L’autoproclamat ‘Rei del Pop’ va morir ahir, a Los Angeles, d’una aturada cardíaca, tot i que Michael Jackson –el nostre Jacko– ja feia anys que anava morint poc a poc, convertit en una figura grotesca i tràgica, del tot inexplicable. Caetano Veloso va descobrir l’any 1992 un dels seus últims grans hits, Black or White, i el van convertir en una cosa nova, tota una cançó protesta!, a l’inici del seu disc Circulâdo Vivo. “It don’t matter if you’re black or white” cantava Jackson dos anys abans de la versió del brasileny, en el que semblava una provocadora defensa a la seva decisió d’emblanquir-se la pell. La cançó sintetitzava per a molts la bogeria creixent de l’artista, immers en un procés de desnaturalització xocant. Quin escàndol. I Black or white era, en efecte, la cançó d’una persona que no troba el seu lloc al món, una cançó sobre la desdibuixada petja de la raça en un context de redefinició de les identitats… una cançó sobre l’angoixa de viure en un món obsessionat per la imatge. Curiós, no?, Michael Jackson, precisament ell, l’home obsessionat amb el mirall, l’home que vol deixar de ser allò que era… abocava en 4 minuts una colla de preguntes gens frívoles, algunes de les quals van ser agafades per Veloso, el gran cantautor brasileny. Perquè Michael Jackson era un lletrista clarament irregular, en la majoria de casos del tot prescindible, però com tot gran artista mirava d’explicar-se a través de la seva obra (vegeu sinó cançons com ‘Man in the mirror’, ‘You’re not alone’, ‘Leave me alone’…). A vegades cal un poeta per descobrir un altre poeta. I jo avui m’agafo a la mirada de Veloso per intentar descobrir els dubtes i les certeses que Jackson va abocar en tantes i tantes cançons, més enllà del ritme, més enllà dels guants de blanc i el moonwalk, en el camí de trobar Jackson més enllà de Jackson. A veure què trobo.
Foto: Michael Jackson, als 13 anys. (AP)

The ballad of the fallen és el disc que l’any 1982 Charlie Haden i la seva Liberation Music Orchestra  van enregistrar pel prestigiós segell ECM. El disc es pot escoltar íntegrament a Spotify (tot i que diria que amb la portada incorrecta). A mi me’l va fer descobrir fa un temps en Martí Serra, al seu bloc. Bé, el disc en qüestió és temàtic. Haden, sempre un home inquiet, va dedicar aquesta obra a recuperar diferents peces del folklore mundial pròpies de cultures ‘maltractades’ per la història. Hi ha la Grandola Vila Morena, del portugués José Alonso, el Pueblo Unido d’El Salvador, la Pasionaria i obrint i tancant el disc, Els segadors i la Santa Espina. El disc és impressionant… de principi a fi. Això fa per al Haden, un músic delicat i profund, que interpel·la el cor, directament, a través de paisatges sonors fascinants: passa a The night and the city, amb Kenny Barron, sobre la ciutat; passa amb el seu disc amb Pat Metheny, Beyond the Missouri Sky, sobre la natura del Mig Oest. En aquest cas… les notes articulen una gran pregunta. Existeix una música per als caiguts? Haden i la seva Liberation Orchestra, on brilla Carla Bley, ens diuen que sí, que existeix la música dels derrotats. I hi ha, en efecte, una tristesa ben palpable, en aquesta música. Però en plorar, les notes van entrellaçant-se amb una tenacitat sòlida, sorprenent. La música dels perdedors és, potser, una música trista, però també és una música tossuda, convincent, plena de raons. Al llarg dels anys continua sonant, incomodant al poderós, suggerint-nos nous camins… 

* Curiosament, l’altre disc de Kenny Barron que m’agrada molt també me’l va recomanar un altre germà Serra; la Mar, concretament. Fa una bona colla d’anys.

És una  d’aquelles cançons que té un rotllo com cabaretero, desafiant, amb aquella mena d’alegria trista que incomoda tant. La cosa comença amb una veu de dona: és l’Amy Rigby, cantautora rockera de l’escena de NY dels vuitanta. “Bé saps que jo t’estimo –diu–, o almenys, diguem-ho així, que t’estimo el 100% de la meva capacitat per estimar algú”. “Saps també” –continua– “que et necessito molt, o almenys que et necessito tan com he estat mai capaç de necessitar algú. I que crec en nosaltres… o que en tot cas crec en nosaltres més del que he estat mai capaç de creure en algú”. La tonada de la cançó és com un lament resignat, una ‘acceptació’ agredolça: “I és que en aquest món ple de dubtes,  jo ja he perdut tota esperança d’entendre res”, reconeix amb una veu arrossegada. Però seguidament, l’Amy concedeix que “al capdavall, tu no estàs malment del tot” i com si clogués protocolàriament una carta formal, la Rigby espeta múrriament: “cínicament, tota teva”. La cançó es transforma en el tram final. Hi apareixen uns cors vocals masculins, tipus doo woop, i la confessió inicial inicial esdevé àcida invitació, en la forma d’un impossible contracte legal. “Jo, la teva estimada –espai en blanc–, et prenc a tu –posa el teu nom aquí, si et plau–; … atès que, francament, no saps com estic de cansada de buscar aquí i allà. I finalment he descobert que condueixes raonablement bé, que tens totes les dents a lloc i que no amagues cap antedecent policial sota el coixí. I fins i tot puc recordar un dia en el qual em vas dir que t’agradava el meu culet… i tot això, d’alguna estranya manera, em fa pensar que aquesta cosa nostra potser podria funcionar”. Ai, però hi ha el fre de mà posat! La cançó acaba així: “Però tanmateix, i per si de cas, en la circumstància que el nostre acord un dia deixi de tenir sentit, i que la nostra mútua decepció pesi més que els aspectes positius de la nostra relació, acordem en aquest document deixar-ho sense tirar-nos els plats pel cap, ratllar-nos el cotxe amb un tornavís afilat o arrossegar el nom de l’altre pel fang de la calúmnia i la mofa, sigui en paper o virtualment”. “I potser no tinc gaire res a dir quan el dia arriba al final i toca fer balanç… però diria, mirant els teus ulls, que en el fons tampoc estàs malament del tot… so I’m cynically yours“.

Lletra original de Cynically yours, i la cançó (via spotify).

Dan Zanes amb Sonia de los Santos. Foto: O.L.