Preparant-me per a la jornada de reflexió.

Em sap greu per Badalona, ara toca agrair molts suports i complicitats, reinventar moltes coses i continuar fent l’inexcusable camí. Una oportunitat, segur; un deure, també. 

Aviat, amb més perspectiva, aniré desgranant algunes reflexions.

+ De moment, una reflexió d’urgència, la d’en Pep Mita.

Li hem volgut posar un nom i hem intentat assenyalar-ne els ‘herois’. N’hem volgut descobrir les clavegueres, tot preguntant-nos: a qui afavoreix, tot aquest embolic? Alguns han dit: mira, això s’assembla al principi d’alguna cosa, mentre d’altres han negat amb el cap; que no, que no, que en tot cas és el final. Final i principi fan la novel·la, en tot cas. Molts s’ho han mirat des d’una prudent distància, només per si de cas. Ja està bé, perquè en un munt de tendes malplantades i en les mirades alegres dels que hi habiten per uns dies potser hauran vist compartit un gran desconcert. Una revolució? Potser sí, però no de les que s’amaguen a la ‘sierra’, no de les que ataquen la bastilla, no de les que fan caure un cotxe d’unes escales interminables. Ja fa una setmana i els mitjans continuen publicant notícies formulades com a preguntes: què volen? qui són? quins són els secrets? quins són els aliats? 

I al final, és només la ciutadania que s’apropa a l’agora. La gran plaça. Per això el nom d’aquest moviment ha près el nom de les places on han tingut lloc les acampades: la plaça Catalunya, la plaça del Sol… la plaça Tahir.

El símptoma, (un símptoma més, ja em permetreu) que ‘els temps estan canviant’. Per fi. I que en som protagonistes, des de la plaça, des de l’intangible teclat del nostre smartphone, des des d’una urna pel dret a decidir, des d’una llista del 22M.

La ciutadania que s’apropa a l’àgora. La plaça de tots i totes. Ho havíem oblidat.

Tres coses que hem fet aquesta darrera setmana i que, ens diuen, no hauríem d’haver fet:

1. Reconèixer que ningú té la certesa de res. La nostra aposta per un projecte polític és clara i coherent, però hi ha tantes preguntes a l’aire (les acampades d’aquests dies n’han despertat més, per si no n’hi haguéssin prou) que no ens fa dir res que no ho sabem tot, que la nostra proposta és una invitació, no pas (què més voldríem!) una solució perfecta a res. A mi m’ofereix més seguretat el que dubta que no pas el que crida ‘aquest és el camí’!. I a vosaltres? “Que sembla tan clar que ens equivoquem, com que ho anem a fer”. Aquest fragment d’una cançó de Manel ha encapçalat, de fet, una carta tramesa aquest matí a tot el nostre arxiu de contactes. Que la incertesa del moment ens obligui a afinar la vista, que el dubte esdevingui aliat, que ens faci més precisos, més forts, més crítics.

2. Continuar parlant de bones propostes per a Badalona, fins i tot quan les fan altres partits fer veure que el mandat 2011-2015 haurà de tenir, obligadament, un altre to, una dinàmica de treball i (… continua)

(…) col·laboració més estreta de la que hem tingut fins ara. Ens hi juguem massa: la crisi, a Badalona, plou sobre mullat; i la ciutat té massa assignatures pendents. Els sona allò de “Nous problemes, noves solucions!”? No ens hem cansat de repetir-ho, aquests darrers 15 dies.

3. Preparar-nos amb un somriure per un resultat advers: Ho farem aquesta tarda, a la plaça al sol. El brindis per la independència, n’hem dit. Independència per decidir, independència per construir, independència per ser una societat més justa i interessant. Ens anima la cerca d’un projecte comú, l’ànsia (el deure) de transformar el món on vivim. Des de la nostra ciutat. És clar. Quin lloc millor? En el brindis hem preparat unes ampolles de cava amb un text volgudament irònic (el podeu llegir aquí): hi recomanem la ingesta del líquid alcohòlic en diferents escenaris post 22… en el cas de treure’n 1, 2, 3… o cap. Sigui com sigui, la consigna és la mateixa. Dilluns, més. Que hi ha moltíssima feina a fer.

Tres coses que hem fet i que estic no hauríem d’haver fet (diuen).

Apunts per al penúltim dia de campanya. Tic-tac-tic-tac…

Dimecres, 22h: m’arriben uns versos de l’Argenté. Són una pista que agraeixo. Un bon vers guanya sempre el millor dels articles. Al llarg de la tarda, l’etiqueta #acampadabcn ha cremat a Twitter. Hi ha tantes preguntes que es responen amb 14 paraules… “Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva”.

