El mateix dia que Alicia Sànchez Camacho diu que no convertirà la llengua en un dels temes d’atac aquesta tardor al Parlament de Catalunya, Xavier Garcia Albiol, alcalde de Badalona, anuncia que suspèn l’ofrena institucional a la Diada. Amb un peu al fre (ara faig com si m’oblidés de la immersió) i l’altra a l’accelerador (anul·lant la Diada a la tercera ciutat de Catalunya) el PP sembla condemnat a fer bolcar el vehicle.

Però en realitat, el PP aposta per tornar al catàleg el vell número del ‘poli bueno’ i el ‘poli malo’, un útil paperot que saben interpretar amb ofici i murrieria. Les eleccions del 20N són a la cantonada i toca afinar l’estratègia. El vehicle farà una imponent (i estudiada) derrapada, però no sortirà de la carretera. Res del que passa al PP és casualitat, ja ho saben.

La cosa va així: la Sànchez Camacho fa d’embaixadora d’un (futur) partit de govern; mentre a un cantó de l’escenari, Garcia Albiol fa el seu xou, compactant files allà on el partit limita amb PxC i C’s, dues forces de militant oposició que creixeran en influència quan el PP s’enfronti a les exigències de la política de veritat (no només la dels platós de televisió).

Els de la ‘calle Gènova’ saben que ara toca administrar la tensió i, després de la interlocutòria del TSJC i el cop de ‘reformazo’ a l’assenyada CiU, s’imposa un subtil canvi d’estratègia. A les portes d’una contesa electoral on la majoria absoluta no està cantada, demanen a l’Alicia el seu millor somriure, però fan (de nou!) un ‘delicat’ encàrrec al seu millor especialista, en Garcia Albiol.

L’ara alcalde de Badalona té una projecció mediàtica molt potent i les habilitats (i les ganes) per moure’s en les aigües mogudes de la política més descarnada. El seu nom s’associa amb el PP, –avui és un dels càrrecs electe amb més responsabilitat al país–, però manté encara un perfil propi; de fet, és, quan convé, un oportú cowboy. A ell li correspon neutralitzar els dos flancs dèbils que té el PP en el seu (cojuntural?) ancorament a l’extrem. Parlant de romanesos o hissant banderes envia el missatge que no tot és pragmatisme i que el PP diu, quan cal i quan toca, les coses clares.

Després de jugar a remoure les comunitats més tocades per la pobresa i la crisi; ara, uns pocs dies després de declarar per apologia del racisme al jutjat, aixeca, amb una imprudència temerària, el fantasma de les dues badalones (entengui’s, dels dos països).

I així Badalona es converteix de nou en l’escenari d’un nou experiment. Exercint el paper de Ciutat-laboratori, víctima d’una política que la supera i la condemna a la vegada. Badalona, principi i final. Sola.

Com es munta una ciutat? (un país, vaja) es pregunten a Òmnium; entitat que, el dia 11 a les 11h, li tocarà fer el paper d’institució (així ens hem de veure, a la meva ciutat). La pregunta és pertinent, perquè té molt d’invitació, perquè remarca que això és un projecte en marxa, que això és un projecte obert. Un projecte per escriure, un projecte per construir/muntar  (entre tots).

La pregunta és encertada, deia. Que no arribi massa tard depèn de tots.

“Com es munta un país? Com construïm una ciutat? Ens agrada plantejar el debat a partir de preguntes obertes, conscients que el nostre país no és una ‘obra acabada’ sinó una obra en construcció. Més que reivindicació (que també, és clar!), més que celebració (a la qual cap país normal renuncia), per nosaltres la Diada és, sobretot, invitació. Ens hi acompanyes?”.

Aquest és un fragment del text que acompanya el tríptic informatiu dels actes de la Diada Nacional 2011 que Òmnium Cultural promou a Badalona aquest dissabte, 10 de setembre. Aquest any, l’entitat reforça i reinventa parcialment la seva cita anual que ‘tradicionalment’ aplega centenars de persones a Dalt de la Vila. S’hi incorpora un nou espai, la platja, i la gent d’Òmnium Jove aposta per un concert d’altura, amb Inspira, una de les bandes més interessants del panorama musical del nostre país. 

