En Marcel Riera s’estranyava fa uns dies que aquest bloc no hagués dedicat un ‘retall’ al cantautor britànic John Martyn, traspassat fa uns dies. L’amable advertiment del poeta i exdiputat (em grinyola la descripció; nota al marge: com descriure en Marcel Riera?) em va fer adonar que el comentari que vaig deixar a Facebook i a Twitter no havia estat suficient i que la mort del cantant i guitarrista havia de tenir una petja major en el meu ‘jo publicat’, i que és, suposo, el meu bloc. Al capdavall, Martyn ha acompanyat moltes de les meves cabòries, molts vespres d’inspirada introspecció. La mort de Martyn va consternar, a més, bona part de la comunitat ‘rockera’ amb la qual em relaciono la mateixa tarda que es va fer pública la notícia (em consta). La singular barreja de blues, folk, soul i jazz ‘marca Martyn’ van convertir-se en indiscutida referència entre músics i afeccionats, no molt lluny de les propostes ‘germanes’ de gent com Richard Thompson o el mateix Van Morrison. La proposta del guitarrista i compositor, però, no va poder capturar gaire focus mediàtic fora del seu àmbit d’influència natural, la vella Anglaterra, on se’l reconeixia com un dels pares de la cançó d’autor. Les pàgines dels obituaris dels nostres diaris van evidenciar de nou una flagrant injustícia. Al marge d’aquest fet, d’altra banda ben previsible, voldria subratllar que la seva música sempre va tenir, per mi, un gran poder suggeridor: l’aventurer fraseig de la seva guitarra, la seva veu cavernosa, les lletres incòmodes… La viquipèdia, recull una frase bonica del músic: ‘alguna gent escriu en diaris personals, jo faig discos’. Martyn va dir aquesta frase a principi dels vuitanta, referint-se a ‘Grace and danger’, que a mi em sembla un dels grans discos de ‘divorci’ del rock, i que va veure la llum després que Chris Blackwell, propietari del segell Island, intentés ajornar-ne l’edició –era amic de Martyn, però també de l’exdona– adduint que el disc era massa personal i dolorós… autèntic, afegiria jo. Així era John Martyn. Que en quedi constància.
Author Archives: oriolllado
'Gore' políticament correcte
Post curt de diumenge al matí
A vegades el diari queda per obrir, un diumenge; però això no és signe de malastrugança. L’olor de tinta pot esdevenir un perfum embriagador, però… ¿n’hi ha per tant? Cal llegir entre línies, fins i tot quan hom no té res a les mans amb que llegir. El diumenge al matí és una promesa, que cal tractar amb delicadesa, amb molta mà esquerra. Es pot acabar el cafè; pots no tenir res a la nevera; els teus plans poden haver-se escolat aigüera avall; et poden esperar, desafiants, una enorme pila de papers per repassar, a la taula del despatx. Però hi ha aquell silenci, la ciutat quieta. Shhhh…
Sant Valentí i les noves pàtries
Foto: Aquest matí, a l’Ikea. Per veure-la a major resolució, feu click aquí.
Els edificis tenen vida
Llengües a Badalona, tornem-hi!
En Janquim, un dels bloggers més interessants del país, ha trencat aquesta setmana un costum regular (norma tàcita?) en el seu espai a la xarxa: no parlar de Badalona, la ciutat on viu. Una frase de l’incombustible Xavi Garcia Albiol, líder del PP a la ciutat, l’ha empès, segons confessa, a publicar un escrit amb el títol: Quan s’ataca una llengua s’ataquen totes, tota una declaració d’intencions. Com és també una declaració d’intencions la frase del regidor conservador: “No creo que sea bueno que en Badalona haya barrios donde la lengua predominante sea el árabe”. Una i altra frase, la de Janquim i la de Garcia Albiol, reflecteixen dues visions del món molt diferents: una ens subratlla la llengua com a capital, la llengua com un sistema de coneixement i comunicació i que és un valor compartit, que és un valor comú: quan s’ataca una llengua, s’ataquen totes, per tant. La segona frase remarca la llengua com a frontera, com a excusa i com arma electoral (o una cosa pitjor, segurament). Garcia Albiol manté en excepcional bona salut el seu pervers oportunisme sempre ben net d’escrupols. I torna a fer diana, perquè les seves paraules ‘connecten’ amb les persones, –persones de dretes i d’esquerres, catalanistes i espanyolistes–, que no han acabat de fer-se amb la idea que les nostres ciutats han canviat, –que les nostres ciutats estan canviant, de fet, avui mateix–, i que no és possible tornar als enyorats paisatges del ‘qualsevol temps passat va ser millor’. La llengua, les llengües, són l’instrument del qual ens podem dotar per conduir cívicament aquest procés de transformació. Que no ens confongui en Garcia Albiol. Però cal explicar-ho més i millor. Tenim molta feina a fer: la tenen els polítics i la tenim com a part d’aquesta intangible, però ben real, societat civil. El debat encetat per Janquim ha tingut una interessant -i necessària- resposta, que he tingut l’oportunitat de llegir, per part del regidor Josep Pera, responsable de l’àrea de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament. Estaria bé, Josep, que la fessis pública. Em permeto posar-te en aquest compromís des del meu bloc…
Anestèsia a la 'caseta i l'hortet'
El fantasma de Walt Whitman
Hi ha un home a Badalona que és igual que en Walt Whitman: llarga barba blanca, un barret tou i l’americana cordada fins a l’últim botó. És un homeless o un senyor, no ho sé; tot i que, ben pensat, es pot ser les dues coses a la vegada. El fantasma del poeta té un caminar elegant, terrenalment despreocupat, i declama en silenci, servint-se de la seva mirada roent. Du unes sabates gastades, però és com si caminés descalç. Em pregunto on deu guardar l’arpa d’herba i si és possible que la el fantasma del poeta se’m faci present i què deu voler dir aquesta aparició. Però mentre no trobo la resposta, penso que el vers lliure pot arribar a funcionar prou bé com a pla de vida.
L'home que fa giravoltar l'espasa, record a Carner
La Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona organitza les Jornades Carner a l’Edifici Carner del 9 al 11 de febrer amb motiu del 125è aniversari del naixement de l’anomenat “príncep dels poetes”. Jo sempre he tingut una debilitat per Carner des de que a COU vam treballar el Cor Quiet, el recull que va publicar l’any 1925. És estrany, perquè Carner i el seu elegant noucentisme queia ben lluny del que jo escoltava aleshores, el romanticisme incendiari i cínic, principalment The Smiths i Elvis Costello… Per sort, jo en aquell moment tenia la desordenada avidesa dels vint i col·leccionava apassionat el secret de les coses (el que em pensava que era ‘el secret de les coses’…) en discos, pelis, llibres i lectures ‘obligades’, sense fer gaire cas a les etiquetes que, en canvi, en créixer, han anat allargant l’ombra, excessivament, suposo. Fins i tot em vaig arribar a saber-ne un poema de memòria: ‘L’home que fa giravoltar l’espasa’ i del qual ara només recordo els últims versos, que em continuen impressionant –i em continuen acompanyant– com ho van fer en aquella classe a l’Albèniz, amb la Montse Serra. “Fins en el cim que solitari llu / o al mig de la rossola tota rasa, / l’home va fent giravoltar l’espasa / sol contra tots i sol contra ningú.”