Una comunitat que coopera

foto-tasques-connectades-copyRoger Melcior i Pimpampum.net, l’empresa d’Anna Fuster i Daniel Julià, van posar en marxa Rodalia.info el passat mes de març. Des d’aleshores, s’han fet un fart de sortir a mitjans i, fins i tot, de participar en congressos. La seva pensada és una plataforma web que permet als passatgers dels trens metropolitans que disposen de mòbils amb connexió informar, via Twitter, de qualsevol incidència a la resta d’usuaris de la mateixa línia. Per cert, que aquesta entrevista també es va fer utilitzant Twitter (hi podeu accedir a twitter.com/tasquesomnium/favorites). L’article, tal i com l’ha publicat la revista d’Òmnium, el podeu llegir aquí.

Forges, quatre paraules

En Forges en té prou amb quatre paraules, allà on altres necessiten diverses pàgines. El dibuixant ens interpel·la des d’una tendresa que es tot un desafiament en aquests temps tan crispats, en aquesta vinyeta publicada avui a El País. La prohibició de les corrides de toros a Catalunya, aprovada ahir per majoria absoluta al ple del Parlament, després que una iniciativa popular portés a consideració el debat als parlamentaris, ha omplert rius de tinta i bits. Recomano un parell d’apunts de dos blocaires amics: la Dolors Sabater amb Olé i l’Ismael Peña-López amb Toros no: centrando el debate.

Més sobre banderes

Sobre les banderes espanyoles, des de l’independentisme. Una visió singular, la de Pere Meroño. D’això que s’ha anomenat amb tremendisme (i també una certa temeritat) ‘guerra’ de banderes, el blocaire de mesvilaweb apunta en aquest article:

“Sobre el segon factor [les banderes espanyoles als balcons], penso que l’efecte és bo: tot allò que faci més visible la pluralitat del país, la cohabitació entre cultures, referències nacionals, llengües, ajuda a què el camp nacional, que el sobiranisme modernitzi i pluralitzi el seu discurs, tot fent-lo més divers, amb més registres, tons, girs…”

Hi ha un parell de coses que em semblen interessants, aquí.

Una: La ciutadania del nou estat tindrà identificacions diverses amb símbols diversos: i no passarà res, perquè això passa a tots els estats i perquè, de fet, tots ens identifiquem amb coses diferents, sovint contradictòries. Així som avui (deu ser tot allò de les societats líquides: nota al marge).

Dues: la ciutadania no la determina l’adscripció a un determinat color polític. Hi ha catalans a favor de l’independentisme, en contra i catalans a qui tan se’ls en dóna. Malament si ho plantegem com un xoc entre catalans i espanyols (no ho és, no ho és, no ho és); és un procés de construcció nacional amb visions necessàriament diferents i que cal encaixar. El consens no és en el “sí” o el “no”, sinó en que això es vota democràtica i cívicament. L’estratègia que reclama el blocaire no és la confrontació sinó la de la invitació, la proposta, el debat. En Pere Meroño demana més ‘registres, tons, girs…” en el moviment sobiranista.

Ja en som més! Bé, bé.

Contrast de banderes

Hi ha una idea que s’estén amb rapidesa, aquests dies. Que hi ha dues Catalunyes i que aquestes s’articulen a partir del contrast de banderes: les espanyoles en fervorós suport de ‘la roja’ i les catalanes en dolguda penitència per la retallada del TC a l’estatut. Són molts (som, perdó) els que anem mirant balcons amb l’ai al cor, com si volguéssim llegir en els balcons el nostre futur com a país. Hi ha contrast de banderes, és clar. Però això vol dir que estem davant d’un joc de contraris? Crec que no exactament. Ep, o almenys aquesta és la meva intuïció (res més, res menys). El dia 10 sortirà al carrer una representació important, –per activa, per compromesa, per diversa–, del país. No s’hi mostrarà la Catalunya independentista (que també) sinó la veu de milers i milers de ciutadans que se senten subjectes actius del seu futur… alguns dels quals –sí– s’alegren amb el triomf de la selecció espanyola. La manifestació “Som una Nació, Nosaltres decidim” convocada per Òmnium ha despertat un consens sòlid –malgrat el secundari debat sobre l’encapçalament– al voltant de la idea de refundació col·lectiva. Benaurades les comunitats que poden reinventar-se (nota al marge). Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons. No serà una manifestació independentista, ni una manifestació autonomista; aquesta. És aviat per això, que aquesta onada encara no ha arribat a platja. De moment –i això no és pas poc!– serà la manifestació que normalitza el ‘nosaltres’. Nosaltres; tan diversos, tan rics, tan plens de futur; i el procés que hem iniciat per decidir què i com volem ser en aquest tros de món. Nosaltres…