La comunicació d’aquestes activitats s’acompanya amb una divertida paròdia dels manuals de muntatge de mobles de l’Ikea. Com es munta un país?, diem. Una recepta: eines variades, força per collar, habilitats per ser precisos i mans, moltes mans, quantes més millor. “Fer” és la millor manera de ‘defensar-nos’. 

* Aquest any també s’ha constituït la Comissió Unitària 11 de Setembre. Doneu-hi un cop d’ull, aquí.

Avui és el Blog Day 2011, una jornada en la qual els bloggers participants recomanen cinc blogs interessants per a les seves audiències. Aquest any, n’he escollit cinc de Badalona, per bé que tots ells tenen també interès fora del terme municipal. En tot cas, em sembla que els cinc blogs recomanats no són encara prou coneguts (o prou reconeguts) entre la badasfera i part de l’estranger. Vet aquí una empenteta.

1. Alberto Lumbreras: és una sort per a un partit (EUiA, en aquest cas) tenir gent de l’afilada intel·ligència de l’Alberto. Maldekstra kolono (La columna esquerra, en esperanto), permet apropar-se al món de l’esquerra anticapitalista amb una mirada rigorosa, gens sectària i en general, bé que no sempre compartida, sí ben estimulant.
2. La Tafanera del Saltamartí: fa temps que corre, aquest, amb injusta indiferència. Només se li troba a faltar més regularitat en el repàs sensible i informat per als lletraferits de la ciutat.
3. Pepe Reis: i aquí un que comença amb moltes ganes, fent bandera del programari lliure i un polèmic post sobre #wifibadalona.
4. Boatella Cafè: La Dolors es distingeix per un finíssim sentit de la ironia. Menys és més, en uns apunts que juguen amb una aparent frivolitat, però que calen sempre de manera imprevisible.
5. El Contrapunt badaloní: en Christian Carneado, situat en l’òrbita del PSC, va despuntar passades les eleccions amb diversos anàlisis sobre la Badalona post-22M plens de dades i uns arguments ben contrastats. Veurem què és el que va desgranant de cara al curs que comença.

I a banda dels 5, a continuació una relació d’altres blogs ‘ja més coneguts’ però també molt interessants. Llistats a continuació sense cap ordre especial: els de la Dolors Sabater, Oleguer Serra, Martí Serra, Pep Mita, Andreu Mas, Jordi Ballesteros, Jordi Albaladejo, Carlos Casado, Ismael Peña, Anna Fuster i Daniel Julià, Ferran Falcó, Josep Maria Llagostera, Joan Sansa, Dilluns, Joan Guasch, Miquel Estruch, Jordi Crisol, Ferran Pallàs, Albert Lloreta, Lola M. Sala i Laura Garcia. Els de Joan ‘Janquim’ Carreras i Roger Melcior estan, com aquest que llegiu, en ‘procés de reinvenció’. Ah, i finalment , el de la Natalia Touzón, que espero que surti aviat del forn.

Diu l’Enric Juliana d’aquesta foto, que vaig fer fa uns pocs dies a la Rambla. “Els engranatges de Badalona en suspensió”. El cablejat elèctric i les catenàries de la via del tren esdevenen, a Badalona, autèntiques escultures quan es retallen al blau del mar i el cel. Ho va saber veure l’Alfons Soldevila amb la seva esplèndida passera, a Canyadó; i també els arquitectes Poch i Moliner, quan van fer el discutit (i per a mi indiscutible) allargament de la Rambla a Santa Madrona. Hi ha un diàleg molt singular entre natura i indústria al nostre passeig marítim. 

Però crec que en Juliana no va per aquí; o no va per aquí, exactament. El seu comentari es refereix, aventuro, a algun aspecte més intangible i clarament conjunturual. Els engranatges de Badalona en suspensió, diu; i jo m’imagino la ciutat agafant aire, mirant un horitzó de falsos tons pastel. S’inicia un nou cicle, aquí. Davant nostre, el motor al descobert. Desmuntar? Ajustar? Demanar noves peces? Necessitarem enginyers, mecànics i artistes. Perquè la persona que va dissenyar aquestes estructures metàliques, que tant expliquen què som, era una mica de les tres coses.  

Lluny de la ciutat, avui. Volgudament. A la cerca de distància, vaig enfilant qüestions que em semblen importants per al mandat que comença, amb Xavier Garcia Albiol (PP) com a alcalde. A continuació, la primera part d’una relació de preguntes, urgents i segurament un pèl desordenades. Les acompanyo d’un prudent assaig de resposta, però obren, volgudament, nous interrogants.

