i en treiem tot el partit possible; que quan diem ‘cultura’ ens referim a un terme ampli i molt complex, que supera clarament les ‘set arts’; que quan discutim sobre finançament, cal superar la inèrcia de l’ajut ‘perquè toca’ i avançar cap al treball per projecte, molt més fàcil d’auditar i de situar dins d’una estratègia de ciutat consensuada; que avui més que mai la cultura és conversa i és construcció, i no només consum… Són algunes de les conclusions de la Taula de Cultura de Badalona, una plataforma oberta que aplega entitats i col·lectius des de fa dos anys. Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

(Múltiples) Horitzons

Això és Barcelona, senyors. Vet aquí el nou Poblenou, abigarrat i poc afavorit, vist (i després capturat) en el rètol del Restaurant Catamarán, al passeig Marítim del Bogatell. M’agrada el blanc que divideix la imatge en dos –allà on la foto es troba amb el cel blau d’un dia d’hivern–. Aquí es revel·la una línia de l’horitzó que marca amb força la composició. La línia és potent, i també falsa. Tota ciutat té, sempre, múltiples horitzons. Orientar-s’hi és més difícil del que sembla.

Please ‘log in’

Periodísticament som la rapidesa i el rigor amb el qual accedim a la informació i a les fonts. Abans ens servíem d’aquella ‘mítica’ agenda que anàvem carretejant de feina en feina;  ara és alguna cosa més complexa: un ecosistema de dades i persones penjat d’un espai al qual diem (ejem!) núvol. En un moment en el qual les grans capçaleres es difuminen, guanya pes la figura d’un periodista que s’ha de poder explicar i presentar per si sol (google guanya el cv, avui!); en un moment en el qual les notícies ja no arriben pels quatre carrils d’abans, guanya pes la figura d’un periodista que sap i pot tenir l’orella parada a més llocs (el timeline és més que el teletip 2.0); en un moment en el qual la informació no arriba a ser mai un producte tancat, guanya pes el periodista que sap aprofitar el procés al seu favor i al de l’usuari (el ‘making off’, un gènere informatiu?). Identitat digital, diueu? Sí, i tant. Please log in.

Dimecres passat compartia taula rodona (vegeu el resum) sobre identitat digital amb en Saül Gordillo, la Karma Peiró, la Neus Arqués i l’Àlex Gutiérrez al Col·legi de Periodistes. Participava en el cicle 10 en comunicació, impulsat per la Fundació Escacc.

Aquí teniu algunes referències més de la taula:

La importància de la identitat digital (una visió crítica, per Karma Peiró)
La identitad digital bien definida, clave para triunfar en internet (La Vanguardia)
La dieta digital (Roger Palà, Darrera la Nevera)

El vell Clint canta a la vida

Clint Eastwood torna a sorprendre. Diuen que el seu darrer film és una reflexió sobre la mort, que el director es fa gran i que és normal que centri el seu interès en el final del recorregut… del de tots, del seu. Potser sí… vaja, segur que si, però no només això. El títol de la versió espanyola és especialment desafortunat, en aquest sentit. ‘Más allá de la vida’ substitueix l’inexplicable, i en canvi tan oportú, ‘Hereafter’. De fet, és una pel·lícula sobre el que hi ha després? O és una pel·lícula sobre els que queden? És una pel·lícula sobre la mort? O és una pel·lícula sobre la vida? No són preguntes retòriques, són qüestions animades per un film atent que dóna molt més del que sembla. S’hi nota l’ull expert del vell cineasta, sempre tan interessat en la soledat i el dolor; però no hi trobem la mirada del que va dient adéu. En tot el metratge, i en especial en l’esplèndida seqüència final, trobem el compromís amb allò que batega. El vell Clint canta a la vida! Els tres personatges protagonistes tenen trajectories primer paral·leles i finalment coincidents. Cerquen com viure aquí, avui. Més enllà de la mort, la vida.

