Author Archives: oriolllado
Desconfiem de les solucions màgiques
L’Independent abordava fa uns dies un tema incòmode: la seguretat de les noves centrals nuclears. D’això, i d’alguna cosa més, va el meu últim article a Sostenible.cat.
L’article de Lean defuig el tremendisme, cosa que s’adiu amb la sòbria capçalera que l’acull. Però assenyala de forma clara l’augment de la capacitat destructora de les nuclears (bé que també reconeix que amb la nova tecnologia un accident és més difícil). Lean desemmascara als accionistes d’una indústria que ha sabut situar-se, inexplicablement, a la lleixa de les energies netes. El debat sobre les nuclears no s’ha d’evitar, però ens hi hem d’aproximar sense ‘oblits’ sospitosos: els residus, els riscos, la difícil gestió en el territori… La nuclear és, de fet, una tecnologia usada en moltes parts del món i que forma part del mix energètic de molts països, també el nostre. És pertinent i necessari parlar-ne. L’article de l’Independent és un oportú recordatori que cal desconfiar de les solucions màgiques.
Una altra de les indústries que s’apunta al ‘greenwashing’, la paraula que els anglesos han hagut d’inventar per descriure l’ecologisme com a eslògan publicitari, és la del carbó. Al Guardian, fa uns dies, es creuaven dos contundents articles sobre les polítiques verdes d’Escòcia… o, millor, sobre les polítiques pretesament verdes d’Escòcia. L’autor d’un dels espais més interessants del sempre recomanable rotatiu anglès, el Fred Pearce’s Greenwash, denunciava que el govern escocès es vol presentar com a líder de l’energia neta al món, però que ho fa sense renunciar a la potent indústria del carbó present, històricament, en la vella -i ben verda- nació europea. Pearce recorda que la tecnologia de captura de carbó, defensada pel govern Salmond, es troba en un estat molt incipient -i que per tant no es pot vendre encara com a alternativa- i remarca també que és cert que les noves centrals de carbó contaminaran menys que les antigues, però tot i així continuen embrutant més que altres tecnologies disponibles. És agosarat, prematur i cínic parlar del carbó com una energia neta, per tant. La columna de Pearce ha estat resposta pel ministre de medi ambient, Jim Mather. La polèmica entre Pearce i Mather està tractada amb molta cura pel diari: el lector pot contraposar una i altra visió, però no ho fa sol: un seguit d’enllaços a pàgines específiques del diari (per exemple, aquesta) l’orienten i l’ajuden a formar-se una opinió. El lector no és el mer espectador que es mira la discussió perplex i progressivament desanimat, sinó que és el ciutadà que s’interessa i fa ‘clic’ per saber-ne més, cada cop més compromès.
I això, no ho fotografies?
L'horror sense galons
La vida petita es desenvolupa fins i tot en el més sagnant dels règims, al III Reich. Els obrers fan funcionar les fàbriques fins que sona la sirena de tornar a casa, el forner es lleva de matinada per tenir llest el pa, i el sastre mulla el fil per enfilar l’agulla mentre perd la vista, al costat d’un llum de petroli, que crema lentament. Retalls de vida modesta, lluny dels galons de l’horror… i tanmateix, sota una mateixa bandera, còmplices de la dictadura. Van decidir no escoltar, no veure; o van decidir complir ordres, convertir-se en braç executor, i no pensar, no pensar mai més. Algú havia d’encendre el llum, algú havia de contar els soldats, tancar les portes, carregar els camions, s’excusen sabent l’excusa inútil perquè ja no es creuen ni a ells mateixos. The Reader(El Lector) és la història de Hanna Schmidt que treballava a la Siemens fins que li van oferir una feina millor… a les SS! A través de la seva història, ens aproximem a un d’aquests personatges, una de les ombres sense cara. El règim s’humanitza, han denunciat alguns!, en les faccions de la bella Schmidt (excepcionalment interpretada per Kate Winslet, reconeguda amb un Oscar). L’argument mostra la història d’amor de Hanna amb un adolescent durant unes poques setmanes d’estiu i la singular relació que mantenen basada en una combinació desesperada i (perversament) curadora a partir del sexe i la lectura… una relació que, d’alguna manera, aconsegueix mantenir-se en el temps, malgrat l’esglaiada mirada del jove al descobrir l’autèntica identitat d’Shcmidt. És possible entendre? I si arribem a entendre, podem perdonar? El llibre en el qual està basada la pel·lícula és abrupte i difícil. Bernard Schlink, el seu autor, ens incomoda més que no pas Stephen Daldry, el director de la pel·lícula. Però Daldry se’n surt, contra tot pronòstic, i presenta un film sòlid que ens convida també a la necessària reflexió sobre l’horror i els seus còmplices, sobre la memòria (necessària) i sobre el perdó. Els personatges interpretats per Ralph Fiennes (el jove enamorat, ja gran) i Lena Olin (filla d’una de les víctimes d’Schmidt) mostren en una última escena antològica com no hi ha una resposta clara a aquestes preguntes. L’absència de resposta, però, no invalida la pregunta.