1. Com serà l’oposició, aquests pròxims quatre anys? El pes polític dels tres partits que en formen part té el control total del botó de ‘reset’ (una possibilitat, la d’exercir la moció de censura, que, en principi, ens ha de tranquilitzar però no ho fa perquè difícilment trobaran la manera de fer-la ). Tanmateix, caldrà aliniar voluntats i això no és tan senzill. PSC, CiU i ICV-EUiA arriben molt tocades al ple de constitució i amb una viva desconfiança. S’han plantejat quines són les línies vermelles que el PP no podrà creuar? S’ha acordat un document de mínims, s’ha dibuixat una estratègia? Crec que no. És greu, molt greu. El PP no només ha guanyat en vots i regidors, també en la capacitat d’articular projecte de ciutat.

2. Quins seran els líders que acabaran el mandat? Un dels efectes més devastadors de la victòria del PP és la forma com ha descol·locat una generació al capdavant de la política municipal. Veurem, amb tota probabilitat, com, passat el meridià del mandat (i potser abans, passades les eleccions estatals) hi haurà canvis, ajustos i, potser, el revifament de certs moviments crítics en cadascuna de les formacions polítiques que, a Badalona, no es diuen PP. Una part de la societat civil competirà (i això serà bo) per exercir aquest lideratge.

3. Quants mandats hi haurà en aquest mandat? Vet aquí una altra pregunta de pes. El canvi de cicle que va començar amb les eleccions al Parlament i que ha validat les eleccions municipals obre un període incert i convuls (un nou cicle no substitueix un vell cicle sense, entremig, situar la preceptiva cortina de fum). Vegem alguns dels possibles elements que poden provocar noves aliniacions i que aniran modulant discurs i acció política: per una banda, els congressos de la tardor, i en especial els moviments que comportaran i la forma com això situarà noves i velles peces en els taulells dels partits locals; i les eleccions a l’estat per l’altra. Els opacs i precaris equilibris que han facilitat els acords PP-CiU (Diputació, estabilitat a Barcelona, Generalitat) també podrien fer trontollar l’alcaldia en diversos moments. Com seran aquests ‘nous mandats’ dins el mandat?

4. Hi haurà candidatures de suma en les pròximes municipals per fer front al PP? Arribarem al 2015 amb un PP fort, que haurà aprofitat bé (al capdavall, això forma part del seu full de ruta) la complicitat d’una Espanya amb ganes de ‘restauració’ i que voldrà (necessitarà) demostrar amb Badalona com és una Catalunya compromesa amb el projecte de ‘la roja’. És probable (per sort, no segur) que el PP vegi créixer les seves expectatives electorals aquest mandat. L’indiscutible majoria dels vots de PSC, CiU, ICV-EUiA, més els d’ERC, dins la candidatura de Fem-ho plegats, té un potencial polític enorme: provocarà moviments i aproximacions?. De fet, ja han començat, per bé que subtilment i, naturalment, encara amarats de dol. D’aquestes aproximacions, en sortirà el reforç d’un eix nacional? O un de social? Segurament és aviat per fer aquestes prediccions, però sembla raonable pensar que caldrà variar profundament les estratègies electorals per fer front al PP, que, ja s’ha vist, s’ha vist clarament beneficiat de la fragmentació i la inèrcia de les velles polítiques massa basades en l’hàbit de la desqüalificació i el ‘i jo més’.

5. Col·laboració distant, boicot? governs a l’ombra? Com actuarà la societat civil davant la nova realitat? Veurem un increment dels intents de ‘control’ polític per part dels partits a les associacions? Algunes entitats optaran, legítimament, per la col·laboració distant i crítica (aprofitar subvencions, intentar incidir en les polítiques), però d’altres apostaran pel boicot explícit. Quin paper jugarà aquí la regidoria del districte 1 en mans de CiU. Sense visibles (i en tot cas perilloses) complicitats polítiques, podrà exercir un govern a l’ombra? O aquest s’intentarà vehicular a través de complicitats més còmodes a la Diputació o al mateix govern de la Generalitat. Veurem un consell comarcal més influent? 

