La tímida nevada, en temps real (o virtual?)

Falten uns minuts per les onze de la nit. És el dia de Reis, a fora hi fa un fred que pela. Tot és ben tancat, a casa: les persianes abaixades i la manteta al sofà, la meva segona pell aquest vespre. I en aquestes que arriba un tuit de Daniel Julià que alerta als seus contactes de Twitter que està nevant a can Ruti. Mira, em dic, mentre vaig cap a la finestra. A Morera també, veus. Faig una foto amb l’iphone i la penjo al twitter i al Facebook i seguidament vaig a donar un cop d’ull al que diu la gent al veïnat digital. En Carles Carvajal exclama entusiasmat en el seu estatus: Neva a Badalona!!!! (així, amb quatre signes d’exclamació) i l’emblemàtic Jaume García dedica el seu a un hilarant ‘Let it snow in el barrio de Pomar’. Ben aviat la Cristina Casellas respon al meu propi post: també neva al carrer de la Conquista. Però jo ja estic preparant un sms per despertar alguna gent: “Neva a casa vostra? -dic en el missatge-, recordeu que podeu fer servir el Facebook i el twitter per explicar-ho”. En Marcel Mauri, l’Anna Estany, en Josep Duran, l’Imma Casals o en Carlos Casado van fent el mapa virtual de la ‘tímida’ nevada al Barcelonès Nord, mentre en Xavi Giró situa en el seu estatus un escuet però indiscutible ‘snowed’, la Mar Grífol diu que neva a baix a mar, però que no qualla i l’Oleguer Serra informa des del Progrés que a les 23:33 al Progrés encara no, però que ‘estem impacients’. És emocionant, tot plegat: la nevada, –malgrat sigui tímida i certament ridícula mirada en termes nacionals–, però també la manera com la informació va corrent, absent als canals habituals, a cop de tecla. El Facebook, al final, acaba revelant-se com un lloc gens virtual. Aquesta nit és més aviat com la plaça d’un poble on la gent s’apropa per comentar i compartir, per informar-se de les últimes noves… i per participar.  

El peix que es va perdre en un llibre

¿És possible que un petit peix decideixi saltar des del seu bol de vidre a les pàgines d’un llibre, per perdre’s àvid de curiositat en un món de tipografies i històries infinites? Doncs és possible, ben possible, fins i tot si el nostre peixet és un d’aquells peixos de ciutat, petits i taronges, amb aquella vulgaritat tan ben portada, una petita criatura, que, hom diria amb gravetat i amb el cap mig inclinat, “aleteja sense gaires esperances”. I fins i tot així, aquestes coses passen. Tanmateix, aquesta no és l’aventura que volia explicar (tot i que està clar que és una aventura ben digna de ser explicada). ¿És possible que un noi petit salti amb valenta cortesia i amb la intuïció salvatge dels grans exploradors, a les pàgines del mateix llibre per recuperar el seu peix vermell? Aquesta és l’aventura que val la pena explicar. Que els llibres permeten això, i que això és molt, i que probablement això és tot. El llibre com una gran pantalla de cine, on tot és possible i on l’ordre i el concert és que no hi ha ordre ni concert. I així és com un peix desapareix un dia de Reis dins les pàgines d’un llibre, i un petit noi, que passa l’estona en una àmplia i fosca biblioteca, decideix anar al seu darrera i salvar-lo (o és el peix el que salva el noi?). Aquesta és la història que explica ‘The little red fish‘, el delicat còmic de Taeenun Yoo, un regal esplèndid (i savi) per aquest dia de reis de 2009.

