La mort es va distreure amb la caipirnha

“Una dona italiana que va perdre el vol d’Air France desaparegut mor en un accident de cotxe a Àustria”, llegeixo via Twitter (@visualpanic): “Johanna Ganthaler, jubilada i natural de la regió italiana de Bolzano, havia passat uns dies de vacances al Brasil amb el seu marit. Tots dos van perdre el vol 447 d’Air France que va precipitar-se a l’oceà Atlàntic, i van tornar cap a Europa l’endemà. La parella era a Kurfstein (Àustria) de viatge, quan hi ha hagut el xoc entre el seu vehicle i un camió. Ella ha mort i el seu marit es troba en estat molt greu.”, diu la notícia publicada pel 3cat24.cat. L’àngel de la mort, està clar, va distreure’s rera una enorme caipirnha, després d’haver canviat la llarga túnica negra per una camisa florejada. Amb la visió entelada i sospirant a ritme de bossanova, va deixar que la parella perdés l’avió. Imperdonable. Però ja a casa, fastiguejada amb aquells bombons tan empalagosos, cansada d’escoltar un cop i un altre el rèquiem de Mozart, la fosca figura va decidir fer alguna cosa de profit i concentrar-se en la feina, que el seu expedient ja no admetia més badades. El recurs del camió a tota velocitat? Previsible, sí. I eficaç. Tan se val. La qüestió és no fallar. I no va fallar. Una notícia, aquesta, perfectament prescindible… i, en canvi, tan interessant!

De qui és allò que escrius?

“Lentament, en el camí de tornar les coses a lloc (tot comprovant que no hi ha un lloc per cada cosa ni una cosa per cada lloc).” Ho escrivia dissabte passat al meu twitter i en uns pocs minuts la sempre activa Trina Milán en feia un RT. Un RT? Aquesta sigla prové de Re-Tweet; l’acció de reenviar, tot citant-ne la font, un dels comentaris de 140 caràcters que alimenten aquesta comunitat virtual. És una forma ràpida i eficient de compartir coneixement, d’aflorar coses interessants en la boca dels seus autors per portar-los a un nou públic. És més que un acte de generositat; això implicaria l’acte de concedir el favor i és més que això… és un acte de aprenentatge solidari. Que això és la xarxa, avui. La suma dels centenars de twits que hom llegeix al dia conformen un corpus dinàmic, molt viu (la funció de RT encara ho fa més evident, això) i que vinculem a la curiositat, la reflexió, la quotidianitat i la informació. No es poca cosa. El meu twitt, en ser publicat va deixar de ser meu. Això passa amb tot: una cançó, un poema, una pel·lícula. Només que aquí ‘passa’ més ràpid, l’experiència envigorida per la tensió de la immediatesa. La meva reflexió va esdevenir també la reflexió dels seus lectors. El que jo volia dir amb “el lent camí de tornar les coses a lloc” deu ser força diferent al que li devia suggerir a la Trina. I ja és això. La frase era meva, i després seva. I finalment de ningú. I entre aquest post i aquell twitt han passat una bona colla de dies. I enmig hi ha hagut molts més twits, RT: enllaços intercanviats, informació difosa, pensaments contrastats… el corrent imparable dels que comparteixen a temps real. 

