“Es podria dir que el secessionisme està en el mateix ADN de la cosmovisió dels nordamericans, i que és una opció tan antiga com el naixement dels mateixos estats. Al capdavall, els fundadors del nostre país van aixecar la bandera de la secessió l’any 1776 contra la tirania d’Anglaterra. En altres paraules, els secessionistes poden argumentar que, encara que puguin ser anti-Estats Units d’Amèrica, són, certament, pro-americans”. Aquest és un fragment d’un article de Los Angeles Times, escrit per Christopher Ketcham, col·laborador habitual de Vanity Fair o Harper’s, i que a hores d’ara treballa en un llibre sobre el secessionisme als EUA (vegeu l’excel·lent notícia feta per Vilaweb a principis de mes). Els moviments independentistes nordamericans es basen en l’atàvica desconfiança que els colons/ciutadans senten vers l’estat, no pas en factors culturals, lingüístics o històrics. Tanmateix, un i altre independentisme, el ‘seu’ i el ‘nostre’, comparteixen alguns valors. L’independentisme no és una amenaça, és una oportunitat. No és un final, és un principi.
Author Archives: oriolllado
Personatges oblidats
Hi ha llibres que arriben amb una mena d’aureola que vindria a dir: aquest és un dels que cal llegir. No saps com, però te’n parla la teva mare, un amic (que, a la seva vegada, li va regalar la seva mare per Sant Jordi), una amiga (que se’l va llegir fa temps) i algú especial que un dia et diu: “mira que t’he regalat! Oi que te’l llegiràs?” Tu no saps gaire que dir, més que res perquè sents una prudent prevenció (a vegades un resistent esnobisme) que et fa defugir amb estudiada indiferència d’aquesta mena de llibres, els que ‘cal llegir’. Però un regal és un regal, i decideixes fer-li un forat en l’agenda de llibres a llegir a l’estiu. Estic parlant de l’Elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery, l’últim capritx exportat per la sempre espavilada indústria cultural francesa, versió ‘baixa en calories’. El llibre vol explicar massa coses, i massa sovint fins i tot sembla que vulgui sentar càtedra, a la manera de manual Taschen: l’art, la violència juvenil, la literatura, la gastronomia… A mesura que avança es va oblidant dels personatges, que van esdevenint més i més esquemàtics, fins a acabar amb la infantil caricatura del senyor Kakuro Ozu, el personatge que desnua les existències de les dues protagonistes: una portera amb afeccions intel·lectuals i una preadolescent sublimadora i… suïcida.
Ara em diuen que en volen fer una pel·lícula. I penso que, en el fons, i malgrat tot l’empatx d’erudició que conté i la pretesa complexitat formal de la seva narració creuada, l'”Elegància de l’eriçó” és una bona història per a presentar en 35mm. Sempre que el director no caigui en el mateix error que l’escriptora, la qual sembla que hagi preferit escoltar embadalida les pròpies teories abans que tenir cura dels protagonistes de la seva història.