En propers dies, m’agradaria anar tractant aquestes altres preguntes, al meu blog:
Quina importància tenen, realment, les ‘dues Badalones’ en la política local?
Com serà el govern del PP?
Quins seran els principals temes de la política municipal?
Quina serà la feina de les formacions extraplenàries?

Ho ha dit fa una estona el mateix Ferran Falcó al seu Twitter. “Ens votarem a nosaltres i llestos.” Per tant, en Xavier Garcia Albiol, el candidat del Partit Popular que ha jugat amb els arguments de la xenofòbia i el racisme, serà el pròxim alcalde de Badalona, a partir d’aquest dissabte. 

Badalona bull des del dia 22 amb arguments a favor o en contra. I hi ha moltes preguntes a l’aire, encara avui. Aquí teniu un repàs d’urgència que, amb tot, recupera arguments força reposats. 

• Perquè si bé és veritat que no va prometre exactament que impediria que Xavier Garcia Albiol tingués l’alcaldia; CiU va deixar entendre repetidament (minut 5.15 d’aquesta entrevista) que era garantia ‘contra el PP’ i no va fer res per aclarir el malentès entre molts votants.
• Perquè si tan terrible va ser governar amb els socialistes, un dels arguments que fan servir els convergents avui per explicar el trencament amb el PSC, ¿per què en Ferran Falcó es mostrava tan satisfet de la feina de govern amb ells durant la campanya i al llarg de quatre anys?
• Perquè per abordar la crisi, una ciutat pobra i desvetebrada com Badalona necessita un govern amb una majoria àmplia, que representi la majoria de sensibilitats de la ciutat, sense exclusions i sense receptes ‘màgiques’.
• Perquè Badalona és en realitat el camp base per a un projecte de neutralització nacional i això ho diu algú tan poc ‘sospitós’ de sobrianista com el periodista Enric Juliana.
• Perquè no hi ha cap raó objectiva –cap– que ens asseguri que un PP a l’oposició és igual a un PP amb majoria absoluta el 2015; i en canvi hi ha tantes raons –igualment subjectives, d’acord– que indicarien que un PP al govern també es pot assegurar una majoria absoluta d’aquí a quatre anys i més portant a la pràctica la segona fase d’un programa definit a Madrid molt temps enrera.
• Perquè moltes persones i partits –amb representació i sense– haguéssin estat lleals amb un govern amb el repte enorme de liderar un nou projecte de ciutat.
• Perquè si el criteri és que ha de governar la llista més votada, ¿com és que CiU a El Vendrell pacta amb PxC per impedir l’alcaldia del PSC, guanyador de les eleccions?
• Perquè aquí tocava un cop de geni, i no seguir el guió previsible del canvi de cromos. I això, per cert, és una crítica a CiU, un partit tan important i amb tanta bona gent (també en Ferran, sí, i tant!), però també al PSC, que, per cert, ara té a les seves mans –és un dir, que el marge polític de Jordi Serra és avui molt escàs– no fer alcalde Xavier Garcia Albiol…

Però en tot cas, ara el que toca és bastir un projecte sòlid per a Badalona, basat en els punts d’acord, en tota aquella feina que vam deixar de fer, imperdonablement, durant massa temps. I en aquesta titànica tasca hi haurem de ser tots, i això inclou CiU, naturalment; i també els votants del PP. En definitiva, crec que ens equivocarem si plantegem aquesta tasca com una resistència. Toca construir, ara. El PP s’ha fet fort precisament en els espais ‘buits’ que hem deixat en el nostre relat de Badalona (i per extensió del país).

Ara el que ens caldrà és, paradoxalement, deixar de parlar del PP. Que no es tracta de fer front a res; es tracta de fer ciutat. 

Altres apunts relacionats:

+ Discussió sobre el govern de Badalona, 4 conceptes clau.
+ Projecte, projecte, projecte.
+ El PP, fase dos

Vet aquí un recull d’articles, dels molts que s’han escrit aquests dies al voltant de les negociacions sobre el futur govern municipal a Badalona. Jo vaig escriure la meva opinió, en aquest apunt, però ara m’ha semblat més oportú aplegar en un sol espai algunes de les visions que més m’han interessat aquests dies, ara que inciem una setmana clau. Dissabte, passi el que passi, sabrem qui és l’alcalde de Badalona els pròxims 4 anys. He aprofitat per a destacar mitja dotzena d’articles publicats en diferents mitjans i blogs, tot aplegant-los segons quatre idees (que em semblen) clau. 

