L’últim disc de Mazoni, Eufòria 5, Esperança 0 (Bankrobber, 2009) m’ha impressionat molt. Són les cançons que conté, afilades, sincopades, sorprenent invitació a la reflexió i a la dansa; és també la producció: potent, desmesurada, passada de voltes, intuïtiva i irònica. Però per damunt d’això, és el paisatge que descriu: urbà, accelerat, addictiu, terrible i bell, tot a la vegada. “Amb la felicitat no n’hi ha prou, exigim eufòria”, la frase que sintetitza la insatisfacció i la cerca constant; el dubte i el convenciment; la valentia que crema i la por cancerígena; la creativitat desbocada, inexplicablement esbravada pel neguit subtil d’un perpetu zapping vital. El disc incomoda (primer) i desvetlla (després). És un gran disc del rock’n’roll, vaja, perquè aquesta ha estat, és i serà la gran fórmula dels discos de rock’n’roll. Ens torben i ens estranyen, i finalment ens ensenyen a veure coses. Coses que no vèiem. La cosa funciona, en aquest cas, per la ràbia i l’amor, la despullada honradesa, amb la qual Jaume Pla es descriu a ell i als que són com ell. Nosaltres. “Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?”. ‘Eufòria 5, Esperança 0’ és un dietari elèctric, el missatge en l’ampolla que arriba a la ciutat de les últimes coses. En aquesta ciutat descobrim una aclaparadora vista d’un nus d’autopistes –amb un ‘rotllo’ molt L.A– en el qual distingim la figura de d’una trendy caputxeta vermella que, finalment, ha decidit acabar amb el llop d’un cop de destral. I no sabem si això és bo o dolent. L’endemà, ens explica la cançó, veiem com “no hi ha petjades ni crits d’auxili. Només silenci.”

En Marcel Riera s’estranyava fa uns dies que aquest bloc no hagués dedicat un ‘retall’ al cantautor britànic John Martyn, traspassat fa uns dies. L’amable advertiment del poeta i exdiputat (em grinyola la descripció; nota al marge: com descriure en Marcel Riera?) em va fer adonar que el comentari que vaig deixar a Facebook i a Twitter no havia estat suficient i que la mort del cantant i guitarrista havia de tenir una petja major en el meu ‘jo publicat’, i que és, suposo, el meu bloc. Al capdavall, Martyn ha acompanyat moltes de les meves cabòries, molts vespres d’inspirada introspecció. La mort de Martyn va consternar, a més, bona part de la comunitat ‘rockera’ amb la qual em relaciono la mateixa tarda que es va fer pública la notícia (em consta). La singular barreja de blues, folk, soul i jazz ‘marca Martyn’ van convertir-se en indiscutida referència entre músics i afeccionats, no molt lluny de les propostes ‘germanes’ de gent com Richard Thompson o el mateix Van Morrison. La proposta del guitarrista i compositor, però, no va poder capturar gaire focus mediàtic fora del seu àmbit d’influència natural, la vella Anglaterra, on se’l reconeixia com un dels pares de la cançó d’autor. Les pàgines dels obituaris dels nostres diaris van evidenciar de nou una flagrant injustícia. Al marge d’aquest fet, d’altra banda ben previsible, voldria subratllar que la seva música sempre va tenir, per mi, un gran poder suggeridor: l’aventurer fraseig de la seva guitarra, la seva veu cavernosa, les lletres incòmodes… La viquipèdia, recull una frase bonica del músic: ‘alguna gent escriu en diaris personals, jo faig discos’. Martyn va dir aquesta frase a principi dels vuitanta, referint-se a ‘Grace and danger’, que a mi em sembla un dels grans discos de ‘divorci’ del rock, i que va veure la llum després que Chris Blackwell, propietari del segell Island, intentés ajornar-ne l’edició –era amic de Martyn, però també de l’exdona– adduint que el disc era massa personal i dolorós… autèntic, afegiria jo. Així era John Martyn. Que en quedi constància.

“Aquest disco representava un intent desesperat de trobar un sentit al Rock and roll. En el fons del nostre cor, sabíem que l’intent estava condemnat al fracàs. Però tot i així, la pregunta manté el sentit: perquè ho vam intentar?” Aquest petit comentari s’inclou a les notes interiors de ‘Beat crazy‘, el disc que Joe Jackson va publicar l’any 1980. Tots sabem que el rock ha mort, que ja no té sentit i no sé quantes més… i en canvi continuem comprant i escoltant discos, emocionant-nos amb un crit, un solo o un redoble de bateria. No arribarem a trobar el sentit al rock’n’roll, d’acord; o potser, ben mirat, el sentit és la cerca, l’intent, l’assaig… allò que feia en Joe Jackson fa quasi tres dècades (i que avui continuen fent tants altres, sortosament!).

Moren amb poc temps de
diferència Joan Baptista
Humet, Mikel
Laboa i Odetta. De
l’Humet en sabia ben poc, a penes quatre cançons escoltades de passada
en la ràdio i el seu nom reivindicat en veu baixa en la lletra petita
de la Nova Cançó; del Mikel Laboa, alguna cosa més, i més després de
descobrir-lo el desembre de 1999 en un concert conjunt amb en Raimon.
El cantant basc ha mort figurant encara al meu llistat de ‘pendents’
però en el seu moment em va sobtar la potència del seu compromís amb
una cançó que tenia ‘tots els colors del verd’ però que es mantenia
desafiant des d’una vanguarda amb olor de terra mullada. L’Odetta, la
veu del moviment dels drets civils nordamericans, és una altra
història. Fa unes setmanes, era un dels noms que Ritme&Club, una de
les associacions on col·laboro, teníem damunt la taula per a la
programació del Blues i Ritmes 2009. Hem fet tard, però la seva veu tan
especial (tan especial que va despertar l’interés pel folk a Bob Dylan,
com aquest reconeixia al primer volum de les seves memòries), ja deu
ressonar a hores d’ara junt amb la de Laboa, al cel dels artistes.
Retronaran les seves veus en el vent i la pluja, com ha de ser, amb la
delicadesa d’un ocell, amb la força d’un martell.

D’altra banda,
avui ha circulat per internet com la pòlvora l’anunci del final de
Loops!, que deixa òrfena de programa musical a la televisió del nostre
país. Com ja és habitual en aquests casos, a Facebook s’ha organitzat
ben aviat un grup de protesta (accessible aquí
si teniu un compte de Facebook). Qui ho desitgi, pot queixar-se en aquesta pàgina de Televisió de Catalunya.
Actualització: Televisió de Catalunya ha respost a la meva queixa amb aquest correu.