El metro i la cultura

Un dels principals problemes de la cultura de Badalona és la proximitat de Barcelona. Els sona? Vet aquí un argument que cal pronunciar amb aire greu i un cert fatalisme. La sentència en qüestió allargava l’ombra en moltes discussions i debats entre la gent preocupada per la ciutat.

Qui anava a dir que tot plegat es solucionaria amb una estació de metro? L’arribada de la L2 a cinc minuts dels principals equipaments culturals de la ciutat ha desplaçat Badalona en el mapa. Ara estem més a prop de Barcelona. Si és veritat que ‘un dels principals problemes de la cultura a Badalona és la proximitat de Barcelona’, ara devem estar perduts. I no, ben al contrari. L’estació de Badalona-Pompeu Fabra ha fet caduc el debat. Un d’aquells debats laberíntics, tan badalonins, ha quedat superat. Bé, molt bé. Ja era hora!

A Badalona, ara coincideixen dues exposicions molt interessants: a l’Espai Betúlia la mostra sobre l’Argenté; al Museu, la restrospectiva dels Santilari. L’inici del cicle de concerts de Bankrobber a la Sargantana també és remarcable. Són tres exemples recents: la ciutat és a l’aparador metropolità.

La ciutat està situada de fa temps en un continu urbà que no només no ens amenaça, sinó que és oportunitat. Avui Badalona és més competitiva, hem d’acabar de creure’ns-ho: haurem d’adaptar els horaris de les nostres representacions al metro? haurem de revisar les polítiques de comunicació per fer-les més eficients fora del terme municipal? Sí, segur, i encara algunes coses més, algunes de les quals ja s’han començat a aplicar. Entendre que la ciutat està interconnectada obre la porta a sinèrgies molt interessants amb centres de creació i producció d’arreu del territori i en especial amb la sempre temuda Barcelona. D’altra banda, també hi ha una lògica en la programació dels teatres i centres del Barcelonès Nord que caldria explorar, i coordinar; al capdavall, el metro també ens apropa a Santa Coloma, no?

El metro ens ha ajudat a superar un debat esgotat. Una bona notícia. Això ens ajudarà a explicar millor el que, de fet, fa temps que està passant a la ciutat… que Badalona, si ho vol i s’ho creu, forma part d’una de les cartelleres culturals més potents d’Europa.

Mirant endavant, sempre

Avui he respost un breu qüestionari que m’ha fet arribar la Gina de Tera, periodista. Es tracta d’una breu entrevista que sortirà, previsiblement, a El Tot Badalona de la setmana vinent. Repassem els més prop de 8 anys al capdavant d’Òmnium Cultural de Badalona. Acompanya aquestes línies el vídeo que es va projectar dimarts 11 de gener després de la meva darrera junta com a president, al llarg d’un sopar molt emotiu amb gent que ha format part de l’equip d’ÒC en els últims anys.

– Quan mires enrere i veus la feina feta en tots aquests anys, quins pensaments et venen al cap?
Que va ser un encert plantejar el ‘nou’ Òmnium amb ganes de sumar amb les persones que havien fet feina fins al moment. En aquest sentit, jo m’he sentit molt acompanyat de l’anterior president, en Carles Amat. És una persona molt generosa, amb un gran sentit de ciutat i de país. Tots plegats, hem pogut engrescar un equip ampli i jove, ric en coneixements, amb ganes i amb habilitats per ajudar a assentar l’entitat i transformar la ciutat. Quan miro enrera, penso que el gran capital de l’entitat és la seva gent. I que aquest capital ha estat renovat i que avui ha convertit Òmnium en una referència pel que fa a una manera de fer informada, ambiciosa i constructiva.

– Si et dic llengua, què em dius?
Et dic oportunitat, riquesa… conversa. Et dic que llengua és invitació, somriure, creativitat, troballa… plaça comuna. Per aconseguir-ho, però, calen moltes complicitats: l’acompanyament de la llei, el consens polític, el compromís ciutadà. Malauradament, ara és un moment (…)

(…) molt complicat. Pel compromís ciutadà no pateixo… pels altres dos aspectes, sí.

