Sant Valentí i les noves pàtries

Charlie Brown Valentines

El 14 de febrer de 2009 publicava aquest text al meu blog d’aleshores, l’Àlbum de Retalls de Vilaweb:

“Els catalans políticament correctes no celebrem Sant Valentí –aquest invent del Corte Inglés, mussitem entre dents–, i està bé que sigui així. Està bé que aquí i arreu del món hi hagi gent que resisteixi la irresistible onada i que mantingui els seus focs en la nit: d’aquesta manera el món és com un cel estrellat a l’inversa, un indret més segur i hospitalari; milers, centenars de milers, milions de focs ens donen la benvinguda allà on anem, diversos, variats, sorprenents. Aquí tenim Sant Jordi, és clar, el nostre dia els enamorats. És la nostra diferència, el nostre petit foc, la nostra contribució a la benaurada constel·lació que ens aplega a tots. Però jo un dia com avui tinc un conflicte; Continue reading →

El PP tornarà a guanyar per incompareixença nostra. Sí?

Comencem per la bona notícia: tenim pressupost d’inversions! És de prop de 18 milions d’euros per a aquest 2014; als quals cal afegir una quantitat similar a repartir entre els anys 2015, 2016 i 2017. Són dades oficials de l’Ajuntament i sí, són molts diners. A ningú se li escapa que en un context com l’actual això és una molt bona nova, i més amb un pressupost ordinari que ha consignat retallades del 40% en àmbits tan sensibles com els de l’educació, la joventut i la cultura. Amb 18 milions, es poden fer un munt de coses en un municipi com Badalona, castigat per la crisi com pocs i on no ha deixat de ploure sobre mullat… per exemple impulsant polítiques ambicioses de formació professional, millorant l’atenció social als barris més desfavorits, potenciant els nodes cívics i culturals per a una ciutat més vertebrada i equilibrada, fent una aposta més eficient per la mobilitat sostenible…

La mala notícia és que el pressupost ja ha estat ‘pactat’ entre PP i CiU i inclou si us plau per força un projecte flamantment desproporcionat, la construcció a Bufalà d’un macrocomplex esportiu (amb piscina olímpica!). Del projecte en qüestió, apartada la cel·lofana, en sabem poques coses (en quin règim?, amb quins usos?, destinat a quins usuaris?, per a sevir a quines necessitats?, amb quin pla de viabilitat?) però sí que sabem, no fos cas, que durà el nom de Mireia Belmonte, la nostra estimable (no és irònic) estrella mediàtico-esportiva. La quantia de la dotació econòmica (certament escandalitzadora, de 2,5 milions el 2014, però amb un pressupost global de 12 milions) convida a un debat apassionat, a la qual s’afegeix la llaminera discussió sobre l’oportunitat (o l’oportunisme) del bateig de l’equipament.

El pressupost d’inversions és habitualment un instrument al servei del model de ciutat, que trascendeix (o hauria de trascendir) cicles electorals i sigles polítiques. ¿És un macrocomplex esportiu, que al final molt probablement serà concessionat a una empresa privada, el principal projecte de la ciutat per als pròxims 4 anys? No ho sé. Em temo que no. Però no n’hem tingut l’oportunitat de parlar ni hem disposat ni del temps per fer-ho ni de la informació pertinent. L’aprovació del pressupost es farà divendres, amb l’acord (via abstenció) de CiU, que ha aconseguit un seguit de millores certes i segurament necessàries, però també puntuals i epidèrmiques (asfaltat de carrers, zones infantils…). Alea jacta est?

Els tres partits a l’oposició tenien l’oportunitat, diria que també l’obligació, de posar-se d’acord, i en això, diria, haguéssin tingut moltes complicitats en les altres forces sense representació, i també en els nodes de participació més actius en la societat civil. Això no es fa de la nit al dia, està clar, perquè la definició d’un model de ciutat compartit és un procés, un procés llarg. Potser de moment haguéssim pogut incidir en un pressupost d’inversions realista, ambiciós i compromès socialment, transparent, exigent i… participat. No em sembla poca cosa. Malaguanyada oportunitat.

Però la cosa, en realitat, és molt més que això.

