Foto: Detall al carrer Sant Carles de la Barceloneta. ORIOL LLADÓ.

Tenia un bloc latent, que és una mica com dir un bloc pendent a mesvilaweb. Recordo que l’any 2005 vaig obrir-me un compte en l’aleshores novedós servei del mitjà català. A les portes del viatge que preparava amb la Laura Garcia pel continent nordemericà -i que durant 5 mesos ens va portar de Chicago a Ushuaia- dubtava entre blogger i mesvilaweb. Va guanyar blogger i així va néixer  cincmesos.blogspot.com: devien ser les majors opcions d’adaptació en el disseny, en la incorporació de widgets, la netedat de la url… Tanmateix, el cas és que jo ja havia contractat el servei a mesvilaweb i allà va quedar aquell bloc sense estrenar, en els llimbs immaculats d’algun servidor. Gat gris, s’havia de dir el bloc, com el gat, en Marlowe, que teníem aleshores. Un temps després, vaig estrenar Àlbum de retalls, també a blogger, i vaig anar fent fins avui, que he decidit recuperar el vell compte i estrenar l’Àlbum de retalls a mesvilaweb, avui un servei molt més complet del que era fa uns pocs anys. Estic content i confiat, perquè em sembla que aquesta és, naturalment, bé que hagi trigat tres anys a fer el pas, una llar digital molt més hospitalària. 

Llegeixo el diari de l’última pàgina a la primera, saltant-me, religiosament, la secció d’esports i fent una parada cada cop menys distreta per la d’economia. M’agrada començar la lectura amb les notícies del cinema, el rock i l’art. És una forma més prudent i en general més satisfactòria d’apropar-se a l’actualitat del dia. El costum ve per via familiar i, per bé que darrerament, i per causes que desconec -i que no deuen tenir gaire importància- me’l salto amb una certa regularitat, continua amb un cert vigor. Una excentricitat que, em consta, és compartida per moltes persones. Sóc, igualment, dels que dobleguen -maltracten?- les pàgines del diari, dels que escriuren al marge i n’estripen un bocí. Acabo amb els dits bruts de tinta i acumulo diaris vells a la bossa mentre em pregunto: perquè pesa tant?
Al meu davant, al tren, hi ha una noia molt jove que assaja una cara tota seriosa –vol semblar més gran–. Du una maleta de rodetes, d’aquestes que no cal embarcar. Intenta llegir el diari que li han donat a l’aeroport i que ha agafat una mica temerosa: i si s’ha de pagar? Se’n surt malament. Se li desmunta, no sap com posar-se, comença a llegir una notícia però els ulls li salten a la següent, i així anar fent. Arriba a un quadernet central, i no se’l deixa per després. Error. Continua llegint, saltant-se la narrativa oculta del diari del dia. Em fa pensar en una d’aquelles parelles noves que es fan petons sense saber-ne. No han practicat prou. Les ulleres xoquen, també el nas: l’acte de tocar-se és un gran gest equívoc. No diré que llegir el diari és un acte d’amor. Però suposo que si que l’és, d’alguna manera. He dit que no ho diria. I ja ho he dit.
[Foto de Marcel Germain]

L’N11 és el meu autobús nocturn. El puc agafar davant de l’FNAC, a plaça de Catalunya i davant del jutjat de Menors, al capdavall del passeig del Lluís Companys, convenientment situat al costat del barri de la Ribera. Em deixa davant de casa. Només una escassa desena de metres impedeixen que faci servir l’expressió ‘literalment davant de casa’. Dalt de l’esforçat vehicle; i entre la llum somorta i cansada dels precaris fluorescents, amb el ritme de la marxa trencat per parades, frenades i badades; em deixo portar per un tic-tac que no domino. Faig en una hora el trajecte que en cotxe privat o en taxi resoldria en 15 minuts. Però no m’importa gaire. No m’importa gens. Dalt de l’N11 de poc serveix el rellotge. No és temps que perdo, és temps que guanyo.
[Foto: la meva cosina Sara i jo, dissabte passat, passades les tres de la matinada. Escoltàvem la mar de feliços La Casa Azul, oportunament envoltats d’un cridaner grup d’adolescents en zel]