Author Archives: oriolllado
El 31 del carrer d'Avinyó…
Més sobre 'Alta fidelitat'
* La imatge mostra la portada de la primera edició, l’any 1995.
Cap càmera pot filmar així
En la primera brilla la revolució entesa com un joc de peces de domino: l’avenç imparable de la justícia, el puzzle que encaixa, la justícia poètica. És el Che victoriós, que mostra el camí recte, quan tot és possible (i tot està per fer). A la segona, la història cau en l’atzucac de l’absurd, la dialèctica de la història sembla parar el tic-tac en una selva filmada amb llum de desert. L’esperança esdevé suïcidi. Què va empènyer Ernesto Che Guevara a voler continuar la lluita en la ferèstega Bolívia? Convertit en ‘sant’ va veure el martirologi com l’última solució digna a un somni que no havia sortit tan bé com pensava? O va ser la bogeria, el messianisme del revolucionari omnipotent? La producció fa una el·lipsi important entre l’entrada de l’exèrcit del 26 de juliol a l’Havana i la partida de Guevara, a continuar la revolució. Què va passar entre el Che i Fidel un cop derrocat Batista? Com va viure la crisi de la Bahía de Cochinos? I les pressions del bloc soviètic? Ni Soderbergh ni Peter Buchman, el guionista principal, estan gaire interessats en explicar-ho. Però és que el Che, la pel·lícula, no és ni un biopic a l’ús, ni un assaig històric. Hi ha un punt de vista agosarat en aquesta producció i que la deixa en una mena de terra de ningú. Aquesta indefinició fa especialment interessant aquesta producció, sobretot la segona part (la millor, amb diferència). El personatge, el Che, es va construint a partir de la mirada de la càmera, que vol ser neutral, innocent, neta, vertadera. Tanmateix, cap càmera pot filmar així, cap càmera pot fer-nos oblidar que algú crida ‘acció’ i segueix un guió. Tampoc cap mirada humana es pot abstraure del subjecte i el seu entorn. La pel·lícula ni comença ni acaba: és com mirar una foto antiga que ha perdut el seu lloc en l’àlbum. Aquesta sorprenent impressionisme és la singular aportació de Soderbergh al personatge. Les fotos antigues expliquen moltes coses… però en guarden moltes més. Així passa també en aquest díptic fílmic.
Tríptic blanc
Catarsi literària, de la mà de Frank Bascombe
Les ombres del poder
Díptic sobreinformat al Raval
… i a vegades ens en sortim
Dissabte passat vam trobar-nos a Dalt de la Vila una trentena de persones en representació d’entitats i col·lectius diversos. L’objectiu era vague i a la vegada urgent (i si algú s’ho pregunta… si, hi ha coses que són vagues i urgents a la vegada, són les coses difícils). Què podem fer amb la cultura a Badalona? Vet aquí la pregunta que ens ocupava. Un tema recurrent, ja ho veuen, segur que els sona força… De la trobada, però, diria que no en vam sortir amb el pessimisme habitual, sinó amb una flameta -precària encara, d’acord, però significativa, crec- que indicava que es comença a obrir una manera més madura de veure les coses. La cita sortia de dues associacions, Òmnium i Bataneu, i discorria de tu a tu, amb la resta de convidats, situats en una rotllana de cadires. No hi havia –no havíen estat convidats– els representants municipals. (… continua …)
A vegades penso que els badalonins som la quintaessència dels catalans: tenim aquella habilitat quasi artística per convertir la necessitat d’acció en infinites discussions concèntriques, perfectes coartades per no acabar fent res. Però ni els catalans ni els badalonins som així, en realitat: si ens creguéssim que és això el que ens defineix finalment ja hauríem plegat veles fa temps, no? Així, de la trobada, que va tenir lloc a la nova seu d’Òmnium al barri, en va sortir un compromís concret: continuar parlant amb l’ànim d’establir una mena de taula de gent de la cultura que mirés de coordinar visions i pràctiques i que servís per plantejar debats i propostes de forma més eficient, de forma més sòlida. Hi ha ganes de treballar plegats, d’aconseguir junts allò que, separats, no arribem a assolir. A hores d’ara, una comissió treballa en la concreció d’algunes de les qüestions proposades, amb la idea de, en unes setmanes, constituir ja alguna cosa menys etèria. Potser algú pensa que és un nou vaixell de paper que salpa en el mar de les bones intencions. Potser si, mira.
Però dissabte, el debat va tenir nivell: no van sortir els temes de sempre, ni la gent va escombrar cap a casa… va haver-hi ganes d’escoltar l’altre, de veure-s’hi reflectit, de trobar els punts de suport… es va parlar de noves tecnologies, de cohesió social, de participació, de la participació de veritat. I es va fer autocrítica. La discussió sobre la capital cultural del 2010 va ser prou interessant, per exigent, per informada, per legítima. En seguirem parlant.
Veurem com va la cosa… de moment s’ha preferit no arrencar com un cavall, més que res per evitar-nos aquelles clàssiques i tan descoratjadores ‘parades de burro’. A poc a poc, però sense parar. A vegades, ja ho diu la cançó, ens en sortim. O no?
ARTICLE PER A EL TOT BADALONA.
Les 'noves' nits electorals
Aquesta vegada, la nit oferia les eleccions a dos països veïns, el País Basc i Galícia. El de la proximitat, està clar, no era l’argument clau; però és òbvi que la política és un capritxós joc de domino les peces del qual cauen implacables… i imprevisibles!, i que la cita electoral tenia, aquest 1 de març, un interès important. Amb aquest post, però, no volia fer una anàlisi dels resultats –vaig tard, malauradament– sinó apuntar, a mode de nota en la llibreta virtual, un parell o tres de qüestions relacionades amb la forma com ens informem.
Diumenge, a casa, vam seguir les eleccions a través de la pantalla de l’ordinador, que teníem partida entre la televisió (gràcies a elgato.tv) i internet (Vilaweb i Soitu.es, sobretot). En un moment determinat, la televisió es va convertir en un batibull força accidentat de connexions en directe, les quals es trepitjaven les unes a les altres, i els diaris convencionals informaven amb regularitat en les seves versions digitals, però era difícil detectar les actualitzacions en una aposta informativa massa semblant a la del paper.
Com fruir de la notícia i l’anàlisi al minut? Vilaweb i Soitu oferien, amb dues aplicacions coincidents un seguiment més immediat, d’acord amb el mitjà digital: fragmentat en petites càpsules, més àgil i divers, més eficient. Vilaweb a través de la cobertura ja assajada amb la proclamació de Barack Obama en la qual s’anaven bolcant píndoles informatives en una pantalla dinàmica i Soitu incorporant una finestra de ‘twitter‘ com a centre de la seva portada. Exemplars, les dues solucions. Mentre això passava, amb l’Isaac Salvatierra anàvem publicant els nostres propis twits i discutint a Facebook amb alguns contactes nostres.
El debat passava a dins i fora, en estricte i sorprenent directe, esborrant, de nou, les fronteres caduques entre emissor i receptor. Quan faltaven pocs minuts per la mitjanit, Juan Varela ja n’havia fet una anàlisi, lúcid i oportú, com sempre.


