El París de les mirades cansades

3425278914_f2ffe8d29eParís, l’últim film de Cédric Kaplisch, és una història coral sobre les segones o terceres madureses i com a tal funciona. Sense sortir-se gaire del guió, amb un pols ferm i amb l’ajut 100% garantia de Juliete Binoche, que sempre està bé, la dona. Segones o terceres madureses? Sí. La cerca de la parella ja no és el ritus de pas de l’adolescència a l’edat adulta; ara és l’habilitat que tenim per reexplicar-nos i mostrar-nos més o menys satisfets amb el relat destil·lat. I després tornar a començar, quan ja no podem confiar en cap elixir de la joventut. Això és París, un manual pràctic de gent que a mig camí ha de confrontar-se a les preguntes més difícils: i ara, què faré de la meva vida? És ben encertat, el títol. Potser és el millor de la pel·lícula. Kaplisch no escull el nom de la capital de França per presentar-nos cap publireportatge del tipus ‘descobreix París aquesta tardor’. De fet, l’argument podia desenvolupar-se en qualsevol ciutat del món, però és una troballa que, precisament, es desenvolupi a París. Perquè París du el títol de ‘ciutat de l’amor’, i aquest és un mite que –com tots els mites– convé remirar-nos de tant en tant. I és bonic veure’l com si fos la primera vegada a través de les mirades cansades, de la roba arrugada, dels vinils ratllats.

La política europea és això

Unes llargues escales que van corbant el camí, un hall espaiós on ningú sap massa on posar-se i un intrincat capell de ferro, actualització d’aquella espasa, la de Damocles, damunt dels caps de tots aquests polítics, assessors, periodistes… 11 segons que resumeixen la política europea, avui.

Aquest vídeo el vaig ‘capturar’ dimecres durant la meva assistència al seminari Political Activism on the net, promogut per l’eurodiputat Oriol Junqueras. Més informació aquí i en aquest post de l’Albert Medrán. Del seminari em quedo amb tres frases: "el blog és com un joc d’ordinador, un joc d’estratègia textual" (Christian Engström, del Partit Pirata); "si hay esperanza en Galizia está en la rede" (Marcos Pérez de Vieiros) i "hem de ‘conversar’ amb els nostres opositors" (Christian Jones i Davie Hutchison, impulsor de la campanya .scot).

El western i la faula

imagen_petit_indi_1Tota bona pel·lícula té alguna cosa d’un western en el seu interior. Al capdavall, el western representa la quintaessència del cinema identitari, i la reflexió sobre qui som és, de sempre, un material artístic superlatiu: a les pel·lícules de l’oest (del oeste) hi trobem la narració d’un país en construcció, que es fa caminant vers la pròxima frontera; la confrontació amb l’enemic interior, dugui la destral de la guerra o un winchester fumejant; hi trobem també la bellesa universal en la nit estrellada; l’udol de la por que hi plana com l’àngel de la mort, en espectacular cinesmascope. Són interessants els westerns, perquè fan néixer les seves històries en les paraules majors. I no els fa vergonya. I és fantàstic, perquè fan que la ingenuïtat i la lucidesa facin bona parella. Hi ha westerns més enllà de Monument Valley. És ben sabut. Fins i tot hi ha westerns al Besòs. Marc Recha ens regala això, en el seu últim film. Petit Indi és un western d’aquí, avui.

Hi respon una pregunta gran: com som? Però la resposta prové d’un personatge petit. Assaja una resposta a la frontera, ingredient principal del gènere: la Barcelona desdibuixada en un urbanisme oblidat entre Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramenet. Una perifèria ignota, aquesta, suspesa entre la runa, la natura i un finançament europeu que no acaba d’arribar. L’Arnau, el nostre petit Indi, transita aquest terreny difús entre l’urbanisme oficial i el barraquisme, posant en evidència una Catalunya que ha volgut anar massa ràpid, que ha deixat gent a la reserva. A la reserva trobem ciutadans que ens semblen estranys, per no dir exòtics. Viuen en la natura que creix potent i tossuda entre l’asfalt, i n’escolten els senyals. És un país dins el país. Cap país que vulgui ser amb normalitat pot oblidar-se dels països oblidats. Una revindicació latent en aquest imprescindible pel·lícula poètica. L’Arnau, el protagonista, emiralla la cerca en el riu, el Besòs, que és un riu fosc, ple de misteri. És com si el riu pogués escoltar els dubtes del jove, com el riu que escoltava els personatges de James Stewart i Richard Widmark a Dos cabalgan juntos, de John Ford. En tot cas, és també el riu que cal atravessar per anar a la ciutat i a la seva llei incomprensible. Allà es troba amb la mirada trista de la mare, que hi és empresonada. En els seus ulls troba la resignada perplexitat dels que han estat deixats enrera. L’Arnau es consola en els ulls inquiets i buits dels ocells que peixa. Però finalment troba la resposta en la mirada perillosa de la guineu, rescatada a la riba del riu. El western acaba com una faula, en aquesta petita gran pel·lícula. Imprescindible.

