Alguns escriuen diaris, jo faig discos

En Marcel Riera s’estranyava fa uns dies que aquest bloc no hagués dedicat un ‘retall’ al cantautor britànic John Martyn, traspassat fa uns dies. L’amable advertiment del poeta i exdiputat (em grinyola la descripció; nota al marge: com descriure en Marcel Riera?) em va fer adonar que el comentari que vaig deixar a Facebook i a Twitter no havia estat suficient i que la mort del cantant i guitarrista havia de tenir una petja major en el meu ‘jo publicat’, i que és, suposo, el meu bloc. Al capdavall, Martyn ha acompanyat moltes de les meves cabòries, molts vespres d’inspirada introspecció. La mort de Martyn va consternar, a més, bona part de la comunitat ‘rockera’ amb la qual em relaciono la mateixa tarda que es va fer pública la notícia (em consta). La singular barreja de blues, folk, soul i jazz ‘marca Martyn’ van convertir-se en indiscutida referència entre músics i afeccionats, no molt lluny de les propostes ‘germanes’ de gent com Richard Thompson o el mateix Van Morrison. La proposta del guitarrista i compositor, però, no va poder capturar gaire focus mediàtic fora del seu àmbit d’influència natural, la vella Anglaterra, on se’l reconeixia com un dels pares de la cançó d’autor. Les pàgines dels obituaris dels nostres diaris van evidenciar de nou una flagrant injustícia. Al marge d’aquest fet, d’altra banda ben previsible, voldria subratllar que la seva música sempre va tenir, per mi, un gran poder suggeridor: l’aventurer fraseig de la seva guitarra, la seva veu cavernosa, les lletres incòmodes… La viquipèdia, recull una frase bonica del músic: ‘alguna gent escriu en diaris personals, jo faig discos’. Martyn va dir aquesta frase a principi dels vuitanta, referint-se a ‘Grace and danger’, que a mi em sembla un dels grans discos de ‘divorci’ del rock, i que va veure la llum després que Chris Blackwell, propietari del segell Island, intentés ajornar-ne l’edició –era amic de Martyn, però també de l’exdona– adduint que el disc era massa personal i dolorós… autèntic, afegiria jo. Així era John Martyn. Que en quedi constància.

'Gore' políticament correcte

El problema amb Slumdog Millionaire és que quan juga a fer de bollywood li falta la grapa, la frescor i la colorista brotxa gorda de les atropellades produccions índies; i que quan es proposa denunciar i retratar la complexa índia d’avui només aconsegueix un epidèrmic dibuix que no difereix gaire del que ja sabíem o aventuravem: personatges d’una sola cara, bons-bons, dolents-dolents, nens que ‘adoptaries’ amb un cop de telèfon i tremendisme i morbo a dojo, redefinint el que podria ser un hipotètic –bé que plausible– ‘gore’ políticament correcte. La pel·lícula de Danny Boyle no és una producció independent –anuncis al metro, obertures als diaris… revelen la bona feina d’independentwash que han perpretat els caps de màrqueting més espavilats–, tampoc no és, ni molt menys!, un quasi-documental. Les dues definicions les he escoltat, en els darrers dies, i m’han deixat ben parat. Slumdog Millionare és, en flagrant  contraposició, un film ràpid, sincopat, clarament efectista, marca Boyle. Passa bé, naturalment, perquè el seu argument és epidèrmic però eficaç –té una clàssica estructura de conte de fades– i l’estructura de flashbacks està muntada amb un cert ofici, sense perdre de vista que aquesta pel·lícula, s’hi convé, s’ha de poder seguir escarbant amb la mà al cartró de crispetes. Res a dir del cinema de crispetes, el lector habitual ja sap que no tinc res en contra el que representa Hollywood (més aviat un admirat i sòlid respecte). Però hi ha alguna cosa a Slumdog Millionaire que no és honrada. I a mi m’ha impedit disfrutar d’un film que, sorprenent contrast amb la meva freda reacció final, va arrencar els aplaudiments de bona part de la sala en acabar…

