“El hombre de la multitud mira descaradamente al poder uniformado. Se queda plantado donde está. Después mira a su alrededor y ve la mirada de los demás. Son parecidas: vigilantes, todavía con una sombra de miedo, pero ya firmes e inexorables. Nadie huye a pesar de que el policía sigue gritando. Al final llega un momento en que se calla; se produce un breve silencio. No sabemos si el policía y el hombre de la multitud se han dado cuenta de lo que acaba de ocurrir. De que el hombre de la multitud ha dejado de tener miedo y de que esto es el principio de una revolución.” Ryszard Kapuscinski explica així el despertar de la revolta en el seu llibre “El Sha o la desmesura del poder”. Una descripció breu i concisa i, tota vegada desarmadorament poètica. La bona historiografia explica això mateix en centenars de milers de pàgines. Bé. Contrast, mètode, ofici. Però si ens haguéssim de quedar només amb una, de pàgina. Jo em quedaria amb aquesta, la pàgina 140 de l’edició del llibre que va fer l’Editorial Anagrama l’any 1987. I és curiós perquè no l’hauria escrit un historiador. L’hauria escrit un periodista.
Category Archives: Retalls
Veritats en la ficció
Cada vegada que el telenotícies parla de cristianisme surten unes imatges d’arxiu amb una senyora ferint-se els genolls a la setmana santa andalusa, seguida d’un pla general dels timbalers de Calanda tintant de vermell la tela de la percussió. Cada vegada que es tracta la qüestió de l’església, es seleccionen les paraules d’un d’aquells bisbes tan caritatius, dels que mosseguen a la dona despertar baixos instints en l’intocable mascle. I quan toca parlar de família… ai, que no falti l’expert de torn recitant el llistat de dones mortes per cristians gelosos, facció catòlics, des que va començar l’any. No, no; això no passa als nostres mitjans. Els cristians no són presentats d’aquesta manera. Ens ho guardem, això, per parlar dels veïns del sud. Demonitzem l’Islam: cada dia, en prime time. No en la difusió d’informació falsa (que també), sinó en el filtratge grotesc i tenebrós d’informacions reals. L’estereotip es cuina en la selecció de notícies, i amb el foc ben viu: hi ha pressa, hi ha guerra, ells són aquí per quedar-se, etc. El xoc de civilitzacions es basa en la impossibilitat del diàleg: com ens hem d’entendre, amb aquesta gent? Tots sabem que no cal fer-se sang per ser un bon cristià i que la violència de gènere és un problema gravíssim però que no està generalitzat a totes les famílies. Tots ens indignem amb les paraules del bisbe d’Osca, però coneixem el capellà del barri i com ajuda la gent que més ho necessita, o pensem en la feina que va fer Joan Carrera, i sabem que no, que tots no són iguals.
Però… hi ha altres maneres de ser musulmà? Amreeka, la pel·lícula amb la que debuta la palestino-estatudinenca Cherien Dabis, és un film rodó i molt recomanable, no pas per les seves virtuts artístiques (raonables, bé que no espectaculars) sinó pel seu valor cívic: ens recorda (o ens mostra) que no tots els Palestins van amb un cinturó d’explosius al voltant de la cintura, i que en allò que anomenem els països de l’islam hi ha un món complex, mirall del nostre. Dabis declarava fa uns dies al diari Público que “Hay más oportunidades para la verdad en la ficción que en el documental”. I sí, potser sí.
El somni de l’arquitecte
Reflexos en el Nexus II de Ricard Bofill, a l’UPC. M’ha agradat descobrir una elegant ironia, en aquesta imatge: l’arquitecte sommia capturar la línia pura, la prova de la seva omnipotència, però la ciutat, ai las, fa la seva, feliçment entretinguda en la saludable confusió dels seus carrers. I així, gràcies al sol del migdia, la rectilínia façana posterior del Nexus es veu desafiada per l’edifici veí. I per uns moments, els grandiloqüents finestrals s’omplen de prosa mostrant el que no són –però semblen– desenes de llençols estesos al vent, ignorant, tot assecant-se, el somni de poder de l’arquitecte.
Els drets d’autor en temps d’ebooks
Ian McEwan, un dels pocs escriptors que combina un solvent prestigi global, amb saludables vendes, “>ha arribat a un acord amb Rossetta una editorial independent dels EUA perquè gestioni part del seu catàleg. Atenció: Rossetta Books és una editorial d’ebooks i l’acord duplica el percentatge de drets d’autor que rebrà l’anglès: del 25% al 50%. La notícia és una de moltes d’un món editoral en plena transformació. Amazon ja ha ofert als escriptors un 70% dels royalties si l’utilitzen com a ‘editorial’. Al nostre país, el món editorial també s’està posicionant. Tria Llibres i el Leqtor en són bones mostres. Anem fent els deures.
