Va de pares, va de nosaltres

pugorosafoulardportabebesDes de fa uns dies, participo en el blog col·lectiu Va de pares, amb alguns sospitosos habituals, en Francesc Balaguer (promotor), en Rubèn Capilla (aka Producte) i l’Ismael Peña-López (aka Ictlogist, el de la tasseta eterna de cafè). A aquests tres, i a aquestes altures ja podem gens casualment, formen part de la meva primera comunitat 2.0, són dels primers perfils amb els quals vaig interactuar i amb els tres ens vam acabar desvirtualitzant ben aviat. A ells s’ha afegit un admirat il·lustrador, l’Oriol Malet, que també aportarà al blog, en aquest cas amb traços, no només amb lletres.

Vadepares.cat és necessàriament un espai viu, en construcció. Com les nostres paternitats… Us animo a seguir el blog, la pàgina al Facebook i el canal de Twitter.

Cuiner a la cerca de pàtria

Captura de pantalla 2014-01-24 a les 23.37.54“Em va commoure la vida d’algú que no és dels seus ni tampoc dels altres, d’algú que vol ser membre d’una comunitat però que no per això renuncia al seu esperit crític, d’algú que vol ser jueu però
a la seva manera. No sé ben bé per què, quan ja ens acomiadàvem, mentre l’Alex m’allargava la seva mà afectuosa, vaig pensar en la Mercè i la seva abraçada feble que després va ser molt forta i trista i em va saber molt de greu haver deixat la mare i el pare sense saber res de mi durant tants anys. Em sembla que ara he entès que no puc tornar a Barcelona perquè ja no sóc de la ciutat que em va veure néixer,. Suposo que no sóc d’enlloc ni ho seré mai. Encara que maldi per ser d’aquí, perquè és on visc.”

Cafè Barcelona, el nou llibre de Joan Carreras, Janquim, són en realitat quatre novel·les (Arjen, Annabel, Greetge i Siscu) que conflueixen en una història estranya que costa classificar; alguns hi han vist la reivindicació dels nous comançaments i sí, en part sí. Jo hi he vist, una original aproximació a la road-movie, amb aquells personatges que fugint, arriben; i aquelles trames que se serveixen del canvi de paisatge per en realitat no moure’s de lloc per què la culpa allarga l’ombra fatalment, i tan se val els quilòmetres que hi posis pel mig. És interessant, també, una de les subtrames, una interpel·ladora (i subtil) reflexió sobre la identitat: què és ser d’un lloc? Interessantíssim, suggerent (i segurament actual) el que per a mi és el personatge principal, el narrador de la novel·la, el cuiner català establert a Amsterdam, a la cerca de la pàtria impossible. “M’agraden les bufandes de les noies que passen amb bibcicleta, sembla que facin onejar banderes de llana”. Una frase potent, perdurable, quasi un vers, que diu molt d’aquesta novel·la elegant, punyent i tossudament distanciada.

Sóc el 13è periodista més influent del país? La resposta: no

Captura de pantalla 2014-01-08 a les 12.34.56La pregunta, i la resposta, venen a colació de la llista que el periodista Jordi Fortuny ha fet amb un punt de saludable ironia, a partir del llistat previ de Saül Gordillo i que em situa a mi en el 13è lloc, davant de periodistes com en Toni Soler i Pilar Rahola, i que no inclou col·legues com Enric Juliana, Eduard Voltas o Roger Palà, amb una presència molt valuosa a les xarxes, especialment a Twitter. Fortuny ha ordenat els periodistes no a partir del seu número de seguidors sinó a partir de l’índex Klout d’influència i ha generat un apunt al blog amb el llaminer títol de ‘el llistat ocult de Saül Gordillo: els periodistes més influents’.

En realitat, però, la influència que determina el ‘Klout’ no és traduïble en allò que tradicionalment coneixem com a tal, la capacitat de marcar agenda, incidir en la presa de decisions i de modelar l’opinió pública. Potser no calia aclarir-ho. O sí. En tot cas, l’interessat mal ús de la paraula influència per part dels promotors d’aquesta eina, nascuda als EUA l’any 2008, s’ha convertit en el seu pitjor advocat. … perquè genera situacions del tot surrealistes: fa un temps, Barack Obama tenia una puntuació menor que Justin Bieber, fins que la mateixa empresa va millorar el algoritme per introduir criteris correctors. La cosa clamava al cel.

