És cert que la cosa fa olor de ‘farol’, però a pocs dies d’acabar l’any, un servei crucial per a la ciutat evidencia la seva vulnerabilitat. Els mitjans locals, escriu encertadament en Jordi Ballesteros, són “una peça imprescindible en el puzzle de la nostra ciutat i de la nostra identitat, una peça bàsica per a garantir la pluralitat i la proximitat de la informació a la que tenim dret.” Poca broma, doncs, que aquí ens hi juguem moltes coses!
Firmant per la campanya donem una mica d’escalf a uns professionals que ho estan passant malament, però sobretot ajudem a situar la qüestió dels mitjans públics allà on toca. Aquest no és només un tema de gestió que es pugui resoldre de portes endins; aquest és un tema de ciutat. Ho és ara, ho ha estat sempre. Com fer més amb menys?, es pregunta en Ballesteros. Jo ho diria d’una altra manera i crec que la distinció no és menor: com fer més de forma diferent? I en aquesta “diferència” incorporem-hi el ‘menys’ (obligat, atès el present context), però també la revisió de prioritats i de processos a la cerca d’una major eficiència.
L’escenari de bloqueig actual està complicant l’abordatge d’un debat important i que, a la ciutat, arrosseguem de fa anys. Com han de ser els mitjans de comunicació públics en una ciutat com Badalona? Això no és només (bé que també) un tema de costos. Hi ha preguntes de pes: podem col·laborar més i millor amb les televisions o mitjans municipals de la comarca? Quines garanties tenen els professionals per fer bé la seva feina sense interferències polítiques? De quina manera podem fer més fluïda relació entre mitjans i ciutadania? Com podem tenir una programació més ben aliniada amb els grans reptes de la ciutat (cohesió social, reactivació econòmica, normalització lingüística…)?
En aquest sentit, m’agrada, i m’anima, que els mateixos professionals de la casa hagin apuntat solucions i propostes de millora. Fa un temps, vaig formar part d’un consell assessor de curtíssima durada: vam dimitir uns pocs mesos després de ser designats pel ple municipal. Aquell consell va apuntar algunes idees, hi ha moltíssima altra gent que podria aportar idees i recomanacions ben útils.
* NOTA AL (NO TANT) MARGE: El PP, malgrat mantenir intacta la seva vigorosa capacitat de comunicació, és dèbil políticament. Ho és al ple municipal i ho és als organismes municipals en els quals, malgrat tenir més pes del que li pertocaria, no té la majoria suficient per fer les reformes de fons. CiU, PSC i ICV-EUiA van divergir en la conformació de l’actual govern, d’acord; no hi tornem, tots vam dir el que ens semblava que havíem de dir. Avancem, en tot cas. Hi ha molts temes en els respectius programes en els quals estan a prop i sobre els quals és possible generar consensos. Hi ha una determinada visió compartida sobre la ciutat Badalona que respon, no ho oblidem!, a la majoria de la ciutadania que va votar; de fet, té majoria absoluta. És veritat que hi ha ferides encara massa tendres, un context nacional que no ajuda i, cert, visions polítiques diferents, en alguns casos (pocs, en àmbit local) irreconciliables. Però hi ha acords i línies d’acció factibles, avui mateix, i que no passen per la moció de censura (aquest és un altre tema). Deixem de queixar-nos del PP, exigim també als partits que conformen l’oposició que actuin a la una i amb visió de ciutat en aquells temes en els quals ens juguem molt més que un ajust del pressupost.
Interessant la pregunta que el regidor del PSC Josep Duran va formular al seu twitter diumenge passat. “No creieu important programar talent de Badalona a casa?” Diferents persones van intentar respondre en 140 caràcters la qüestió proposada per l’exregidor de cultura en el mandat 2003-2007. La conversa mantinguda entre una desena de piuladors l’he endreçat en aquest ‘storify’. Podeu donar-hi un cop d’ull si us ve de gust.
