Postals de Madrid (revisted)

postalsdemadridAquest article d’Enric Juliana sobre el Palacio de Cristal i una setmana amb l’eix informatiu centrat principalment en la capital de l’estat espanyol m’han convidat a repescar aquestes quatre postals de Madrid que vaig publicar l’estiu de 2010 al que aleshores era el meu blog de Time Out…

i de propina, algunes fotos meves al Flickr amb el ‘tag’ Madrid.

Del 1979 al 2014: Badalona, la ciutat ajornada

Badalona encarava el final de la dècada dels 70 com una ciutat industrial que ja estava tocada letalment pel canvi sistèmic que uns anys abans havia anticipat la crisi del petroli. Aviat començarien a reblar el clau les receptes desregularitzadores de l’ultraliberalisme emergent, pensades globalment, patides localment. Badalona és, aquell 1979, una ciutat contaminada, precària i, literalment, a mig construir (en especial quant a serveis bàsics i equipaments)… També és, malgrat tot, una ciutat il·lusionada.

Compartíem aleshores l’alegria i esperança amb el conjunt del país, que anava despertant del llarg hivern de la dictadura, però en clau local la cosa s’explica també per algunes raons -diguem-ne- més nostres.

Per exemple, a) una transició fluïda entre el règim sortint i entrant (i que revela un pragmatisme que poques vegades ha tornat a lluir a la ciutat), b) un moviment veïnal ben tensionat que havia reeixit en la lluita per millors equipaments i contra l’especulació (impensable sense aquest context, la decisió del primer regidor d’urbanisme d’enrunar tota una cèntrica ‘piseria‘ que no complia la normativa), c) una trama madura i forta al voltant de les parròquies (a la ciutat veïna, un capellà comunista assolia la vara de batlle)… i d) un alcalde amb un somriure i amb un peu a cada una de les dues Badalones.

35 anys enrera, la ciutat, a més, continuava mantenint un poder d’atracció important: Badalona era un referent quant a oci, consum i treball, que projectava la seva ombra a una àrea que avui ens sembla impossible i que anava de Sant Martí i Poblenou a Mataró. Badalona exercia de facto com a capital de comarca en el que aviat ja es coneixeria com a Barcelonès Nord, però també allargava l’ombra més enllà.

Progressivament, però, i ja ben entrats els vuitanta, el pes econòmic de la ciutat s’anirà debilitant. Passarem de les fresadores als magatzems (dits centres de logística); del potent comerç local als centres comercials que afebleixen la competitivitat dels nuclis urbans (ja que els dessingularitza fent-los fàcilment substituïbles). Va guanyant pes l’eix Besòs, on es va articulant una forta oferta comercial i lúdica (recuperació del riu, cobriment pota nord: Santa Coloma es reivindica!); mentre Badalona cada vegada esdevé més allò que en realitat no havia estat mai, una ciutat principalment residencial.

A aquestes altures ja s’evidencia una debilitat estructural. Del 79 ençà, cap gran projecte de transformació ha aconseguit un suport entusiasta a la ciutat, ni tan sols dels partits polítics amb representació. Ni el port, ni el camp de golf, ni la urbanització de les Guixeres amb el BCIN, ni la urbanització ‘a la yankee’ de Montigalà…

S’evidencien errors de fons en l’elecció dels objectius de ciutat; i alguna cosa més, crua i desagradable. La lluita entre les dues principals forces (PSC i PSUC, a qui havia costat molt acceptar la derrota després del primer mandat) és devastadora, mentre es va produint un allunyament creixent de la Badalona de Tota la Vida, un Districte 1 abstret en les fotos en blanc i negre de la ciutat d’abans (que poblen en aquells anys establiments i cases particulars) i amb els localismes del català a la ciutat. Aquest orgull (tan particular) de ser de Badalona és una defensa; també, potser, una fugida.

La ciutat es va engrunant (i en part ho continuarà fent clarament també durant els noranta, malgrat l’aquí dèbil miratge dels Jocs Olímpics).

Els enfrontaments contaminen ara també el moviment veïnal, que lentament ha anat entrant en decadència (malgrat el revulsiu que suposa l’anomenada ‘guerra de l’aigua) i a mesura que es van ‘fitxant’ futurs regidors per a engruixir llistes electorals. Les lluites fraticides afecten en diferents cicles bona part dels partits implicats, en especial el PSC, que perd nervi i capacitat de ‘connexió’ (amb el breu, massa breu parèntesi de Maite Arqué). El que en un moment va ser partit hegemònic a la ciutat arribarà dessagnat al canvi de segle, amb els resultats que tots coneixem.