El campament base o el futur govern de Badalona com una qüestió de nació i també d’estat: “No hay 26.890 xenófobos en Badalona, ni el hombre del PP es un fascista. Es un frío y tenaz profesional de la política al que le han encargado llevar a cabo un experimento de largo alcance. El campamento base. El demonio de la playa, sin embargo, se ha colado en el laboratorio. No hay una mayoría clara. PSC e ICV suman doce concejales, uno más que el PP. La llave la tiene CiU (cuatro concejales). ¿Qué hará el partido de Artur Mas, el Partit de Catalunya, ante esta operación de Estado?” L’Enric Juliana a La Vanguardia, el 30 de maig. Llegiu sencer aquest article, un clàssic, aquí. 

“Badalona es la España que viene” Altre cop l’Enric Juliana, uns quants dies més tard (vegeu-lo), el 5 de juny, al mateix mitjà. 

Parlem de pacte? O parlem de canvi? o de com en realitat no hauríem de parlar de ‘front comú’ sinó de ‘projecte comú’: “L’alternativa a un  govern dèbil del PP a la ciutat només pot bastir-se des d’un canvi de paradigma.” Ho deia en Jordi Ballesteros el 27 de maig, el blog del qual m’és imprescindible aquestes setmanes. Podeu llegir l’apunt en aquest enllaç. 

“Tan difícil seria fer un govern de consens basat en independents o en aquelles persones, a títol individual, on fos fàcil trobar un acord sobre la seva idoneïtat per a tenir una cartera?” L’Ismael Peña-López, fa de firma convidada a badabit.org, el 25 de maig. En aquesta reflexió fa una proposta de govern diferent que és (continua…) 

(…) agosarada, però també interessant i, crec, pertinent. 

Tanmateix, va ser en Pep Mita, el 24 de maig, al seu blog, el primer a dir públicament que potser l’alcaldia havia d’anar al tercer en (permeteu-me) discòrdia. “[Ferran Falcó és proclamat alcalde] El tal Garcia Albiol no arriba al poder. S’explicita que ha estat un pacte de ciutat entre el generós PSC, l’històric i responsable ICV-EUiA i l’agraït CIU. La resta de forces queden perplexes, o sigui: tots –protagonistes o no– comencen a treballar una nova manera de governar Badalona sense interesos partidistes.”

El nou lerrouxisme i quina ha de ser la nostra resposta: “¿Son conscientes los socialistas de que el PP mantiene con el PSC una relación de vasos comunicantes? Montilla y compañía demuestran ceguera, si se dejan llevar por el resentimiento: cada nuevo espacio que ocupe el PP dejará de ocuparlo el PSC. Un PSC decaído y una CiU menos fuerte de lo que parece deberían redoblar esfuerzos para entenderse. La entrada de caballo siciliano del PP les hará daño a ambos. Y el catalanismo que comparten no puede permitirse el lujo de la división interna catalana. Una división identitaria, sentimental, que progresará con el crecimiento del PP en Catalunya. Atención: no se trata de demonizar al PP por hacer lo que cree. Se trata de alertar a CiU y PSC por no coser a las dos almas del país como deben.” L’Antoni Puigverd publicava a La Vanguardia, el 3 de juny, un article de nota. 

“És evident que votar els seus candidats com a alcaldes legitimaria un discurs de segregació nefast per a Catalunya. Els dotaria de tota mena de recursos per construir una xarxa clientelar, basada en connexions personals i decisions arbitràries. I cediria una plataforma directa a una dreta estatal interessada a rebentar el sobiranisme emergent (com ho intentà amb l’autonomisme fa cent anys fent servir eines similars).” D’aquest nou ‘lerrouxisme’ en parlava, amb encert, en Carles Boix a l’ARA, l’1 de juny, un article, per cert, al qual discutiria moltes (moltísismes) coses. 

“… Cal una gran coalició nacional contra la xenofòbia, combatent-la a ella mateixa, però també les causes que l’han fet aparèixer. El Pacte per la Immigració, un dels millors llegats del tripartit, podria ser-ne una bona base. Pot donar peu a polítiques socials i de regulació del flux migratori, dutes a terme amb la complicitat de les mateixes comunitats de nouvinguts, que en són els primers interessats. Cal afegir-hi, a més, una política de seguretat estricta i eficient. S’ha d’actuar des d’un catalanisme convençut i irrenunciable (que inclou el pacte fiscal: tot això, sense diners, només són paraules). Cal, a més, atacar a fons els punts de fricció, incloent-hi Badalona, abans que Albiol sigui alcalde i el PP, des de la Moncloa, en faci el seu aparador. Badalona és la gran pedra de toc per definir quina mena de país i de societat volem ser.” Ho escrivia en Toni Soler, diumenge 29 de maig, al diari ARA.