Tanmateix, em quedo amb tres apunts:
1. Fer cultura des d’una administració pública no és només programar noms sinó assegurar un plantejament més ampli. El QUÈ, en efecte, ha de reflectir el batec artístic del territori, però és clau abordar les altres preguntes: ON (de quins espais i equipaments disposem? quines característiques tenen?), COM (quin model de gestió fem servir?, de quina manera comuniquem allò que fem? com prenem les decisions?) i, sobretot, PERQUÈ (amb quin objectiu? per servir a quin model de ciutat?). Responent a la pregunta de Josep Duran, doncs: sí, és important programar talent de Badalona a casa, tot i que crec que aquest no és el principal dels nostres problemes (llegiu: mancances). El que és crític és que mantenim massa qüestions obertes en els altres aspectes, diguem-ne, més estructurals: On, com, perquè? I això s’arrossega de fa anys (o mandats, així, en plural). La Taula de Cultura, aplega diferents entitats de referència a la ciutat i treballa des de fa un parell d’anys per endreçar aquest necessari debat.
2. La marca Badalona és important en clau interna, és clar! Això no obstant… crec que els artistes ‘locals’ són prou coneguts entre els nostres conciutadans (això no vol dir que no es pugin millorar coses, ep!, especialment en la línia de ser més àgils en la detecció i promoció d’aquests actius ‘de casa’). Em sembla més urgent, en canvi, reforçar un altre aspecte de la política de marca i que potser passem per alt. És la idea d’una ciutat que s’ofereix a la resta d’àrea metropolitana com un ‘paquet’ atractiu: no és només les activitats que fa (programa) són també les facilitats d’accés (transport públic, aparcament, horaris adaptats, bona difusió) i els serveis complementaris (restauració, bàsicament). És hora de pensar en clau metropolitana (l’Hospitalet ens porta tants anys d’avantatge, en això…). Hem de fer un esforç per entendre les possibilitats de la cultura com a instrument de reactivació econòmica.
3. El punt 3 és, en realitat, la síntesi dels dos punts anteriors. Sé que és més fàcil d’escriure que de fer, natualment. Però em fa l’efecte que una bona política hauria de complir tres requisits: a) ha d’estar ben situada en el mapa (que no hem de parlar de públic local, sinó de públic potencial; que cal tenir els horaris dels transports públics i dels aparcaments; que cal saber què es programa i quan a les poblacions veïnes). b) ha d’entendre que la cultura és un acte social que no acaba a la sortida de l’espectacle (que cal garantir les ofertes complementàries, per tant) i finalment, c) ha de garantir que la cultura ha d’estar compromesa amb el territori, ha de ser una eina de cohesió i vertebració, un instrument de transformació, necessàriament obert i inclusiu.
És veritat que aquests dos cicles; fets en un format ‘amable’, amb una cervesa a la mà i amb material de suport (uns fulls-resum tipus ‘Verdi’, que potser caldria recuperar algun dia); es van combinar amb les cites –diguem-ne– més convencionals que també formaven part de la programació general de l’entitat en aquell temps.
En tot cas, demostraven l’interès (en realitat, la necessitat) que teníem per a redefinir el paper d’una associació com Òmnium Cultural en una ciutat com la nostra. I així, l’entitat, progressivament, va anar deixant de fer presentacions de llibres i conferències ‘tipus’ per oferir un altre ‘producte’ molt més intencionat. D’alguna manera, deixavem la reacció per la proposta. Les nostres activitats no només havien de parlar de coses ja fetes i acabades sinó de processos, de coses que s’anaven fent; amb dificultats, de mica en mica, precàriament, si voleu; però coses que s’anaven fent. I, gens casualment, utilitzavem/utilitzem aquí i allà la paraula ‘construcció’.
