Del gra de la mostassa, l’arbre

El darrer dijous de l’hivern, teclejant descobrim el dia de la poesia a internet. Aquí van uns versos solts dels que Josep Gual i Lloberas, poeta badaloní, va declamar un 24 de març de 1968 al teatre Zorrilla de la ciutat, amb motiu del centenari de Pompeu Fabra. El mestre va viure a Badalona prop de 30 anys; per cert, tres dècades crucials en la seva biografia, atès que va ser en aquells anys que va bastir la seva (i nostra) gran obra, el Diccionari.

“S’ha complert el temps
i el gra de mostassa
en créixer es feu arbre,
i els mots s’han posat
a les seves branques.”

… i jo em pregunto ara pels grans de mostassa que, potser, avui mateix han caigut de les butxaques dels savis despistats de la ciutat: quins arbres creixeran; i quins mots es posaran damunt les seves branques?

* Aquest passat diumenge, (precisament) un grup de ciutadans de la ciutat reivindicava la memòria de Fabra a la ciutat.

Pots fer ‘play’ tantes vegades com vulguis

Nick Hornby escriu sobre els nous llaços que fan les noves famílies, siguin famílies o no. Les novel·les de l’anglès estan plenes de nous començaments, perquè avui les nostres vides són així, plenes de nous començaments. I les famílies són un espai que es fa, i es negocia (és a dir es plora, es toca, s’enyora, es sommia) cada dia i que va més enllà dels cercles de sang. A Juliet Naked, el seu nou llibre, editat per Empúries, tornem a assistir a la construcció d’un d’aquests inicis.

Vet aquí la història d’una parella grisa i esgotada, en Duncan i l’Annie, residents de Goolness, al nord d’Anglaterra, un poblet sense res més que un vent furiós que gela els ossos. Ell és un die-hard fan obsessiu, l’expert mundial en Croweologia, la ‘ciència’ al voltant de Tucker Crowe un obscur cantant de rock desaparegut misteriosament de l’escena musical després d’un disc mític, el tal Juliet Naked, que dóna nom al llibre. Un dia l’Annie, tan discreta, tan callada, discuteix a Duncan una opinió musical al voltant d’unes noves gravacions aparagudes de Crowe. Ai! Qui s’ha cregut que és, l’Annie?, es queixa el seu company. El comentari que ella publica en una pàgina especialitzada, ateneu virtual de quatre nàufrags del rock, acaba connectant a través d’internet (la xarxa, l’altre subtema del llibre) els tres personatges: Duncan, Annie i el yankee Tucker Crowe. Tres personatges en l’abisme, tres persones que cerquen a les palpentes el botó del ‘reset’.

Hi ha una mena de ‘tòpic’ que assenyala el senyor Hornby com l’escriptor dels singles, homes a la trentena, pillats de música, amb ulleres de pasta, camises de quadres i bla, bla, bla… Crec que Hornby mai ha estat això. A l’anglès li interessa aquest ‘home’ només en la mesura que el pot confrontar amb un projecte que, necessàriament, el sobrepassava: el de la família. La paternitat, l’amor en la parella estable, fer-se gran, el triomf i el fracàs en la vida professional, la mort… És un camí que anem fent sense deixar de preguntar-nos: i si és un laberint?

És en aquest trajecte vital sense gaires referents que Hornby tira, terapèuticament, del millor santoral: els sants d’avui carretegen guitarres i les escriptures tenen forma de cançó rock. La vida torna a començar amb la mateixa facilitat que podem tornar a fer play o almenys això és el que defensa l’escriptor.