Rebel·lem-nos contra el temps

M’agrada, aquesta foto. Diferents graffits han convertit aquesta paret en un collage incomprensible. És difícil resseguir la petja del que és nou, o del que és vell. És com un assaig. Vegem un possible títol: "L’Oblit, a la ciutat". Així, en majúscules. Què representaven aquelles pintades? quins missatges contenien? Aquestes mostres d’art urbà de fa uns anys se sumen a l’art de l’ofici que s’aventura en aquesta argolla, més antiga encara, més oblidada. La ciutat aplica la seva llei implacable. L’asfalt i les petges perdudes. M’agrada, aquesta foto, deia. Es rebel·la contra el temps. Com totes les fotografies.

Eines de treball: sobre un robatori

Aquestes eren dues de les meves eines de treball, almenys fins la setmana passada. Dijous passat, un robatori fortuït, absurd i imprevist (com molts robatoris) em va deixar orfe de portàtil, de càmera i d’ipod. He perdut una inversió econòmica significativa, però res més. Els arxius, els contactes, les fotos o les cançons que contenien aquests aparells estan ben protegits en un disc dur. És més: amb la pertinent conrassenya, tinc bona part de la meva informació penjada a la xarxa. L’endemà del robatori vaig poder reprendre la feina seguint el fil de d’una última frase, en un google docs. És curiós: entre els objectes robats hi havia la meva agenda de paper. Sense ‘backups’ o cloud computing… la informació que contenia crec que està perduda per sempre. No crec que els delinqüents reclamin la ‘recompensa’ de 30 euros que jo, seguint la tradició Moleskine, havia posat a l’agenda. Tot plegat m’ha fet pensar en el valor de les coses… i en el fet que el que més val (les fotos, les cançons, els textos) és, de fet, el que no podem tocar. Per sort, és el més ‘difícil’ de robar.

Bones tanques fan bons veïns?

Recupero aquest apunt del blog del passat 25 de juliol. M’ha semblat oportú. Avui fa 20 anys de la caiguda del Mur de Berlín.

Hi ha un lloc on no hi cal cap mur:
ell hi té pins i jo un pomerar.
Els meus pomers no aniran mai
A menjar les pinyes dels seus pins, jo li dic.
Però ell respon: “Bones tanques fan bons veïns.”
La primavera em fa tornar rebel, i em pregunto
Si li puc fer entendre això:
“Per què fan bons veïns? ¿No és només
Quan hi ha vaques? I nosaltres no en tenim.
Abans de construir un mur voldria saber
Què és el que encerclo o separo,
i a qui podria jo mai perjudicar.
Alguna cosa hi ha que no estima els murs,
Que els vol a terra.”…

Que serveixi aquest fragment de ‘Reparar la tanca’ del poeta nordamericà Robert Frost de recordatori del manifest per la cohesió social ‘Badalona som tots’, obert a les signatures. La fotografia està presa en un mural situal a l’avinguda del Congrés Eucarístic, just darrera del mercat de Sant Roc. Du el títol de ‘Gent del barri’, tal i com està penjada al meu àlbum fotogràfic, accessible aquí.

* El poema està traduït per Teresa Sàrries, i està inclòs dins ‘Antologia de poesia anglesa i nordamericana contemporània’, volum 86 de Les millors obres de la literatrua universal, segle XX, editada per Edicions 62.