L'ombra vermella

El misteri d’un negroni al Milano, la civilitzada cocteleria (refugi) que sempre convé tenir al cap quan un volta per la zona de Plaça Catalunya amb el seu accelerat pols ciutadà. [La foto original està aquí]
* Amb aquesta imatge inicio una nova línia de posts, que miraran de mostrar algunes de les fotografies que vaig penjant al meu compte de flickr.
O et dius Scott Fitzgerald, o millor no t'hi emboliquis
Encara no entenc com David Fincher ha pogut convertir un conte curt d’Scott Fitzerald en una pel·lícula de més de dues hores i mitja. El curioso caso de Benjamin Button és, diu la cantarella oficial, la gran perdedora dels Oscar, de les 13 nominacions amb les que es plantava davant la catifa vermella, n’ha sortit només amb tres premis tècnics. La mateixa cantarella contraposa inexplicablement aquest film, presentat com “lúltimasuperproducciódehollywood’, a la suposada independència de Slumdog Millionare. Inexplicable, si. Però vaja, no és dels Oscar, que volia parlar, tot i que de la tramposa contraposició Benjamin/Slumdog se’n podria fer un llarg post. La delicada història de Benjamin Button deu ser en mans d’Scott Fitzerald la seva habitual peça d’orfebreria literària: la sagnant ironia, l’adjectiu vibrant, la humanitat dolorosa. Però en les grapes del Fincher la cosa es desinfla, grotescament, perquè la història d’un home que neix vell i la seva vida no és fer-se gran, sinó fer-se petit… o la saps explicar en vers, o et dius Scott Fitzgerald (o, posem per cas, et dius Tim Burton), o millor no l’expliques… El guió, a més, és ostensiblement redundant, i la pel·lícula, molt irregular. Conté alguns moments d’una apreciable bellesa formal (el pròleg del rellotger marca el to del que després Fincher no arriba a trobar més), però la major part de l’estona presideix la producció un disseny de producció pla i mediocre. Finalment, l’actor: en Brad Pitt. No sé si està bé o no, l’home, perquè es passa la major part de l’estona maquillat fins a fer-se irreconeixible. Però en tot cas, Pitt no és Tom Hanks. Molta gent riu de Tom Hanks (tampoc ho entenc, això). En tot cas ell s’hagués cregut en Benjamin Button, com es va creure Forrest Gump, i jo hagués plorat, amb ell, i no he plorat amb Benjamin Button. Pitt funciona bé (s’ha de reconèixer) en el traç gruixut, en el paper més esteriotipat (en l’última dels Coen està genial, per exemple) però quan la càmera el fita d’a prop i els seus ulls han de dir adéu a la dona i la filla en un aparcament desert i fosc de Nova Orleans perquè un dia ja no les podrà reconèixer ni sabrà dir-los res, perquè haurà ‘desaprès’ a parlar… doncs no. No.
Si t'avorreixes, és perquè vols
Una nena disfressada de porquet fa voleiar la llarga cua de roba mentre es gronxa, a la plaça de la Plana. Hauria d’estar refugiada amb els seus germans-porquets tot tremolant rera -diguem- una caseta de palla, però aquí la tenim, concentrada i amb els ulls mig tancats, mentre va i vé, com un estel rosa, muntada en el resistent gronxador de la zona de jocs infantils inaugurada fa uns pocs mesos per les autoritats del municipi. Les tradicions viuen un mal moment, ja es veu, i ningú pensa en els germans Grimm, ni molt menys en l’ós ferotge que, ara mateix, podria amagar-se rera la cabina telefònica de la cantonada. És carnestoltes i la ciutat es converteix per uns pocs dies en una mena de laboratori de l’absurd. Tot plegat té un aire fellinià que potser és un pèl òbvi (d’acord), però que em fa somriure contínuament: ara és la nena-porquet; unes hores abans era la parella que caminava distretament agafada de la mà disfressada de toro (ell, clar) i de torero (ella, pobreta, que feia cara d’aguantar-ne de tots colors)… I fa una estona les dues adolescents que pujaven cap a Morera redundantment disfressades de gates maules. Tan si et disfresses com si no… ‘si t’avorreixes, és perquè vols’.
