A banda, de la frivolitat del govern local amb la seguretat, aquest mes d’agost la ciutat ha celebrat la seva Festa Major. Un reconeixement a totes les colles i entitats que ho han fet possible amb un esforç de presència (real i virtual) i introduint nous elements.

[RESUM DEL MES D’AGOST DE 2020] El PP ha decidit convertir Badalona en camp de batalla d’una societat espantada, assetjada per la inseguretat. Un fil conductor ben tensat per l’alcalde Xavier Garcia Albiol i que es basa en l’estigmatització de col·lectius, dels ocupes als Mena, fent un vergonyant seguidisme de VOX en seguretat. En realitat, una estratègia que sembla pensada per un guionista de COPS. Badalona convertida en un gran plató de problemes. El darrer exemple, aquí.

Una altra perspectiva del debat sobre la seguretat, té a veure amb els constants anuncis i seguiment d’acció policial. De la seguretat ‘placebo’, podríem dir. El PP recicla titulars i torna a dir q recupera la unitat antiavalots Omega. Al meu blog, algunes dades i reflexions sobre seguretat, que podeu acabar d’enriquir amb les reflexions del criminòleg Roger Mancho a #laciutatqueensespera, que podeu repescar aquí.

Al voltant d’aquest debat, ERC ha fet dos comunicats: sobre l’estigmatització i sobre la recuperació de la unitat Omega.

Mentrestant, la dura realitat: la ciutat fracassa en polítiques de reactivació econòmica i social. Ho hem denunciat com a ERC en diferents ocasions (aquesta és la darrera). En aquest apunt, el portaveu del grup municipal republicà ho explica bé.

Altres comunicats d’ERC

• Esquerra proposa dedicar un indret de la ciutat a en Pere Casaldàliga: http://ow.ly/G8A630r7xOA
• Esquerra rebutja que l’estat espanyol pugui disposar del superàvit de Continue reading →

Més enllà de la tesi (compartida, i àmpliament explicada i divulgada arreu: per exemple aquí), 6 exercicis de (diguem) mètode que em semblen interessants i útils a partir de la lectura del Principi de Realitat del Jordi Muñoz, publicat per l’Editorial L’Avenç.

1️⃣  És possible escriure un llibre de part, –“mirada particular sobre el present i el futur del país que parteix d’un compromís polític que no tinc cap interés a amagar”–, sense caure en el pamflet.
2️⃣  L’esforç de valorar (“i dialogar”) amb els arguments contraris. Un entrenament diari que no hauria d’admetre excuses. Ens interpel·la a totes i em temo que especialment… a tots.
3️⃣  La fal·libilitat: els articulistes: “tenim responsabilitat col·leciva d’autoexigència i autoavaluació”. “Fins i tot un pessimista com jo hi va caure [en l’excés d’entusiasme]”. Honrada revisió dels ‘errors’… ja té mèrit q el faci precisament un dels q més la va encertar.
4️⃣  Reivindicació del bon to: presentar idees incòmodes amb una certa delicadesa és necessari perquè siguin s’hi presti atenció i convidin al debat. Fugir de la ’boutade’ tan efectista com estèril.
5️⃣  Contra la linialitat, causalitat… fullderutitis: “pq el Procés, ens el mirem des d’on ens el mirem, és un fenomen sociopolític molt complex q demana matís en l’anàlisi si és q volem entendre alguna cosa. És polièdric, divers i fins i tot contradictori.” L’ànàlisi multibanda. “No es tracta de fer pronòstics sobre què passarà en el futur: és un exercici tan arriscat com inútil. (…) Ser capaços d’identificar analíticament els factors que poden influeir en l’evolució del conflicte en un futur proper”.
6️⃣  Entendre i reconèixer els inevitables ‘raonaments motivats’ (és a dir “buscar raons i arguments per arribar a conclusions preestablertes”)… millorar la qualitat i el sentit de totes les converses pendents (intra i inter).

En el significatiu ‘seguim buscant’ amb que acaba el llibre… la sensació que aquest llibre en crida un altre que, em sembla, no s’ha escrit encara des del federalisme o l’autonomisme i potser una versió/adaptació en castellà.