Tres cançons sobre 'cartes'

M’adono que algunes de les meves cançons preferides parlen de cartes: el Return to sender de l’Otis Blackwell (popularitzada per Elvis Prestley), el Please Mr. Postman de les Marvelettes (que us sonarà per la versió dels Beatles) i The Letter dels Box Tops (amb el gran Alex Chilton als lead vocals). La primera parla d’un amor no correspost servint-se de la imatge demolidora de l’adreça que ja no existeix; la segona és la impaciència, l’enamorament inflamat, la pressa, l’aventura de construir per primera vegada… la tercera també té pressa, però és una pressa diferent: és algú que torna a casa, que vol continuar el que ja va començar. És una carta convençuda, serenament alegre, que ens mostra un amor convençut al qual no fan falta gaires preguntes. Un amor tranquil que es contraposa a l’amor incert (Return to sender) i l’amor urgent  (Please Mr. Postman). Les tres cançons, però, coincideixen en una cosa: l’espera, el temps que passa entre allò que tan desitgem i allò que podem assolir finalment (o no). Han passat més de quaranta anys, però no ha canviat l’essencial. Avui ja no ens passem el matí esperant l’arribada del carter; ni ens preocupem de si tenim segells o no a casa; però el cor se’ns continua parant uns segons quan escoltem el ‘ping’ del nostre programa de correu electrònic quan ens indica que em rebut un nou mail. … Ping!
 
* Aquí podeu accedir a un àlbum d’spotify sobre el tema.

Més sobre 'Alta fidelitat'

“Tota la meva simpatia per la noia que tinc asseguda al costat al metro i que llegeix amb un somriure ‘High Fidelity’, de Nick Hornby”, aquesta breu informació enviada al meu Twitter, i després publicada automàticament també al meu Facebook va despertar un breu (però interessant) diàleg en en el meu mur a aquesta plataforma. La discussió intentava aclarir si el llibre ‘acaba bé o acaba malament’. La cosa va cloure’s sense acord (previsiblement). Avui m’ha vingut de gust obrir de nou el maltractat llibre, que vaig llegir ara farà 10 anys, en una bàsica edició de butxaca, i he trobat, ben subratllat aquest fragment: “Lo que ocurre es que me apetece ver a Clara, la amiga de Charlie, la que vive más o menos donde yo. Quiero verla sobre todo porque no sé en qué parte de la ciudad vivo yo, ni en qué ciudad, ni en qué país, y ella a lo mejor puede ayudarme a encontrar i paradero”. Sabem on som només quan ens confrontem amb l’altre. Trobem quan ens troben, diguem. 

* La imatge mostra la portada de la primera edició, l’any 1995.

Cap càmera pot filmar així

He vist amb pocs dies de diferència les dues pel·lícules que, amb la producció de Benicio del Toro, Steven Soderbergh ha dedicat a El Che, El Argentino i Guerrilla. Són dues pel·lícules molt diferents, que expliquen coses contradictòries. M’ha sorprès. Les dues parts; filmades amb la perfecció habitual en Soderbergh, autèntic mag de la cinematografia; es van presentar en un únic muntatge de més de quatre hores a Cannes, el maig de l’any passat. Però és recomanable veure-les per separat, fins i tot deixar passar uns dies entre una i altra. Diria, igualment, que no és necessari veure-les ordenadament.

En la primera brilla la revolució entesa com un joc de peces de domino: l’avenç imparable de la justícia, el puzzle que encaixa, la justícia poètica. És el Che victoriós, que mostra el camí recte, quan tot és possible (i tot està per fer). A la segona, la història cau en l’atzucac de l’absurd, la dialèctica de la història sembla parar el tic-tac en una selva filmada amb llum de desert. L’esperança esdevé suïcidi. Què va empènyer Ernesto Che Guevara a voler continuar la lluita en la ferèstega Bolívia? Convertit en ‘sant’ va veure el martirologi com l’última solució digna a un somni que no havia sortit tan bé com pensava? O va ser la bogeria, el messianisme del revolucionari omnipotent? La producció fa una el·lipsi important entre l’entrada de l’exèrcit del 26 de juliol a l’Havana i la partida de Guevara, a continuar la revolució. Què va passar entre el Che i Fidel un cop derrocat Batista? Com va viure la crisi de la Bahía de Cochinos? I les pressions del bloc soviètic? Ni Soderbergh ni Peter Buchman, el guionista principal, estan gaire interessats en explicar-ho. Però és que el Che, la pel·lícula, no és ni un biopic a l’ús, ni un assaig històric. Hi ha un punt de vista agosarat en aquesta producció i que la deixa en una mena de terra de ningú. Aquesta indefinició fa especialment interessant aquesta producció, sobretot la segona part (la millor, amb diferència). El personatge, el Che, es va construint a partir de la mirada de la càmera, que vol ser neutral, innocent, neta, vertadera. Tanmateix, cap càmera pot filmar així, cap càmera pot fer-nos oblidar que algú crida ‘acció’ i segueix un guió. Tampoc cap mirada humana es pot abstraure del subjecte i el seu entorn. La pel·lícula ni comença ni acaba: és com mirar una foto antiga que ha perdut el seu lloc en l’àlbum. Aquesta sorprenent impressionisme és la singular aportació de Soderbergh al personatge. Les fotos antigues expliquen moltes coses… però en guarden moltes més. Així passa també en aquest díptic fílmic.