El paisatge canviant d’una ciutat que a finals dels noranta rep una important allau immigratòria. En pocs anys, a la suma de milers de nous badalonins caldrà afegir-hi les primeres senyals d’un cicle econòmic que s’esgotava…

En realitat, al PP li vam deixar fàcil.

En va tenir prou a aprofitar el cicle global que va afectar arreu la credibilitat i l’arrelament de les socialdemocràcies a les grans ciutats; i en clau local, només va haver d’ocupar les estances que tots plegats havíem deixat desateses. Tot això ho feia mentre aconseguia sonar creïble donant veu a una ciutadania esgotada, decepcionada i encara molt vulnerable, quadrant el cercle perquè això ho feia amb alguns dels arguments dels indignats…

El cas és que Badalona, al llarg d’aquests 35 anys, no ha estat capaç de sobreposar-se al fantasma de les dues Badalones. La necessària visió global ha estat segrestada per una mirada excessivament petita: la unitat d’acció política ha estat quasi sempre el barri, poques vegades el districte, en comptades ocasions la ciutat vista en el seu conjunt.

Una ciutat incrustada en un continu urbà cada vegada més potent, que la supera (i també li dóna sentit). Simptomàtic que a Badalona encara siguin molts els que lamenten que el ‘problema’ de Badalona és que està al costat de Barcelona! Com si això no fos la seva principal carta de futur!

Sense especialització, ni imatge de marca clara; sense complicitats potents amb els centres de poder; amb partits molt debilitats i una societat civil desigual i poc permeable als canvis… aquella Badalona entusiasta que vota aquell 3 d’abril de 1979 acaba donant l’alcaldia a Xavier Garcia Albiol del PP el maig de 2011, 34 anys després.

Allà on fa 35 anys teníem un alcalde que feia política per superar prejudicis, en tenim (patim) un que s’ha especialitzat a treure’n rèdit polític.

I ara, què?

A Badalona, en realitat, se sumen dos processos constituents, el del #noupaís i el de la #novaciutat. Per abordar-los caldrà generositat i paciència, esforç i il·lusió, mirada llarga i orella fina, somriure i mà ferma… I no ho farà ERC, això; ni ICV, ni CiU, ni la CUP… ho haurem de fer tots junts, la gent, la ciutadania, o no ens en sortirem.

Un blog que va creixent

1147489_10151952734872647_2129556246_oHan passat dos mesos de la publicació al blog col·lectiu Vadepares d’aquest primer apunt meu, Breu manual de gestió d’expectatives. Després d’aquell n’han vingut altres (i més que en vindran, és clar, que la cosa funciona amb prodigiosa química 2.0).

Fins i tot l’ARA, a través del seu criatures n’ha fet un reportatge (accessible en PDF, aquí).

A dia d’avui, aquests són els meus apunts:

Hemeroteques (més) a l’abast

Els murs de pagament regulen avui l’accés a la informació de bona part dels nostres mitjans professionals, especialment els més venerables –els de la premsa escrita–, però també alguns de nova creació i format. És normal: fer periodisme té un preu i és normal (i legítim) que les empreses que l’exerceixen vulguin cobrar-se’l, sigui al quiosc o a la pantalla del nostre dispositiu.

L’objecte d’aquest breu apunt no és el de valorar el sentit o l’eficàcia d’aquest model (en el fons divers), sinó apuntar una proposta modesta, Continue reading →

Des d'ara mateix… sóc el candidat d'ERC a Badalona…

Avui l’assemblea d’Esquerra a Badalona m’ha escollit com a candidat del partit a les eleccions municipals del maig de 2015 a Badalona. Aquestes són les notes del meu discurs avui entre militants i amics, per si a algú li interessa.

Des d’ara mateix sóc el candidat d’Esquerra Badalona a les eleccions del maig de 2015. Gràcies. 

El 2015, proper i llunyà escenari (tot a la vegada): d’una banda, el tenim a la cantonada i el temps se’ns tira a sobre; hi ha molta feina a fer! De l’altra, resten suspesos en un pla incert tants i tants esdeveniments polítics que el condicionaran…

Qui és capaç de fer avui una predicció del que passarà els propers 14 mesos? 

Ho viurem amb compromís, ambició, dedicació, rigor, empatia, respecte… ep, i amb tota la il·lusió! Il·lusió accelerada, això sí, que caldrà administrar amb cura. Tot un repte, també una oportunitat, per a un partit que en clau local està visquent una engrescadora renovació en clau interna.