Klout defineix com d’influents som en les nostres comunitats virtuals (i com a tal és una eina interessant), no el nostre grau d’incidència en el -diguem-ne- món real (on genera una expectativa rotundament fallida). A vegades una i altra influència van de la mà (el cas de Jordi Évole o Vicent Partal), però en (molts) d’altres no, com demostra el llistat de periodistes més seguits ordenats per l’índex Klout.

La influència que calcula ‘Klout’ és fruit d’un seguit d’automatismes que entre moltes, canviants i no sempre transparents variables determina un número (l’índex Klout) que representa el nostre grau de desplegament en les xarxes socials. Aquest número valora coses com: participem en una o en diverses? hi som regulars? interactuem? estem en moltes llistes? quina és la ‘qualitat’ de la gent que seguim i ens segueix? els nostres continguts hi tenen recorregut? qui i com fa córrer les nostres actualitzacions?

L’índex mira d’establir un criteri que ens ajudi a definir si som valorats en la nostra comunitat i quin hi és el nostre pes; però no ho fa en termes absoluts, sinó en relació amb la gent amb qui compartim el cercle social/virtual i amb les interaccions que hi fem. L’índex té, doncs, un valor relatiu; però valor, al capdavall. És un criteri més, entre molts d’altres, per valorar qui som a les xarxes. A Klout cal reconèixer-li l’esforç d’estandaritzar i quantificar el nostre perfil virtual, però és evident que aquest és un camí emergent que necessita molts ajustos i segurament un reconeixement de la pròpia limitació de l’objectiu.

No sóc el 13è periodista més influent del país. Reconèixer-ho així no és fruit d’un atac de falsa de modèstia, ni és fruit d’una patològica falta d’autoestima. És la veritat, o una  part de la veritat… atès que no és menys cert que sóc, segurament, un dels que té una presència a les xarxes més endreçada, constant i intencionada (i en aquest sentit és un honor compartir llistat amb gent com en Josep Maria Ganyet, la Gina Tost o la Susanna Ginesta). Això és el que ajuda a fer-nos veure el Klout. No és poca cosa.

Més enllà del joc proposat per Jordi Fortuny en el seu apunt al blog sobre el ‘llistat ocult’… cal aclarir a què ens referim quan parlem d’influència… ni que sigui per evitar haver de fer aclariments tan estranys com el del títol d’aquest apunt. Continue reading →

Els meus discos del 2013

elsmeusdiscos2013

  1. Ghost on Ghost, d’Iron & Wine
  2. Imitations, de Mark Lanegan
  3. Crimson/Red, de Prefab Sprout
  4. Pushin Against a Stone, de Valerie June
  5. Another Self Portrait (reissue), de Bob Dylan
  6. Dream River, de Bill Callahan
  7. La figura del buit, El Petit de Cal Eril
  8. Liquid Spirit, de Gregory Porter
  9. Overgrown, de James Blake
  10. Farrera, Can Sons, D.O, de Bikimel
  11. Tooth and Nail, de Billy Bragg
  12. The Jazz Age, de la Bryan Ferry Orchestra
  13. Push the sky away, de Nick Cave and the Bad Seeds
  14. Wake up ghost, de Elvis Costello & The Roots
  15. Fade, de Yo la Tengo
  16. Nomad, de Bambino
  17. Mosques de colors, de Pau Riba i Pascal Comelade
  18. Modern Vampires of The City, de Vampire Weekend
  19. Muchacho, de Phosphorescent
  20. Electric, de Richard Thompson
  21. Quality Street, de Nick Lowe
  22. Santa Alegria, de la Troba Kung Fu
  23. Bruja, de Mala Rodríguez
  24. Beautiful Africa, de Rokia Traore
  25. Southeastern, de Jason Isbell
  26. Incident on Willow Street, de Greg Trooper
  27. The Next Day, de David Bowie

+ Llista a Spotify (hi falta Prefab Sprout i Bill Callahan, inaccessibles).