 – I País?
Catalunya viu avui una segona transició. Fa temps que ho dic. I cada vegada n’estic més convençut. Vivim un procés constituent: ha començat a sacsejar la societat civil. Ara ha d’arribar a la política. Òmnium té un espai important a jugar, aquí. Representa molt bé, crec, l’esperit del 10J: la necessitat de trobar els punts comuns, no només per defensar-nos millor, sinó per proposar i parlar de futur; no només volem ser un país normal, volem ser un país millor.

– I Cultura?
La cultura és l’eina. És el fil que cus el país, que el fa més crític i exigent. I també que el fa més feliç. Cal augmentar els diners que es destinen a aquest àmbit. En clau nacional i en clau local.

– Has estat el president del nou segle, quines línies marca aquest nou món?
Les associacions, avui, han de ser més àgils i flexibles. Han de programar activitats, però sobretot han de saber escoltar i després han de fer feina de discurs, han de tenir un paper de lideratge més actiu. A Òmnium hem mirat de treballar en aquesta línia.

– Era necessari que OC s’adaptes a les necessitats socials de Badalona (molt diferents a les d’altres ciutats catalanes)?
Una de les feines que hem tingut a Òmnium és adaptar la manera de fer de l’entitat a la realitat metropolitana. Això vol dir entendre que el treball per la cohesió social és prioritari. I això vol dir que cal entendre també que la nostra manera d’entendre la cultura no pot ser ‘a la defensiva’, sinó que hem de fer un esforç, tots plegats, per entendre la seva realitat necessàriament dinàmica. Ens queda molta feina a fer, però. Aquesta conversa tot just l’hem iniciada.

L’entrevista continua la aquí.

Accent, una invitació

Fa uns dies que inverteixo hores (hores, sí, en serio) a parlar amb gent. Tinc una seu oficiosa al Cafè de les Antípodes i una altra a la Sargantana (naturalment). Amb un peu a Baix a Mar, l’altre a Dalt la Vila, ja ho veieu. Els explico, a aquesta gent amb qui em vaig trobant, que amb un grup de gent hem constituït un grup d’independents. Accent, ens diem. I estem debatent la manera d’incorporar-nos coaligadament amb ERC. La trobarem, la manera. Segur. Aportem gent preparada i compromesa, idees i habilitats per dur-les a terme i un compromís per una Badalona més eficient, més participativa, més ben cohesionada. En les pròximes setmanes anirem ampliant la base d’aquest projecte i el nostre menú d’idees. 

De moment, avui, El Punt en publica això:

Però tornem a les meves rondes de contactes. En saber de la notícia, molts reaccionen amb prevenció, d’altres intenten articular alguns consells, uns pocs més arriben fins i tot als advertiments. Ja us ho heu pensat bé? En aquest grup de persones pesa un aire de dol. Però n’hi ha d’altres. Altres que es prenen la nova d’una altra manera. Són la majoria, de fet. Em feliciten, ens feliciten. No pas perquè pensin votar l’opció amb la qual anirem a les eleccions (en algun cas, sí, clar). La felicitació ve, en tot cas, perquè entenen que aquest és un pas important, que ha estat ben meditat i que avui el país necessita això mateix a ERC i també en tots els espais ideològics. En Jordi Ballesteros ho explica molt bé, això, en el seu últim apunt al blog. 

M’agafo a ells, als que em feliciten, tot donant-los les gràcies per recordar-me, per recordar-nos, el que és significatiu, aquí. Que benvingudes siguin totes les noves incorporacions al debat polític. D’això es tracta, no? De treballar pel país, de continuar treballant pel país, preciso. De veus en calen moltes, en calen més. 

Ah, i no m’he cansat d’explicar-me davant d’un cafè ben negre (o d’una cervesa ben rossa). En parlem aviat. 

Va, sí, busquem un forat?

