M’agrada trobar les restes del llapis dubitatiu sota el traç decidit de la tinta, contemplar d’a prop els originals del dibuixant de còmic. Hi descobreixes el relleu d’un pedaç del paper, la pasta blanca que maquilla l’error; l’ombra de les primeres versions desestimades per sempre. És com un joc de pistes, un making off suggerent del procés de creació del dibuixant. Un privilegi. La sala Rovira; aquest discret oasi que des del 1942 està a la Rambla de Catalunya número 62; mostra aquests dies una petita exposició deliciosa. A “Quatre dibuixants d’una època” podem disfrutar d’una vintena d’originals dels anys trenta d’Apa, Cornet (el del dibuix que acompanya l’apunt) i Xirinius. Teniu temps fins aquest dissabte, 27 de febrer.
Tag Archives: memòria
Un gintònic en set versos
M’agrada com Philip Larkin comença el seu poema ‘Condolença en blanc major’. ‘Quan deixo caure quatre glaçons dringant en un got, hi afegeixo tres raigs de ginebra, una rodanxa de llimona, i hi aboco la tònica a glopades escumejants que ho envaeixen tot fins que s’enfilen a la vora, en brindis privat alço el got: (…)” Adoro aquests versos, efervescent recepta d’un gintònic. M’agraden tant que tendeixo a oblidar que el poema continua. Que la cosa continua tortuosament, vull dir, i que no acaba massa bé. De fet, res acaba massa bé, en el món de Larkin: gris, segur, petit, veritable, conservador, lúcid… valent? o covard? Ningú, en tot cas, ha vestit la tristesa amb la desmanegada elegància del gran Philip Larkin.
* Extret de ‘Finestrals’, traduït per Marcel Riera i editat per La Breu aquest 2009 dins la seva col·lecció Alabatre.
Aparicions a la façana
Rostres a la placeta del costat de la Nau Ivanow. Les cares són d’un artista que es fa dir Suso33, m’aclareixen amablement els responsables de l’equipament. "Les va pintar el 2 de març de 2009, amb motiu de la inauguració dels espais annexos de la Nau." No m’aclareixen el sentit de l’acció. Està bé, això. La pregunta resta oberta. Quines són les històries que habiten rera les misterioses aparicions al cor de la Sagrera? Continuarem la cerca.
(Re)pintant la història
Poesia visual al carrer Bonavista del barri de Sant Crist de Badalona. La casa que vull de Salvat Papasseït convertida en una mena d’instal·lació involuntària i precisament per això imprevistament artística. Entrevistant la vella Baetulo amb molta imaginació i un parell de pots de pintura.
Això sembla el paradís
Hi ha dues menes de persones a qui no agradarà ‘Això sembla el paradís’, l’última novel·la del gran escriptor nordamericà John Chever (1912-1982): les que es miren sense parar esment els companys de viatge al tren de rodalies i els que, situats a l’extrem d’aquesta militant indiferència, analitzen minuciosament el seu comportament i, abans d’arribar a l’estació de Sants, ja han presentat un complet anàlisi disseccionant els subjectes observats. En la novel·la, Cheever opta per una ironia tranquil·la, quasi curadora: en poc menys de 150 pàgines, hi analitza amb una prosa divertida i molt humana una petita comunitat nordamericana en la qual viu Lemuel Sears (el seu alterego?), que destaca en el retrat coral. Tanmateix, tot juganer, ell, declina presentar-nos un informe exhaustiu d’allò que veu… Això dota aquesta petita novel·la, editada amb la cura habitual pel Cercle de Viena, d’un imprevisible encant. ‘Això sembla el paradís’, diu ell; quan un altre hagués dit ‘això és el paradís’ o bé ‘això no és el paradís’. En aquesta prudent i delicada indefinició, Cheever manté viva la flama del misteri que han de tenir totes les novel·les que valen la pena.
Un grec, un groc i un negre (de Joan Argenté)
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.
Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!
Un grec,
un groc,
un bru.
Veig la nit color blau tinta com navega,
la fragata del desembre,
Mar enfora l’avaraven,
terra endins avançarà.