I Met Jesus in a Bar
(recull de no-nadales)

nyrainvincenzodepaloEl nadal és a estar a prop i lluny a la vegada, com explica sense paraules aquesta peça dels Beach Boys (circa 1969), The Nearest Faraway Place. El lloc més a prop dels llocs llunyans, una porta al misteri quotidià i que té forma d’escala de cargol en l’Aiguanaf (2007) de Xavi Lloses i l’Escolania de la Quadratura del Cercle: “avui saltarem des del trampolí d’una peixera”. Aiguanaf i gesamí. Les místiques domèstiques.

En aquest recull atípic de cançons que no són de nadal (però que podríen ser-ho) és el torn d’un himne petit, dedicat als que s’amaguen i callen. En un racó de la taula brillant i guarnida hi ha algú que canta per dins “as we hide ourselves in the last of the melting snow” (2009) amb el pop de manual dels The Leisure Society. Mentrestant, al costat, a un altre li brillen els ulls amb una Atención encandilada (2009), de Maderita: “La belleza del mundo es tan frecuente, tan desinteresada.” Avui podria ser el primer dia de la teva vida, eslògan i mantra. First Day of My Life (2005) dels Bright Eyes.

La festa nadalenca continua en el ball d’una parella que es parla a l’orella amb la seva llengua pròpia, però no intraduïble. Jesse Winchester (2009) descodificava les seves paraules d’amor: “Sham-a-ling-dong-ding means sweetheart, Sham-a-ling-dant-gong does too.” No importa el Continue reading →

Notes (ràpides) després de l’absolució de l’alcalde

Captura de pantalla 2013-12-11 a les 13.45.251. L’alcalde del PP a Badalona, Xavier Garcia Albiol, ha estat absolt aquest matí del cas dels pamflets xenòfobs. Judicialment es tanca el tema (era previsible, malgrat tot). Políticament, el tema continuarà obert, crec; mentre socialment, s’observa un cert cansament davant del discurs del ’tot és culpa del PP’ per la seva cada vegada
Continue reading →

L’acceleració de la història

Nits Fredes Ba JinHi ha una tristesa penetrant en les Nits Fredes que Ba Jin, fixa en forma de novel·la i que ara podem llegir gràcies a la traducció catalana d’Eulàlia Jardí per a El Cercle de Viena. L’avenç del front de la guerra xino-japonesa (1937-1945) sobre una ciutat de províncies hi esdevé l’aspra metàfora de la violenta dialèctica que el segle XX va descarregar en l’esquena dels seus contemporanis. Wang Wenxuan és aquí la víctima perfecta vinclada pel conflicte armat (el latent avenç de les tropes imperials), el xoc generacional (les relacions familiars en crua transició en la Xina de l’emergent comunisme) i pel canvi cultural que es comença a aventurar a la segona Continue reading →

Complint!

POP POP POPHa estat notícia el tractament àgil, informat i compromès (hat trick de luxe!) dels mitjans de la corporació catalana de televisió amb l’Incendi que afecta l’Empordà i que va començar a cremar entre Camallera i Vilopriu, el passat dilluns. No ha estat notícia en forma de titular o sumari radiofònic, sinó que ha estat notícia en les petites pantalles dels nostres smartphones i també en converses a casa amb la família o els amics.

Connexions amb directe, anàlisis tècniques, entrevistes i un bon treball infogràfic… El canal de notícies 324 i la ràdio pública van connectar amb rigor i professionalitat Continue reading →

Majúscula història minúscula

augustjohnwilliamsAugust és una falsa novel·la històrica. A través d’una biografia lliure, bastida sobre un intercanvi epistolar servit amb una freda exquisidesa, John Williams s’aproxima al poder a través d’un dels seus referents més indiscutibles, el d’August, el creador de la Roma imperial. En realitat, el rigor i coneixement amb el qual l’escriptor detalla el pas de la República a l’imperi a través de diferents històries personals al voltant de l’emperador són secundaris. El cor de la novel·la són els múltiples miralls amb els quals l’escriptor assaja una reflexió molt humana sobre la política… al marge de la política. Així doncs, allò que ens acaba interessant d’August no són tant les lleis promulgades o de les conquestes Continue reading →