No neguem les solucions

Manllevo una frase del blog de la Dolors Sabater, companya de tants activismes. Em sembla interessant perquè ens m’ajuda a trobar els arguments que no neixen en la resposta sinó en la proposta. Són els arguments que em valen. La Dolors parla de cohesió social, de Badalona i del tan comentat “Ens agrada Badalona”, acció mediàtica proposada oportunament per un grup de periodistes de la ciutat per respondre la campanya de desprestigi cívic orquestrada per alguns. “No es tracta d’amagar els problemes: –diu la Dolors– n’hi ha, com a tot arreu. No es tracta de negar que conviure en entorns socioeconòmicament desfavorits i diversos té la seva complexitat. Es tracta, només, de no magnificar i generalitzar aquests  problemes fins al punt de negar que també hi ha solucions. I de no obviar les solucions quan funcionen amb èxit, que d’això també en tenim, i molt.” La Dolors no ha estat al grup promotor del manifest, tampoc ha sortit a cap foto, aquesta darrera setmana. Però em sembla que la iniciativa del Círcol difícilment s’hagués produït sense la seva feina i la de tantes persones com ella, a la ciutat.
+ Ja t’has afegit al manifest de Badalona som totes i tots? Ja en som més de 5.000! Fa més d’un any que treballem per la cohesió social a Badalona.

"Ens agrada Badalona"

“Ens agrada Badalona” perquè Badalona és una ciutat gran i és també una gran ciutat. I és moltes ciutats a la vegada, com en el fons són totes les ciutats. Molts la passen de llarg amb el cotxe; uns pocs l’abandonen quan les coses els van bé, per apropar-se –diuen– a la natura; alguns hi arriben sense saber-ne res… D’altres, molts, cada cop més, continuem compromesos en aquest mateix punt concret del territori, fabulós joc de miralls amb milers d’anys d’història.

I després de tan de temps, aquí estem, preguntant-nos encara: Què és? Què som? I a mi em sembla que el que ens agrada és precisament això, la dificultat d’un interrogant. La pregunta que ens repta i ens emociona i que encara no hem aconseguit respondre. Ens agrada Badalona perquè hi ha molta gent que ha decidit fer-ne bandera, contra tot pronòstic; gent que treballa seriosament, sense descans i des de fa una pila de temps (com Badalona som tots i totes, per posar un exemple que en cap cas és únic, però sí que és pertinent i recent). Gent que encara es pregunta coses, que no es conforma amb les respostes fàcils.
D’acord: aquesta ciutat és complicada, difícil i a vegades lletja i tot. I avui, a més, pateix més del que patia, que aquí plou sobre mullat. No hi ha una nova crisi, sinó una mateixa crisi vella que allarga l’ombra en el temps. Però “Ens agrada Badalona”, una frase que diem no com a ingènua defensa sinó com a compromís cívic. És la nostra manera d’explicar què ens importa, la nostra manera de dir que la pregunta que ens ocupa és massa important com per respondre-la amb culpes i violències. 

  • Dijous es presenta el manifest “Ens agrada Badalona”. Ja l’has llegit? I de passada, ja t’has adherit a “Badalona som tots i totes”? 
  • Bones tanques fan bons veïns?

    Hi ha un lloc on no hi cal cap mur:
    ell hi té pins i jo un pomerar.
    Els meus pomers no aniran mai 
    A menjar les pinyes dels seus pins, jo li dic.
    Però ell respon: “Bones tanques fan bons veïns.”
    La primavera em fa tornar rebel, i em pregunto
    Si li puc fer entendre això:
    “Per què fan bons veïns? ¿No és només
    Quan hi ha vaques? I nosaltres no en tenim.
    Abans de construir un mur voldria saber
    Què és el que encerclo o separo,
    i a qui podria jo mai perjudicar.
    Alguna cosa hi ha que no estima els murs,
    Que els vol a terra.”…

    Que serveixi aquest fragment de ‘Reparar la tanca’ del poeta nordamericà Robert Frost de recordatori del manifest per la cohesió social ‘Badalona som tots’, obert a les signatures. La fotografia està presa en un mural situal a l’avinguda del Congrés Eucarístic, just darrera del mercat de Sant Roc. Du el títol de ‘Gent del barri’, tal i com està penjada al meu àlbum fotogràfic, accessible aquí.