La balada dels perdedors

The ballad of the fallen és el disc que l’any 1982 Charlie Haden i la seva Liberation Music Orchestra  van enregistrar pel prestigiós segell ECM. El disc es pot escoltar íntegrament a Spotify (tot i que diria que amb la portada incorrecta). A mi me’l va fer descobrir fa un temps en Martí Serra, al seu bloc. Bé, el disc en qüestió és temàtic. Haden, sempre un home inquiet, va dedicar aquesta obra a recuperar diferents peces del folklore mundial pròpies de cultures ‘maltractades’ per la història. Hi ha la Grandola Vila Morena, del portugués José Alonso, el Pueblo Unido d’El Salvador, la Pasionaria i obrint i tancant el disc, Els segadors i la Santa Espina. El disc és impressionant… de principi a fi. Això fa per al Haden, un músic delicat i profund, que interpel·la el cor, directament, a través de paisatges sonors fascinants: passa a The night and the city, amb Kenny Barron, sobre la ciutat; passa amb el seu disc amb Pat Metheny, Beyond the Missouri Sky, sobre la natura del Mig Oest. En aquest cas… les notes articulen una gran pregunta. Existeix una música per als caiguts? Haden i la seva Liberation Orchestra, on brilla Carla Bley, ens diuen que sí, que existeix la música dels derrotats. I hi ha, en efecte, una tristesa ben palpable, en aquesta música. Però en plorar, les notes van entrellaçant-se amb una tenacitat sòlida, sorprenent. La música dels perdedors és, potser, una música trista, però també és una música tossuda, convincent, plena de raons. Al llarg dels anys continua sonant, incomodant al poderós, suggerint-nos nous camins… 

* Curiosament, l’altre disc de Kenny Barron que m’agrada molt també me’l va recomanar un altre germà Serra; la Mar, concretament. Fa una bona colla d’anys.

'Votus interruptus'

Set de juny, dia de les eleccions al Parlament Europeu 2009. Fa unes poques hores, a Badalona, al barri de la Morera. He agafat una butlleta i just quan anava a posar-la dins del sobre he parat compte que el llistat de candidats que contenia era incomplet. No hi havia el cap de llista. M’he enfadat: ja sabia que el partit en qüestió –que participava d’una coalició en l’àmbit estatal– havia fet campanya al meu país amb el segon candidat (oblidant-se del número 1)… Però arribat el dia de les eleccions, i tenint en compte que les eleccions europees es convoquen a una sola circumscripció electoral per estat, esperava tenir a les mans el llistat complet abans de posar el paper al sobre. ¿Esperaven que votés sense saber a qui votava? Sembla que sí, tot i que s’han quedat amb les ganes. I em sap greu, perquè el candidat “R” representava una bona opció i jo havia havia entrat al col·legi amb el vot decidit. Decidit, sí, però després de molts dies de donar-hi voltes; jo, tot un votant volàtil; perquè tant el candidat “T” com el candidat “J” em temptaven amb molt bones raons. Però tornem al lloc dels fets. No hi ha bona participació sense informació. I l”oblit’ en la butlleta, no era gens innocent. Hi ha hagut altres formacions que també l’han perpretat, però en aquest cas m’ha semblat especialment greu si tenim en compte que el partit que anava a votar fa gala ben sovint de l’impuls de flamants processos participatius aquí i allà. És per això que ha acabat estripada, la butlleta. L’abstenció té moltes causes, d’acord. Però jo avui he estat a punt d’entornar-me’n a casa sense ni apropar-me a l’urna… i res, que m’ha semblat que valia la pena consignar aquest ‘votus interruptus‘ en el meu bloc. Amb modèstia, però amb sincera decepció. Per si algú en vol prendre nota.

A la taula de l'Obama no hi ha papers

A la taula de l’Obama, al despatx oval, no hi ha ni un paper. Es veu clarament a l’imprescindible especial que la cadena NBC ha dedicat aquesta setmana al president dels EUA, “Inside the real West Wing”. Un sol telèfon –de color grisós, però amb un look molt ‘cold war’–, el que sembla un pot per als bolis (¿?) i un got d’aigua. Res més. Em sobta, primer; però després ho entenc. Hom imaginaria un despatx desordenat i ple de dossiers per estudiar, informes per revisar i memoràndums per aprovar. La taula del president Barlett, a The West Wing, és així mateix: desordenada i apassionada com el personatge que representa Michael Sheen. Però això és la vida real, no la ficció (nota al marge: no se m’escapen les fugues evidents d’aquesta distinció absoluta, però aquestes serien motiu d’un altre apunt). La taula d’Obama mostra el poder com no estem acostumats a veure’l. Obama escolta i decideix. No escriu, no llegeix, no remena papers amunt i avall. Ell, de fet, no pot perdre els papers. És l’últim punt en la línia de comandament. Per dir ‘sí’ o ‘no’, no calen gaires pàgines. La taula és el ceptre, la trona, la sala al final del passadís del castell, el polze que diu ‘viuràs’ o ‘moriràs’. La soledat del líder, rei, cèsar o president, és, i sempre ha estat, una taula com aquesta, que no té més sentit que servir al seu amo. L’amo del món.

