[Amb carinyo, a l’amic i còmplice Josep Palau]
El Jutjat d’Instrucció número 2 de Badalona ha arxivat aquesta setmana les diligències obertes contra l’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, pel repartiment, l’any 2010, d’uns polèmics fulletons on es podia associar immigració i delinqüència. Trista informació, que coincideix galdosament amb l’aniversari de la seva proclamació com a alcalde.
Al voltant de la notícia s’ha escoltat alguna veu que tret el vell mantra del ‘bonisme’, presentat com a únic culpable del el creixement de l’agenda política representada per Garcia Albiol (i que per cert, sembla que guanya pes i influència en el PP català).
El -dit- bonisme ha fet mal, en efecte, perquè ens ha convidat a quedar-nos només en l’estètica de les paraules boniques. I durant un temps això ens va fer confondre desitjos i realitat; ens vam convèncer, d’alguna manera, que n’hi havia prou amb no parlar-ne o parlar-ne amb eufemismes, com si tot plegat fos exclusivament una qüestió de llenguatge.
I això ha fet que una pila de gent mobilitzada (veïns, polítics, activistes, gent d’entitats…) pequessim d’ingenus i que d’això se’n ressentissin més que les polítiques relacionades amb la qualitat de vida a la nostra ciutat; la comunicació i explicació de les mateixes (aspecte clau, aquest, perquè va obrir una escletxa fatal, mot ben aprofitada pel PP).
Però si parlem d’ingenuïtats crec que n’hi ha una de pitjor: la de pensar que amb la criminalització de col·lectius, la restricció de drets i la mà dura els problemes es solucionen màgicament. I ja s’ha vist que no, ni a Badalona, ni a Londres, ni a les banlieus de París. I no cal dir que aquesta ingenuïtat és gravíssima, perquè porta a un agreujament no només dels símptomes, sinó de les causes del deteriorament de la convivència en alguns barris de la ciutat.
Ara toca revisar enfocaments i està bé que, de nou, tornem a això del bonisme, un debat que en realitat fa temps que ha mutat a una altra cosa. Si el ‘bonisme’ no ha funcionat… provem el ‘frontisme’?, proposen alguns. Avui que la política ha esdevingut sobretot confrontació de pancartes o hashtags, sembla que tot ens empenyi al xoc, “que quedi clar”, “que per aquí no passarem”, etc. Té força adeptes, aquest enfocament. I tanmateix, crec que cal reivindicar una mirada més serena, autocrítica i informada, que es projecti amb força sobre la ciutat del futur.
Precisament, penso que una de les conseqüències més tristes i descoratjadores de la política del Garcia Albiol té a veure amb la manera com ha ‘contaminat’ el debat ciutadà tot convertint-lo en un quadrilàter de boxa. I en el “tots contra un”, del qual ell sempre treu un bon rèdit, hem perdut algun llençol important. I hem oblidat, de passada, que la nostra feina ha de ser pensar en clau de ciutat i que ha de tenir per objectiu proposar un projecte alternatiu, ampli, complet i valent, que vagi més enllà de les bones paraules (bonisme) i que abordi amb veu pròpia tots els temes que avui s’han de considerar quan parlem de polítiques socials.
Molts estarem d’acord que cal prioritzar l’educació, l’assistència, el reconeixement; però el grau de consens es farà més petit quan es aproximem als capítols espinosos, però importantíssims (ja s’ha vist), com el de la seguretat, la inspecció d’activitats, l’ús de l’espai públic o la regulació administrativa. Tenim discurs progressista, sobre aquests temes? Crec que encara no, o que en tot cas encara no està prou consensuat per partits polítics i entitats. Cal que ens hi posem, i que ho fem ràpid, d’una manera prou convincent i generosa (perquè això funcioni, hem de saber sumar totes les sensibilitats, de CiU a EUiA).
Dir que la situació és extraordinàriament complicada i que necessita de respostes complexes no és bonista (és realista); perquè dir que la situació requereix rigor, tenacitat, complicitats i molta generositat entre tots els partits no és sommiar truites (és l’única manera de fer transformacions de fons); perquè dir que tot això és entretingut no és una excusa per no fer res sinó una invitació a entendre i a treballar amb el ritme dels canvis socials, sempre més lents i confusos del que voldríem i necessitaríem.
Per això és tan important que no defallim ara… I que no perdem de vista què és el cal ara: bastir el projecte del Sí.