    * El poema està traduït per Teresa Sàrries, i està inclòs dins ‘Antologia de poesia anglesa i nordamericana contemporània’, volum 86 de Les millors obres de la literatrua universal, segle XX, editada per Edicions 62.

    En Joan Argenté no ha perdut la poesia

    El poeta i amic Joan Argenté ens va regalar, dissabte passat, una lectura de poemes privilegiada. Va ser al final d’un dinar molt agradable al restaurant Sant Romà, camí de la Conreria, ja al terme de Tiana. Un luxe, aquest, que vam compartir la Dolors Sabater, en Jordi Lleal, l’Andreu Solsona i jo mateix. Aquesta era la petita delegació d’Òmnium Cultural que; d’acord amb el cosí d’en Joan, l’Agustí Pons; va visitar el poeta a la residència on l’atenen de fa uns mesos. Vam dinar uns fantàstics macarrons –que l’Argenté, amb cortés sol·lícitud, va insistir a que provéssim– i vam parlar de la Badalona d’abans i la d’ara –oportunament barrejades, perquè al capdavall la feina que ell i altres com ell feien a l’Albeniz o al Sant Josep als anys cinauanta tampoc difereix gaire de la que avui fem nosaltres–. En Joan ens mirava amb atenció i interès, i de tant en tant deia la seva: jocs de paraules, algun vers, anècdotes i bromes. Vam tornar contents, tranquils i també una mica impressionats. En Joan està gran –és clar– i també una mica desorientat, però llegeix poesia com sempre ho ha fet, amb senzillesa desafiant. La veu ha perdut potència, d’acord; però manté aquella intenció, continua cercant l’interlocutor amb la mirada clara. Les ulleres una mica caigudes, sobre el seu nas rotund: un gest capritxós, teatral, joganer, 100% Argenté. En Joan no ha perdut la poesia, amics. I això és, malgrat tot, una bona notícia.

    Les preguntes que no són tan òbvies

    Vet aquí un home que rep una trucada a les quatre de la matinada. Una veu apressada li crida per telèfon: “Manel, Manel, agafa la bicicleta ràpid i vine cap a l’hospital, que la teva dona està parint”. El nostre protagonista es posa en marxa amb tota la urgència de que és capaç. Surt de casa, fa cap a l’hospital. A la primera cantonada, però, ja és per terra, mig despullat i amb els genolls pelats. La seva cara es contreu dolorosament mentre es diu a si mateix amb una perplexitat humiliadora: “ni em dic Manel, ni tinc biclicleta… i és impossible que la meva dona estigui parint. Que jo no en tinc, de dona”. Un a vegades se sent així, no? Aquest acudit és com aquell de Groucho Marx –“mai no formaria part d’un club que admetés individus com jo com a soci”–: té la capacitat de resumir una persona, o, millor, un determinat moment d’una persona. Et llences a la roda imparable de la realitat –o del que et sembla que és la realitat– buscant solucions i sortides, tocat per la sensació que aquesta és la teva missió, el teu encàrrec (com la trucada que rep el nostre protagonista en plena matinada). Només que, com ell, un dia et trobes a mig camí d’alguna banda, amb els genolls pelats… i et preguntes, “i jo, on anava?”. En política –jo faig política no en l’àmbit dels partits, sinó de les associacions– cal anar en compte amb aquestes trucades de matinada. I no estalviar-te mai determinades preguntes, per òbvies que semblin: qui sóc? de què disposo? on vull anar?

    Quants àngels hi ha a Santa Maria?

