El desordre del taller

No s’hi amaguen les musses, rera una novel·la; més aviat el desordre del taller: esquerdes, cops, ratllades, cargols collats al límit de la física… Com és una novel·la per dins? Com és una novel·la abans de ser novel·la? Quan comença a ser, una novel·la? La darrera obra de Vladimir Nabokov, “L’original de Laura”, s’ha publicat recentment en català i desperta (de nou) aquestes preguntes sempre pertinents per a tot lletraferit.

“L’original de Laura” no és exactament una novel·la. El seu autor no la va acabar i ha estat suspesa en una mena de purgatori literari pel seu fill. El dilema de Dimitri: què pesa més? ¿L’encàrrec del pare que volia, un cop mort, la destrucció de l’original que no va poder enllestir; o l’interés artístic de l’últim text d’un dels grans escriptors de la història? L’original de Laura és una obra fragmentada, amb un fil narratiu dispers, embrionari. Però també conté imatges torbadores, 100% Nabokov; retalls de bellesa desesperada; sinceritat tallant, veritats a 140 caràcters. Una novel·la? Això, finalment, acaba sent més més aviat un poemari.

“Ni la lletra de l’himne…”

Crazy Heart“Ni la lletra de l’himne sobreviurà a la cançó”, canten els Mishima en el seu Ordre i Aventura. I aquest verset em porta a la mirada fonda de Jeff Bridges, a Crazy Heart. És quan el maleït cantant de country entén, creuant la mirada amb la vella amant, que les cançons no li pertanyen i que el sobreviuran, per sort, cantades en silenci pel seu públic, com una promesa, com un conjur, com un refugi. El vell cantant comprèn finalment que una cançó no comença ni acaba, sinó que és un material poderós, que canvia vides per sempre. Sense saber com ni perquè passa això, ell enfilarà, absent, la carretera, com si no anés amb ell. És una metàfora bonica. La melodia sobreviu a la lletra, perquè hi ha coses que no es poden dir i explicar. M’agrada aquest retrat del músic com a facilitador de la màgia i la mística. La cançó sobreviu la lletra, la música sobreviu al músic.

La sang de la terra

i-m-not-there-poster-0Hi ha una frase molt bonica en una de les cançons de l’últim disc de Bob Dylan. “I’ve got the blood of the land in my voice”, tinc la sang de la terra en la meva veu. Correspon a ‘I feel a change coming on’ i es pot trobar a Together Through Life. És una frase bonica perquè evoca la idea del cantant que és en la mesura que és d’un lloc; el compromís invisible amb l’arrel, la terra i la sang. Però aquesta frase també explica bé qui és, o qui vol ser, Dylan, el rei dels trobadors.

En l’enrogallada veu de l’artista trobem les ombres de tants i tants personatges: res més, insisteix ell sense que ningú l’escolti gaire, però també res menys. Per entendre Dylan cal descobrir els seus personatges; és per això que per conèixer Dylan cal fer desaparèixer Dylan. És el que fa Todd Haynes en el seu últim film i que dedica al rei del folk i que es titula, encertadament, I’m not there, jo no hi sóc.

Gina a les curses…

Captura de pantalla 2010-04-15 a las 11.12.39

Persones impossibles, figures deformades amb una elegància segura i altiva; una bellesa brumosa. Vegem-ho: cossos esvelts, rostres angulosos, el nas ben amunt i els ulls que fereixen amb mut desinterés. Unes veus llunyanes van xiuxiuejant: Tu no ets dels nostres, tu no ets dels nostres, tu no ets dels nostres.

És curiós com aquest quadre de Jean-Gabriel Domergue, Gina aux courses, avança l’esnobisme desesperançat (però ben acolorit) que, dècades després de la mort del pintor del ‘chic’ París, ompliria Barcelona i mig món amb les ‘vinyetes’ de Jordi Labanda. Domergue imaginava una dona que no existia –aquests físics cantelluts devien sobtar en les dècades de les carns generoses!–; però Labanda va de tornada, amb els seus dibuixos. Domergue pintava el misteri inaccessible dels rics, Labanda dibuixa la buidor de la ‘beautiful people’. Allà on Domergue veia una ‘mussa’, l’il·lustrador barceloní, sempre tan lúcid, veu un número de sèrie.

“Pàgines viscudes”

venc el meu pis“Venc el meu piset, on fa molt de temps vaig ser feliç, tot i que segurament no ho sabia.” Amb aquesta concisió l’Eva Santana descriu què és fer-se gran: embrutar-se els dits amb la tinta de les ‘pàgines viscudes’, la sempre incerta aventura de mirar enrera i despertar aquelles preguntes que, amb sort, només seran lleument incòmodes. Vaig fer bé? Era feliç, aleshores?

El blog il·lustrat de l’Eva Santana s’ha de dir en forma d’exclamació, Casum la mar salada!, però es disfruta com la conversa amb una amiga o un amic.