Prínceps al soterrani

Els prínceps que Shakespeare va situar en la Sicília i la Bohèmia del segle XVII són avui tèrbols homes de negocis en l’Europa de les fronteres incòmodes. La sang blava esdevé sang de vendetta en els soterranis de l’economia submergida. Carme Portacelli proposa al Teatre Romea una singular lectura del Conte d’Hivern, una de les darreres i més inclassificables obres del dramaturg anglès. El conte d’hivern de Shakespeare té coses de conte d’a la vora del foc i és per tant un conte que convé no prendre’s massa seriosament (és, de fet, ple de bromes i incongruències). Això no obstant, la directora catalana oblida la distant autoironia que sembla suggerir el text original per proposar un assaig interessant i actual, i potser també excessivament trascendent, finalment. Portacelli reivindica la seva lectura com un assaig del poder ara i aquí. Emmiralla en la seva proposta una història d’amor i gelosia amb una història sobre el poder i la seva descomposició. En parlar-nos d’un mal marit, ens parla sobre un mal governant. Tot tirà és, en el fons, un infeliç. Un pobre home.

Per cert, que a l’acabar l’obra va tenir lloc un twittcol·loqui. Interessant iniciativa (en parla també en Jordi Lon), que aquell vespre coincidir amb una twitttertulia literària amb la gent de Llegim i Piulem. Dues iniciatives que lliguen de forma innovadora la cultura i el 2.0.

Enxarxant la cultura

Que quan parlem de cultura parlem també de vertebració i cohesió; que el repte, avui, és també en la manera com connectem els punts i en treiem tot el partit possible; que quan diem ‘cultura’ ens referim a un terme ampli i molt complex, que supera clarament les ‘set arts’; que quan discutim sobre finançament, cal superar la inèrcia de l’ajut ‘perquè toca’ i avançar cap al treball per projecte, molt més fàcil d’auditar i de situar dins d’una estratègia de ciutat consensuada; que avui més que mai la cultura és conversa i és construcció, i no només consum… Són algunes de les conclusions de la Taula de Cultura de Badalona, una plataforma oberta que aplega entitats i col·lectius des de fa dos anys. Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

El vell Clint canta a la vida

Clint Eastwood torna a sorprendre. Diuen que el seu darrer film és una reflexió sobre la mort, que el director es fa gran i que és normal que centri el seu interès en el final del recorregut… del de tots, del seu. Potser sí… vaja, segur que si, però no només això. El títol de la versió espanyola és especialment desafortunat, en aquest sentit. ‘Más allá de la vida’ substitueix l’inexplicable, i en canvi tan oportú, ‘Hereafter’. De fet, és una pel·lícula sobre el que hi ha després? O és una pel·lícula sobre els que queden? És una pel·lícula sobre la mort? O és una pel·lícula sobre la vida? No són preguntes retòriques, són qüestions animades per un film atent que dóna molt més del que sembla. S’hi nota l’ull expert del vell cineasta, sempre tan interessat en la soledat i el dolor; però no hi trobem la mirada del que va dient adéu. En tot el metratge, i en especial en l’esplèndida seqüència final, trobem el compromís amb allò que batega. El vell Clint canta a la vida! Els tres personatges protagonistes tenen trajectories primer paral·leles i finalment coincidents. Cerquen com viure aquí, avui. Més enllà de la mort, la vida.

L’spotify del cine independent

Filmin es presenta com l’spotify del cinema independent. Aquest portal de cinema està promogut per diferents productores independents de l’estat espanyol (Cameo, El Deseo, Tornasol Films i Vertigo) i ofereix un catàleg sòlid i molt coherent del millor cinema independent mundial, amb ganes d’obrir-lo també a films inèdits i curtmetratges. És una mica com si els programadors del Verdi s’haguéssin fet per unes hores amb el vídeoclub de la cantonada. Una delícia! Les pel·lícules es poden veure en streaming (no cal baixar-les a l’ordinador): es poden veure en versió original, tenen una qualitat d’imatge quasi perfecta (sempre que hom tingui una bona connexió) i estan organitzades amb rigor i una encomiable fantasia (algunes de les catagories: ‘pel·lícula per a un dia de pluja’ o ‘descobrir nous móns’. El preu és molt raonable, per cert: ja que va dels 1.95 als 2.95 i hi ha l’opció d’accedir a una tarifa plana de 10 euros al mes.