Dijous, 10h: al Tot, en Jordi Ballesteros escriu un dels millors articles que he llegit en aquesta campanya. Ja fa temps que dic que el blog Hospitabulis és, segurament, la millor bitàcola de la ciutat… Per cert, que en Jordi Ballesteros, no com a cronista i activista (que també) sinó que com a enyorat polític, mereixeria un apunt sencer. Ja hi haurà ocasió. L’article en qüestió el podeu llegir aquí: “Reflexiona sobre si penses estar quatre anys sencers dessntenen-te del què passi a l’Ajuntament, demà que ja ho hauràs votat, o si buscaràs fórmules de participació i seguiment de la política local que donin més valor a la teva vida comunitària”.

Dijous, 12.45h: Passegem una estona pel centre de Badalona amb en Joan Ridao, secretari general d’ERC. Ha fet unes declaracions davant de la casa de la Vila, un emplaçament ben oportú. En Ridao ho té clar: Badalona no pot ser una anomalia, diu. “S’imaginen que després de l’any del 10J i del 10A a Badalona no hi ha representació de l’independentisme a l’Ajuntament? A la tercera ciutat del país?” Compte!

Dijous, 15h: Enviem a la gent de la Xarxa Social de Llefià el qüestionari sobre les tecnologies de la informació (… continua) 

(…) que ens han fet arribar. Estem contents, del document, i més contents encara dels amics que ens acompanyen en aquest projecte i que ens han ajudat a elaborar aquest contingut. D’això, en part, en parla també en Pep Mita, un dels nostres gurús. El poeta badaloní es refereix al projecte Fem-ho plegats d’una manera com m’agrada: l’espai de construcció, en la qual l’aprenentatge mutu esdevé clau. Ell diu que “ja hem guanyat” i, crec que, d’alguna manera, té raó. 

Dijous, 17.30h: Em llegeixo amb calma l’article de la Lola M. Sala, número 9 de la nostra candidatura i incombustible activista. Aquests dies, diferents membres de les joventuts d’Esquerra han fet l’esforç de compartir, en diferents apunts, els seus plantejaments de ciutat. Refrescant, necessari. “És per això que vam decidir deixar enrere un programa de joventut típic i tòpic i per aportar el nostre gra de sorra al programa de la coalició, a cada un dels seus eixos.” Sense complexos, assumint totes les responsabilitats. Recupero allò que deia en Pep Mita… que ja hem guanyat, sí. 

Dijous 20.30: Finalment, enfeinat al despatx, em miro la concentració #acampadabdn a través de les piulades que fan companys com la Pilar Vallès o en Ferran Pallàs. De la mateixa manera, vaig seguint des de la distància la roda de premsa d’Unitat contra el Racisme a la Pau. Hi són en Miquel Estruch i la Lola M. Sala. A més, enganxo a trossos el debat que té lloc a Televisió de Badalona, enregistrat al matí. Em quedo amb aquesta frase d’en Miquel: “El repte els pròxims 4 anys és fer una política participativa. Hem de ser capaços de canviar.” I finalment, i amb tantes interrupcions, m’adono que avui encara em queda una bona estona davant de l’ordinador. Demà, a les 00h acaba la campanya.

Repassem les darreres hores?

Dimarts, 20h: En Joan Manuel Tresserras omple la sala de destil·lació de la fàbrica de l’Anís del Mono. És un dels nostres actes destacats de la campanya, però no exactament l’acte central perquè de fet, no en tenim, d’acte central. Hem plantejat un míting que no és un míting sinó més aviat una conversa tranquil·la, serena, interpel·ladora i suggerent, ben lluny de les consignes de campanya, dels ‘crescendos’ dramàtics i de les inflamades promeses i retrets tan habituals aquests dies. L’exconseller de Cultura comença a parlar de diagnòsis i revisions. En Tresserras situa el seu plantejament a l’inici del camí, no pas al final, que això és un procés, que això s’està fent, encara. A poc a poc, però de forma imparable, molts, cada vegada més… estem construint. “La clau és la majoria social, créixer acumular energia… amb les consignes no n’hi ha prou, cal tenir projectes; amb les consignes a la gent no la podrem convèncer, hem d’oferir una il·lusió, un somni”, planteja. “No cal que s’entusiasmin celebrant derrotes com fem nosaltres, una darrera l’altra. Convidem als nouvinguts en el projecte a compartir l’experiment d’enginyeria social més apassionant que en aquests moments és possible a Europa.” “Sigueu agitadors i agitadores d’aquest projecte per a Badalona i per al país.” Les paraules de Tresserras ja ens acompanyaven abans de ser dites –ell ha estat, de fet, una de les referències del nostre pas a la política, decidit el desembre passat. Però després de ser formulades, avui ens empenyen una mica més fins el diumenge, dia de les eleccions, i fins el dilluns, el dimarts, el dimecres i tots els dies que han de venir. [aquí podeu veure un resum de la conferència i aquí un vídeo de menys de 3 minuts] 

Dimarts, 22h: L’Edgar i la seva família ens esperen al Tariq Badalona. Ens acull una llarga taula. Gent d’Esquerra, de Reagrupament, de les Jerc… i d’Accent. En Miquel no ho veu del tot clar, però és home de picant, i de seguida disfruta amb els currys d’aquest excel·lent establiment del carrer de Baldomer Solà. Acabem passada la mitja nit. Tornem a casa passant entre les ombres de la nit, pel mig de la plaça Pompeu Fabra, un luxe.