L'Àfrica es coordina contra els riscos
“Una quarta part de les morts al continent africà estan relacionades amb factors ambientals. 2,4 milions d’aquests traspassos podrien ser evitats si aquests factors ambientals s’abordessin”. Ho diu la doctora Maria Neira, directora del departament de sanitat pública i medi ambient de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a Le Monde. A finals d’agost, 80 ministres de sanitat i medi provinents de 53 estats africans van signar la Déclaration de Libreville. Les raons de la pol·lució a l’Àfrica no tenen a veure amb el creixement i el consumisme -o almenys, no directament, ja que el continent és també l’abocador furtiu de molts productes del primer món!-, sinó amb la precarietat. Una precarietat suspesa en el temps, que a nosaltres ens pot recordar una època borrosa, de llums d’oli damunt la taula. De fet, un 77% de la població escalfen i cuinen amb fusta i carbó en focs fets dins les pròpies cases, ja que els èxodes a les ciutats els han reduït de forma dràstica l’espai exterior on el feien fins al moment. Les fumarades interiors causen 400.000 morts a l’any. Aquest i altres fenòmens similars poden ser abordat només amb una declaració signada per ministres de segon rang? Difícilment. Però no és un fet menor, tot i que és clarament insuficient, que a l’Àfrica la política multilateral es comenci a desenvolupar, dient les coses pel seu nom, i en una taula compartida. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]
El país dels xiuladors purs (apunt post-Diada)
¿Com farem lligar els ‘morts en combat’ i tot aquest llenguatge bel·licista amb la generació del No a la guerra? ¿Com entendran la retòrica de les ‘úniques alternatives’ i les ‘legitimitats indiscutibles’ la gent que s’instal·la programari lliure i que treballa col·laborativament editant un document amb el Google Docs? ¿Com es pot cantar a l’heroisme de la bandera en l’època del flyers d’instantània caducitat? ¿Com podem riure’ns dels ciutadans del món quan ens agrada tant viatjar? ¿Com podem criticar l’accent del nostre president mentre aplaudim el deix exòtic del català del nostre veí, en Mohammed? És perquè té la pell més fosca? O és perquè en Mohammed abaixa la mirada quan parla amb nosaltres i això ens agrada secretament, perquè ens fa sentir poderosos? ¿No és una mica estrany que reclamem amb grandiloqüència el dret d’autodeterminar-nos mentre acceptem amb el cap cot les arengues dels repartidors dels carnets de puresa? ¿No us deixa perplexa tota aquesta gent que exigeix unitat, esgargamellant-se des de la societat civil unipersonal? ¿Podem explicar qui som, avui, servint-nos del llenguatge dels nostres pares o avis? Convencerem algú de venir amb nosaltres amb paraules desesperançades? ¿Si no som ni molt guapos ni molt forts, ens podrem endur la millor presa de la festa fent aquesta cara de pomes agres? Benvinguts al país dels xiuladors purs. Si tens alguna idea nova, crea un partit polític o, millor, un corrent crític. La màquina del soroll no pot parar. No fos cas que ens en sortíssim.
Roger Mas, contrasentits
“El millor llibre d’aquest Sant Jordi en realitat és un disc: es diu Les cançons tel·lúriques, i és obra de Roger Mas.” Això ho escrivia en aquest mateix àlbum de retalls el 23 d’abril passat. Torno a Roger Mas, després de quasi cinc mesos i després de moltes, moltíssimes, escoltes plaents. Doncs bé: el millor espectacle musical que es pot veure avui al nostre país té els dies comptats. La traducció en directe de l’esplèndid àlbum del cantautor de Solsona requereix 12 músics dalt de l’escenari, fet que deu encarir força els costos o deu tenir no sé quines complicacions. Que sé jo! Aquesta nit, tanmateix, he tingut l’enorme privilegi de disfrutar de l’estrena de l’espectacle en versió gran format, en l’obertura de l’Altaveu 2008. Avui i demà hi haurà una altra oportunitat a Solsona. I després? A Barcelona, l’estrena de les Cançons Tel·lúriques en el seu format apropiat encara no té data. Hi ha moltes maneres de mirar la nostra ‘anormalitat’ com a país. Aquesta és especialment coent.