Catarsi literària, de la mà de Frank Bascombe

Finalment he enllestit les prop de sis-centes pàgines d’Acció de Gràcies, l’última novel·la de Richard Ford. Han estat dos mesos de lectura atenta, a estones esglaiada, a estones meravellada. Buf! No ha estat fàcil, l’escriptor nordamericà ofereix, de nou, un recorregut minuciós per la vida de Frank Bascombe (vint anys després d’El Cronista d’Esports i onze després del Dia de la Independència). Ford delimita l’acció durant tres dies de la tardor de l’any 2000, temps durant el qual l’ara agent immobiliari de Nova Jersei recorre l’estat jardí reflexionant sobre la vellesa, la paternitat, el matrimoni. Són els temes que ja articulaven, en bona part, les seves anteriors obres. En aquest cas, la mort i la malaltia guanyen pes en la trama, en la qual, i en termes de ‘bestseller a l’ús’, no passa res. Literalment. Però no és per això que Acció de gràcies és difícil: no és l’aridesa del plantejament argumental, sinó  l’intens i esgotador diàleg que el lector es veu obligat a mantenir amb el protagonista. Ford excel·leix en el seu recorregut per les esquerdes de l’amor i les fosques cambres del dolor i la pèrdua. És impossible llegir aquest llibre i no afegir el propi neguit –temperat per la prima però irrenunciable esperança– a la cerca del protagonista. I enmig d’aquesta magnífica catarsi literària, Bascombe, el meu personatge de novel·la preferit –i estimat– va fent camí, tot fent corves, pujades i marrades, mentre il·lumina amb lletres perdurables el meu, de camí.

Les ombres del poder

“El desafío” Frost/Nixon és la versió cinematogràfica d’una obra teatral, que, tota vegada, es basava en la sèrie d’entrevistes que el periodista britànic David Frost va realitzar per televisió a l’aleshores dimitit Richard Nixon. Les entrevistes, emeses en una sèrie de quatre programes l’any 1977, encara detenten avui el rècord d’audiència en la categoria d’entrevista a un polític. La pel·lícula de Ron Howard va ser un convidat de pedra en l’última edició dels Oscar (va competir sense èxit en diferents categories), però és una proposta interessant i en certa manera vindicable (especialment si tenim en compte qui és el seu director). Howard, que ha estat tan potiner en altres ocasions (El Codi da Vinci, Una mente maravillosa, Apollo 13), aquesta vegada se’n surt prou bé presentant-nos un Nixon complex, orgullós, ambigu, sol, perplex, desafiant… interpretat amb excel·lència pel britànic Michael Sheen. Tanmateix, es centra excessivament en l’aventura de Frost, el periodista anglès que va aconseguir l’exclusiva, convertint la pel·lícula en la lluita del petit contra el gran, en la història d’una empresa impossible: aconseguir l’entrevista! I encara més impossible: aconseguir després una ‘confessió’ i una ‘disculpa’ de l’antipàtic expresident. Això li resta profunditat i risc, i l’acaba convertint en un artefacte força previsible. L’aposta del director per la història de ‘superació personal’ el fa abandonar la reflexió sobre les ombres del poder que hagués pogut ser Frost/Nixon. No sé si inevitablement, em ve al cap The Queen, d’Stephen Frears, una pel·lícula amb la qual es podria comparar. En aquella ocasió, però, Frears signava una pel·lícula magestuosa i indiscutible, un clàssic del cinema polític. Frost/Nixon es deixa veure (les interpretacions són impressionants) i és interessant. Però ja està. 

… i a vegades ens en sortim

Dissabte passat vam trobar-nos a Dalt de la Vila una trentena de persones en representació d’entitats i col·lectius diversos.  L’objectiu era vague i a la vegada urgent (i si algú s’ho pregunta… si, hi ha coses que són vagues i urgents a la vegada, són les coses difícils).  Què podem fer amb la cultura a Badalona? Vet aquí la pregunta que ens ocupava. Un tema recurrent, ja ho veuen, segur que els sona força… De la trobada, però, diria que no en vam sortir amb el pessimisme habitual, sinó amb una flameta -precària encara, d’acord, però significativa, crec- que indicava que es comença a obrir una manera més madura de veure les coses. La cita sortia de dues associacions, Òmnium i Bataneu, i discorria de tu a tu, amb la resta de convidats, situats en una rotllana de cadires. No hi havia –no havíen estat convidats– els representants municipals. (… continua …)