La selecció de films haurà de crèixer, necessàriament (hi ha poca presència del cinema nordamericà de qualitat), tot i que de moment hi ha una base molt creïble i prometedora.

La indústria del cinema en crisi? Home, depèn. Aquí hi ha un nou model de negoci assequible, pràctic i de qualitat i que tracta el consumidor amb intel·ligència i respecte. Proveu-lo, té més intenció que Netflix i és molt més interessant que el servei de lloguer de pel·lícules d’Itunes.

Per cert, nosaltres vam recuperar la Mosquitera, sorprenent i inquietant exercici d’observació familiar d’Agustí Vila. Hi excel·leix Emma Suarez, interpretant en català (!) el paper protagonista.

Especulació arbitrària

País de Neu (El Cercle de Viena)“D’aquesta manera, aquella dansa que no havia vist mai representada en viu es va convertir en una cosa d’un altre món. Per a ell no era una entelèquia, sinó poesia celestial. Per més que ho qualifiqués de recerca, però, no es dedicava a res més que no fossin especulacions arbitràries. El que feia no era analitzar la dansa com un art representat per ballarins de carn i ossos, sinó estudiar-la com el resultat de les imatges que bullien en la seva imaginació a partir de les paraules que llegia i de les fotografies que veia. Era com si adorés una amant a qui no havia vist mai.”

És un fragment de “País de neu”, de Yasunari Kawabata, publicada l’any 1947 i ara editada per El Cercle de Viena, amb traducció d’Albert Nolla. Una d’aquelles novel·les japoneses on sembla que no es mogui res; però en les quals la senzillesa –com passa en un haikú– ens remou per dins, i ens convida a un joc de pistes que ens supera. Descobrim així els símbols i els sentiments que trascendeixen, per bé que són expressats en veu fluixeta i el cap baix, amb aquella delicadesa oriental que, sovint, ens és incomprensible. En el paisatge blanc d’un Japó agrari i desplaçat, descobrim el diàleg frustrat entre Shimamura i la geisha Komako. L’amor com a contemplació, l’amor com a promesa… es pot adorar una ‘amant’ a qui no has vist mai? Sí, d’això va la novel·la, d’alguna forma. Però Kawabata és dur amb la sublimació, perquè “País de neu” és, crec, la història d’un fracàs. Shimamura, el mateix que disfruta amb la bellesa d’una dansa que no ha vist mai, és el trist exemple d’un home que no sap estimar, amb un cor tan glaçat com el paisatge que contempla: bell, bellíssim; però finalment una ‘especulació arbitrària’ d’una vida viscuda a mitges.

De com fem les coses…

Compartir dóna gustetCompartir dóna gustet és un col·lectiu a qui no cal gaire cosa més que el seu propi nom per a presentar-se. Podíen haver tirat d’anglicismes o del típic argot geek a l’ús, i no. No. Han apostat per una fórmula que de tan senzilla, de tan ‘tal com raja’, és fins i tot provocadora. Compartir dóna gustet presenta aquests dies el I Festival de Crowdfunding (aquí sí que hi ha l’anglicisme… però bé, ningú és perfecte!). Per crowdfunding entenem el microfinançament de projectes culturals per part de la gent… vaja, per part dels espectadors, lectors, oients… que un ja no es limita a anar a veure una pel·lícula (posem pel cas l’Arròs movie) sinó que en participa amb una petita quantitat econòmica (a través de Verkami) o mitjançant l’aportació d’idees i solucions, en la fase prèvia. La pel·lícula no és un producte acabat, sinó un procés de construcció. Interessant, oi?