La soledat de Badalona o el destí ja està escrit? “Parece que ya es irrevocable. Xavier Garcia Albiol será el nuevo alcalde de Badalona. Para siempre quedará la sospecha entre los ciudadanos de que, más allá del respeto a la lista más votada, Albiol será alcalde a cambio de algo, tal vez los presupuestos en el Parlament o tal vez de compartir el gobierno en la Diputación de Barcelona: en suma, un escalón más en la pugna por alcanzar mayores cuotas de poder al precio que sea y aún a pesar de las promesas hechas.  El candidato del PP ya no estará sólo en la lista de los políticos pragmáticos. En este juego no hay nadie inocente.” El periodista Jaume V. Aroca, deia això al seu blog, 5 de juny. 

Reblava així en Jordi Barbeta a La Vanguardia el mateix dia: “A Badalona han fet tard. Passi el que passi dissabte que ve, el 2015 García Albiol serà elegit o reelegit alcalde amb majoria absoluta. El que no sabem és si Badalona només és el principi d’un altre fenomen.”

I finalment: “Y por eso gobernará Albiol, porque todos hablan de Badalona, pero en realidad a nadie le preocupa seriamente lo que pase en Badalona.” Demolidora, i esperem (encara ho esperem, sí) que no clarivident Pilar Rahola, el dissabte 4 de juny, també a La Vanguardia. Vegeu l’article sencer, aquí.

M’ha costat uns dies superar l’aturdiment de la jornada electoral de diumenge i recuperar, o intentar recuperar, l’eloqüència. Toca un apunt de balanç, per bé que potser arriba ja un pèl tard. Tan se val, que si no el faig avui, ja no el faré. 

No ens n’hem sortit en el primer dels objectius que ens havíem marcat com a Fem-ho plegats!, la coalició formada per ERC, Accent, Reagrupament i les JERC. Volíem ser necessaris, incidir en el ple municipal, contribuir com a agents de transformació als grans reptes que té Badalona i fer-ho amb uns plantejaments amplis, rigorosos, possibles, compromesos amb una ciutat pobra i amb tantes desigualtats com la nostra. Continuem compromesos amb aquests objectius, però no els podrem dur a terme des del ple municipal. Ens hem quedat fora. Rotundament. 

Crec que els factors més significatius ha estat la polarització provocada pel vot defensiu contra el PP i que ha afavorit sobretot el PSC com a opció útil per barrar Garcia Albiol i la dispersió independentista, per bé que l’independentisme a Badalona es presentava amb dues propostes molt diferents (cosa que està bé). També hi ha hagut més coses, segur: la precipitació de la nostra proposta, amb poc temps per ampliar base; un ancorament intel·lectual excessiu amb missatges que crec que eren tan pertinents, com complexos per una campanya on el vot emocional ha jugat molt. ERC, ja s’ha vist, no passava tampoc el seu millor cicle, tot i que, paradoxalment, tenia a Badalona el millor candidat possible i una obra feta indiscutible i que, malgrat les assignatures pendents, aprendrem a valorar amb el temps (i aquí faig l’autocrítica pertinent, i de forma pública, a més). 

Tanmateix, com a Fem-ho plegats!, hem ajudat a moure la campanya electoral cap a la necessitat dels consensos i hem situat alguns temes en l’agenda: la cultura com a eina de reactivació econòmica, la idea dels pactes de ciutat, la participació com a instrument per a una política més eficient… Potser hem estat millor ‘lobby’ que candidatura, si em permeteu l’ironia. Sigui com sigui, a Fem-ho plegats ha funcionat un grup de gent amb ganes, i que ha aconseguit fer l’ullet a moltes persones (de moment, no les suficients) que fins al moment no s’havien mobilitzat. Aquí hi ha un material molt interessant per a treballar, a partir d’ara. A Accent ens toca reinventar-nos, segur; i a Fem-ho plegats! trobar el seu lloc en el nou panorama. El trobarà, el trobarem. 