Uns anys després d’aquell ‘Per saber-ne més’, proposavem un altre cicle, el 2009: Converses sobre cultura. En aquest cas la conversa era en forma de diàleg entre gent (principalment) jove i (sempre) emprenedora al voltant de la cultura. Ara recuperem aquell mateix fil, en el primer cicle organitzat dins l’àmbit de cultura de la seu local, del qual formo part amb la Clara Forn, en la coordinació, Màrius Garcia, Albert Navarro i Núria Sadurní.
‘Pistes sobre una cultura en transformació’ és el nom del cicle, que obre aquest vespre, (crec) oportunament Vicent Partal, director de Vilaweb. Continuarem la setmana següent parlant dels nous relats de ciutat amb tres projectes molt diferents, Llefià.net, Desdelamina.net i deBarna. Finalment, tancarem aquesta primera part del cicle parlant de les noves formes de finançament de la cultura, amb la gent de Verkami i en Martí Serra (que també va participar en una d’aquelles primeres convocatòries).
Mantenim, per tant, l’aposta per mostrar la diversitat i la vitalitat de la nostra cultura, en clau de present, amb cura per reconèixer els projectes nous i joves. El ‘patriotisme’ de les coses ben fetes, per petites i modestes que siguin. No el menytinguem mai.
“La ciutat que deserta”, escrius a El Punt d’avui. Un títol potent, reforçat per l’excel·lent il·lustració de Miquel Rof (diria que repescada d’alguna de les cròniques urbanes que jo escrivia a El Punt, oi?). Recupero aquest diàleg que anem mantenint (també) des de la distància. Andreu, jo faig tota una altra diagnosi, del que està passant a la ciutat, avui.
Coincidim que Badalona (o de forma més precisa, la ciutadania mobilitzada) ha quedat tocada pel resultat del 22M. Sí, és clar. Només faltaria! Això ha obligat –està obligant, de fet– a reconsiderar estratègies i a redefinir plans de treball. Aquest és el moment actual. No és exactament que no es faci res, és que en molts àmbits estem recomençant coses, estem repensant prioritats i maneres de fer. És positiu, això (sí!); malgrat es pot confondre amb inacció: indica, en tot cas, que s’està intentant llegir la realitat, veure què és el que ha anat malament i com pot anar millor. Ja t’ho pots imaginar, no és gens fàcil, aquest procés!
I tanmateix, aquests darrers mesos –del 22M fins ara– la societat civil badalonina s’està moviment amb intensitat: s’han produït connexions molt interessants i també algunes friccions (que indiquen moviments de fons, alguns certament preocupants quant a l’extensió d’un enfocament frontista).
La moguda de la Diada és símptomàtica d’una resposta potent (per bé que millorable); però també és important recordar la gentada que va assistir el mes de juny a la festa de la cohesió social organitzada per Òmnium; o la plaça de la Vila plena de gom a gom fa unes setmanes per l’escola en català.
D’altra banda, a la feina de “Badalona som tots i totes” s’afegeix la de la Taula de Cultura, que torna a treballar amb un full de ruta renovat (aquest mes de novembre han començat a treballar tres comissions noves). Per no parlar del Correllengua i d’altres històries recents, també importants (en les quals no he participat directament però sí que he mirat i miro amb interès): Badalona es Mou, Cercle Artístic de Llefià, homenatge Dauder, programa d’activitats de l’Ateneu Roig… Ah, i també tot el treball que s’està fent a través de les comissions locals del 15M!
La ciutat bull, Andreu, en desenes de reunions setmanals. En serio. Jo, així, no ho havia vist mai. Totes aquestes reunions no es tradueixen en accions concretes, d’acord; però en tot cas determinen l’establiment d’un espai de trobada, el coneixement i reconeixment d’interlocutors, l’intercanvi d’opinions i la construcció progressiva (també la posada al dia) d’una agenda de temes. En definitiva, que totes aquestes cites fetes amb ‘nocturnitat i convençuda alevosia’, expliquen un corrent de fons.