Post curt de diumenge al matí

A vegades el diari queda per obrir, un diumenge; però això no és signe de malastrugança. L’olor de tinta pot esdevenir un perfum embriagador, però… ¿n’hi ha per tant? Cal llegir entre línies, fins i tot quan hom no té res a les mans amb que llegir. El diumenge al matí és una promesa, que cal tractar amb delicadesa, amb molta mà esquerra. Es pot acabar el cafè; pots no tenir res a la nevera; els teus plans poden haver-se escolat aigüera avall; et poden esperar, desafiants, una enorme pila de papers per repassar, a la taula del despatx. Però hi ha aquell silenci, la ciutat quieta. Shhhh…

Sant Valentí i les noves pàtries

Els catalans políticament correctes no celebrem Sant Valentí –aquest invent del Corte Inglés, mussitem entre dents–, i està bé que sigui així. Està bé que aquí i arreu del món hi hagi gent que resisteixi la irresistible onada i que mantingui els seus focs en la nit: d’aquesta manera el món és com un cel estrellat a l’inversa, un indret més segur i hospitalari; milers, centenars de milers, milions de focs ens donen la benvinguda allà on anem, diversos, variats, sorprenents. Aquí tenim Sant Jordi, és clar, el nostre dia els enamorats. És la nostra diferència, el nostre petit foc, la nostra contribució a la benaurada constel·lació que ens aplega a tots. Però jo un dia com avui tinc un conflicte; un conflicte que he viscut, i que visc, amb prudent discreció (almenys fins avui, això de la discreció). Resulta que, finalment, Sant Valentí ha trobat el seu lloc en el meu paisatge sentimental: Sant Valentí és en Charlie Brown mirant la bústia fatalment buida mentre Snoopy rep totes les felicitacions i i el mira amb una crueltat que no he pogut oblidar mai; Sant Valentí és una cançó de doo woop (o Valentine’s Day, de l’Sprinsteen, inclosa en Tunnel of Love, l’últim disc que em va agradar del Boss); també és una pel·lícula romàntica d’aquelles que no arriben ni a estrenar-se i que un dia trobes al vídeoclub i dius… “mira, encara”. Sant Valentí és una de les noves pàtries que ens ofereix el món globalitzat: la pàtria del cel·lulòide, del còmic, del rock’n’roll. “Els catalans no celebrem Sant Valentí”: d’acord com a declaració d’intencions, però no com a descripció de la realitat. Sant Valentí no és un dia qualsevol i tampoc és només ‘aquest invent del Corte Inglés’, la nova conspiració de la germandat de la Visa… O en tot cas, ho és cada vegada menys. És un foc, un altre foc, un entre milers… imparable, imprevisible… ¿inevitable? Omnipresent, segur. Com gestionem la cultura de les fronteres difuses i els referents múltiples? Com ens ho fem per preservar el que és divers i únic en un món on tot va tan ràpid? Qui trobi la solució que m’enviï un correu-e, a mi i als milers de persones que ens preocupen aquestes coses.

Foto: Aquest matí, a l’Ikea. Per veure-la a major resolució, feu click aquí.

Els edificis tenen vida

Hi ha apunts prestats, com aquest. Una amiga m’explicava l’altre dia una escena… i jo ja veia la seqüència. Són les sis del matí. Davant del Parlament de Catalunya. Ella espera un cotxe que l’ha de portar ara no recordo on (però és ben igual, això). Les dones de fer feines fa uns minuts que han començat la tasca diaria de trobar tots els papers que els senyors diputats han perdut el dia abans. Van netejant els despatxos, un a un. A mesura que van obrint els porticions, la fosca façana es va il·luminant a trossos, com si volgués dir alguna cosa en una mena de morse visual als enfredolits espectadors que esperen a fora. Els edificis tenen vida, ja ho va descobrir Jacques Tati, en la cèlebre escena de la seva pel·lícula Mon Oncle (veure imatge). Però arriba la claror del dia, el cotxe marxa (amb la meva amiga dins), les finestres es tanquen de nou, i les dones de fer feines fan broma passadís enllà arrossegant les seves sabates toves. Aviat la façana del Parlament fa la mateixa fila de sempre. I sembla que no hagi passat res.

