Podria ser el teu poble

“A la vida de tots els nois sempre hi ha un moment en què per primer cop giren l’esguard cap a la vida passada. És possible que aquest sigui l’instant en què es creua la línia de l’edat adulta. El noi passeja per un carrer de la vila. Pensa en el futur i en el lloc que ocuparà al món.” Aquest fragment és de Winnesburg Ohio, la novel·la de Sherwood Anderson que el Cercle de Viena ha publicat fa uns pocs mesos i que compta amb una acuradíssima traducció de Francesc Parcerises (tot un luxe, d’altra banda). Són unes línies que parlen amb senzillesa del pas de la vida, de com canviem, les persones; i també, tot i que això ja no és tan evident en les quatre paraules escollides, d’allò que representen “els llocs”. “Winnesburg, Ohio” és un retaule de personatges inoblidables (llegim a la contraportada) i també la història d’un lloc i un moment: un espai, un escenari. Els Estats Units que, camí de l’oest, entraven al segle XX –la novel·la va sortir publicada l’any 1919–, tot construint un nou paisatge humà. Aquí trobem, amb la ploma poc artificiosa d’Anderson, les narracions que fan un indret, el fresc de la petita història, la llegenda quotidiana. Allò que conforma un petit poble (podria ser el teu, fins i tot tant de temps després). Perquè hi ha alguns llocs que es van repetint, gens casualment, en moltes de les narracions i que són propis, d’una manera o altra, de tot assentament humà. La ciutat imprecisa (allà on acaben els carrers i comencen els camps i les granges); el que hi ha a l’altra banda del carrer major (l’ombra de les coses, reflectida en les rerabotigues, en les finestres il·luminades al en plena matinada); la natura propera (la clariana al bosc, el rierol, allà on perds de vista el lloc on viuen els homes)… i el tren, finalment: sortida desesperada, imprevista arribada. L’habilitat d’Anderson és a parlar-nos d’un poble qualsevol fent veure que ens parla d’aquest petit i oblidat Winnesburg, Ohio.

Doris Day a l'estació de França

Hi ha una parella que s’abraça ben a prop de l’enorme volta ferrada de l’estació de França. Han anat caminant fins allà on comencen les vies: damunt els seus caps hi ha fils elèctrics, semàfors i senyals hermètiques. Aquí més que en cap altre lloc, la ciutat es revela com el que és, un mapa incomprensible. Els acompanya un vent insistent, que té el color del plom i  uns núvols gegantins, que prometen pluja. L’estiu no començava aquest cap de setmana? La parella ha buscat els raïls, potser cercant el consol de la metàfora (el viatge que comença?) i allà, entre un avís de perill i un llarg fanal, porten ja una bona estona. El vigilant de l’estació se’ls va mirant, andana amunt, andana avall. Té poca feina, a aquesta hora del capvespre. En un moment determinat, li sembla escoltar una música llunyana, sostinguda per uns violins tristos i una veu de dona, arribada en exclusiva a Barcelona en un avió de paper couché. Doncs sí: és la Doris Day i sona el seu etern Qué será, será. Torna a mirar la parella. Estan ballant descalços, molt junts. … I el vigilant continua la ronda. Quasi sense fixar-s’hi comença a xiular la melodia d’aquest gran himne a l’incertesa i prèn el relleu de la cançó: Que será, será… whatever will be, will be.