Lliçons d’un obrer milionari

Es pot traslladar la cultura de la xarxa i intercanvi d’internet a un model de negoci –diguem-ne– convencional? Nick Sarillo, propietari de Nick’s Pizza & Pub s’ha entestat a demostrar que sí, que és possible. La cultura empresarial del seu negoci es basa en la corresponsabilització dels treballadors en tasques que, tradicionalment, havien estat pròpies dels caps. L’invent funciona, perquè arrela en la cultura de l’essay and error, en la formació rigurosa i flexible dels treballadors, en una aproximació sorprenent de la comunicació interna i en un respecte escrupulós per la meritocràcia. Hi deuen haver ombres, naturalment. Però paga la pena prendre nota de com les empreses estan canviant per dins, sense fer gaire soroll. I de com la innovació té a veure també amb les coses més quotidianes. Les que donem per descomptat amb més facilitat.
+ informació en aquest llarg, però sucós, article de Bo Burlingham per a Inc. El títol, Lliçons d’un milionari de coll blau, fa referència al ‘blue collar’, que es com es coneixen els ‘obrers’ als EUA.
Les càmeres que caben a la butxaca
Preguntes sobre la cultura
Com valorem una associació, pel número de socis o per la qualitat del seu projecte? Quan neix una entitat: ho determina el registre, o ho determinen les persones? Ens preguntem prou sovint quan fa que no repassem els ‘objectius’ que inspiren la nostra feina? És natural que la gent no participi? I si és natural, vol dir que ens hi hem de resignar? Com hem de començar les nostres cartes: benvolgut soci? benvolgut usuari? o benvolgut activista? Quina és la nostra tasca: substituir o inventar? La ciutat és el decorat o és l’actor? I nosaltres, què som? De ciutadà n’és qui en vol ser, d’acord; però i la gent que no en pot ser? Un nouvingut pot venir del Senegal… un nouvingut pot venir de Molins de Rei? [CONTINUEU LLEGINT, AQUÍ]
Canvi de rol: de viatger a (potencial) víctima
“Señores pasajeros, vigilen sus pertinencias, acaban de subir al convoy posibles carteristas.”, això sonava per la megafonia del metro ahir a la línia verda. Curiosa intervenció de la maquinista, mostra eloqüent de la impotència institucional: “almenys això, almenys ens avisem entre nosaltres”, venia a dir l’atenta treballadora. I tots vam agafar les bosses, motxil·les i bolsos amb més determinació i ens vam mirar, anònims viatgers ensonyats, amb un interès renovat, estrenant-nos amb la resignada complicitat de les víctimes. Cercàvem els sospitosos, els ‘posibles carteristes’. Tot just passaven uns minuts de les nou. Pròxima parada… Plaça del Centre.
Pop-art en aqüarel·la
“L’aquarel·la, és una tècnica pictòrica sobre paper o cartulina amb colors diluïts en aigua.”, diu la Viquipèdia. Aquesta imatge té la delicadesa d’una aqüarel·la i l’ironia del pop-art: en la quasi transparència de la fotografia es descontextualitza l’objecte qüotidià; el color potent de l’icona fa de contrapunt sorprenent. Un detall molt pictòric del port de Sant Adrià de Besòs, dimarts passat al migdia.
A Alemanya, abans de la guerra

A l’Alemanya d’abans de la guerra hi havia aquell home, un botiguer. Era l’any 1934 a la ciutat de Dusseldorf. Cada nit, a una hora precisa, travessava el parc com una ombra, camí del Rin. Assegut a la riba mussitava per ell mateix: “miro el riu, però penso en el mar, en el mar, en el mar; davant dels meus ulls corre el Rin, si els tanco veig el mar”. I vet aquí que una noieta, cabell d’or, mirada grisa, perd el camí, tornant a casa. De sobte trobem el rostre opac del nostre home, reflectit en les ulleres de la petita. La mira i remira; cabell d’or, mirada grisa. Mussita de nou, el nostre home, el botiguer: “miro el riu, però penso en el mar, en el mar, en el mar”. I aquí estem, diu ell, la noieta del cabell d’or i jo. Ara resta al seu costat, ella. Immòbil. Immòbil del tot.
* He pensat en In Germany before the war, de la qual he fet una traducció raonablement lliure, després de veure La cinta blanca, de Michael Haneke. És una de les meves cançons preferides de Randy Newman. Està inspirada en Hans Beckert, un assassí de nens al qual Fritz Lang va dedicar la pel·lícula M, amb l’inquietant Peter Lorre de protagonista. Newman retrata la violència latent en l’Alemanya d’abans de la guerra en una de les seves millors cançons: la vulnerabilitat de la infància, la violència callada, a punt d’explotar. Un país que mira el riu, volent mirar el mar, amb ulls de venjança i conquesta. Un país que no es sabia reconèixer, a punt de devastar el món.