La ciutat és el cos; ell, l'esperit

El millor de The Spirit és el pròleg i l’epíleg: un text en off en la qual el superheroi protagonista exposa una declaració d’amor a la ciutat, a la seva ciutat. És un text preciós, despesperat, d’un fatalisme quasi mitològic. L’asfalt i les façanes sense cara, totes les promeses dels aparadors brillants, la decepció en el carreró sense sortida. Aquest és el cos, ell, the Spirit, l’ànima. Com pot estimar una noia, el nostre superheroi? És possible estimar una part del propi cos per damunt de l’altra? The Spirit no pot estimar una persona, n’estima moltes, les estima totes. És un Déu; com el seu contrari, The Octopuss no pot odiar una sola persona, les odia totes, les desprecia tant que ha après a ‘fabricar-les’ per poder aixafar-les quan li vingui de gust, són només puntets en una fotografia, com aquelles personetes de les quals se’n reia Orson Welles en el paper del malvat Harry Lime des de dalt de la nòria del Pratter, a The Third Man. Ell també és un Déu, un Déu temible, més de l’antic testament. La baralla inicial al fangar del port és molt reveladora: The Spirit i Octopuss es barallen d’esma sabent que cap d’ells pot guanyar l’altre… és una distracció o és un càstig? La manera com la pel·lícula s’aproxima a la sobrenaturalitat és molt interessant. Frank Miller ha propiciat el salt al cinema de l’heroi emascarat, figura referencial en el món del còmic, creada per Will Eisner i ha aportat la seva espectacular factura gràfica. El film, amb tot, ha rebut un comprensible (bé que també un pèl injust) atac de la crítica nordamericana perquè és molt irregular i té escenes que són incomprensibles. Pel que fa a la interpretació… l’Eva Mendes et treu la respiració, però no pas per la seva interpretació; la Paz Vega fa el ridicul cada minut que està en pantalla, i en Sammuel L. Jackson la meitat del temps que el veiem. En Gabriel Macht, que encarna The Spirit, és invisible. Només l’Scarlett Johanson convenç amb un paper idiotament encantador i demostra, de nou, que és una actriu com Hollywood mereix.

Música d'espelma i tassa fumejant

Diversos amics rockers compartim de fa un temps un google groups (l’hem batejat poc originalment com a ‘vinil connection’) sense que, pel moment, ens hàgim posat d’acord en les fronteres d’això que definim com a rock. No és el que pretenem, definir etiquetes; però en tot cas, quedi dit que les diferències que mantenim ben sovint proven que això del rock és discutit i discutible, i que és, per tant, viu i ric, real. Acaba l’any i és hora de balanços. Inevitablement, a l’inbox del grup han arribat diferents llistats amb el millor del 2008 musicalment parlant. A continuació va una versió ampliada i ‘interpretada’ del meu, que podeu veure aquí en forma de llistat. El 2008 he disfrutat amb bandes joves i noves: Dr. Dog i la seva optimista barreja de Beach Boys i Big Star; The Feelice Brothers, traient la pols a les Basement Tapes del Dylan i The Band i The Fleet Foxes, amb un disc de debut ple de sol i harmonia, que potser no podran superar mai. També m’ho he passat molt bé disfrutant amb la savia veterania de Billy Bragg, que amb Mr Love&Justice ha presentat el seu disc més complet i rodó, o amb la torturada bellesa del debut de Bon Iver. Més coses: discos notables de John Mellencamp, que ha lliurat el seu millor treball en molts anys, Joan Osborne, el Sr. Chinarro, Lucinda Williams (quin disco més rockero!) i Marianne Faithfull, que amb la sempre genial producció de Hal Willner ha dit: eh, algun problema? a totes les aprenents de cantant amb suposades entranyes. Dues notes al marge, les Cançons Tel·lúriques de Roger Mas, un disc importantíssim, que he escoltat (que escolto, de fet) addictivament. I el Just a Little Lovin’ de la Shelby Lynne, memorable homenatge a Dusty Sprinfield, produït amb ofici i elegància per Phil Ramone, tota una ‘lliçó de modus’ a tanta intèrpret de musiqueta d’espelma i tassa fumejant… La Lynne (a qui un dia es farà justícia) senta càtedra amb una qualitat vocal insuperable i una actitud indiscutible: dolç i amarg són cosins germans, no? 

Dr. John i l'oportunitat

Cada vegada que Dr. John canta allò de Right Place, Wrong Time hi ha un noi i una noia a Nova Orleans que, mentre prenen un bourbon ben carregat es miren als ulls amb una mena de saviesa còsmica, animats irresistiblement per una cosa que costa molt d’expressar, perquè brilla com un somriure i torba com una llàgrima. Decideixen no dir res, perquè és massa difícil i perquè el moment té una dolcesa esquiva que seria una bogeria deixar escapar… o espatllar. I també perquè, sigui a Nova Orleans o al Raval de Barcelona, la nostra parella pot estar en ‘el lloc correcte’ però, certament, es troba en ‘el moment equivocat’.