Et regalen un cd i…

Et regalen un cd. Però no és un cd qualsevol. És un cd que ha tingut algú, un cd usat.

És l’objecte viu, el testimoni lliurat en la llarga carrera, record compartit, record transformat. És un regal bonic perquè, clar, és molt més que l’objecte: la música que conté, el moment capturat en unes notes, uns versos i unes fotos… el salconduït a un lloc millor (existeixi o no).

Però a la vegada és l’objecte en sí mateix: el petit estrip en la caràtula, la imatge gastada, el disc que balla a dins, de tan treure’l i posar-lo, tot allò que apunta a una quotidianitat anterior, que no passada, i molt menys encara, oblidada.

Em fascina la mutació implícita en allò que és (aparentment) inanimat: de l’objecte ‘fabricat’ en les grans línies de producció de la cultura de masses a tresor secretament i imperceptiblement únic.

El missatge en l’ampolla continua arribant a les platges de tot el món, cada dia. A mi, aquest matí m’ha arribat per correu postal. 

Els galants d'avui

Cal tirar de ‘videoclub’ per seguir les produccions més interessants de la nova comèdia americana. Aquest apunt parla, de fet, d’una pel·lícula que no es va arribar a estrenar a les sales de cinema del nostre país, però que es pot trobar en qualsevol establiment de lloguer. Es tracta de ‘Forgetting Sarah Marshall’: està dirigida per Nicholas Stoller, però s’inclou clarament dins el cistell de films de Judd Appatow, el principal representant del moviment i que aquí actua com a productor. Mick LaSalle, un dels crítics de referència als EUA, escrivia al San Francisco Chronicle‘ que aquesta pel·lícula representa l’última i més excitant tendència al cinema americà: “la comèdia romàntica ‘per a tios’“. La cita, capturada a l’imprescindible ‘Metacritic‘, resumeix perfectament de què va la nova comèdia americana que abandera Appatow.

La cosa podria donar per una tesi doctoral, però diguem que la generació que va riure amb ‘Porky’s’ ha vist que el sentit de l’amor no es troba espiant de secret al vestuari de les ties (i tan bona que semblava la idea, no?). Aquestes pel·lícules (Superbad, Vigen a los 40 años o Knocked up), prenen l’esquelet de les comèdies de sèrie B menys glamuroses –i hom diria que caduques–, si no fos perquè s’hi apunten models i actituds ben contemporanis. Hi ha una alegria desenganyada; el gust per les segones oportunitats; el sexe real, el que no s’explica fent una conversa amb els amics; la grolleria redemptora; els clichés socials i allò que la vida dóna per descomptat (casar-se, comprar-se una finca, tenir fills)… i hi ha també les grans preguntes –és ella? és per sempre? podré tornar a començar?– formulades per uns galants masculins a les antípodes de Gary Grant, però també de Woody Allen. Aquests galants són els homes d’avui, amb el comandament de la ‘play’ en una mà i el llibre de família en l’altre. Dubtant en silenci, furtivament. Vulnerables, reals.

Contra el mobiliari oportunista

A Badalona, el bar del Círcol és un punt de referència ineludible. Tothom hi passa pel davant, almenys un cop al dia i molts s’hi aturen. S’entén: és ràpid, cèntric i sempre hi trobes algú. Com tots els llocs estimats per la gent, conté tresors amagats. El disseny de la barra i els tamborets. Per posar un exemple. Segur que no figuren en cap llistat de patrimoni… però, malgrat la seva materialitat disfrutada per centenars de badalonins i badalonines cada dia, representen un valor intangible. M’agrada comprovar que, absent al pas del temps, el Círcol es continua defensant al mobiliari oportunista, d’usar i llençar. Això és caràcter, això és diferència… així són les ciutats que valen la pena.