Per sort, tot aquest moviment no neix com a reacció al 22M; de fet s’inicia força abans. I aquesta és la millor senyal, crec; perquè ens parla de com la societat civil va mudant la pell (canvi de persones, de temes, de maneres de funcionar…). L’arribada del PP a l’alcaldia obliga a recentrar part d’aquesta feina feta alhora a tants llocs i per tantes persones… però res més (res menys, tampoc, eh?).
Aquesta és la meva visió, almenys; crec que és compartida per altra gent d’entitats i també de partits. Suposo que no es mostra prou bé a la xarxa (en prenc nota, per la part que em toca), mirarem de comunicar-la millor. És tot un repte, i gens menor! Gràcies per l’avís!
Aquesta és la meva visió, deia; que també reflecteix el meu compromís actual. Tornar a la societat civil, el lloc on –després del meu curt pas per la política com a independent/s– crec que puc servir millor al país i la ciutat. Ara sense tenir un paper tan protagonista, intentant buscant una mica de calma per ordenar pensaments… i, per bé que paint encara uns mesos duríssims, animat i compromès, com sempre.
I aquí estem, Andreu; encara que no es noti prou. Aquí estem. Diuen que hi ha onades que fins que arriben a la costa no mostren tota la seva magnitud.
Article publicat a Media.cat sobre les manipulacions subtils a la feina del periodista.
1. Sigues eficient quan convoquis als mitjans a una roda de premsa. Fes arribar les notes a tots els periodistes de la teva zona d’influència. No en menystinguis cap però tracta’ls a tots de forma singular. No necessita el mateix el corresponsal d’un gran diari de referència, que un portal informatiu mig amateur. Sembla obvi, però no ho és tant. Tingues al dia la llista de contactes, fes-te un calendari amb les dates de tancament de cadascún dels mitjans i les seves rutines de treball. La primera feina que tens és aconseguir la informació necessària per triar bé el bé el dia i l’hora. Ja tens un 25% de la feina feta.
Llegir l’article complet, aquí.
Hi hi ha piulades que són un autèntic article d’opinió. Per exemple aquesta: “Fotos #bdn11s #badalona yfrog.com/khvqqxtj yfrog.com/kgqklihj”. La va fer diumenge passat, 11 de setembre, en Jose Luis Infante, un dels impulsors de Llefi@Net Xarxa Ciutadana de Llefià i un home que es fa escoltar, perquè sap escoltar. No li han calgut ni 140 caràcters per servir-nos una de les reflexions més punyents sobre aquesta intensa i polèmica Diada a Badalona. Les dues fotografies que enllaça en el seu tuit de fa una setmana mostren, en primer pla una part del barri de Llefià (els edificis situats a la ronda i els blocs de Marquès de Sant Mori, diria) i en un segon terme, la central tèrmica i el mar.
Les imatges estan capturades al mateix moment que a la plaça de la Plana desenes de periodistes cobrien informativament l’ofrena de la Diada Nacional, marcada aquest any per la suspensió de l’ofrena institucional. Lluny del brogit, doncs, lluny dels xiulets, lluny dels crits de ‘boti, boti, boti espanyol el qui no voti.
Les dues imatges mostren la dimensió del repte a la ciutat i ens recorden que la Diada que ens ha d’esperonar és, potser, aquesta, la dels 26.000 catalans que van fer alcalde Xavier Garcia Albiol el 22 de maig. Com ho farem per convertir aquest indiferent silenci en complicitat?
Es munta país, deia el lema d’Òmnium Badalona per aquesta diada. Així, en temps present. Tu què saps fer? Tu que hi aportes?, era el subtext tàcit de la frase, una autèntica invitació, doncs. O el fragment d’una conversa. Dues metàfores que la seu local de l’entitat no es cansa de fer servir.
Tornem al dia 11, fa una setmana. D’acord: la invitació no es va escoltar prou bé a tota la ciutat, com mostren amb muda eloqüència les dues fotos. Però ja arribarà, n’estic segur. Està feta amb el cor.
Alguns articles recents per complementar aquest apunt: