“Quan plou, plou per tothom”, diu la dita. La realitat, però, s’entesta a… ¿desmentir-la? “Cinc mil refranys catalans”, de la Biblioteca Popular Catalana, editat per l’editorial Millà l’any 1976, versus un diari (qualsevol) d’aquesta setmana.
Category Archives: Retalls
El ‘passat’ és el present
Totes les pel·lícules històriques parlen del present. Totes les pel·lícules de ciència ficció parlen del present. Tot el que llegim, veiem o escoltem ens confronta amb el que som, avui. Tot ens parla del present, doncs. No pot ser d’una altra manera. Som el que som: ara, aquí. Tan se val si és una novetat que ens arriba calenta de l’impremta a les mans, o si les lletres que ens capten la mirada van ser publicades als anys seixanta del segle passat o als anys seixanta de fa 20 segles. ‘Àgora’, l’últim film d’Alejandro Aménabar, ens parla d’un dels episodis més coneguts de la desfeta de l’imperi romà, però en realitat ens parla del que hem vist en l’últim telenotícies, allò que de forma tan relliscosa designem com a ‘xoc de civilitzacions’.
El director espanyol mostra les esquerdes d’un món sense espai comú, un món sense ‘àgora’, precisament. El film es diu ‘Àgora’ però, de fet, l’àgora com a metàfora de la democràcia i el diàleg ja ha desaparegut als primers deu minuts de la pel·lícula. La visió d’Amenabar té alguns punts de mala llet interessants –els cristians que destrueixen la biblioteca d’Alexandria s’assemblen força als ‘talibans’ d’avui– però no aconsegueix trascendir el que és previsible: el discurs entre ciència i religió / raó i sentiment està exposat de forma massa esquemàtica, i potser un pèl ingenua. Al capdavall, no són creences necessàriament i obligadament excloents. La pel·lícula, vista com una metàfora del present, es queda a mig camí, perquè Amenabar, que és més bon director que guionista, està més preocupat a marcar les ‘línies vermelles’ del que pensa que no pas a engrescar-nos al dubte i la reflexió. Àgora és un pamflet, o un contrapamflet, si voleu.
I al final, un surt de la sala amb la sensació que ha conegut un personatge molt interessant, la Hipàtia interpretada per Rachel Weisz, però que només n’ha vist la part més evident, menys suggerent. Curiosament, Amenàbar ens presenta Hipàtia com una màrtir (una contramàrtir, s’entén) i no pas com una dona de ciència, amb tota la seva complexa profunditat. Ens quedem amb l’estampa. Llàstima.
Oració pel cap de setmana
Divendres a la tarda està per fer; dissabte al matí és una llista de coses boniques; la tarda, el so llunyà d’una pel·lícula; la nit, misteri, neó, blonda. Diumenge al matí és la lletra impresa, el gust salat d’una oliva; i el dinar, que arriba amb ordre i concert, estovalles netes, cerimònia i els xisclets dels més petits. La migdiada és una treva merescuda i inviolable. Diumenge a la nit és, finalment, la conquesta més necessària que urgent: t’apuntes a un cine? a fer un mos? Que els caps de setmana acaben el dilluns, a les vuit del matí. Amen.
Activistes de coll blau
L’associació East Yard Communities for Environmental Justice, que opera a Los Angeles, treballa de fa temps convencent veïns i, si cal, els va a buscar porta a porta, al marge de brillants estratègies de publicitat, sense suport de glamurosos actors, sense sopars de recaptació a base de xampany francès i sushi. Hi ha, només (només?), la voluntat d’abordar un problema proper i quotidià (…) Continueu llegint l’article a Sostenible.cat.
“Un concert va canviar-me la vida”

