En Forges en té prou amb quatre paraules, allà on altres necessiten diverses pàgines. El dibuixant ens interpel·la des d’una tendresa que es tot un desafiament en aquests temps tan crispats, en aquesta vinyeta publicada avui a El País. La prohibició de les corrides de toros a Catalunya, aprovada ahir per majoria absoluta al ple del Parlament, després que una iniciativa popular portés a consideració el debat als parlamentaris, ha omplert rius de tinta i bits. Recomano un parell d’apunts de dos blocaires amics: la Dolors Sabater amb Olé i l’Ismael Peña-López amb Toros no: centrando el debate.

Hi ha una idea que s’estén amb rapidesa, aquests dies. Que hi ha dues Catalunyes i que aquestes s’articulen a partir del contrast de banderes: les espanyoles en fervorós suport de ‘la roja’ i les catalanes en dolguda penitència per la retallada del TC a l’estatut. Són molts (som, perdó) els que anem mirant balcons amb l’ai al cor, com si volguéssim llegir en els balcons el nostre futur com a país. Hi ha contrast de banderes, és clar. Però això vol dir que estem davant d’un joc de contraris? Crec que no exactament. Ep, o almenys aquesta és la meva intuïció (res més, res menys). El dia 10 sortirà al carrer una representació important, –per activa, per compromesa, per diversa–, del país. No s’hi mostrarà la Catalunya independentista (que també) sinó la veu de milers i milers de ciutadans que se senten subjectes actius del seu futur… alguns dels quals –sí– s’alegren amb el triomf de la selecció espanyola. La manifestació “Som una Nació, Nosaltres decidim” convocada per Òmnium ha despertat un consens sòlid –malgrat el secundari debat sobre l’encapçalament– al voltant de la idea de refundació col·lectiva. Benaurades les comunitats que poden reinventar-se (nota al marge). Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons. No serà una manifestació independentista, ni una manifestació autonomista; aquesta. És aviat per això, que aquesta onada encara no ha arribat a platja. De moment –i això no és pas poc!– serà la manifestació que normalitza el ‘nosaltres’. Nosaltres; tan diversos, tan rics, tan plens de futur; i el procés que hem iniciat per decidir què i com volem ser en aquest tros de món. Nosaltres…

En la manifestació unitària del 10 de juliol contra la retallada del TC a l’Estatut hem saber visualitzar l’energia i les moltes raons que bateguen rera el que tot just ara comencem a consensuar com a país (volem decidir, som una nació). És, si es vol, la manifestació del mínim comú denominador; però en cap cas la manifestació d’un discurs còmodament aigualit. D’aquí dos dissabte, milers de persones recorreran els carrers d’un present (imperfecte, però tangible: allò que som) i no pas els camins incerts del condicional (allò que voldríem). És un encert (un triomf, també) que el lema posi l’accent sobre un valor democràtic i cada vegada més ‘central’, el del dret a decidir. I crec que està bé que la pancarta inicial digui això mateix: que som una nació, que nosaltres decidim. No es tracta de demostrar res a Madrid, ni de ser més ‘patriota’ que ningú, ni tan sols de defensar l’estatut (pobret)… aquesta convocatòria és necessària perquè situa el marc de la sobirania de Catalunya en el corrent principal de la societat.

I això és el que compta, ara; perquè això, més que un bon eslògan, més que un discurs perfecte i pur (però finalment inútil), és la nostra garantia de futur. La manifestació del 10 de juliol no és per si volem la independència, la federació o l’autonomia; és perquè volem decidir com volem ser. Són dues coses diferents. L’independentisme ja està ben autoafirmat (no li cal, en aquest sentit, reclamar una manifestació ‘només’ independentista). La pregunta (és a dir, la feina a fer!) és una altra: com podem fer partícep el màxim nombre de persones d’aquest debat sobre el futur del país? Com podem fer veure a tots els catalans i catalanes que els nostres interrogants són també els seus? Sabrem escoltar i incorporar les altres visions (també legítimes) de la nostra societat?

Serem independents si la gent del país ho determina en unes eleccions. L’afirmació, per tant, ha d’esdevenir invitació (i també seducció, consistència, seriositat). Per mi, la manifestació del 10 de juliol a Barcelona no és ni punt de sortida, ni punt d’arribada. Més aviat és la captura d’un moment concret en un territori, és la foto d’un diàleg ciutadà que cada vegada interessa a més persones, i que cada vegada està més deslliurat de la por, i que cada vegada és més constructiu.