En tot cas, a ningú se li escapa que les eleccions d’aquí un any i poc seran les menys locals d’unes eleccions municipals, en molt de temps. 

I per això mateix caldrà reivindicar tantes vegades com faci falta l’accent de Badalona en els comicis: 

  • En primer lloc, perquè la ciutat pateix com poques els efectes d’una crisi que ha castigat per damunt les altres els que menys tenien, els joves i la gent gran; i que s’ha acarnissat en els municipis amb desvertebrats i debilitats industrialment com el nostre. Hi ha propostes de millora en clau de ciutat que s’han d’escoltar, debatre, rebatre i finalment acordar. Hi ha altres maneres de fer les coses. No ens podem permetre que no estiguin al debat.
  • En segon lloc, perquè en el procés cap a la nova República és clau que s’escolti la veu de Badalona. Ciutats com la nostra han de reivindicar com una riquesa la seva diversitat social, cultural i lingüística. Badalona és i ha estat, malgrat tot, l’exemple de moltes coses, de la lluita veïnal per a barris millors o per l’extensió de la immersió lingüística entesa com a eina de cohesió social. I avui també en tantes altres lluites.
  • I en tercer lloc, perquè a la ciutat (des)governa el PP des del 2011 amb una agenda política mediocre i superficial, que guanya profunditat per la incompareixença de projectes alternatius creïbles i transversals. Caldrà que les forces del municipi sàpiguen estar a l’altura amb generositat i visió a llarg termini. Badalona també ha de viure el seu propi procés constituent, que no pot oblidar la societat civil constituïda i reforçada darrerament en diverses plataformes i nous nodes.
Tres preguntes conflueixen a Badalona avui, tres reptes que el projecte polític que represento com a candidat haurà de contribuir a abordar. … I subratllo aquest verb, ‘contribuir’ ja que implica suma. 

¿Com reforcem el lligam (crec que) evident entre el projecte de la nova República i un millor futur de les ciutats metropolitanes com Badalona?

  • La independència és, en aquest sentit, el mitjà per a assolir ciutats amb més justícia social, amb més oportunitats, amb major qualitat de vida, en definitiva. 
  • La nostra feina, junt amb altres (torno a remarcar) haurà de ser la de dotar de contingut els eslògans, anar més enllà del #SíSí fins al #SíCom i el #Síperquè. 
  • Això caldrà fer-ho trepitjant carrer i parlant amb molta gent. Ja ho hem començat a fer però ho farem més encara. I això ens haurà d’implicar a tots, o no ens en sortirem.
¿Com ens posem d’acord?
  • El treball transversal per bastir un projecte de ciutat ha d’implicar la resta de forces polítiques i la societat civil. 
  • ERC a Badalona pot i ha de jugar un paper com un partit que pot articular aquest treball en comú, avui tocat per excessives desconfiances i personalismes. 
  • És urgent que a Badalona fem aquesta feina per garantir un gran acord de ciutat, no a la contra de res, sinó a favor de. Altres municipis van fer fa temps aquesta feina i que nosaltres mantenim com a assignatura pendent, i d’aquí venen part dels nostres mals, per cert. Aquest ‘retard’ ens ha de convidar a posar-nos-hi amb urgència, no pas a donar-ho per perdut adduint que ‘Badalona és així’. 
  • Es parlarà de ‘candidatures unitàries’… aquests dies; bé, parlem-ne. Però en tot cas, com a mínim caldrà arribar al maig de 2015 amb un acord públic i solemne entre forces i entitats; i un compromís a dur-lo a terme, a sumar per un canvi en el govern de la ciutat, un govern que representi de veritat Badalona, una sensibilitat compartida que, cal recordar-ho més, va rebre 43.484 vots el 2011 contra els 26.890 de PP.
  • Per a mi aquests acords de mínims podrien anar per aquí: accent social, centralitat comarcal, participació i cogestió d’equipaments, nova governança i nou urbanisme (smart, inclusiu i correctament dimensionat). 
¿Com treballem com a partit polític en una ciutat com Badalona?