El que està clar és que el compromís amb la ciutat continua. Avui més que mai. (… continua)

Continuem el repàs? 

El PP, assumint com a propis plantejaments racistes i xenòfobs, però també capitalitzant correctament la incertesa davant la crisi i les ganes de canvi, s’ha convertit en la força més votada. Impensable en un municipi on el primer alcalde de la democràcia recuperada va ser en Mario Díaz, comunista; inconcebible en un municipi com Badalona, tan viu, tan alegre, tan divers… tan ric en (sí!) civisme! Però per al PP la xenofobia ha estat l’agressiu argument de venda; darrera vindran altres coses (està escrit, de fa temps). Convertir (ara sí) Badalona com a exemple d’una Catalunya amb l’eix desplaçat cap a Espanya. Ja veuran com darrera els immigrants, venen les classes de català, el desplaçament del marc. Això, que és tan seriós és també, en el fons, molt previsible. Ho explicava el mateix Enric Juliana ahir en una xerrada a Òmnium, i ho recull avui en Jordi Ballesteros. Jo fa uns dies vaig escriure perquè el PP no podia tenir l’alcaldia de Badalona. 

Els socialistes han aguantat, però a costa de polaritzar el vot útil. El seu vot és en usdefructe, és prestat, vaja. Si en són conscients, que no ho sé, hauran de canviaran les seves polítiques i actituds, no els sembla? L’actitud defensiva de Jordi Serra no convida a gaires optimismes. Necessitem un PSC fort i sa, posat al dia. Quin és l’escenari que més pot ajudar a aquesta renovació? Després apunto alguna via. 

El procés de polarització ha fogacitant la resta de forces: CiU n’ha perdut un, contra tot pronòstic després d’una camanya molt agressiva i personalista, en què anava a totes. ICV-EUiA n’ha perdut 2 (i fixeu-vos com són les coses, que fins respira alleugida). La polarització ha tingut un eix democràcia/populisme i un eix catalunya/espanya. Ha castigat especialment les forces més propositives, ergo amb plantejament menys defensius (Fem-ho plegats i, des d’un altre punt de vista, CiU). 

Ferran Falcó alcalde? Amb quatre regidors? En tot cas, n’han parlat en Pep Mita i l’Ismael Peña, amb arguments diferents. És difícil, certament, però el moment actual requereix coratge i imaginació. I és cert que avui CiU pot fer valer que és l’única força al ple municipal amb una idea de ciutat clara i ben argumentada i que també pot atribuir-se un vot de canvi; i que això pot ser aprofitat pel PSC per reinventar-se a fons, inexcusable assignatura pendent. 

Finalment, la CUP s’ha reivindicat merescudament com una opció a tenir en compte i amb un projecte singular (felicitats! per la tendència a l’alça, fruit d’una feina indiscutible i avui ja indiscutida). Tanmateix, crec que, a la ciutat, ha cremat més ponts dels necessaris amb col·lectius i persones properes (i no serà fàcil reconstruir-los). Els Verds han fet gala d’un votant fidel i convençut, mentre que Solidaritat ha debilitat les opcions d’obtenir representació de les dues altres formacions independentistes amb projecte de ciutat. 

Bé, anem-ne parlant.

El PP ha guanyat les eleccions. Com ha assenyalat en Daniel Albalate: ha sumat 26.890 vots amb un discurs irresponsable i xenòfob. Per contra, PSC+CiU+ICV +ERC/Accent/RCat/JERC+CUP n’han aconseguit 43.484. Són les 5 forces que en la seva campanya han deixat clar per activa i per passiva que estaven en contra els plantejaments del senyor Garcia Albiol. El PP ha guanyat les eleccions, sí; és la força política més votada (i no pas per poc). Però el seu plantejament, que és significatiu, no és majoritari, ni al saló de plens ni al carrer. Aquest és un argument relliscós, ho sé; però tots els que diuen que el poble ha parlat: ¿a qui es refereixen, als 26.890 vots del PP o als 43.484 dels que s’han passat la campanya repetint fins a la sacietat que amb la cohesió social no s’hi juga?

Qui de les persones que van votar diumenge no tenia al cap que el que estava en joc era el model de ciutat? Democràcia versus populisme, ras i curt. La polarització entre els dos factors ha estat tan extrema que, en bona part, ha escombrat Esquerra de l’Ajuntament i ha erosionat ICV-EUiA i CiU.