L’spotify del cine independent

Filmin es presenta com l’spotify del cinema independent. Aquest portal de cinema està promogut per diferents productores independents de l’estat espanyol (Cameo, El Deseo, Tornasol Films i Vertigo) i ofereix un catàleg sòlid i molt coherent del millor cinema independent mundial, amb ganes d’obrir-lo també a films inèdits i curtmetratges. És una mica com si els programadors del Verdi s’haguéssin fet per unes hores amb el vídeoclub de la cantonada. Una delícia! Les pel·lícules es poden veure en streaming (no cal baixar-les a l’ordinador): es poden veure en versió original, tenen una qualitat d’imatge quasi perfecta (sempre que hom tingui una bona connexió) i estan organitzades amb rigor i una encomiable fantasia (algunes de les catagories: ‘pel·lícula per a un dia de pluja’ o ‘descobrir nous móns’. El preu és molt raonable, per cert: ja que va dels 1.95 als 2.95 i hi ha l’opció d’accedir a una tarifa plana de 10 euros al mes.

La selecció de films haurà de crèixer, necessàriament (hi ha poca presència del cinema nordamericà de qualitat), tot i que de moment hi ha una base molt creïble i prometedora.

La indústria del cinema en crisi? Home, depèn. Aquí hi ha un nou model de negoci assequible, pràctic i de qualitat i que tracta el consumidor amb intel·ligència i respecte. Proveu-lo, té més intenció que Netflix i és molt més interessant que el servei de lloguer de pel·lícules d’Itunes.

Per cert, nosaltres vam recuperar la Mosquitera, sorprenent i inquietant exercici d’observació familiar d’Agustí Vila. Hi excel·leix Emma Suarez, interpretant en català (!) el paper protagonista.

Ombres xineses

Ai, aquests matins d’hivern, en els quals la ciutat sembla un gran teatre d’ombres xineses. M’agrada aquesta vista del passeig marítim de Badalona: les palmeres i les catenàries es projecten com si fossin retallables sobre un cel blau que és tot serenitat. Ja està bé. Respires fons i t’agafen ganes de sucar els peus en l’aigua freda del febrer. Abans hauràs de passar per la passera de l’arquitecte Soldevila. També està bé, això. Dissimulada entre el ferro i el cable ferroviari… trobem aquesta fantàstica estructura, una escultura que podem caminar. La passera ens ajuda a entendre una mica millor la ciutat i ens dóna pistes per continuar un diàleg que, de fet, arrosseguem de segles: la conversa excitant i saludable entre allò que és nou i allò que és vell. Ai, aquests dies d’hivern…

Especulació arbitrària

País de Neu (El Cercle de Viena)“D’aquesta manera, aquella dansa que no havia vist mai representada en viu es va convertir en una cosa d’un altre món. Per a ell no era una entelèquia, sinó poesia celestial. Per més que ho qualifiqués de recerca, però, no es dedicava a res més que no fossin especulacions arbitràries. El que feia no era analitzar la dansa com un art representat per ballarins de carn i ossos, sinó estudiar-la com el resultat de les imatges que bullien en la seva imaginació a partir de les paraules que llegia i de les fotografies que veia. Era com si adorés una amant a qui no havia vist mai.”

És un fragment de “País de neu”, de Yasunari Kawabata, publicada l’any 1947 i ara editada per El Cercle de Viena, amb traducció d’Albert Nolla. Una d’aquelles novel·les japoneses on sembla que no es mogui res; però en les quals la senzillesa –com passa en un haikú– ens remou per dins, i ens convida a un joc de pistes que ens supera. Descobrim així els símbols i els sentiments que trascendeixen, per bé que són expressats en veu fluixeta i el cap baix, amb aquella delicadesa oriental que, sovint, ens és incomprensible. En el paisatge blanc d’un Japó agrari i desplaçat, descobrim el diàleg frustrat entre Shimamura i la geisha Komako. L’amor com a contemplació, l’amor com a promesa… es pot adorar una ‘amant’ a qui no has vist mai? Sí, d’això va la novel·la, d’alguna forma. Però Kawabata és dur amb la sublimació, perquè “País de neu” és, crec, la història d’un fracàs. Shimamura, el mateix que disfruta amb la bellesa d’una dansa que no ha vist mai, és el trist exemple d’un home que no sap estimar, amb un cor tan glaçat com el paisatge que contempla: bell, bellíssim; però finalment una ‘especulació arbitrària’ d’una vida viscuda a mitges.