Una falsa miniatura

És veure les coses des d’una distància (necessària) i aconseguir el ‘més difícil encara’: fer-ho des d’una proximitat quasi palpable, amb les olors de la vida quotidiana, les ombres i els secrets d’una casa, que podria ser casa teva. És veure per un forat que una família és aquesta ‘estructura’ tan precària, sostinguda per moltes petites renuncies, alegries inexplicables, el gust d’una tempura, el so de l’agulla en recórrer un disc vell; i saber explicar-ho a cau d’orella, amb un humor molt seriós, defugint sàviament els judicis morals, la vana trascendència. És veure Still Walking (Aruitemo Aruitemo), del japonès Hirokazu Kore-Eda, i pensar, uau, aquesta és, segurament, la millor pel·lícula que avui es pot veure a la ciutat. Però és una falsa miniatura, aquesta: avís per a navegants, no feu cas d’aquells que us diguin “és d’aquelles pel·lícules on no passa res”. Kore-Eda posa la lupa en un dia d’estiu a cals Yokoyama: hom espera veure-hi només (ja seria prou!) la dissecció de la família del vell doctor de la ciutat de províncies, però resulta que en els fotogrames d’aquesta pel·lícula un hi acaba veient la pròpia, de família. I impressiona. Molt. “Allá donde estén las luces, está la sombra de las cosas”, deia un altre savi, el Sr. Chinarro.

Still life: la música callada

Aquests ‘jacks’ elegantment inerts semblen tenir poder màgics, i de fet els tenen. Transporten notes i lletres, comuniquen històries. Que les coses mai són coses, i prou. I sempre està bé insistir-hi, en això. Desendolles els auriculars, i a les orelles notes aquell zumzum plaent; així és, finalment, la música callada. M’agrada veure aquests petits objectes de la foto, aquesta natura morta d’avui, com un souvenir de tots els viatges que faig, a través de la música… sense sortir del menjador de casa.

Quan les coses eren senzilles (tràvelings al bus)

Assegut al bus, mirant finestra enllà; seguia una parella que caminava agafada de la mà. El gran vehicle es movia al seu pas esbufegant, queixós. La ciutat em regalava un esplèndid tràveling (els meus ulls, ja t’ho vaig dir, són com una càmera). En pocs segons, retrobava a la parella. Ja a la parada, els estudiava més tranquil·lament, en pla americà. Parlaven, molt a prop, i la mà d’ella apartava un ble de cabells d’ell, i la d’ell posava bé la camisa a ella. I aleshores han fet una passa endavant, cap a l’autobús, on encara anava pujant la gent. I els he tingut en un quasi primer pla. S’han besat llargament i generosament, amb aquella barreja d’urgència i indiferència que un només pot tocar per uns segons (i encara sort!) en l’adolescència. Tot el seu món era aquell petó: com si la resta de coses es pogués escolar aigüera avall… Viatjaven al centre de la terra amb les seves llengües, defugint totes les paraules, en un vertiginós pla circular. Quan l’autobús anava per reprendre la marxa, ella ha picat la porta i el conductor ha frenat per deixar-la pujar a dins. Elegància felina, la d’ella, la sobèrbia de la joventut; els llavis mullats i vermells, un somriure desorientat. S’han dit adéu amb el seu codi ocult (the way young lovers do, hagués dit Van Morrisson) mentre el bus anava girant la cantonada. I jo he tancat els ulls buscant una fosa en negre i he pensat en els petons sense agenda ni ‘tic-tac’; els petons perquè sí.

Ja veus que, aquest matí, dalt de l’autobús, he recordat quan les coses eren més senzilles… 

* Diria que tot el joc aquest dels plans de cinema s’inspira una mica en un anunci de fa uns anys de l’Escola de Cine, que passaven a l’Icaria. 
* Vegeu la foto original, aquí.

El píxel abans del píxel (cinc anys de Mesvilaweb)

La realitat la veig pixelada, fins i tot veig els píxels que ‘existien’ abans que els píxels mateixos existissin. Aquesta façana del carrer de Torrijos, a Gràcia, és tota una lliçó i també un homenatge. És la lliçó d’un món que és ben real, malgrat la seva pretesa virtualitat; i és també un homenatge a la feina –la bona feina– per aflorar a la xarxa un país de debò… a cop de píxel, a cop de tecla. El servei de blocs de Vilaweb ha complert cinc anys aquesta setmana. Ahir, dilluns, es va fer l’acte de celebració al nou local del mitjà al cor del Raval.  