A hores d’ara, s’està decidint qui és l’alcalde de la ciutat. En Ferran Falcó, el líder de CiU a Badalona, sembla que optarà per votar-se ell mateix i no sumar a l’acord de PSC i ICV per evitar un govern xenòfob a la ciutat. En fer-ho, afavorirà la investidura de Xavier Garcia Albiol com a alcalde. (… continua)
Fa temps que molts demanàvem a Ferran Falcó que ens digués què faria en aquest cas. La resposta, calculadament ambigüa, satisfeia les nostres demandes. “Nosaltres ja hem dit que al PP nosaltres no li facilitarem el pas al govern (minut 5:15 en l’entrevista que el 18 de maig es va emetre a Badalona Televisió). Caldria demanar a Ferran Falcó que complís el que va prometre, i que si no ho va prometre (ja saben, allò del tot i que)… perquè no va fer res per aclarir el malentès?

Hi ha arguments legítims i enraonats a favor de deixar governar el PP.

No els comparteixo, però els respecto. Tanmateix, em costa entendre perquè CiU no va plantejar obertament aquesta opció als electors. És clar que de la bona entesa amb el PP en depenen ‘estabilitats’ massa valuoses a Barcelona, al govern de la Generalitat, a la Diputació i, a partir del 2012, molt probablement també al govern de l’estat. Què s’aplicarà, aquí; l’interès del partit o l’interès de la ciutat? 

Hi ha qui diu que aïllar el PP al govern impedirà que Xavier Garcia faci demagògia i que continui mentint des de l’oposició. Un argument vàlid, sinó fos perquè la demagògia i la mentida es poden propagar amb molta més virulència des del govern (vegeu el trist cas del govern del País Valencià).

D’altres diuen que el PP al govern s’enfonsarà sol, que no pot aplicar la majoria de propostes sobre immigració (i és veritat). Però per al PP, la immigració ha estat un vehicle, no pas un objectiu. Veurem un canvi en el to i en les mesures a aplicar, ja ho veuran.

El PP fa temps que treballa per demostrar que pot (i vol) governar a Catalunya, i fa servir Badalona com a exemple.  Excel·leixen en la tasca: han convertit una presència testimonial d’un regidor a una de decisiva, amb 11 edils. La planificació estratègica ha estat, en aquest sentit, exemplar. Per quin motiu hauria de deixar de ser-ho ara que han aconseguit el que volíen? Veurem com en Miguel Jurado, molt actiu durant la campanya, passa a un segon pla i el partit mostra una cara més centrada, fins i tot professional.

No volen governar Badalona, o millor dit, Badalona és un pas necessari en un projecte que la sobrepassa. Volen que la nostra ciutat sigui l’exemple del que el PP podria fer a Catalunya. A la FAES ja han començat a planificar les ‘grans’ inversions que Badalona rebrà a partir del 2012, com a punta de llança del PP a Catalunya.

Finalment, es diu que un govern a tres seria un desgovern, obviant que, segurament, més greu que això seria una oposició desgovernada i sense una línia de treball consensuada. Tan difícil és un govern a tres com una oposició a tres, no els sembla?

Perquè no estem parlant de si és fàcil o difícil, sinó del que toca o no toca.

I crec que ara és el moment de proposar noves solucions als nous problemes. 

Ara toca definir plegats un model de ciutat, un nou ‘exemple’ Badalona. Estem parlant dels compromisos i les accions conjuntes que poden fer els 43.484 votants per convèncer els 26.890 votants del PP que la ciutat és, principalment, un projecte col·lectiu obert i possible. Badalona com a facilitadora d’oportunitats, no com a carreró sense sortida.

Govern ampli (govern a tres, tan de bo hagués pogut ser un govern a 4 o a 5), sí. Però principalment, acords amplis i generosos entre partits, agents socials, societat civil. Projecte, projecte, projecte. El repte ens interpel·la a tots.

M’agradaria dir a en Ferran Falcó, i també a en Carles Sagués o a en Jordi Serra, que la ciutat els farà costat, si ells saben estar a l’altura. Que governi qui governi al capdavant, però que no governin els que, amb el suport de tanta bona gent, volen trencar la convivència.

És que ens hi juguem massa.