Esmoles l’espasa, treus ‘brillo’ a l’armadura, repasses quatre paraules desplegant un pergamí amb lletres gòtiques: el que diràs rima amb fracàs, però i què? penses que la rima està sobrevalorada, també a l’edat mitjana. Surts a fora, transformat de sobte: les botes metàl·liques amb forma de punxa són ara unes converse, i el vell pergamí, un iphone. Travesses el bosc encantat, a veure si aconsegueixes arribar a parlar amb la princesa captiva. Però palplantat davant de la torre, descobreixes que, de tan alta que és, ni tan sols saps si et mira, la princesa. Tot just aventures les trenes rosses i el barret cònic, la gasa blanca al vent. Sembla un dibuix de quan feies primària… Però mira, allà estàs tu, esperant el gest magnànim que decidirà si vius o mors aquesta nit, que no és una nit qualsevol: és dissabte a la nit.

Aquest graffit està a tocar de casa, al Torrent de la Font, entre Morera i Bufalà, a Badalona, en l’oblidat parc serpentejant dissenyat pels Poch i Moliner. M’ha fet pensar i n’he hagut de fer una fotografia d’urgència amb el que tenia a mà, el mòbil, de la mateixa manera que fa uns anys hagués tret una llibreteta i un boli de la butxaca. Al treure el mòbil, però, he vist que tenia un sms i un missatge de correu electrònic, i que algú havia comentat alguna cosa al meu Facebook. Vaja. Per uns moments he oblidat el que anava a fer, i m’he sentit com aquesta noia del graffit. El seu gest pensatiu, potser preocupat, en el qual s’aventura una mirada suspesa, que potser ens donaria alguna pista, però que està guixada de mala manera, per un segon graffiter. Missatge interromput, de la mateixa manera que les comunicacions que em facilita el telèfon interrompen el meu passeig del capvespre. El pensament i el soroll, així és la ciutat, el ball imprevisible on tot acaba i comença, en cada instant. El guixarot que tapa la cara de la noia del graffit no espatlla l’obra, sinó que li dóna intenció… vel rera vel (com en el poema de Joan Argenté) descobrirem els volàtils secrets de les vides dels altres.

La meva germana anunciava avui al Facebook que ja havia observat diversos Pares Noel prenent posicions en alguns balcons; i, de fet, la setmana passada ja vaig ‘publicava’ al meu Twitter que ‘és nadal al Corte Inglés’ amb una foto d’urgència de la façana de Can Jorba. Més coses: ahir vaig rebre a casa l’especial de decoració nadalenca de l’Ikea –per cert, en català!– i vaig acabar una reunió amb un ‘si no ens veiem abans, bon nadal’. Doncs si, d’acord, el Nadal és aquí. I avui, sense amagar un bon somriure, aixecaré la moratòria a l’audició de nadales que m’autoimposo cada any. Per cert, aquí i aquí hi ha dues imix meves a itunes amb algunes nadales. És que de tant que m’agraden, les escoltaria a l’estiu i tot! Alguns dels meus amics i amigues ja tremolen… això si, ding, ding, dong, al ritme d’un bon “boogie woogie christmas carol”…

A la imatge, la portada de la recopil·lació de l’any passat, a Weird Christmas. 

Segurament els creatius de publicitat han abusat d’aquella imatge en què una noia discretament maquillada i amb el cabell ros recollit en una cua s’apropa als llavis una tassa fumejant mentre els seus ulls es perden enllà de la finestra. A fora plou, naturalment. Emblicada amb una manteta de tons terrosos, la noia escolta distreta una música de fons, que no diu res, però que ho diu tot. Una cantant que podria ser la Norah Jones va xiuxiuejant promeses, en preceptiva veu baixa, gràcies a una calefacció que escalfa com cap altra o a un capuccino ben fals que, amb tot, sembla genuí i és ben fàcil de preparar. Hem vist molts anuncis com aquest, n’hem vist tants que la nostra memòria publicitària ens fa engegar algun mecanisme ocult al nostre cap quan la pluja ens enganxa a casa, fa fred a fora i tenim a mà una tassa. Cap de setmana passat per aigua… i jo em preguntava diumenge al matí si la publicitat no ha esdevingut, de fet, una forma de viure la nostra vida. Ho feia embolicat amb una manteta i amb la mirada perduda finestra enllà. De fons sonava una cantant que podia ser la Norah Jones, però que era la Shelby Lynne amb el seu excel·lent tribut a Dusty Springfield, Just a little lovin’.
Foto: El meu badiu, ahir a mig matí.

“A Buenos Aires retrobem els cafès que, segons Steiner, defineixen la nostra Europa: cafès on escriure, xerrar una tarda sencera, o bé distreure’s amb les gotes de la pluja. Una tassa de porcel·lana: hi fumeja el preciós líquid negre, ben acompanyat per les delicades bombolles d’una aigua amb gas, ben fresca, servida amb elegància en un got petit, petit. Els cafès són plens de paraules, aquí, i els cambrers, ben peixats, llueixen uns cabells blancs, pacients, savis. És un paisatge que enyoràvem. Argentina és un tros d’Europa? Així ens ho sembla, asseguts entre aquestes parets folrades de fusta. Però aquest és un nou continent, un nou país. Potser cal sortir de Buenos Aires, per entendre Argentina.” Més apunts, aquí.

Em fixo en una espremidora, un portamines i una petita tasseta per prendre el cafè, ben curt, de mitja tarda. Tinc les tres coses a la vista, ara que escric aquest apunt, en la mitjanit serena, que m’ofereix aquest dilluns, a casa, sol. M’agraden les tasses Illy i les tassetes Bodum -amb especial predilecció per les de doble càmera-, i m’agraden els llapissos japonesos de plàstic, amb les petites gomes d’esborrar, tan pràctiques. M’agraden, els portamines… i m’agraden també els staedler grocs i negres, amb el breu capell vermell. M’agraden uns i altres, equànim i contradictori com dec ser, perquè resulta que servo amb diligència un llapis Faber Castell –el tercer en discòrdia en el meu escriptori–. Vet aquí un portamines aristocràtic, d’un valent blau elèctric, ben compensat per uns elegants acabats de plata. Sempre he pensat que podria servir per signar alguna cosa important, si no fos perquè les coses importants no es signen amb llapis! Bé, arribats a aquest punt haurà quedat clar que m’agraden les coses ben fetes, i que hi ha moltes coses ben fetes. I que me n’agraden moltes, de coses ben fetes: Illy, Bodum, Muji, Pilot o Faber Castell. El que potser no ha quedat clar és perquè començava l’article parlant d’una esprimidora. Tot va començar (o recomençar) dissabte passat a la tarda. Vaig entrar en una botiga d’electrodomèstics del Masnou: “m’interessa una esprimidora Braun Citromatic, si li plau”. “No m’estranya que no n’hagi volgut veure cap altra… és la millor del mercat, sens dubte” –em va respondre una greu dependenta, amb l’aplom de dues dècades de servei al maresmenc de baix i al petit electrodomèstic. Tinc tasses de tota mena, a casa. I llapissos, com ve s’ha vist. Però només podria tenir una espremedora. La Braun Citromatic, model ‘deluxe’.