L’Eva forma part del col·lectiu d’il·lustradors Tropicalment Soviètics. Fins al 30 d’abril es pot veure l’exposició “Vet aquí una vegada”, on diferents autors, entre les quals l’Eva, il·lustren contes tradicionals.

La paradoxa de París

” Aunque ya nadie leía, todo el mundo sabía leer” va deixar escrit Juli Verne a “París en el siglo XX.” La frase és de l’any 1863 i prediu com podria ser la capital de França l’any 1960. 50 o 147 anys després… avui comencem unes minivacances al que les guies turístiques descriuen des de fa dècades com la ciutat de la llum. La paradoxa de París –“aunque ya nadie leía, todo el mundo sabía leer”– també val avui per la meva ciutat. Cada vegada viatgem més, però, diria, tot tendeix a ser més semblant. Restarem amb els ulls ben oberts! Ens llegim a la tornada. Bones vacances!

La literatura és més que la ficció

COBERTA INVISIBLE“- Després del que vam dir ahir al matí, estic convençut que tens raó, C. La història veritable no es pot publicar. Hi ha massa secrets, massa negocis tèrbols per exposar, massa morts per explicar. Els francesos em detindrien si intentés parlar-ne.
– ¿Vols dir que vols abandonar el projecte?
– No, i ara. Però per explicar la veritat, haurem de dur-la a la ficció. (…)
– Una novel·la, doncs.
– Sí, una novel·la. I ara que penso que serà una novel·la, m’adono de les infinites possibilitats que se’ns han obert de sobte.”

Aquest fragment de la novel·la ‘Invisible’ descriu en unes poques línies Paul Auster i el seu univers. La reflexió sobre la realitat i la seva fabulació inspira la major part dels arguments de l’escriptor nordamericà: l’escriptura és l’entrada al laberint de l’existència, en l’entendre d’Auster, tan si és per perdre-s’hi com per trobar. I com bé saben els lectors del novaiorquès, en les seves novel·les, els personatges s’han de perdre per trobar. La seva cerca té escenaris que es poden ‘tocar’ i d’altres que cal llegir. Però és una mica el mateix, bé a dir el novaiorquès, que ens desorienta com un nen entremaliat amb sofisticadíssims jocs de miralls. La literatura és molt més que la ficció, i a la vegada, no és res més que allò que som i creiem en un moment donat, en la més crua realitat.

Amèrica en miniatura



Les fotografies de la maqueta d’un poble inexistent han captivat milers d’internautes. El New York Times dedica un article a Michael Paul Smith i el seu paradís immòbil, Elgin Town, una ciutat que no existeix enlloc més que en la memòria de la memòria (permeteu-me el joc) i que el seu creador ha aturat a l’any 1964. Més de 20 milions de visites a la pàgina de flickr d’aquest eclèctic resident a Winchester, Massachussetts. Ni una sola figureta humana, en cap de les fotografies. Una omissió deliberada, està clar. Brillen el cotxes, i les finestres de les ‘stores’, ‘dinners’ i ‘theatres’ projecten l’escalfor a través de la llum incandescent. Amèrica sense els americans, Amèrica a través de les seves coses, el país reflectit en les llantes natíssimes d’aquests cotxes enormes. M’agrada la mirada d’aquest fotògraf. M’hi reconec. Al capdavall, jo també he ‘recorregut’ aquests carrers sense trepitjar-los: a través de novel·les i cançons.

Kathryn Bigelow: en el dia de la dona

Kathryn BigelowDías extraños (Strange days) va ser la primera pel·lícula que vaig veure de la Kathryn Bigelow, o almenys la primera pel·lícula que veia amb la consciència de la seva autoria. Va ser en una sessió de tarda, al Picarol. És estrany com algunes pel·lícules queden relacionades estretament amb el cinema on un les ha vist. No ho sabia encara, però aquell film entrava a la categoria de pel·lícules (personalment) memorables. Era un film vigorós, ràpid, d’un pessimisme abassegador. Un Blade Runner presentat amb l’òptica del món d’internet, que tot just es començava a popularitzar. Els androides convertits en experiència virtual, la memòria com a vídeojoc. Era el 1995. Avui, 15 anys després, la seva reflexió sobre la identitat i el record continuen ben presents. Kathryn Bigelow ha guanyat l’Oscar per The Hurt locker (En Tierra Hostil, aquesta nit. La primera dona premiada en la categoria de millor direcció. Una bona notícia. Els mitjans en van plens, avui. És el dia Internacional de la Dona Treballadora.

Papallona immòbil

És subtil, d’acord. Oblidat, menystingut i amenaçat. També. És per això que és un regal poder disfrutar (encara) d’aquest patrimoni ple de delicadesa, al marge dels llibres i les guies turístiques: prenguem d’exemple aquesta porta. Al carrer Francisco Giner, al cor de Gràcia. O el rètol del forn del barri. El dibuix d’aquella façana camí de la feina. Els oficis d’abans –fusters, vidrers, linotipistes, serigrafistes– s’hi mostren en silenci i discreció, sense vanitat.