A vegades penso que els badalonins som la quintaessència dels catalans: tenim aquella habilitat quasi artística per convertir la necessitat d’acció en infinites discussions concèntriques, perfectes coartades per no acabar fent res. Però ni els catalans ni els badalonins som així, en realitat: si ens creguéssim que és això el que ens defineix finalment ja hauríem plegat veles fa temps, no? Així, de la trobada, que va tenir lloc a la nova seu d’Òmnium al barri, en va sortir un compromís concret: continuar parlant amb l’ànim d’establir una mena de taula de gent de la cultura que mirés de coordinar visions i pràctiques i que servís per plantejar debats i propostes de forma més eficient, de forma més sòlida. Hi ha ganes de treballar plegats, d’aconseguir junts allò que, separats, no arribem a assolir. A hores d’ara, una comissió treballa en la concreció d’algunes de les qüestions proposades, amb la idea de, en unes setmanes, constituir ja alguna cosa menys etèria. Potser algú pensa que és un nou vaixell de paper que salpa en el mar de les bones intencions. Potser si, mira. 

Però dissabte, el debat va tenir nivell: no van sortir els temes de sempre, ni la gent va escombrar cap a casa… va haver-hi ganes d’escoltar l’altre, de veure-s’hi reflectit, de trobar els punts de suport… es va parlar de noves tecnologies, de cohesió social, de participació, de la participació de veritat. I es va fer autocrítica. La discussió sobre la capital cultural del 2010 va ser prou interessant, per exigent, per informada, per legítima. En seguirem parlant. 

Veurem com va la cosa… de moment s’ha preferit no arrencar com un cavall, més que res per evitar-nos aquelles clàssiques i tan descoratjadores ‘parades de burro’. A poc a poc, però sense parar. A vegades, ja ho diu la cançó, ens en sortim. O no? 

ARTICLE PER A EL TOT BADALONA. 

Les 'noves' nits electorals

M’agraden, les nits electorals. A casa, amb els pares, sempre eren una ocasió especial, i després, com a periodista les vaig seguir amb la mateixa passió i alguns nervis més, aprenent un munt de coses: una nit electoral és, de fet, el millor examen per un periodista que comença. Des de fa un temps, i des que ja no em dedico al periodisme diari, he hagut d’aprendre a viure-les d’una altra manera. Però no me’n queixo. Continuen sent dates senyalades, l’ocasió per trobar-se amb els amics i coneguts. És aleshores que, davant la televisió o davant d’una pantalla gegant (en clau local, he ajudat a organitzar ‘seguiments’ col·lectius en un parell d’ocasions), podem discutir i analitzar, interpretar i aventurar el futur dels nostres pobles i ciutats, el futur del nostre país. (… continua …)

Aquesta vegada, la nit oferia les eleccions a dos països veïns, el País Basc i Galícia. El de la proximitat, està clar, no era l’argument clau; però és òbvi que la política és un capritxós joc de domino les peces del qual cauen implacables… i imprevisibles!, i que la cita electoral tenia, aquest 1 de març, un interès important. Amb aquest post, però, no volia fer una anàlisi dels resultats –vaig tard, malauradament– sinó apuntar, a mode de nota en la llibreta virtual, un parell o tres de qüestions relacionades amb la forma com ens informem. 

Diumenge, a casa, vam seguir les eleccions a través de la pantalla de l’ordinador, que teníem partida entre la televisió (gràcies a elgato.tv) i internet (Vilaweb i Soitu.es, sobretot). En un moment determinat, la televisió es va convertir en un batibull força accidentat de connexions en directe, les quals es trepitjaven les unes a les altres, i els diaris convencionals informaven amb regularitat en les seves versions digitals, però era difícil detectar les actualitzacions en una aposta informativa massa semblant a la del paper.

Com fruir de la notícia i l’anàlisi al minut? Vilaweb i Soitu oferien, amb dues aplicacions coincidents un seguiment més immediat, d’acord amb el mitjà digital: fragmentat en petites càpsules, més àgil i divers, més eficient. Vilaweb a través de la cobertura ja assajada amb la proclamació de Barack Obama en la qual s’anaven bolcant píndoles informatives en una pantalla dinàmica i Soitu incorporant una finestra de ‘twitter‘ com a centre de la seva portada. Exemplars, les dues solucions. Mentre això passava, amb l’Isaac Salvatierra anàvem publicant els nostres propis twits i discutint a Facebook amb alguns contactes nostres.

El debat passava a dins i fora, en estricte i sorprenent directe, esborrant, de nou, les fronteres caduques entre emissor i receptor. Quan faltaven pocs minuts per la mitjanit, Juan Varela ja n’havia fet una anàlisi, lúcid i oportú, com sempre.