Dimecres, 9h: En Joan Carreras ens fa arribar el breu apunt que el politicòleg Edgar Rovira sobre la nostra campanya, “un exemple d’una (continua…)

(…) nova manera de fer política”. La Natalia, que tanta feina està fent aquests dies, somriu feliç tot fent un curt cafè en una Rambla inundada de sol. 

Dimecres, 11h: Amb la diputada Anna Simó visitem una exposició muntada pels veïns de Pomar sobre la història del barri. En l’església de Pomar s’hi van casar els pares. Em miro fotos i intento imaginar com era aquest barri aleshores. Em costa. Diversos veïns del barri van explicant anècdotes i lluites. M’agrada, Pomar. Conec força gent del barri, amb l’Agnès, fa uns anys, vam compartir la impartició d’unes sessions de lectura en català a la biblioteca, dins del projecte Llegir en català és fàcil, promogut per Òmnium Cultural.

Dimecres, 14.30h: El TN obre amb les #acampades. Recupero una comentari que he fet a Marc Prat, al seu FB: “El que està passant ara a la Plaça Catalunya (i a altres llocs) expressa un sentiment que comparteixo… indignació, però també compromís per canviar les coses. Són dies molt intensos, aquests; tan de bo tinguem la distància suficient per entendre el què està passant. La trobo a faltar. I tu? Em sembla que el moviment sorgit del 15M desafia, però en part també acompanya a algunes de les persones (en conec moltes, i no només a la candidatura en la qual figuro) que avui ens presentem a llistes. Som molts que reclamem una manera diferent de fer les coses. Hem de veure com ens situem en el nou mapa de la història, hem de veure com, en aquest context, podem connectar millor persones i idees… Vaja, que hem de veure com convertim la indignació en propostes i projectes de transformació ben organitzats i amb la suficient base social. El repte és enorme i el moviment ‘democràcia real ja’ és, clarament, un aliat.”

[Diari de l’última setmana] Dimarts, 17 de maig: No pensava dir res de la foto que publica l’e-notícies des d’ahir a la tarda. És una foto on se’m veu de lluny, rera una barrera i amb alguna gent més. Miràvem de lluny estant (havíem tingut un petit acte de proximitat just al costat) el míting de Xavier Garcia Albiol a la plaça Trafalgar. Un interès merament antropològic, com precisava el company d’EUiA, Alberto Lumbreras. Van ser poc més de cinc minuts, temps suficent perquè en Daniel Gracia, a la llista del PP a Badalona, capturés la meva imatge en una foto i la customitzés gràcies al photoshop (el corel draw, va precisar ell mateix). “Content que el segon d’ERC assisteixi al míting d’Albiol”, deia en una piulada el mateix diumenge. Una mentida que podia passar per simpàtica en el context proper i informal d’una xarxa social. En uns minuts, jo mateix li responia amb fair play. La cosa, però, va saltar a l’e-notícies l’endemà. Era de preveure. Deia que no pensava dir res de la foto… perquè la seva justificació és tan primeta que no es pot agafar ni amb les pinces més precises.

Però al llarg del dia, alguns amics m’han preguntat divertits per l’embolic? I he pensat que, al capdavall, és una mica estrany tenir un diari de campanya al blog i no parlar d’això. 

Tres consideracions: 

– Trobo que està molt bé anar als actes polítics dels altres partits. És un entrenament, potser també una obligació. La dialèctica es basa en el coneixement i el respecte per les idees de l’altre… fins i tot, com quan és el cas, quan les idees de l’altre no tenen cap respecte per les pròpies i pels drets fonamentals de les persones.

– Tanmateix, jo no estava en aquell míting. Vaig treure-hi el nas, mai més ben dit; i vaig fer algunes piulades denunciant l’aspra realitat del que estava escoltant. La cosa no s’aguanta gaire, no els sembla? Tanmateix, el PP té gana de ‘centralitat’, necessita demostrar que el seu discurs no espanta, que es normalitza. És per això que la Rosa Bertran, coneguda comerciant, s’ha incorporat a la llista, és per això que es juga a l’equívoc de la presència d’un líder independentista en un acte seu. La broma no és gens innocent, ja ho veuen. Fa uns dies en parlava, aquí, d’aquesta ‘segona fase’ en l’estratègia dels conservadors a Badalona.