El barber de Velázquez

“Peluqueria de caballeros” al carrer d’Amargós amb el quadre de Velázquez (‘Las lanzas’ o ‘La rendición de Breda’) al fons de la sala. “Ambrosio Spínola, general genovés al mando de los tercios de Flandes, recibe del gobernador holandés, Justino de Nassau, las llaves de la ciudad de Breda, rendida tras un largo asedio.” És curiosa l’elecció d’aquest quadre com a decoració principal d’una barberia. Que va empényer al barber en la tria? Es sentia més a prop dels assetjadors? O, vista la transformació del seu barri, d’alguna manera segurament inconscient simpatitza, cada cop més, amb la dels assetjats? Això no es veu a la fotografia, però l’home passava les hores del dissabte al matí, assegut a la butaca de tallar, tot llegint ‘La Razón’. La barberia, ben buida.

Taula parada

M’agraden els restaurants en aquella estona del vespre, entre les set i les vuit: les taules parades, la sala en la penombra, les copes prometen somriures i un silenci lleuger recórre la sala. És com com caminar per un escenari uns minuts abans d’aixecar-se el teló. Els teves passes ressonen exagerades omplint un espai orfe de persones. Al Bestiari del carrer Comerç.

És un bar? És una església?

Potser la provocació i l’excentricitat són l’únic que ens fa aixecar la mirada atabalada en el nostre trànsit apressat per la ciutat. Al convent de Sant Agustí, al cor de la Ribera, a Barcelona, hi ha un d’aquests llocs que, quan els descobrim, ens atrapen per sorpresa. I com es fa mirar, aquesta simbiosi potentíssima entre passat i futur: un llarg túnel embolcallat de blau connecta el carrer Comerç amb el gran claustre de l’exconvent, avui centre cívic. Una teatralització desafiadora i que provoca preguntes interessants: és una església? un bar musical? una sala d’exposicions? Interessants i pertinents: potser avui les ‘esglésies’ les hem de buscar en els centres culturals. Abans acudíem al temple a cercar respostes, avui ens hi arribem per aprendre a formular preguntes. El disseny d’aquesta entrada conforma la primera pregunta: i això, què és? La curiositat, sempre el nostre aliat.

“El savi no és qui proporciona les respostes adequades sinó qui formula les preguntes rellevants” Claude Lévi-Strauss (1908-2009), citat per Francesc Balagué.

Més poesia, si us plau

Captura de pantalla 2009-11-04 a las 17.32.22

“Cada vegada més, la gent em pregunta: què creus que pensa X sobre aquest tema o aquest altre? M’estranya. Com és que encara continuem preguntant-nos què és el que creu, realment, el president X? Al capdavall, ell és un president que ha posat damunt la taula qüestions ben importants, i que ha acompanyat de polítiques concretes. Fins i tot ha guanyat una menció internacional per totes les esperances que ha aconseguit enllaçar. I aleshores, per què la pregunta continua sent pertinent? No crec que el president X tingui un problema de comunicació: sap explicar-se amb eloqüència i convicció, sigui en discursos o entrevistes. El problema no és la comunicació, és la narrativa. És a dir: no ha aconseguit lligar els seus programes en una idea de procés, que mostri els vincles entre les solucions que proposa per a la salut, la crisi bancària i econòmica, el repte climàtic, l’educació i la política exterior. Aquesta ‘narració’ permetria relligar els diferents temes en un fil únic i potent, en el qual cada ‘qüestió’ es reforçaria amb l’altra. I aquesta dialèctica evocaria finalment l’entusiasme popular que el va fer electe.” Aquest article de Thomas L. Friedman, publicat pel NY Times aquest dissabte, està dedicat al president Obama, que jo he substituït per una X en la versió lliure buscant un cert suspens retòric, en clau de país. L’article ens val per l’Obama –especialment quan parla d’un entusiasme passat i de recels presents, un any després de la seva investidura–, però ens serveix a Catalunya. Al capdavall, nosaltres també estem orfes de ‘narrativa’, estem orfes de polítics. Polítics espantats, enfadats, emanillats, emmudits. Massa pendents de la ràdio, raptats en la dictadura de les qüestions tècniques, segurs en el joc vacu de la declaració i la contradeclaració. Ens calen més fulls en blanc; és a dir, més imaginació, més llibertat, més valentia… Més poesia, per tant, com diu en Friedman al seu article. Més poesia, sí, si us plau; que després ja vindran les lleis, les dades, les estadístiques.