La qüestió del macroequipament i del pressupost d’inversions evidencia de nou una de les nostres principals debilitats com a ciutat avui. Per una banda, mostra la falta de consens sobre les línies bàsiques que ha de desenvolupar Badalona en els pròxims anys (som una ciutat sense model); per l’altra desvela la precària confiança que es tenen entre ells els partits polítics dits progressistes (el nostre ple és el campi qui pugui). El que ha passat amb el pressupost d’inversions i·lumina, un cop més, les nostres vergonyes. La coalició liderada per Ferran Falcó s’ha equivocat quan ha tirat pel dret i quan ha pactat un pressupost que allarga l’aplicació al 2017 (!), potser assumint que és una fatalitat el govern del PP un altre mandat.

El que ha passat no és culpa només de CiU. Seria massa fàcil. Cal que tots fem autocrítica (subratllo la primera persona del plural), però sobretot cal que tots ens posem a la feina, però no a qualsevol feina. Crec que és prioritari definir allò en què estem d’acord (i no és pas poc, n’estic convençut, malgrat tot). I que posem fil a l’agulla per dotar-nos d’un model de ciutat amb els mínims comuns denominadors per a poder treballar de forma coordinada i més eficient. Hem començat a fer-ho amb el Pacte Local pel Dret a Decidir. Potser és un bon referent des d’on començar a avançar.

Cal que reaccionem, o el PP tornarà a guanyar per incompareixença… nostra.

És veritat que cada vegada ens queda menys temps… també que no tenim cap altre opció que intentar-ho… i fer-ho millor.

L’oficina a la butxaca

Captura de pantalla 2014-02-12 a les 10.28.13“On són les mides que vam prendre ahir?” “Quina és la previsió de venciments de crèdit?” “A qui es va convocar a la reunió de la tarda?” “Quina és la darrera versió de la memòria?” “Ara no t’ho puc mirar, espera que arribi a l’oficina…”, una frase ben habitual i que avui comença a sonar a excusa. L’oficina, si volem, la podem portar al damunt. És fàcil i més barat del que sembla. El mòbil cada vegada ens entén millor i ja no és una quimera de la ciència-ficció que el nostre assistent particular ens càpiga al palmell de la mà. A continuació podeu accedir a tres articles publicats a la revista Theknos del Col·legi d’Enginyers Tècnics Indistrials (CETIB) i que aborden el tema, tot repassant aplicacions i solucions vinculades al nostre dia a dia professional.

 

#Newsonomics, més enllà de l’etiqueta

Sobreinformació / GràciaEls gurús de la nova comunicació fan servir la paraula #newsonomics per referir-se a l’emergència d’un nou tipus de mitjans: més petits i àgils, més ben connectats amb els lectors, més independents i desperts… Recentment, n’han parlat al referencial Nieman Journalism Lab i també David Carr, al seu The Media Equation, al NY Times. És interessant seguir el debat, sí… i acceptar la invitació de respondre la pregunta que s’hi associa i de la qual no sabem (encara) la resposta: es tracta d’una (nova) bombolla? O aquesta tendència ha arribat per quedar-se? Certament, l’anomenat periodisme 2.0 ha vist com anaven madurant els models de negoci i com diferents millores en la programació i paramtetrització de la publicitat anaven oferint noves oportunitats.

És difícil traspassar aquest debat al nostre país, immers en el context d’una crisi profunda que ha comportat i comporta dramàtiques retallades, i amb massa reconversions pendents al sector. L’ecosistema informatiu dels EUA és massa singular per a fer aquest exercici com una traducció automàtica. Tanmateix, sí que Continue reading →

Pacte Local pel Dret a Decidir a Badalona, som-hi!

Dijous vinent, 6 de febrer, al Centre Cívic de la Salut es presenta el Pacte Local pel Dret a Decidir. Quatre apunts per assenyalar, molt esquemàticament, la importància d’aquesta iniciativa, en clau de ciutat. 
  • Ara mateix és l’únic espai que aplega la majoria dels partits polítics de Badalona. PSC, CiU, ICV-EUiA –junts tenen la majoria absoluta del ple municipal–, juntament amb ERC i les CUP, avui sense representació.
  • El treball es fa per consens, amb la participació activa de diferents entitats de la societat civil a Badalona; exemple d’un nou model de lideratge compartit i constructiu i que pot recordar (sense arribar a emular, però) l’esperit d’iniciatives com l’Assemblea de Catalunya.
  • L’espai està liderat per l’exalcaldessa de la ciutat, Maite Arqué, i compta amb la complicitat de tots els alcaldes des de la democràcia recuperada, excepte l’actual. 
  • L’objectiu del Pacte Local enllaça amb els elements principals definits en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, liderat per Joan Rigol, però subratlla els aspectes més socials, fet inexcusable en una ciutat com Badalona. El manifest de Badalona combina hàbilment pragmatisme, coneixement de la realitat de la ciutat i complicitat amb el mal moment que viuen moltes persones al territori. La Democràcia i el vot es presenten com a vies de solució als problemes quotidians de les persones; una revindicació necessària de la política.
Aquestes són les meves raons per assistir dijous a l’acte de presentació. I les vostres? Ens hi veurem?