Blind Willie Johnson viatja a l'espai sideral

En un capítol preciós de la cinquena temporada de The West Wing, en Josh Lyman explica a la seva assistent Donna la història de Blind Willie Johnson. Diu la llegenda que aquest músic de blues nascut l’any 1897 va quedar-se cec després de ser ruixat amb lleixiu pels seus pares i que l’any 1945 va morir a les portes d’un hospital, on no el van voler atendre per raó del color de la seva pell. Els cinquanta anys de vida de Johnson van estar plens de desgràcies, però la seva música va convertir-se en un llegat curador enorme, recollit i reivindicat després per gent com Led Zeppellin i, en especial, Ry Cooder. Va morir sol i oblidat i, en canvi, explica Josh, el seu tema Dark was the night, cold was the ground, enregistrat l’any 1927, va ser inclòs en un disc amb sons, músiques i informació de la terra enviat dins una sonda espaial, més enllà dels confins del sistema solar. Hi ha una mena de justícia poètica, ve a dir Josh, en la conquesta de l’espai, i el cas de Blind Willie Johnson és molt eloqüent. En la nau espaial Voyager, Bach i Beethoven conviuen amb els laments de Johnson en el que és, en efecte, una declaració d’intencions que fa posar la pell de gallina. La filla de Willie Johnson, però, no va cobrar mai ni un dòlar de drets d’autor. Ho va descobrir Wim Wenders quan va dedicar un reportatge a la figura del bluesman… l’any 2003!

Les preguntes que no són tan òbvies

Vet aquí un home que rep una trucada a les quatre de la matinada. Una veu apressada li crida per telèfon: “Manel, Manel, agafa la bicicleta ràpid i vine cap a l’hospital, que la teva dona està parint”. El nostre protagonista es posa en marxa amb tota la urgència de que és capaç. Surt de casa, fa cap a l’hospital. A la primera cantonada, però, ja és per terra, mig despullat i amb els genolls pelats. La seva cara es contreu dolorosament mentre es diu a si mateix amb una perplexitat humiliadora: “ni em dic Manel, ni tinc biclicleta… i és impossible que la meva dona estigui parint. Que jo no en tinc, de dona”. Un a vegades se sent així, no? Aquest acudit és com aquell de Groucho Marx –“mai no formaria part d’un club que admetés individus com jo com a soci”–: té la capacitat de resumir una persona, o, millor, un determinat moment d’una persona. Et llences a la roda imparable de la realitat –o del que et sembla que és la realitat– buscant solucions i sortides, tocat per la sensació que aquesta és la teva missió, el teu encàrrec (com la trucada que rep el nostre protagonista en plena matinada). Només que, com ell, un dia et trobes a mig camí d’alguna banda, amb els genolls pelats… i et preguntes, “i jo, on anava?”. En política –jo faig política no en l’àmbit dels partits, sinó de les associacions– cal anar en compte amb aquestes trucades de matinada. I no estalviar-te mai determinades preguntes, per òbvies que semblin: qui sóc? de què disposo? on vull anar?

Un país en trànsit

Secret sunshine és, en realitat, tres pel·lícules: és el retrat precís i sensible d’una dona, excel·lent la interpretació de Jeon Do-yeon, premiada amb justícia a Cannes; és un assaig sobre el dolor; i és, per últim, una radiografia ajustada –per lúcida i distanciada– de la religió i el seu paper redemptor i/o anestesiant. Moltes coses? Sí, però ben portades. La direcció del coreà Chang-dong Lee és pausada, d’una fredor que de tan correcta acaba sent cruel i tot. Denota, finalment, una gran intel·ligència. Intel·ligència per aconseguir situar-se damunt l’anècdota (les tribulacions del personatge protagonista) fins assolir la categoria. Doble salt mortal. Se’n surt. Secret Sunshine és, a l’acabar, una quarta pel·lícula. El retrat d’una Corea desestructurada, a la cerca de nous valors. Un país al límit de la bogeria, de somorta violència, en un trànsit resignat. Un país que viatja a les ciutats imprecises, les que ja no són de ningú, com la Milyang que dóna títol al film en la versió original.