Author Archives: oriolllado
La Sargantana i el patriotisme badaloní
La masia que hi ha a la confluència del carrer de la Costa amb el carrer Sant Sebastià, en un dels indrets més carismàtics del nucli històric de la ciutat, està cridada a ser un dels protagonistes d’aquest 2009 que comença, a Badalona. Fa unes poques setmanes, la Sargantana (web provisional) va obrir-hi el seu nou local, ostensiblement millorat i ampliat. Ben aviat, hi faran cap les entitats Òmnium Cultural i Centre Excursionista de Badalona, que ocuparan el primer pis.
Un i altre espai -planta baixa, el restaurant; i primer pis, de les entitats- funcionaran de forma independent, però plegats conformen una oferta conjunta de gran significació ciutadana. Són una aposta ambiciosa –i per tant plena d’expectatives– per a Dalt de la Vila, però també per la ciutat en el seu conjunt. La qualitat culinària va de bracet d’uns plantejaments d’activitat interessants, perfectament homologables al territori nacional tal i com han constatat les desenes de convidats que han participat de les activitats (de la gent de Polònia, a Jordi Barbeta, passant per Vicent Sanchis, Mathew Tree, Ramon Solsona, Mingus B. Formentor, Màrius Serra…). (CONTINUA)
La nova Sargantana representa una oportunitat enorme, per bé que em dóna la sensació que algunes persones de l’Ajuntament no ho han acabat d’entendre del tot. És preocupant: com si en aquesta ciutat tinguéssim tanta gent com l’Ignasi Niubó i l’Anna Abellán, els propietaris del restaurant, disposats a invertir en un negoci que és més que un negoci, en un barri que és més que un barri. Sigui com sigui, la Sargantana ha obert les portes finalment, amb una interessant col·laboració amb Marfil Alella, i aquesta és, naturalment, la notícia que compta.
En el procés per fer possible aquesta aventura hi ha hagut tota una colla de gent que ha ajudat a l’Anna i l’Ignasi, posant temps (i algunes coses més): en Toni Oriol, en Joan Oliveras, la Laura Garcia o jo mateix; i en un primer moment també l’Oleguer Serra, en Ferran Sancho o en Jaume Lladó, entre d’altres. D’entre tots, però, destaca sense discussió la feina de l’imprescindible Jordi Ballesteros, un patriota badaloní de pedra picada.
Fotos del nou local, aquí.
Addictes a l'avió
“Vaig volar de Charlotte, North Carolina, a Amsterdam, Holanda, tot sabent que només tindria temps per visitar una coffee shop i veure alguns Van Goghs; vaig volar de Los Angeles a Nova York per contemplar la Cinquena avinguda i Central Park un vespre amb el sol objectiu d’admirar-ne la decoració nadalenca. En uns pocs minuts ja tornava a ser al JFK per agafar el vol de tornada. Vaig volar de San Diego a Las Vegas per quedar-m’hi 20 hores -no vaig necessitar ni hotel!- abans de prendre l’avió de tornada a casa. El meu nom és Michael i sóc addicte als programes de viatgers freqüents”. Los Angeles Times explica en el reportatge Hi, I’m a frequent-flier addict un fenomen que afecta centenars de persones usuàries de les opcions de fidelització que algunes companyies de vols tenen en marxa per captar clients. (… continua ….)
Aquestes empreses ofereixen als clients habituals programes de punts mitjançant els quals aquests poden obtenir descomptes o viatges de franc segons utilitzin i combinin els itineraris d’aquestes companyies i el seu núvol d’aliances.
El reportatge en qüestió explica els trucs i les trampes que alguns d’aquests usuaris patològics s’empesquen per aconseguir el màxim nombre de quilòmetres sense pagar. El reportatge carrega les tintes aportant exemples certament extrems i molt cinematogràfics, moltamericans, vaja: gent que viatja milers de quilòmetres per passar un parell d’hores prenent un cafè… com en la pel·lícula més romàntica, com el tal Michael. Naturalment, si rebaixem el grau d’excentricitat tots hem fet -i fem- coses que ens recorden aquesta addicció. No són exclusives dels EUA, aquestes coses; el que és exclusiu dels EUA seria, en tot cas, la intensitat del fenomen.