El primer dia de l'any…

… hauria de ser el segon, o el tercer. L’1 de gener passa penosament, com un lament, una presència subtilment molesta, un mal de cap distant. L’alcohol ingerit la nit anterior, les emocions desfermades entre confetti i la cerca reeixida (o no) del tan anhelat midnight kiss converteixen aquest dia que la publicitat existencial ha definit com el dia per obrir la llibreta dels bons propòsits en el que, en realitat, és el pitjor dia per fer-ho. Per això el primer dia de l’any hauria de ser el dos o el tres de gener.  

Amb tota l'amistat, per a Reese Witherspoon

Veure una mala pel·lícula que, amb tot, compta amb la interpretació d’una bona actriu (o actor) és una mica com assistir a una festa penosa i fallida de la mà d’un bon amic (o amiga). És veritat que la festa milloraria sense aquella música previsible i barata, i si aquells sandvitxos sense ànima haguéssin estats fets amb més carinyo i atenció; a més, ningú sap massa que dir-se, i els que gosen ballar de seguida desisteixen perquè se senten com si el professor els hagués cridat a la pissarra a resoldre una eqüació de segon grau. Tot és un desastre perversament coreografiat, però allà estàs tu, compartint algunes mirades de complicitat amb el teu amic (o amiga), rient dissimuladament del tio aquell del costat de la porta, dormitant agradablement de peu dret. No està tan malament, en el fons. Estàs ben acompanyat. Post dedicat a Reese Witherspoon, protagonista d’Una rubia muy legal. Una mala pel·lícula, una excel·lent actriu.

Poema, deu anys sense Brossa

Deu anys de la mort de Joan Brossa. Escric aquest apunt mentre remeno entre els seus poemes per afegir-me al seu homenatge blocaire. Ho faig davant de la reproducció de la il·lustració que l’artista va fer per al museu del cinema de Girona, a partir de la seva escultura titulada “A de Cinema”, i que jo tinc penjada al menjador de casa. Finalment trio un poema que crec que descriu a la perfecció la sincera i cívica invitació a pensar i a crear que en el fons s’amaga rera la majoria de versos de Brossa. És d’una senzillesa brutal, quasi una fórmula matemàtica. I és bonic pensar que és infalible. Fa així:
 
Entrada
A B C D E F G H I
J K L M N O P Q R
S T U V W X Y Z
Sortida.

El vinil guanya el codi binari

No és del pes dels anys, que volia parlar en aquest post, sinó de la màgia de les coses que fa temps que ens acompanyen. Aquesta tarda he substituït per raons obligades (atribuïbles a una goma en mal estat) el meu primer tocadiscos, un aparell marca Sansui que m’acompanyava des de feia 24 anys, quan els meus pares me’l van regalar a l’aprovar la selectivitat. No és del pes dels anys que volia parlar, deia; però està clar que entre aquell estiu de finals de mitjans dels vuitanta i avui hi ha quasi un quart de segle. Impressiona, si, i molt. Però m’impressiona més la potència amb la qual han sonat alguns dels vinils que, amb la il·lusió del nou aparell (un sòlid Thorens, de regust atemporal), i per allò de provar, han anat desfilant aquest darrer dilluns de desembre a casa. L’Strangeways here we come, dels Smiths, que feia temps que em venia de gust reescoltar i no trobava en cedé; el Conscience dels Womack&Womack, una debilitat del soul dels vuitanta que feia anys que no feia sonar; i el King of America de l’Elvis Costello, un disc que sempre tinc molt present i que si que tenia en versió digital. I amb tot, han sobresortit de forma sobrenatural dos versos d’un dels temes d’aquest disc de 1986: ‘This is the place where I made my best mistakes, this is the place even angels don’t understand’. El vinil guanya el codi binari en eloqüència i profunditat. El vinil és còmplice saviesa amb el passat. Els anys no pesen, els anys fan màgia… i amb aquell ‘crec-crec’ que fa l’agulla al lliscar damunt el disc, cal dir que, a vegades, aquesta mateixa tarda, fan màgia de la bona.