Exigim eufòria
L’últim disc de Mazoni, Eufòria 5, Esperança 0 (Bankrobber, 2009) m’ha impressionat molt. Són les cançons que conté, afilades, sincopades, sorprenent invitació a la reflexió i a la dansa; és també la producció: potent, desmesurada, passada de voltes, intuïtiva i irònica. Però per damunt d’això, és el paisatge que descriu: urbà, accelerat, addictiu, terrible i bell, tot a la vegada. “Amb la felicitat no n’hi ha prou, exigim eufòria”, la frase que sintetitza la insatisfacció i la cerca constant; el dubte i el convenciment; la valentia que crema i la por cancerígena; la creativitat desbocada, inexplicablement esbravada pel neguit subtil d’un perpetu zapping vital. El disc incomoda (primer) i desvetlla (després). És un gran disc del rock’n’roll, vaja, perquè aquesta ha estat, és i serà la gran fórmula dels discos de rock’n’roll. Ens torben i ens estranyen, i finalment ens ensenyen a veure coses. Coses que no vèiem. La cosa funciona, en aquest cas, per la ràbia i l’amor, la despullada honradesa, amb la qual Jaume Pla es descriu a ell i als que són com ell. Nosaltres. “Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?”. ‘Eufòria 5, Esperança 0’ és un dietari elèctric, el missatge en l’ampolla que arriba a la ciutat de les últimes coses. En aquesta ciutat descobrim una aclaparadora vista d’un nus d’autopistes –amb un ‘rotllo’ molt L.A– en el qual distingim la figura de d’una trendy caputxeta vermella que, finalment, ha decidit acabar amb el llop d’un cop de destral. I no sabem si això és bo o dolent. L’endemà, ens explica la cançó, veiem com “no hi ha petjades ni crits d’auxili. Només silenci.”
El saló de la bellesa immòbil
El millor de tot és que l’art és en cada cantonada. Hi ha qui es queixa que la gent no va a museus, jo em queixo que la gent va pel món despistada, que és diferent. Molt diferent. Mazoni ho explica bé en la seva cançó Apocalipsi Now: “preocupats per fomentar la lectura, no pas perquè la gent llegeixi el mateix”. L’altre dia amb una amiga vam aturar-nos davant d’un aparador enreixat –la matinada era ben entrada– dins el qual ens esguardaven sense ulls desenes de dones immòbils. Era una botiga de llenceria un pèl desordenada, una finestra imprevista al misteri esventrat. Naturalment, no ens vam fixar en el nom de l’establiment. En la llum tènue de l’interior de la botiga, les maniquins es mostraven belles i suggeridores. La meva càmera va recollir unes imatges que, potser previsiblement, tenen una elevada càrrega de voluptuositat; en canvi, la meva companya de rally amb les seves fotos va subratllar el context grotesc, irreal i fins un pèl sòrdid de les figures sense vida, inútilment vestides per a la seducció. En cada cantonada, si, un museu a la teva mida. Ja portes la càmera al damunt?
La forma de les coses
Fa just un any escrivia això al meu bloc: “L’amor és una manipulació, ve a dir, Neil Labute, l’autor del text que, amb rotunda excel·lència Julio Manrique dirigeix al Teatre Lliure aquests dies sota el nom de ‘La forma de les coses’. El dramaturg nord-americà segueix el fil d”In company of men’, la seva primera pel·lícula i ens torna a parlar de l’engany i el frau, de la manera com a vegades construïm les relacions damunt dels equívocs i les mitges veritats. I de com això ja ens va bé, d’alguna manera. Tot pot ser un joc d’interessos, potser si. Però és que l’amor és un riu tan indomable que, fins i tot quan no és sincer del tot, manté intacte el seu enorme poder de transformació en les persones.” Un any després remarcaria encara més aquest mot: transformació. I potser n’afegiria un altre: creixement.