El primer article comença així…
… com una salutació. Una salutació prudent, però també il·lusionada. No et conec, lector, o potser si. Potser quan llegeixis aquestes línies jo passaré pel teu costat i tu em saludaràs: “què, no sabia que escrivies al Tot?” Mira, doncs si. El Tot Badalona té aquestes coses. No hi ha molts mitjans, com aquest. Hi ha gent que espera el Tot, cada setmana, que va a la fleca a agafar-lo, i que si no el tenen, torna. Jo al quiosc, si un dia no ha arribat el meu diari n’agafo un altre. El Tot és la connexió amb el dissabte al matí, és l’exemplar rebregat en el cistell d’anar a plaça, és el retolador amb el qual encerclem les ofertes del pis, és l’àvia que sap moure’s amb agilitat prodigiosa quan a la botiga no hi cap ni una agulla i que ens diu “oi que em deixaràs passar, noi?”. (…)
Desodorants per als abocadors
Hi ha notícies que són el somni de tot articulista. El municipi de Bombay, a la Índia, ha adquirit 42.000 litres de desodorant per fer front a la persistent pudor que emana de dos dels principals abocadors amb que compta. Ho diu el Times Online, en una peça signada pel corresponsal de la publicació britànica, Rhys Blakely. Tens un problema amb els residus? El capitalisme et convida a visitar el passadís pertinent al centre comercial. Escombres? Draps per treure la pols? Productes multi usos? Bé, això potser s’hi aproparia. Però no. Ara, aquí. Desodorants. Això és. Faci-me’n una comanda. En vull 42.000. Això per començar. La notícia serveix una metàfora tan òbvia, que fa cosa fins i tot escriure-la. La política com a maquillatge, la política com a pedaç. Tu tira-hi el desodorant, qui dia passa… any empeny. [Article publicat a SOSTENIBLE]
Que deixin el vell Clint en pau!
El tren de las 3:10, de James Mangold, és un remake d’una pel·lícula que no he vist. No puc dir si la nova versió era necessària o si aporta res de nou. Si que em veig amb cor de dir, però, que és una pel·lícula estimable, bé que un pèl llarga, amb un Russell Crowe que demostra la seva grandesa dotant d’una fonda humanitat -no pas ambiguitat- el cruel malvat que interpreta, aquest Ben Wade conduït al tren que l’ha de portar a la presó de Yuma i que passa a Conviction, si, ho heu endevinat, a les 3:10 en punt. Algú l’ha comparada –per variar!– a Sin Perdón, el gran clàssic de Clint Eastwood; però a mi em recorda més als spaguettis cuinats per Sergio Leone. Això no és pas cap problema, és més aviat una floreta: Leone era un director bàsic, però honrat, que sabia com pocs moure’s entre les regles d’or del gènere. Tanmateix, si que em veig obligat a intercedir des de la modèstia (i invisibilitat) d’aquest bloc: que deixin el vell Clint en pau.
El rei de la casa
Sessions d'acollida per a nouvinguts
Pocs temps després de la formació de l’equip de govern de la meva ciutat, Badalona, el regidor de Ciutadania i Convivència, en Josep Pera, va sol·licitar una reunió amb la junta d’Òmnium, entitat que presideixo al municipi. Era un dia entre setmana, sobre les vuit del vespre. El regidor va venir al nostre fosc i inòspit local amb un bloc de notes i un bolígraf per demanar-nos la nostra opinió sobre un seguit de qüestions, principalment sobre la nova immigració i els reptes que suposa. Ens va escoltar amb atenció i després nosaltres vam seguir, prudentment interessats, les seves línies de treball, que tot just tenia dibuixades. El regidor havia vingut a escoltar, no a exposar res. Però, malgrat tot, ens va agradar el que va dir-nos. També la forma i el moment en què ens ho va dir: a l’inici de mandat, just al moment en que es decideix la feina a fer, just quan és més interessant incorporar idees i pensades dels altres. Algunes de les coses que li vam suggerir, les ha incorporades després en la seva agenda. Les paraules de Pera denotaven una ambició realista, ancorada en el coneixement de la ciutat i les seves necessitats, amparada en la certesa que per fer avançar les coses cal la participació d’administradors i d’administrats, cadascú segons les seves possibilitats, cadascú segons les seves habilitats. Des d’aquella trobada, ens hem vist en moltes més ocasions i hem parlat al voltant de taules diverses, acompanyats de gent també diversa. Dijous es va presentar el programa de les sessions d’acollida per a nouvinguts, en les quals ha treballat una bona colla de gent. És un primer pas. En vindran d’altres.