+ info, aquí. 

Notes (ràpides) després de l?absolució de l?alcalde

Article publicat a oriolllado.cat el desembre de 2013.

1. L’alcalde del PP a Badalona, Xavier Garcia Albiol, ha estat absolt aquest matí del cas dels pamflets xenòfobs. Judicialment es tanca el tema (era previsible, malgrat tot). Políticament, el tema continuarà obert, crec; mentre socialment, s’observa un cert cansament davant del discurs del ’tot és culpa del PP’ per la seva cada vegada més contrastada dificultat d’esgarrapar (ben al contrari) a l’adversari.

2. Amb l’absolució, el govern dèbil i erràtic del PP rep una nova bala d’oxigen i supera el meridià del mandat amb una certa tranquil·litat, ajudat per una oposició trencada (plena de retrets i desconfiances després del fracàs de la moció de censura) i amb una societat civil viva i dinàmica, però cada vegada més desconnectada. No hi ha model de ciutat compartit. I l’alternativa o les alternatives s’estan cuinant a un foc que segurament no pot anar més ràpid.

3. Albiol va ‘guanyar’ esgrimint canvi (després de més de dues dècades del PSC) i defensa davant l’’amenaça’ externa, que és com va definir el procés de canvi de paisatge urbà i humà en molts barris de la ciutat. Va obviar aleshores la qüestió nacional. Ja no ho podrà fer, i més si salta cap amunt, com indiquen algunes veus informades. De fet, si guanya projecció a la política nacional haurà de reforçar els plantejaments anticatalans a Badalona, que fins ara ha mantingut amb una hàbil discreció.

4. Li caldrà fer-ho per coherència i per contenir millor C’s i PxC (això ho va fer molt bé el 2011) i també per continuar esgarrapant vots de la gent gran del PSC, desinflat i a la defensiva. És probable que la nova aposta li faci perdre centralitat i atracció de ‘moderats’ d’òrbita CiU (el PP va obtenir resultats sorprenentment bons en els barris menys perifèrics). No tindrà més remei que jugar-se-la i esperar que la balança continui al seu favor. De cara al 2015, però, s’obren algunes preguntes: qui articularà el ‘vot útil’ a la contra? Qui convencerà (i il·lusionarà) amb model alternatiu de ciutat? Qui es beneficiarà del reforç (o omnipresència) de l’eix nacional en la política local? Serà governable la ciutat en el que queda de mandat? Serà governable després de les eleccions municipals del 2015?

5. Que el govern de la 3a ciutat de Catalunya s’oposi radicalment al procés és central pq aquesta pot anar acompanyada de decisions que afectin logística i seguretat, clarament substancials. També és i serà clau com a la ciutat abordem el debat de la pertinença i els referents als nostres barris (la feina haurà de ser necessàriament empàtica, propera, prudent, sincera i molt realista en la línia del que comentava en Pere Meroño i jo mateix fa uns pocs dies en aquest apunt). No podem menystenir l’efecte amplificador que pot tenir el nou ‘leitmotive’ d’anticatalanisme populista des d’una ciutat gran com la nostra. A Badalona, el taulell polític cal mirar-lo amb doble perspectiva ‘local’ i ’nacional’; avui més que mai una i altra estan connectades.

D’aquestes i altres coses en parlarem demà, dijous 12 de desembre, a l’Anís del Mono, amb Esquerra Badalona. Més informació, aquí.

Pacte Local pel Dret a Decidir a Badalona, som-hi!

Dijous, 6 de febrer, al Centre Cívic de la Salut es presenta el Pacte Local pel Dret a Decidir. Quatre apunts per assenyalar, molt esquemàticament, la importància d’aquesta iniciativa, en clau de ciutat.