Però és una addicció, realment? O hauríem de parlar, més aviat, del model social i dels oblits del nostre sistema econòmic -vet aquí l’os de la qüestió?- que faciliten aquestes opcions. L’hàbil periodista del rotatiu californià no tindria un material tan divertit, però potser el seu article allargaria la data de caducitat si fixés la mirada en el context. El món té, avui, fronteres més imprecises (menys les econòmiques, que, ai las, mantenen ben dretes les seves parets) i la mobilitat s’ha generalitzat i potser, d’acord, s’ha banalitzat. El nostre sistema econòmic obvia allò que tècnicament definim com a externalitats, però que col·loquiament podem descriure com els números vermells. És l’addicció al vol, o és l’addicció als preus irreals?
La petjada ecològica dels vols és massa potent per passar-la per alt, bé que durant molt temps hem fet com si res. Caldrà deixar de viatjar per ser respectuosos amb el planeta i el seu futur? Jo que sóc una mica addicte a l’avió fa temps que compenso les emissions… però n’hi ha prou? La crisi energètica -i el sentit comú- allarga una ombra inquietant sobre aquest món.
El viatge és oportunitat, és tolerància, és progrés… i tanmateix ¿pot ser una de les víctimes de la nova cultura de l’energia, una nova cultura que a aquestes altures demana comprensiblement i amb justificada urgència, polítiques decidides, canvis transcendents en la nostra quotidianitat? Les emissions relacionades amb el trànsit aeri estan creixent sostingudament en el mateix moment que tots ens omplim la boca amb grans paraules contra el sobreescalfament de la terra. Té sentit, això? Té sentit que fem com si res? Però si hi hem de fer alguna cosa… què podem fer? Apujar els preus, per intentar apropar-nos al preu real? Encaminar-nos cap a un model turístic que primi l’afeccionat per la diferència al mer col·leccionista de llocs? Millorar les tecnologies per fer xarxa debusiness a cop de teclat?
El viatge és un valor, però no es compta pels quilòmetres recorreguts. El viatge pot ser també un viatge en tren, o en autobús, fins i tot un viatge al poble del costat. El viatge és en la mirada, no la brúixola. Però mira, cada avió que agafem agreuja una mica més el problema (són més emissions) i a la vegada ajuda a solucionar-lo (enriqueix el nostre argumentari). Una paradoxa de difícil resolució. Una paradoxa… engrescadora?
ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE
El lloc on passen les coses
És fàcil que coneguin algun badaloní o badalonina: no els sorprèn la manera com parlen de la seva ciutat? Se’n queixen continuament, però rera les lamentacions palpita un orgull ferit i desorientat, però orgull, al cap i a la fi. Els irreductibles badalonins no han deixat mai de preguntar-se que són, d’on venen, on van. Són preguntes que han guanyat pes darrerament amb l’arribada d’això que hem convingut a anomenar la ‘nova immigració’. Tota societat es fa, continuament, aquesta mena de preguntes i els catalans fins i tot les hem batejat amb un nom: el debat identitari. Les preguntes ens han d’esperonar, no pas paralitzar-nos. I a Badalona? Badalona es debat a si mateixa en clau local; però també en clau de país, si és que és possible diferenciar una i altra esfera. Ens esperonen, les preguntes sobre qui som i on anem? Immersos en un continu urbà de fascinant complexitat, el debat identitari es viu amb algunes peculiaritats, i crec que si, que les preguntes ens comencen a empènyer a fer coses. (continua…)
El Partit Popular va convertir aquesta ciutat en el lloc on experimentar nous formats de comunicació política: el vídeo dels 7 minuts que tanta polèmica va provocar conjugava el vell discurs de l’odi i la por amb sintaxi nova, gràcies a You Tube. La gent del Partit Popular bé que va entendre que aquest era un lloc clau, que a l’àrea metropolitana era el moment d’intentar respondre preguntes!
Però i nosaltres? Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i en les ciutat que són com la meva ciutat: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, els papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir, hola, benvinguts. Això abans que res. Però hi després? Quedem? Parlem? Si, és això. Aquí les coses van molt ràpid, es juga fort.
La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers… i, en canvi, és aquí on estan passant les coses, aquí és on es forja el nostre futur. Per això és tan important que Òmnium pugui fer feina en ciutats com la meva ciutat. Per això és tan important que tirin endavant iniciatives engrescadores com la xarxa d’acollida promoguda per la Regidoria de Drets Civils i Convivència i que compta amb el suport d’una xarxa d’entitats variada i real. És en aquest espai que hem començat a parlar. Les preguntes ja les saben: qui som, d’on venim, on anem. Però em sembla que les respostes seran, aquest cop, una mica diferents. Ja toca.