La manifestació del mínim comú denominador

En la manifestació unitària del 10 de juliol contra la retallada del TC a l’Estatut hem saber visualitzar l’energia i les moltes raons que bateguen rera el que tot just ara comencem a consensuar com a país (volem decidir, som una nació). És, si es vol, la manifestació del mínim comú denominador; però en cap cas la manifestació d’un discurs còmodament aigualit. D’aquí dos dissabte, milers de persones recorreran els carrers d’un present (imperfecte, però tangible: allò que som) i no pas els camins incerts del condicional (allò que voldríem). És un encert (un triomf, també) que el lema posi l’accent sobre un valor democràtic i cada vegada més ‘central’, el del dret a decidir. I crec que està bé que la pancarta inicial digui això mateix: que som una nació, que nosaltres decidim. No es tracta de demostrar res a Madrid, ni de ser més ‘patriota’ que ningú, ni tan sols de defensar l’estatut (pobret)… aquesta convocatòria és necessària perquè situa el marc de la sobirania de Catalunya en el corrent principal de la societat.

I això és el que compta, ara; perquè això, més que un bon eslògan, més que un discurs perfecte i pur (però finalment inútil), és la nostra garantia de futur. La manifestació del 10 de juliol no és per si volem la independència, la federació o l’autonomia; és perquè volem decidir com volem ser. Són dues coses diferents. L’independentisme ja està ben autoafirmat (no li cal, en aquest sentit, reclamar una manifestació ‘només’ independentista). La pregunta (és a dir, la feina a fer!) és una altra: com podem fer partícep el màxim nombre de persones d’aquest debat sobre el futur del país? Com podem fer veure a tots els catalans i catalanes que els nostres interrogants són també els seus? Sabrem escoltar i incorporar les altres visions (també legítimes) de la nostra societat?

Serem independents si la gent del país ho determina en unes eleccions. L’afirmació, per tant, ha d’esdevenir invitació (i també seducció, consistència, seriositat). Per mi, la manifestació del 10 de juliol a Barcelona no és ni punt de sortida, ni punt d’arribada. Més aviat és la captura d’un moment concret en un territori, és la foto d’un diàleg ciutadà que cada vegada interessa a més persones, i que cada vegada està més deslliurat de la por, i que cada vegada és més constructiu.

Titulars com a joc de miralls

Podria ser una conversa caçada al vol, un diàleg a mitges, incomplet en el millor dels casos, fallit en el pitjor. El titular de La Vanguardia afirma: ‘va ser una temeritat’ i el Periódico li ho discuteix amb una altra afirmació, disfressada de pregunta: ¿només va ser una imprudència? El desgraciat accident de la revetlla de Sant Joan a Castelldefels, quan un tren va atropellar una desena de persones que atravessaven per un lloc on autoritzat la via, ha tenyit els mitjans del país (i de fora) d’elegant truculència. Al debat sobre la gestió dels serveis públics i l’estat de les infraestructures s’hi han confrontat majúscules reflexions: quina és la moral de la nostra joventut? On ens portarà el seu hedonisme… uf! El pes de la culpa (de l’altre), el gran liet-motive que connecta una bona colla de segles per aquests verals, es mostra bé de salut. Els titulars d’avui, tan diversos, tan contradictoris, tan frustrants, es poden veure, també, com un joc de miralls. I les xarxes socials –definides aquí a la perfecció amb la interacció fluïda entre els blogs i Twitter– esdevenen el fòrum en el qual, superant l’ombra de les velles capçaleres, té lloc un refrescant i necessari debat sobre una de les nostres eines per ‘veure’ el món, el periodisme.