  • Ara mateix és l’únic espai que aplega la majoria dels partits polítics de Badalona. PSC, CiU, ICV-EUiA –junts tenen la majoria absoluta del ple municipal–, juntament amb ERC i les CUP, avui sense representació.
  • El treball es fa per consens, amb la participació activa de diferents entitats de la societat civil a Badalona; exemple d’un nou model de lideratge compartit i constructiu i que pot recordar (sense arribar a emular, però) l’esperit d’iniciatives com l’Assemblea de Catalunya.
  • L’espai està liderat per l’exalcaldessa de la ciutat, Maite Arqué, i compta amb la complicitat de tots els alcaldes des de la democràcia recuperada, excepte l’actual.
  • L’objectiu del Pacte Local enllaça amb els elements principals definits en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, liderat per Joan Rigol, però subratlla els aspectes més socials, fet inexcusable en una ciutat com Badalona. El manifest de Badalona combina hàbilment pragmatisme, coneixement de la realitat de la ciutat i complicitat amb el mal moment que viuen moltes persones al territori. La Democràcia i el vot es presenten com a vies de solució als problemes quotidians de les persones; una revindicació necessària de la política.

Aquestes són les meves raons per assistir dijous a l’acte de presentació. I les vostres? Ens hi veurem?

+ info, aquí.

Va de pares, va de nosaltres

pugorosafoulardportabebesDes de fa uns dies, participo en el blog col·lectiu Va de pares, amb alguns sospitosos habituals, en Francesc Balaguer (promotor), en Rubèn Capilla (aka Producte) i l’Ismael Peña-López (aka Ictlogist, el de la tasseta eterna de cafè). A aquests tres, i a aquestes altures ja podem gens casualment, formen part de la meva primera comunitat 2.0, són dels primers perfils amb els quals vaig interactuar i amb els tres ens vam acabar desvirtualitzant ben aviat. A ells s’ha afegit un admirat il·lustrador, l’Oriol Malet, que també aportarà al blog, en aquest cas amb traços, no només amb lletres.

Vadepares.cat és necessàriament un espai viu, en construcció. Com les nostres paternitats… Us animo a seguir el blog, la pàgina al Facebook i el canal de Twitter.

Cuiner a la cerca de pàtria

Captura de pantalla 2014-01-24 a les 23.37.54“Em va commoure la vida d’algú que no és dels seus ni tampoc dels altres, d’algú que vol ser membre d’una comunitat però que no per això renuncia al seu esperit crític, d’algú que vol ser jueu però
a la seva manera. No sé ben bé per què, quan ja ens acomiadàvem, mentre l’Alex m’allargava la seva mà afectuosa, vaig pensar en la Mercè i la seva abraçada feble que després va ser molt forta i trista i em va saber molt de greu haver deixat la mare i el pare sense saber res de mi durant tants anys. Em sembla que ara he entès que no puc tornar a Barcelona perquè ja no sóc de la ciutat que em va veure néixer,. Suposo que no sóc d’enlloc ni ho seré mai. Encara que maldi per ser d’aquí, perquè és on visc.”

Cafè Barcelona, el nou llibre de Joan Carreras, Janquim, són en realitat quatre novel·les (Arjen, Annabel, Greetge i Siscu) que conflueixen en una història estranya que costa classificar; alguns hi han vist la reivindicació dels nous comançaments i sí, en part sí. Jo hi he vist, una original aproximació a la road-movie, amb aquells personatges que fugint, arriben; i aquelles trames que se serveixen del canvi de paisatge per en realitat no moure’s de lloc per què la culpa allarga l’ombra fatalment, i tan se val els quilòmetres que hi posis pel mig. És interessant, també, una de les subtrames, una interpel·ladora (i subtil) reflexió sobre la identitat: què és ser d’un lloc? Interessantíssim, suggerent (i segurament actual) el que per a mi és el personatge principal, el narrador de la novel·la, el cuiner català establert a Amsterdam, a la cerca de la pàtria impossible. “M’agraden les bufandes de les noies que passen amb bibcicleta, sembla que facin onejar banderes de llana”. Una frase potent, perdurable, quasi un vers, que diu molt d’aquesta novel·la elegant, punyent i tossudament distanciada.