Viatgers que habiteu a la popa,
d’una estrella seguiu la derrota:
adéu-siau, adéu-siau, adéu-siau!
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.
Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.
Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!
Un grec,
un groc,
un bru.
—
L’autor d’un dels poemes més bonics de nadal és de la meva ciutat. Es diu Joan Argenté i aquí en pots obtenir més informació.
Breu passeig per les Tres Torres
Tres senyors de Sants van ser els primers a urbanitzar aquests terrenys, entre el 1901 i el 1903. Els germans Romaní i un tal Mas, de nom Climent, van constuir-hi tres torres, una per a cadascú. Les finques van aixecar-se en un espai de l’heretat Nena Cases, que avui dóna nom a un carrer i que abans, fins el segle XIX, era el topònim del lloc. Les Tres Torres, el barri, va créixer ràpid: envejablement situat en el cor de la Barcelona fina, mirant per sobre l’espatlla, des del damunt de la Diagonal. De les tres, llegeixo, només en queda una, de torre. Avui aquest barri senyorial és imprecís, com tots els barris de la ciutat que han anat diluint les seves singularitats en l’apressada Barcelona del tombant de segle. Però hom sempre troba la màgia, si la busca bé. En aquest cas, una càmera Lomo, model MiniDiana, hi ha ajudat amb una interpretació quasi onírica d’aquests carrers ombrívols.
Realitat dissociada
Tothom sap (ho hauria de saber) que les portades més boniques sempre són (i sempre han estat) les del New Yorker. Aquesta és especialment reeixida, i ha estat seleccionada per la revista TIME com una de les millors de l’any. No és per menys. La revista de Manhattan mai ha necessitat gaires paraules per emirallar-nos. L’il·lustrador Chris Ware ‘captura la màgia tardorenca de Halloween aportant un subtil i irònic comentari social”. Els petits juguen al ‘trick or treat’ mentre els pares que els ‘vigilen’ són a molts quilòmetres (molts bits?) de distància mirant les pantalles d’iphones i blackberrys. Amb molta delicadesa, aquesta il·lustració ens revel·la com els universos paral·lels no són només un argument per a la ciència ficció… sinó la característica cada vegada més evident de la nostra quotidianitat. La realitat dissociada.
La pàtria dels mots
Deia en Gabriel Ferrater: “mots que romanen, mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits, oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.” La lletra desplega el sentit en la mesura que es confronta amb l’experiència del lector. Llegir és una forma de veure-hi, una forma de ser al món. En realitat, en llegir, escrivim. Els mots romanen, nosaltres no: el llibre se’ns ofereix de nou perquè el poguem entendre. No tornem mai al mateix llibre, per tant, perquè mudem la pell contínuament i no som mai la mateixa persona. Però a la vegada, si convenim que un llibre no és més que el reflex de nosaltres mateixos en un moment donat, tots els llibres són d’alguna manera, el mateix llibre. Nosaltres i els nostres mots: una pàtria. Una pàtria particular.
* El vers de Gabriel Ferrater està extret del seu poema ‘Josep Carner’, que podeu llegir aquí. La fotografia mostra una paradeta de vell a Viena.
El llapis i la mnemotècnia
Esborro la convocatòria d’una reunió i afegeixo una cita imprevista. Poso un interrogant al costat d’un dinar de feina i després el faig desaparèixer. Enllaço amb una fletxa una adreça i un nom i subratllo una paraula o dos. Unes hores després torno a aquestes mateixes paraules i les acompanyo amb un telèfon escrit amb lletra de formigueta. Amb la diagonal d’una línia determino que la feina ‘ja està acabada’ i en encerclar aquella frase és com si em prometés: ‘això no t’ho pots saltar’. Així ho faig un cop i un altre. I les vegades que convingui. No m’agrada entendre la meva agenda, m’agrada que la meva agenda m’entengui a mi. Escriure en llapis és en realitat una tècnica de memòria. El recordatori que cal estar sempre preparat per a qualsevol eventualitat.