Llengües a Badalona, tornem-hi!

En Janquim, un dels bloggers més interessants del país, ha trencat aquesta setmana un costum regular (norma tàcita?) en el seu espai a la xarxa: no parlar de Badalona, la ciutat on viu. Una frase de l’incombustible Xavi Garcia Albiol, líder del PP a la ciutat, l’ha empès, segons confessa, a publicar un escrit amb el títol: Quan s’ataca una llengua s’ataquen totes, tota una declaració d’intencions. Com és també una declaració d’intencions la frase del regidor conservador: “No creo que sea bueno que en Badalona haya barrios donde la lengua predominante sea el árabe”. Una i altra frase, la de Janquim i la de Garcia Albiol, reflecteixen dues visions del món molt diferents: una ens subratlla la llengua com a capital, la llengua com un sistema de coneixement i comunicació i que és un valor compartit, que és un valor comú: quan s’ataca una llengua, s’ataquen totes, per tant. La segona frase remarca la llengua com a frontera, com a excusa i com arma electoral (o una cosa pitjor, segurament). Garcia Albiol manté en excepcional bona salut el seu pervers oportunisme sempre ben net d’escrupols. I torna a fer diana, perquè les seves paraules ‘connecten’ amb les persones, –persones de dretes i d’esquerres, catalanistes i espanyolistes–, que no han acabat de fer-se amb la idea que les nostres ciutats han canviat, –que les nostres ciutats estan canviant, de fet, avui mateix–, i que no és possible tornar als enyorats paisatges del ‘qualsevol temps passat va ser millor’. La llengua, les llengües, són l’instrument del qual ens podem dotar per conduir cívicament aquest procés de transformació. Que no ens confongui en Garcia Albiol. Però cal explicar-ho més i millor. Tenim molta feina a fer: la tenen els polítics i la tenim com a part d’aquesta intangible, però ben real, societat civil. El debat encetat per Janquim ha tingut una interessant -i necessària- resposta, que he tingut l’oportunitat de llegir, per part del regidor Josep Pera, responsable de l’àrea de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament. Estaria bé, Josep, que la fessis pública. Em permeto posar-te en aquest compromís des del meu bloc…

Anestèsia a la 'caseta i l'hortet'

“Do we call the kids or call the cops”. La saviesa del vell cantant de blues. John Hiatt i el seu ‘What do we do now’, corprenedora descripció d’una parella en fase de deixar de ser. Avisem als nanos o truquem a la policia, una disjuntiva expressada en la matinada de la desesperació i que a mi m’ha tornat al cap després de veure ‘Revolutionary Road’, l’última del Sam Mendes, amb Leonardo Di Caprio i una magestuosa Kate Winslet. El film és la història d’un matrimoni, els Wheeler, que arriben plens de somnis expectants a l’assèptica suburbia dels EUA dels anys cinquanta. Com feia a American Beauty, Mendes fa servir la parella i la seva descomposició per retratar un país la decadència del qual s’amaga rera l’envejada imatge de la caseta i l’hortet: l’enverinat regal, l’abraçada de l’ós, l’anestèsia urbanística, la mort en vida. La crisi de la parella com a mirall de la crisi social: els Wheeler s’havien de menjar el món, però el món se’ls menja a ells i als seus somnis de ‘ser diferents’ amb indiferent elegància. Fins que arriba el moment de la pregunta; la pregunta que els Wheeler no poden defugir: ‘what do we do now’, què podem fer ara? Hi serem a temps? Podem reconduir la nostra vida? És possible tornar a començar? Sabrem trobar la caixa on vam guardar els somnis? Valdrà, per nosaltres, allò de que ‘sempre ens quedarà París’? Revolutionary Road i American Beauty semblen explicar la mateixa història, bé que al seu darrer film el director ha guanyat aplom i un clacissisme que li escau millor perquè li permet no dir tantes coses… i les que diu dir-les millor. Un pessimisme ben poc obamaià recorre cada fotograma d’una pel·lícula que té un final un pèl sobtat, però eficaç per la virulència formal amb la que està plantejat (ja ho veureu…).