Aquest és l’article que he publicat al número 10 de la revista d’Òmnium Cultural. Aquí teniu la pàgina escanejada.
Milk, i la presa de consciència
El cinema nordamericà és, majoritàriament, i encara avui, un cinema cívic, de gran calat moral (amb la qual no sempre estem d’acord…). Aquesta tradició fílmica té, a més, una important tradició de pel·lícules gremials: bombers, policies, metges, militars, vigilants de piscines, fins i tot d’enterramorts. Està clar, però, que, en realitat, mai són pel·lícules ‘només’ sobre bombers, policies, metges o militars. Són pel·lícules sobre la superació, sobre la creació d’una societat, sobre la pertinença, el compromís. Aquesta és la ‘moral’ de la història, que a vegades es degrada en ‘moralina’ barata. Els Estats Units d’Amèrica són un país encara jove, que necessita la narrativa ben tensada que expliqui la seva raó de ser. Milk, l’excel·lent última pel·lícula de Gus Van Sant, és el retrat –el biopic, diguem-ne– del primer càrrec públic explícitament homosexual de la història dels EUA, en Harvey Milk, regidor a San Francisco i interpretat amb el geni habitual per Sean Penn. És, per tant, una pel·lícula sobre l’homosexualitat? Explica, certament, un moment molt concret, en el qual el moviment gay va decidir ‘sortir de l’armari’, però és també un cant a la participació política, al compromís amb l’ideal. És així com funciona Milk, un film ple de moral –no de moralina–, que mostra amb vigor i emoció el naixement d’una consciència. La de ser d’un lloc concret. En aquest cas, el ‘lloc’ no és exactament físic –és la ‘nació gay–, però pel cas és el mateix.
Qui no vulgui pols…
Quin sentit va tenir 'intentar-ho'?
“Aquest disco representava un intent desesperat de trobar un sentit al Rock and roll. En el fons del nostre cor, sabíem que l’intent estava condemnat al fracàs. Però tot i així, la pregunta manté el sentit: perquè ho vam intentar?” Aquest petit comentari s’inclou a les notes interiors de ‘Beat crazy‘, el disc que Joe Jackson va publicar l’any 1980. Tots sabem que el rock ha mort, que ja no té sentit i no sé quantes més… i en canvi continuem comprant i escoltant discos, emocionant-nos amb un crit, un solo o un redoble de bateria. No arribarem a trobar el sentit al rock’n’roll, d’acord; o potser, ben mirat, el sentit és la cerca, l’intent, l’assaig… allò que feia en Joe Jackson fa quasi tres dècades (i que avui continuen fent tants altres, sortosament!).
Un desastre manifest
Títols intercanviables
Querelles per a les petroleres? Aviat, aviat
Les persones afectades per l’empitjorament dels temporals podran denunciar les companyies petroleres i del sector de l’energia que, amb les seves emissions, han contribuït a empitjorar l’efecte d’hivernacle, el qual, a la vegada, pot estar portant a un increment de la intensitat dels fenòmens climatològics extrems. Així ho sostenen almenys un grup d’experts de la Universitat d’Oxford, a Anglaterra, al rotatiu britànic The Guardian. Les primeres denúncies es produirien en la pròxima dècada, sostenen els citats experts, i a mesura que les eines per mesurar l’impacte (la culpa!) de l’activitat humana en el canvi climàtic es facin més precises. L’equip del professor Myles Allen ha fet servir una nova tècnica per valorar fins a quin punt el canvi climàtic va empitjorar les inundacions de la tardor de l’any 2000, que van perjudicar 10.000 propietats i que van comporar l’evacuació de 11.000 persones. De moment, la tècnica consisteix a creuar dues simulacions: una assumeix les actuals emissions, l’altra fa com si la revolució industrial -amb tots els gasos que va deixar anar- no hagués passat mai. Els científics han d’afinar una mica les seves tècniques, –perquè a ningú se li escapa que ‘fer com si la revolució industrial no hagués passat mai’ ha de tenir, forçosament, importants interrogants metodològics. El que ens mostra aquesta notícia, però, és que la pilota del canvi climàtic no està només en la teulada de l’acadèmia científica o dels polítics. El canvi climàtic als tribunals? Als EUA segur que ja estan “esmolant ben bé les eines”. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]