– I finalment, l’e-notícies. Ai, un mitjà que sabent l’equívoc decideix publicar la notícia i mantenir-la a portada. El mirall deformat –i en el fons insubstancial– d’una manera d’exercir el periodisme.

Sé que potser m’he allargat massa i que el tema no s’ho valia, que ens passem el dia parlant del PP, etcètera. 

PS. Per cert, que ahir van quedar fora de la ‘crònica’ el debat amb els candidats al Cor de Marina, organitzat per Òmnium i el debat sobre seguretat, que va tenir lloc a l’Àgora. Hi vam veure un Miquel Estruch molt segur (fins i tot divertit), amb més autoritat que contundència, i amb un projecte polític que, crec, planteja el camí apropiat. El dels grans consensos de ciutat. Al PP no el ‘guanyarem’ fent fronts, sinó bastint projectes. Entre tots. 

PS II. Demà us explico la conferència del Joan Manuel Tresserras, l’exconseller de cultura, i un dels inspiradors de l’aventura d’Accent. Tindrà lloc a les 20h a l’Anís del Mono.

[Diari de l’última setmana]  Dilluns, 16 de maig: A les vuit del matí, ja estem a lloc. Reunió de la permanent d’Accent, una rutina nova i per sort temporal; imprescidible en campanya, quan tot canvia cada dia i cal ajustar el rumb amb la tècnica més difícil, la que lliga ofici i intuïció. Fa fresqueta, a la terrassa de l’Agnès, i un tímid sol, quasi diríem que optimista. Hem estat els primers, jo i la Natalia. Olor de cafè, cafè de tota la vida, sens càpsula. Què tenim avui? apunta l’Oleguer. Sempre comencem així. Revisem agenda, apuntem conceptes, arguments… intentem veure com podem transmetre a més gent la il·lusió i el compromís que ens inspiren. Avui és un dia intens. La permanent acaba puntual. Són les nou en punt. 

Amb la Natalia, poc després, i ja amb en Miquel Estruch, el número 1 i líder d’ERC, amb qui compartim candidatura, discutim al bar del Círcol com enfocarem la roda de premsa sobre economia. A les 10 i poc els deixo acabant d’afinar què diran, i com. A mi em substitueix la Pilar, il·lusionada, ràpida, valenta. Faig cap al despatx: tinc molta feina a la taula. Sóc un professional que treballa pel meu compte: assessoro organitzacions i institucions sobre temes estratègics i de comunicació. I no, no m’he pogut agafar els dies de permís que les persones amb contracte poden disposar quan figuren en una llista electoral. Ja està bé. Em fa tocar de peus a terra. Però és cansat, la veritat; i compto els dies que queden fins al final de la campanya per poder recuperar un horari més normal i posar-me al dia, amb l’agenda professional.

Van passant les hores del matí: tinc un ull al correu i l’altre al Twitter (naturalment). Passada la primera setmana de campanya… estem contents. Hem presentat propostes noves cada dia. Cada dia. Avui també.

A mitja tarda, tocarà fer una trobada per acabar de plantejar els dos debats del nostre candidat. Vam fer molta feina el cap de setmana, per sort i avui serà qüestió d’acabar subratllar quatre temes i ordenar bé els papers. A les 19, convidats per Òmnium Cultural i El Punt, al Cor de Marina; a les 23.30 a TV3, a l’Àgora.

Demà, més. 

* Logo autor de Propagandart.

“Mai com ara, en el govern de la ciutat, la imaginació i l’habilitat per arribar a consensos hauran de ser un valor tan important” Vet aquí les propostes de participació de la candidatura Fem-ho plegats, coalició independentista liderada per Esquerra Republicana de Catalunya, i de la qual formen part també Accent, Reagrupament i les JERC.

O dit d’una altra manera:

Aquest ‘singular’ vídeo de campanya presenta cinc estris de fusta de bambú. Dissenys de sempre i per a sempre. Eines imprescindibles a la cuina. Cadascun fa la seva feina, però si convé, són intercanviables. Surten els plats, s’escriuen els menús a la pissarra i a la sala els comensals van cruspint-se les menges, una rera l’altra. Una cuina és un equip on quan la cosa va bé, no hi ha de faltar ni sobrar ningú. Apuntem cinc conceptes, que volen interpel·lar tota la ciutadania, la que està en associacions, la que està en partits, la que senzillament s’interessa i es preocupa per la ciutat. Són cinc objectius que ens semblen importants per al pròxims 4 anys. Més participació, més pactes de ciutat, més ajudar la innovació, més treball en xarxa, més transparència. Vaja, cinc receptes per a una cuina que ha de funcionar millor, per a un restaurant ple de colors i sabors, en el qual un dia, un s’aixeca de la taula creua la porta i diu… ei, aquí estan les meves mans: qui em passa un cullerot?