    No
    m’esperava acabar el dissabte comptant els àngels que hi ha al
    capdamunt del campanar de l’església del meu poble. Més que res, que el
    divendres ni m’havia passat pel cap que al capdamunt de Santa Maria hi
    habitaven més alades criatures que coloms i rat penats. “Quants àngels hi ha dalt del campanar de Santa Maria?” Aquesta era la
    pregunta del dissabte del Joc de Badalona,
    potser la més divertida de les proposades fins al moment. Cap al migdia
    corria el rumor que un dels àngels tenia cara de granota i entre els
    feligresos ludòpates s’havia extés un interrogant majúscul: comptava
    com a àngel? “Els ciutadans, astorats decidiren associar-se i formar
    les CCOO (Contestar Correctament On time i Online)”, deixava escrit la
    meva germana, la Maria. En Carlos Casado, tot un enginyer, s’atrevia a
    apuntar una possible resposta a l’enigma: l’àngel-granota és en
    realitat un príncep blau (i no s’ha de comptar, per tant). Mentrestant,
    a peu pla, el rector, Mossèn Andreu, rebia la Laura Garcia, que
    passejava per allà, tot dient-li… “què, tu també vens a comptar els
    àngels?”. “No jo només venia a fer un tomb”. No és gens estrany que la
    Dolors Sabater escrivís al cap del dia: “saludo gent que no conec que,
    com jo, busquen
    la placa, i passejo per primera vegada per un passeig on hi ha
    avallaners! aquest joc és fantàstic!”. La descoberta, l’imprevist,
    l’impossible… ¿àngels amb cara de granota que en realitat són un
    príncep blau? Uau, i jo, clar, arribats a aquest punt, ja feia estona que
    m’havia deixat d’importar si al campanar hi ballaven vuit o nou angelets… Participar no és el més important… és el més divertit.

    Problemes en primera persona

    L’humor és una de les millors portes per conèixer un país. I no és un fet habitual poder conèixer la manera com riuen els nostres veïns del mediterrani, secció sud. Mohamed El Khiyari va actuar diumenge passat al teatre Zorrilla, en un espectacle que, si bé és cert que hagués hagut de meréixer una major entrada, crec que marca un abans i un després en la programació cultural de la ciutat. El Khiyari és una persona molt coneguda al Marroc –i també, especialment, entre la diàspora de la immigració– i va portar al teatre badaloní una mostra dels seus monòlegs amb traducció simultània al català (un aspecte a millorar, aquest). Una part important del públic s’estrenava a la platea, i era tota una lliçó comprovar la diversitat de la població marroquina: noies vestides a l’europea, d’altres amb xador van riure de valent, comentant els acudits entre elles o entre els acompanyants masculins. Les nostres ‘etiquetes’ prefixades resisteixen ben poca estona davant la realitat d’una joventut badalonina d’orígen magrebí que, de forma simbòlica, però significativa, es va asseure en les butaques del teatre, amb tot el dret, i també amb normalitat. La temàtica de l’espectacle era interessantíssima: El Khiyari tracta els problemes de la població immigrada. La tornada a casa a l’estiu, les aduanes, la discriminació, la corrupció, els sense papers… Hi havia qui deia, al sortir, que l’espectacle havia sigut de consum molt intern per a la població marroquina… Crec que no. Que El Khiyari parlava dels problemes de l’immigrant. I això valia per un búlgar, un peruà o un senegalès. La notícia és que aquests problemes s’exposaven en primera persona, i es reien, també en primera persona. Això és, em sembla, el que marca aquest ‘abans i després’. El monòleg de diumenge subratllava que una de les feines d’un teatre –fer d’altaveu de les preocupacions dels seus ciutadans, servir d’espai de debat, compartir coneixement, trencar estereotips– es donava de forma reeixida, i ho feia de forma oberta a la ciutat, amb traducció a la nostra llengua. És un camí interessant a anar explorant. Anem concretant allò de ‘Badalona som tots‘. Donem-hi valor a partir d’iniciatives com aquesta. 

    Foto: O.L.