  • Cap dels membres d’ERC Badalona avui són polítics professionals, jo mateix vinc de la societat civil, on he practicat l’activisme sobretot cultural i lingüístic des d’Òmnium Cultural, d’on vaig ser president, o en espais al voltant de la Sargantana, o el Blues i Ritmes. 
  • Tinc feina (per sort) i un ofici que m’apassiona (el periodisme), la política és per a mi un pas que em ve de gust fer, on crec que puc aportar coses, com a mínim temps i esforç, però que necessàriament serà provisional. … Vull que sigui provisional, aquest pas, com a modesta demostració d’una altra manera d’abordar el servei públic. 
  • En aquesta assemblea han pogut votar també amics del partit, un primer pas, d’altres que vindran. M’agradaria que ERC fos un punt de trobada i un agent de canvi. Un lloc, un lloc entre altres (insisteixo de nou), per a una nova política… S’estan movent moltes coses al nostre país. També a ERC, naturalment.
Estic segur, i ja acabo, que molts em diran ara que he dit massa vegades que erem un entre molts, que la nostra feina era ‘contribuir’ amb altres… i que pel contrari ara ens hem de reivindicar més, marcar perfil, diferenciar-nos.

I sí, hem de marcar perfil, trobar la nostra veu, generar la confiança i els bons hàbits per parlar i intercanviar amb la gent. I guanyar eleccions, i aconseguir representació! Però també estic convençut que la nova política és de suma i que això no només han de ser ‘grans paraules’. Que no hi ha un partit, tampoc un candidat, amb solucions per a tot. A Badalona, també al país, ens tocarà entendre’ns, entendre’ns per a un país i una ciutat millor.

A ERC ho tenim clar. És un repte apassionant, trascendent… però no el tenim guanyat, ni molt menys. Us necessitem. Ens necessitem. 

Gràcies i aquí em teniu pel que necessiteu. 

Agraïments, dits al principi del discurs; però en la seva versió escrita posats al final.
  • A l’Agnès, a la gent d’Accent, per haver-me acompanyat en el procés, alguns dels quals, per cert, continuen ara des d’ERC; a l’Enric, per insistir amb habilitat, al Raül, a l’Eduard, a l’Anna, a en Marc… 
  • També a en Quico, l’Alsina, l’Esther… per fer-ho fàcil. I a en Miquel Estruch especialment, que no ha parat fins a veure aquest moment i que ha demostrat que les seves paraules d’obertura van acompanyades amb fets. El nostre president local mereix un reconeixement.

Tens #app?

apps-oriollladoJa fa dos anys d’això, però de tant en tant algú encara m’ho recorda. El març de 2012 em van convidar a inaugurar el II Congrés de Comunicació Ambiental. En un moment de la meva ponència vaig explicar com la pregunta del ‘Tens web?’ estava passant progressivament a la de ‘Tens App’? D’aquesta manera, un pèl provocadora, subratllava un canvi de fons en el món de la comunicació. En realitat, ‘web’ i ‘app’ (programació específica per a dispositu mòbil que permet accedir a continguts sense passar per un navegador) no són instruments excloents, sinó complementaris en l’actual context on la mobilitat guanya cada vegada més terreny. En un àmbit com el de l’ambient i la sostenibilitat, entendre aquest canvi de centralitat en la comunicació –de la pantalla gran a la petita– és una oportunitat majúscula. S’imaginen una comunitat amb més ganes i necessitat d’aire lliure i amb més capacitació i motivació per a interactuar? La pregunta del ‘Tens App?’ aquí és especialment pertinent. També avui.

En efecte, aquests dos anys han anat passant coses d’interès en aquest trànsit cap a les aplicacions accessibles des de dispositius mòbils. Aquestes darreres setmanes, hem conegut que el CREAF està treballant per fer possible la versió en català, castellà, gallec i euskera de la xarxa social enfocada amb la natura de referència, iNaturalist. També SEO/Birdlife ha presentat fa poc una guia d’aus d’Espanya per accedir-hi des de mòbils amb sistema operatiu d’Apple i de Google. D’altra banda, funciona de fa temps el portal Apps 4 Bcn, que aplega les diferents aplicacions Continue reading →

L'aposta metropolitana de Badalona? a totes!

Hi ha notícies que són importants per la ciutat encara que no hi veiem el nom de Badalona en el titular, ni tan sols en el cos de text. És el cas d’aquesta, publicada aquest dimarts 25 de febrer.El rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Enric Fossas, ha anunciat aquest dilluns que els universitaris de l’Escola Industrial, situada al carrer Urgell de Barcelona, es traslladaran al nou Campus Diagonal- Besòs en el curs 2015-2016, han informat fonts de la UPC, tal i com recull el Diari Ara en aquesta notícia. Les obres, que es van iniciar el 2009, culminaran el juliol de 2015, de manera que tots els estudis que ara s’imparteixen a l’Escola Industrial aniran a les noves instal·lacions de la UPC. Al Besòs també s’establiran alguns grups de recerca en Enginyeria Química i de Materials

El futur campus esdevé una peça clau en el reforçament d’un eix comarcal que ens convé i ens beneficia, en el qual estem estratègicament connectats, l’eix Besòs. Aquest eix acabarà de guanyar pes quan finalitzi l’adeqüació de la plaça de Les Glòries, que es convertirà d’aquí uns (pocs) anys en tot un referent d’un nou urbanisme, d’escala més humana.

