Quan mig Nova York volia santificar Bob Dylan com el nou salvador intel·lectual de la convulsa amèrica dels anys seixanta, el far polític i anímic de tota una generació; ell, el gran il·lusionista, feia temps que havia començat la seva fugida per un país que llegia en vers, més que no pas a cop de titular. Bé, deia, quan mig Nova York perseguia Bob Dylan a la cerca d’una pista, d’una paraula, d’una senyal… el gran trobador declarava tot murri: Smokey Robinson –sí, sí… el cantant de The Miracles i una de les ànimes del segell Motown– és el millor poeta viu dels Estats Units. Smokey Robinson és autor de cançons tan conegudes com The tracks of my tears, Get Ready o de My Girl… My Girl? Sí, recorden? “I’ve got sunshine / On a cloudy day. / When it’s cold outside, I’ve got the month of May. / Well, I guess you’ll say / What can make me feel this way? / My girl. (My girl, my girl)”. Paraules d’amor senzilles, tendres i inesborrables. Com aquestes; anotades en un cartell indicador de la C32, entre Morera i Dalt de la Vila.
Suposo que el que en realitat ens volia dir en Dylan és que la poesia salta sempre d’imprevist sigui en una cançó de moda, en un anunci de colònia o en un minúscul missatge escrit en qualsevol lloc camí de l’insti. Com el missatge capturat en aquesta foto.
Nick Hornby escriu sobre els nous llaços que fan les noves famílies, siguin famílies o no. Les novel·les de l’anglès estan plenes de nous començaments, perquè avui les nostres vides són així, plenes de nous començaments. I les famílies són un espai que es fa, i es negocia (és a dir es plora, es toca, s’enyora, es sommia) cada dia i que va més enllà dels cercles de sang. A
Els prínceps que Shakespeare va situar en la Sicília i la Bohèmia del segle XVII són avui tèrbols homes de negocis en l’Europa de les fronteres incòmodes. La sang blava esdevé sang de vendetta en els soterranis de l’economia submergida. Carme Portacelli proposa al Teatre Romea una singular lectura del 

Clint Eastwood torna a sorprendre. Diuen que el seu darrer film és una reflexió sobre la mort, que el director es fa gran i que és normal que centri el seu interès en el final del recorregut… del de tots, del seu. Potser sí… vaja, segur que si, però no només això. El títol de la versió espanyola és especialment desafortunat, en aquest sentit. 