El fantasma de Walt Whitman

Hi ha un home a Badalona que és igual que en Walt Whitman: llarga barba blanca, un barret tou i l’americana cordada fins a l’últim botó. És un homeless o un senyor, no ho sé; tot i que, ben pensat, es pot ser les dues coses a la vegada. El fantasma del poeta té un caminar elegant, terrenalment despreocupat, i declama en silenci, servint-se de la seva mirada roent. Du unes sabates gastades, però és com si caminés descalç. Em pregunto on deu guardar l’arpa d’herba i si és possible que la el fantasma del poeta se’m faci present i què deu voler dir aquesta aparició. Però mentre no trobo la resposta, penso que el vers lliure pot arribar a funcionar prou bé com a pla de vida.

L'home que fa giravoltar l'espasa, record a Carner

La Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona organitza les Jornades Carner a l’Edifici Carner del 9 al 11 de febrer amb motiu del 125è aniversari del naixement de l’anomenat “príncep dels poetes”. Jo sempre he tingut una debilitat per Carner des de que a COU vam treballar el Cor Quiet, el recull que va publicar l’any 1925. És estrany, perquè Carner i el seu elegant noucentisme queia ben lluny del que jo escoltava aleshores, el romanticisme incendiari i cínic, principalment The Smiths i Elvis Costello… Per sort, jo en aquell moment tenia la desordenada avidesa dels vint i col·leccionava apassionat el secret de les coses (el que em pensava que era ‘el secret de les coses’…) en discos, pelis, llibres i lectures ‘obligades’, sense fer gaire cas a les etiquetes que, en canvi, en créixer, han anat allargant l’ombra, excessivament, suposo. Fins i tot em vaig arribar a saber-ne un poema de memòria: ‘L’home que fa giravoltar l’espasa’ i del qual ara només recordo els últims versos, que em continuen impressionant –i em continuen acompanyant– com ho van fer en aquella classe a l’Albèniz, amb la Montse Serra. “Fins en el cim que solitari llu / o al mig de la rossola tota rasa, / l’home va fent giravoltar l’espasa / sol contra tots i sol contra ningú.”

La recepta de la bona música (3)

“Fer córrer els dits per les cordes de la meva vella Martin davant d’una colla de gent em porta quasi sense voler-ho a un lloc segur i tranquil, potser al lloc més segur i més tranquil on podria estar mai. La música va salvar la meva vida, i després em va donar una raó per continuar. És, fet i fet, la mare… i és, fet i fet, el fill. Em paguen per pujar a aquell avió, llogar un cotxe i conduir durant hores molt solitàries fins arribar a un lloc on no he estat mai, i on no conec ningú. Però saludo l’equip, faig les proves de so i sopo una mica; sola, sempre sola. Però després de 30 anys amb això, la cosa encara em funciona. Durant els 90 minuts que dura l’actuació puc participar en un acte de comunicació que és tan pur, tan íntim i tan completament humà, que sé que, en realitat, no estic sola i que, de fet, mai n’he estat… ni mai n’estaré. I si he fet bé la meva feina, cada persona de la sala pot servar per ella mateixa aquesta mateixa certesa, tot compartint amb mi aquesta nit per sempre.” Això ho escriu Katy Moffat en les notes interiors del seu disc en directe de fa uns pocs anys, Up close an Personal. És difícil trobar els discos d’aquesta cantautora texana, autèntica delicatessen, però la seva descripció de ‘la carretera’ sempre l’he trobat no només bonica (que n’és, i molt) sinó ajustada i sincera, ben real. 

Les altres dues edicions de la sèrie ‘La recepta de la bona música’, aquí i aquí.
Foto: Extreta de www.talesfromthetavern.com.