Badalona ha de reivindicar-se en relació a aquest espai emergent, i que pot tenir una importància similar a la de la zona firal i logística del Baix Llobregat i el Barcelonès Sud o a la de l’àrea logística del Vallès Oriental. Badalona, pel que fa a aquest eix Besòs, ha de reforçar projectes d’abast metropolità i els ha d’entendre i conceptualitzar en relació a aquesta ‘frontera’ metropolitana, en realitat ben central i gens perifèrica. Cal reivindicar i potenciar la zona d’investigació sanitària i de formació universitària vinculada amb l’hospital de Germans Trias i Pujol que conforma un autèntic triangle del coneixement amb el campus de Nutrició de la UB a Torribera, Santa Coloma i el nou campus de l’UPC. El futur Museu del Còmic i de la Il·lustració conforma una altra peça important. D’altra banda, la ciutat té zones de gran interés cultural i de lleure a uns pocs minuts d’una de les capitals més dinàmiques del món. Segur que es poden repensar coses per ressituar-les en un plantejament més ambiciós i finalment amb un potencial de retorn social més important.

La discussió sobre l’encaix metropolità de Badalona és clau, però malauradament passa massa desapercebuda en una ciutat massa acostumada a la política reactiva i de curt plaç. Fa uns pocs mesos, la previsió d’allargar la Línia 1 fins a Badalona va ‘caure’ de la planificació estratègica de la regió 1 sense que ningú se’n queixés gaire. Simptomàtic.

Hem de pensar amb l’escala que ens pertoca, que és la de la tercera ciutat del país. Aquest és un objectiu que ens ha d’interpel·lar a tots i superar sigles, mandres, fílies i fòbies; un autèntic repte de ciutat.

 

Comerços Km.0, propostes

Interessant debat proposat per Edgar S. Tejada (aka Tariq) i Xavi Carreras al seu FB sobre el present i futur del comerç de qualitat i de proximitat a la ciutat, en especial a un dels seus carrers de referència, el carrer de Mar. El debat, que podeu seguir aquí, ha provocat un apunt de Jordi Ballesteros al seu blog, com sempre molt recomanable.

A mi també m’ha interpel·lat prou com per a dir-hi la meva.

Abordar la qüestió del comerç local significa entendre dos marcs que condicionen la discussió, i que en certa manera la desborden: el marc legal (què és pot fer i què no en un sistema representatiu i de mercat com el nostre) i el marc cultural (quins són els hàbits de consum i oci de fons, compartits per badalonins i no badalonins propis d’una societat globalitzada com la nostra). No ho podem fer tot, però podem fer coses, amb el benentès que el comerç de proximitat genera uns beneficis evidents en la trama urbana i en la cohesió general de les nostres ciutats. 

Així ràpid, algunes propostes:

  • Major coordinació entre associacions de comerciants. Creació d’una associació en clau de ciutat i amb una política decidida de ser present en els grans esdeveniments de la ciutat mitjançant suport material i/o econòmic i complicitat. 
  • Priorització per part de l’Ajuntament de les iniciatives que suposin una estratègia global sobre el tema a l’hora de donar ajuts i a les que generin ‘relat’ diferenciat (l’autèntica mare dels ous). 
  • Aposta per infraestructures lleugeres de suport: animació, espectacles,… carpes, megafonia, ludoteques… podrien ser itinerants, de propietat municipal però de gestió puntual dels establiments… 
  • Creació del segell de ‘Comerç d’interés local’ a partir de la contribució de l’establiment al paisatge urbà, i/o a l’agricultura local, i/o a l’excel·lència, i/o a la singularitat. Aquest segell implicaria exempcions fiscals, ajuts de difusió, etc. 
  • Promoció d’un estudi tècnic en clau local que quantifiqui els nombrosos beneficis del comerç de proximitat en una ciutat metropolitana com la nostra, que busqui exemples i bones pràctiques arreu i que proposi solucions.

+ Del fil del FB, repesqueu les intervencions del Ferran Falcó, molt interessants, i el context, malgrat tot insuficient, que aporta la regidora Rosa Bertran.