La frontera entre consumidor i promotor es difumina, aquí; d’una manera similar a la manera com estem començant a superar aquell rígid esquema unidireccional ’emisor-receptor’ en els mitjans de comunicació. Perquè avui formen part del nostre menú informatiu desenes de blogs, fotos fetes en el moment oportú a través del mòbil i tota una constel·lació de petits articles d’opinió que no superen els 140 caràcters… Com ho fas és tan important com què fas. El nou mecenatge creatiu pel qual aposta el festival de Crowdfunding ens ajuda a veure les coses d’una altra manera.

Compartir dóna gustet és més que el crowdfunding, però. “Existeix una gran connexió entre les formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen internet i les noves tecnologies”. Compartir dóna gustet es presenta com a procés… però també es podria presentar com a exercici. L’exercici de no donar mai per descomptat la forma com fem les coses.

Un mar de barracons de fusta

Foto: fundacioateneusantroc.org.

Foto: fundacioateneusantroc.org.

És un dels meus blogs de referència. L’escriu en Pere Meroño, a can Vilaweb, des de fa una pila de temps. En Pere és badaloní del barri del Congrés (bé que fa molt temps que no hi viu, a la ciutat). En Pere va jugar un paper important en la transició política a Badalona (va estar en el nucli fundador del primer PSC, a l’any 1976). Escriu amb una sensibilitat ben especial i que d’alguna manera m’acompanya en la meva ‘feina’ de blogaire. La seva és una mirada molt humana, ben atenta a les històries dels que menys tenen; un mirada necessària, oportuna i potser urgent… aquí i ara. Ho demostra (de nou), aquest breu apunt de fa uns dies sobre el mar de barracons de fusta que van omplir Sant Roc, després de les fatals inundacions del setembre de l’any 1962.

El metro i la cultura

exposbadalona

Un dels principals problemes de la cultura de Badalona és la proximitat de Barcelona. Els sona? Vet aquí un argument que cal pronunciar amb aire greu i un cert fatalisme. La sentència en qüestió allargava l’ombra en moltes discussions i debats entre la gent preocupada per la ciutat.

Qui anava a dir que tot plegat es solucionaria amb una estació de metro? L’arribada de la L2 a cinc minuts dels principals equipaments culturals de la ciutat (això inclou també el Blas Infante, a Llefià, en el cas de l’L10) ha desplaçat Badalona en el mapa. Ara estem més a prop de Barcelona. Si és veritat que ‘un dels principals problemes de la cultura a Badalona és la proximitat de Barcelona’, ara devem estar perduts. I no, ben al contrari. L’estació de Badalona-Pompeu Fabra ha fet caduc el debat. Un d’aquells debats laberíntics, tan badalonins, ha quedat superat. Bé, molt bé. Ja era hora!

A Badalona, ara coincideixen dues exposicions molt interessants: a l’Espai Betúlia la mostra sobre l’Argenté; al Museu, la restrospectiva dels Santilari. L’inici del cicle de concerts de Bankrobber a la Sargantana també és remarcable. Són tres exemples recents: la ciutat és a l’aparador metropolità.

La ciutat està situada de fa temps en un continu urbà que no només no ens amenaça, sinó que és oportunitat. Avui Badalona és més competitiva, hem d’acabar de creure’ns-ho: haurem d’adaptar els horaris de les nostres representacions al metro? haurem de revisar les polítiques de comunicació per fer-les més eficients fora del terme municipal? Sí, segur, i encara algunes coses més, algunes de les quals ja s’han començat a aplicar. Entendre que la ciutat està interconnectada obre la porta a sinèrgies molt interessants amb centres de creació i producció d’arreu del territori i en especial amb la sempre temuda Barcelona. D’altra banda, també hi ha una lògica en la programació dels teatres i centres del Barcelonès Nord que caldria explorar, i coordinar; al capdavall, el metro també ens apropa a Santa Coloma, no?

El metro ens ha ajudat a superar un debat esgotat. Una bona notícia. Això ens ajudarà a explicar millor el que, de fet, fa temps que està passant a la ciutat… que Badalona, si ho vol i s’ho creu, forma part d’una de les cartelleres culturals més potents d’Europa.