“Un concert va canviar-me la vida”, deia Billy Bragg al públic que ahir es va aplegar a Bikini per veure el cantautor punk per excel·lència. El ‘concert’ en qüestió era una actuació dels Clash, emarcada dins el festival Rock Against Racism. Finals dels setanta, una bona època. Londres. Una història coneguda, aquesta, i que el bard elèctric acostuma a explicar en els seus concerts, articles i, fins i tot, llibres. És suggerent, el punt de vista de Bragg, perquè va més enllà del clàssic lema rocker del ‘rock’n’roll saved my life’. Bragg ampliava la seva idea davant del públic de la ciutat: “no van ser els Clash els que van canviar la meva manera de veure el món, quan tenia 20 anys… sinó l’audiència, la gent que hi havia al concert”. “Jo pensava que formava part d’una minoria i no, allà hi havien milers de persones com jo. Els Clash van ser importants perquè em van empènyer a anar al concert, el que vaig veure allà, però, tenia a veure amb formar part d’una comunitat. I això és molt més potent”. I sí, –pensava jo, acabat el concert, de camí de casa–, darrerament la discussió política s’ha convertit només en parlar de lideratges orfes, de timoners mediocres, de mapes erronis… i malgrat que tot això és veritat… és només una part de la veritat. Què és més important, el que passa dalt de l’escenari? o el que passa a peu pla, a la platea o al pati de butaques? Deixem de mirar enlaire, mirem al nostre voltant. Billy Bragg, gràcies per la pista (un cop més).
Foto: SERGI FORNOLS.
‘Armas de mujer’
Els bons caminadors del Raval hauran observat la presència silenciosa d’aquest exèrcit de dones guerreres: sempre amb l’espasa a punt, elles; tot sensualitat, desafiant els distrets espectadors humans des del paper. Delicades i temibles, no et desarmen amb l’espasa sinó amb aquests ullets mig clucs i la promesa corba de la seva feminitat. Aquelles ‘armas de mujer’ dels boleros del segle passat han perdut l’olor de naftalina i s’han posat al dia en una lectura irònica i suggerent. Per cert, són obra del graffiter i cantant de rap anglès Kid Acne, que les descriu com a ‘perras de la calle’.
La felicitat ha de ser versemblant?
La casa on viu Boris Yellnikoff és una mena de ‘cova’, un habitacle informal, segurament un antic magatzem reconvertit, al qual sembla que s’hagi d’entrar per l’esquena, mitjançant una llòbgrega escala. Diu molt, això. L’esquerp Yellnikoff, protagonista de Whaterver works, l’última pel·lícula de Woody Allen, està enfadat amb el món. Només somriu, l’home, davant dels vells musicals de Hollywood, quan el cliché funcionava (es defensa, ell): ‘ningú fa cançons com es feien abans’, diu Boris a Melody (Evan Rachel Wood), la seva Myfair lady, versió redneck. Allen fa reflectir en el seu protagonista, esplèndidament interpretat per Larry Page, la perplexitat convertida en mal humor de l’urbanita del segle XXI. Dir que ‘ningú fa cançons com es feien abans’ és una forma de dir que ‘ningú entén res’, que ‘tot és un desastre’, que ‘res val la pena’. Però és així? És això el que Allen ens vol explicar? ‘Whatever works’ no és una hipòtesi per aconseguir la felicitat, és una fórmula màgica. Si la cosa funciona, no ho toquis, creua els dits, disfruta… Perquè, sí, a vegades la ‘cosa’ funciona! Cal acceptar, però, que la felicitat no ha de ser versemblant. ‘Whatever Works’ acaba girant com un mitjó les teories del vell Yellnikoff. El film és un esclat d’optimisme irracionalment vital, una declaració generosa i sorprenent perquè sorgeix de la ploma d’un artista encarant el tram final de la seva obra. A través de Boris Yellnikoff, Allen practica una mena d’optimisme nihilista, d’horitzó curt, però netament universal. Viu al dia.
La fàbrica de les petites ampolletes

Hi ha un lloc per cada cosa, i una cosa per cada lloc. De petits, tots hem patit aquesta lògica; imperativa, i gens seductora. La veu dels pares, exposada com una cantarella cansada, escoltada amb les orelles dretes i un pèl temeroses. Miràvem l’autoritat aixecant el cap amunt, mig fent puntetes per semblar més grans. Ens l’empassavem goluts: tenia premi! La promesa d’una vida ordenada en la forma d’una biografia narrada amb bona prosa i violins vigorosos, a la manera del compositors seriosos, de Maurice Jarre a Alex North. La ‘a’ precedeix la b, l’u és l’avantsala del dos. Si et rentes bé les mans seràs un home de profit! Respatlla’t bé les dents, i ja veuràs com tindràs una casa bonica i espaiosa. L’èxit futur vinculat als hàbits més senzills del present: renta’t les mans, respatlla’t l’habitació, ordena l’habitació. Els anys fan créixer els descreguts: ¿hi ha un lloc per cada cosa, i una cosa per cada lloc? Les metàfores, amb el temps, costen d’empassar i les promeses, si no acaben a la paperera, acaben convertides en sortilegis. Com els que conjuro davant de l’aparador que l’empresa masnovina de fabricació de vidre de perfumeria Ramón Clemente, té al Passeig de Sant Joan 73. Totes aquelles ampolletes delicades reivindiquen el seu lloc al món; precís, no intercanviable: a can Clemente et fabriquen una petita joia de vidre per a cada necessitat. Davant d’aquell aparador talismà retrobo la promesa en el sortilegi: hi ha un lloc per cada cosa i una cosa per cada lloc.
Ball sense música a l’església de Santa Anna

“Balla’m i, pessigant amb delicadesa les cordes d’un violí ardent, fes-me arribar d’un salt a la teva bellesa; balla’m i fes aparèixer un pont, passem de puntetes damunt del pànic, trobem-nos al final, dins teu, dins meu. Balla’m, alçant-me com alçaries la branca d’una olivera, sigues el colom que em mena a casa. Balla’m. Balla’m fins al final de l’amor.” Versió lliure de les primeres línies de ‘Dance me to the end of love’, de Leonard Cohen. Fa unes setmanes, a les portes de l’església de Santa Anna, a Barcelona, una parella ‘ballava’, sense música, buscant l’amor que no s’acaba. Cohen no hi era, però somreia des d’una cantonada de la placeta. Jo hi era, però ningú hi parava esment. Tan se val. Per sort duia la càmera a sobre.
Imperatiu cívic al bar La Masia
Fa uns dies, Kiko Amat elogiava el bar La Masia en el seu reportatge sobre la Barcelona secreta, a Time Out. I vaig córrer a recuperar aquesta foto, presa a finals de juliol passat. A diferència d’Amat, que s’enllamineix en la turbulenta ‘happy hour’ del nostrat establiment del carrer d’Elisabets, quan, en efecte, el local és ple de gent i soroll; jo em quedo amb la tranquil·litat que l’entranyable bar mostra a primera hora de la tarda. És aleshores quan la taula de la cantonada, a tocar de la finestra, esdevé el mirador més privilegiat del Raval i aquella canyeta fresca, servida en un got curt i treballat pel temps, és un irrenunciable imperatiu cívic.