> Sobre #Castelldefels, al blog de redacció a BTV Notícies.
> Tabú, al blog d’Àlex Gutierrez a Escacc.
> No era tabú, era prudència, de Saül Gordillo.
> Impaciència mortal, per Salvador Giner.
> Los hechos, señores, los hechos, al blog de Toni Piqué.
> La responsabilitat Individual, per Vicent Partal a Vilaweb.

Diga’m alguna cosa i l’oblidaré

El candidat 'Nadie'

“Diga’m alguna cosa i la oblidaré, fes-me partícep d’alguna cosa i l’aprendré.” He robat aquesta cita de Confuci del timeline de Natalia Touzón, que aquest cap de setmana passat va estar tuitejant en directe retalls del seminari sobre comunicació institucional Propaganda que va tenir lloc a Roses, a l’Alt Empordà.

I tot plegat em va fer pensar en la feina del graffitter Nadie i la cara somrient i muda del seu ‘candidat’. Nadie, l’artista urbà i el candidat’, van fer campanya l’any 2008 a la demarcació de Barcelona. En algunes parts de Badalona, com a Coll i Pujol, encara se’n poden veure alguns exemples (com els de la imatge). El candidat ‘nadie’ es presenta com la quintaessència del candidat perfectament intercanviable, i per tant perfectament prescindible; el candidat que, finalment, no és ‘ningú’. Al candidat Nadie ja només li queda el seu somriure. De tan que ha parlat, ha oblidat les paraules. Vet aquí l’antídot a la mala política: “… fes-me partícep d’alguna cosa i l’aprendré.”

No només es va suspendre un concert

“El concert del grup Els Amics de les Arts previst per ahir diumenge, 9 de maig, a les 21 hores, a la plaça de Font i Cussó, es va haver de suspendre a causa de la pluja” deia aquest matí; fa només unes poques hores; el web de l’Ajuntament de Badalona. Bé, gràcies per l’avís, però ahir el Facebook i el Twitter de molts badalonins n’anava ple, d’això. Què s’ha suspès? Ja ho sabíem! La pregunta és d’una obvietat desarmadora: ¿Quin sentit té informar en passat i no pas en present d’una notícia així, en una societat avançada com la nostra?

Per sort, la informació va circular ràpid i bé a través de les xarxes socials: i van passar coses interessants, tot i que no exactament noves o sorprenents. De nou, la font és la pròpia ciutadania, més o menys organitzada: el twitter de Vilaweb Badalona i l’abassegadora energia de Roger Melcior, un dels impulsors, gens casualment!, de rodalia.info. Dues d’aquestes fonts, de fet, van anar a buscar la notícia directament: un va parar l’orella al que deien els músics, l’altre al que deia el regidor. Les persones que es preguntaven si el concert s’havia suspès o no (en un moment donat van córrer molts rumors contradictoris), només podien confiar en aquestes actualitzacions ‘no oficials’. Ni l’Ajuntament, ni la pàgina oficial de les festes (bé, de fet aquesta, aviat farà 24 hores, encara no té la pàgina actualitzada!) ni la pàgina de Facebook en deien res. Res.

No és que l’amateur superi el professional, o que la ciutadania guanyi a l’administració (aquests són, en el fons, esquemes antics). És que la comunicació avui va més ràpid, és més fiable (perquè és més fàcil contrastar-la) i és més rica (perquè és més fàcil esdevenir font): i sí, també més complexa. I en aquest nou marc hi ha nous referents que ja no podem encapsular tan fàcilment: públic/privat, oficial/no oficial, car/barat, ràpid/lent, amateur/professional…

El que va passar ahir no és una anècdota, és un símptoma, un símtoma més, que ens cal incorporar totes les veus (i per tant totes les experteses i habilitats) en els processos estratègics de ciutat. I això és, precisament, el que intenta la Taula de Cultura.

