No s’hi amaguen les musses, rera una novel·la; més aviat el desordre del taller: esquerdes, cops, ratllades, cargols collats al límit de la física… Com és una novel·la per dins? Com és una novel·la abans de ser novel·la? Quan comença a ser, una novel·la? La darrera obra de Vladimir Nabokov, “L’original de Laura”, s’ha publicat recentment en català i desperta (de nou) aquestes preguntes sempre pertinents per a tot lletraferit.
“L’original de Laura” no és exactament una novel·la. El seu autor no la va acabar i ha estat suspesa en una mena de purgatori literari pel seu fill. El dilema de Dimitri: què pesa més? ¿L’encàrrec del pare que volia, un cop mort, la destrucció de l’original que no va poder enllestir; o l’interés artístic de l’últim text d’un dels grans escriptors de la història? L’original de Laura és una obra fragmentada, amb un fil narratiu dispers, embrionari. Però també conté imatges torbadores, 100% Nabokov; retalls de bellesa desesperada; sinceritat tallant, veritats a 140 caràcters. Una novel·la? Això, finalment, acaba sent més més aviat un poemari.
“Ni la lletra de l’himne sobreviurà a la cançó”, canten els
Hi ha una frase molt bonica en una de les cançons de l’últim disc de Bob Dylan. “I’ve got the blood of the land in my voice”, tinc la sang de la terra en la meva veu. Correspon a ‘I feel a change coming on’ i es pot trobar a Together Through Life. És una frase bonica perquè evoca la idea del cantant que és en la mesura que és d’un lloc; el compromís invisible amb l’arrel, la terra i la sang. Però aquesta frase també explica bé qui és, o qui vol ser, Dylan, el rei dels trobadors. 


“- Després del que vam dir ahir al matí, estic convençut que tens raó, C. La història veritable no es pot publicar. Hi ha massa secrets, massa negocis tèrbols per exposar, massa morts per explicar. Els francesos em detindrien si intentés parlar-ne.