El discurs de la proposta

Un any de feina discreta, però diligent; petita, potser, però perdurable, segur. Més de cent entitats i moltíssimes persones avalen el projecte de “Badalona som tots i totes”. Fa uns pocs dies, a Sant Roc, l’Ateneu, amb la Fira d’Artesania i Entitats, ajudava a fer aflorar una Badalona exigent, compromesa i realista, que aborda cada dia els reptes i les dificultats, que sap que això, com la vida mateixa, ‘no són flors i violes’, però també sap que això, i també com la vida mateixa, no s’arregla jugant a ‘polis i lladres’.

“Badalona som tots i totes” va aconseguir el seus 5 minuts de glòria aquesta setmana passada. La polèmica amb el fulletó racista del PP ha fet que molts mitjans aprofitessin per demanar l’opinió del centenar d’entitats que treballen enxarxades per la cohesió social. No ho va tenir fàcil, la Dolors Sabater, erigida en portaveu de Badalona som tots. Ella ho resumia bé: fa més soroll un arbre caient que un bosc quan creix. Però és molt més, que això. I aquest ‘molt més’ ja no té tants micròfons.

L’incident amb el fulletó racista del PP badaloní posa a prova una idea de ciutat, no és només una picabaralla (una picabaralla política més). Per què tota idea de ciutat està lligada amb un relat, que conforma la manera com ens expliquem i la manera com som. ¿Com informem d’una ciutat complexa com la nostra, on hi ha moltes coses que no funcionen però que té en marxa projectes i iniciatives que valen la pena, que transformen coses? Com combinem l’exigència per solucionar allò que grinyola amb l’audàcia i la intel·ligència per detectar els petits brots verds d’un futur millor?

El pitjor de la política frívola i irresponsable del PP és que ‘segresta’ el relat de què és Badalona i contamina per sorpresa moltes anàlisis, fins i tot algunes que són plenes de bona intenció. Que és massa fàcil criticar el PP, però sobretot per què, al cap del dia, serveix de ben poc.

No és això el que ens toca, avui. Cal, naturalment!, un treball més afinat i més ben dotat (tot i que en aquest mandat s’ha avançat, i molt). Ens calen més polítiques públiques, un compromís a llarg termini. Però no parlem només de polítiques.

La tasca que tenim davant és, potser, més complicada; perquè requereix moltes complicitats i ens interpel·la a tots i totes. Desafia la manera com mirem les coses. Som vulnerables als atacs del simplisme perquè hem bastit la nostra estratègia en la defensa, i no pas en la proposta. Això és el que Badalona som tots i totes està intentant reconduir. Adhereix-te al manifest! Encara hi ets a temps!

Bones tanques fan bons veïns?

Hi ha un lloc on no hi cal cap mur:
ell hi té pins i jo un pomerar.
Els meus pomers no aniran mai
A menjar les pinyes dels seus pins, jo li dic.
Però ell respon: “Bones tanques fan bons veïns.”
La primavera em fa tornar rebel, i em pregunto
Si li puc fer entendre això:
“Per què fan bons veïns? ¿No és només
Quan hi ha vaques? I nosaltres no en tenim.
Abans de construir un mur voldria saber
Què és el que encerclo o separo,
i a qui podria jo mai perjudicar.
Alguna cosa hi ha que no estima els murs,
Que els vol a terra.”…

Que serveixi aquest fragment de ‘Reparar la tanca’ del poeta nordamericà Robert Frost de recordatori del manifest per la cohesió social ‘Badalona som tots’, obert a les signatures fins aquest maig, i que avui fa un any. La fotografia està presa en un mural situal a l’avinguda del Congrés Eucarístic, just darrera del mercat de Sant Roc. Du el títol de ‘Gent del barri’, tal i com està penjada al meu àlbum fotogràfic, accessible aquí.

* El poema està traduït per Teresa Sàrries, i està inclòs dins ‘Antologia de poesia anglesa i nordamericana contemporània’, volum 86 de Les millors obres de la literatrua universal, segle XX, editada per Edicions 62. Aquest apunt el vaig publicar el juliol passat. Avui el recupero perquè les entitats i persones signants del manifest han demanat la paraula al ple municipal d’aquest 27 d’abril.