Diari de Campanya, recursos per continuar

Epíleg al meu Diari de Campanya per a Media.cat.

… I al costat de les grans plomes i la seva sintaxi grandiloqüent, hem vist l’emergència i consolidació d’un ecosistema per sort més ric, sovint també més interessant, articulat al voltant de les xarxes socials, -Twitter genera ordre i aventura, soroll i reflexió-, i en especial al voltant del món dels blocs… que no només no van morir (com van cantar molts dels gurús del 2.0 fa uns anys) sinó que avui tornen amb més força que mai.

Aquest Diari de Campanya ha mirat de reivindicar això, precisament. És per això que cadascun dels articles que n’han format part ha anat acompanyat d’un #storify, que endreçava piulades de periodistes, experts no habituals, articles destacats a premsa i apunts a blocs alguns d’ells, m’agradaria pensar que han estat tota una descoberta per als que heu donat un cop d’ull al recurs.

I com que més important que l’article en sí són els enllaços que conté, acompanya aquesta última peça del Diari de Campanya un link que us permetrà sindicar-vos mitjançant RSS als blocs mencionats en l’article (i encara alguns més).

Aquí podeu llegir l’article complet.

Source: Blog Actualitat

Coses a celebrar, avui

Coses a celebrar, avui: … que en un institut de Badalona un grup nombrós d’estudiants diu ‘no’ dient ‘sí’, sí a saber més, sí a organitzar-se, sí a participar; que al carrer la gent parla de política com mai, la política entesa no com la punyent fatalitat orquestrada pels mercats, sinó com el que sempre ha estat, oportunitat, repte, progrés, el fang al qual cal donar forma entre tots.
Coses que celebrem avui. Que els diaris bullen amb opinions, dades i arguments; que arreu la gent es pregunta … i si? i ho fa amb més il·lusió que por (d’altra banda, sentiment comprensible).

Coses que celebrem avui, que Esquerra, el principal partit de l’independentisme, ha tornat a recordar que fer un país és sempre un procés de canvi i reconeixement i ha parlat de donar al castellà estatus d’oficialitat; que Convergència ha posat a disposició del procés el seu aplom i expertesa; que ICV ha dit que sí, que és clar, però que compte amb el que tapen les banderes; que a la CUP s’ho estan pensant i que els socialistes de casa, bé que navegant una mica, ja els està bé que es voti.

Celebrem també que avui que tanta gent ho passa malament, són molts els que treballen per models alternatius de construir una societat, i que molts d’aquests models ja són propostes concretes… que funcionen!

Celebrem que hi ha els del sí i els del no, i que en tot cas una majoria, malgrat el paper galdós d’alguns mitjans i d’alguns polítics, està tranquil·la i prudentment orgullosa per què això, al final, es votarà, i perquè sap que aquest país és molt més que una ‘guerra de banderes’.

Hi ha tanta gent que fa coses, hi ha tanta gent organitzada, hi ha tanta gent que no es conforma, tantes coses a defensar, tanta gent a escoltar… hi ha tanta feina a fer, i tanta pressa per fer-la… això també ho celebrem, avui, perquè hi ha coses que s’han de celebrar qualsevol dia, també un dia qualsevol, com avui.

L’últim dia de la IX legislatura

Prova de l’acceleració d’aquests dies és que el darrer apunt d’aquest blog va ser una recopil·lació de piulades i que el text que llegiu és una versió endreçadeta (i clarament ampliada) de diversos ‘WhatsApp’ enviats al llarg de la tarda d’ahir, el dia que que acabava la IX legislatura. 27 de setembre de 2012: el Parlament de Catalunya feia, amb només  21 vots en contra, un gest històric de sobirania tot aprovant la celebració d’un referèndum sobre la independència dins la legislatura que ve.

Parcials, incompletes i (naturalment) una mica apressades… aquestes són les meves reflexions: Continue reading

10 dies de setembre

  • L’#11s2012 significa també la reconversió forçada de l’actual sistema de partits català. Els interpel·la a tots, també a CDC. 1/10
  • Catalunya comença coixa el procés independència sense una esquerra nacional forta. Per bastir-la caldrà sumar parts. Orfebreria. 2/10
  • Un repte col·lectiu… saber passar del #tenimpressa a la discreció i la fredor que requereix constuir estat. #donotdisturb 3/10
  • Fer això sense perdre empatia, tremp o ambició, i assegurant totes les veus (les còmodes i les incòmodes). #difícildifícil 4/10
  • Anar junts sense silenciar els desacords de present sobre models, prioritats i polítiques de present.  #másdifíciltodavía
  • CDC capitalitzarà la primera part del procés (Mas té crèdit). Caldrà fer-li confiança, però ella a canvi haurà de donar joc, ser generosa 5/10
  • ERC, paper difícil: ha de mantenir vigilant lleialtat al govern, tot visualitzant proposta fresca i moderna per estat propi lluny dels -ismes. 6/10
  • PSC ha començat a reinventar-se, ni que sigui per trencar-se. Les eleccions l’enganxaran a mitja feina. Els seus quadres seran cobejadíssims. 7/10
  • Quin serà l’espai d’ICV en el nou estat propi? Com gestionarà les seves fronteres amb l’esquerra que es diu rupturista? 8/10
  • Junqueras i Mas tenen fusta per liderar el procés. Poden (han de ser) ser complementaris. Almenys en un primer moment. 9/10
  • Recordarem sempre aquest setembre 10/10
D’aquests intensos deu dies n’he fet un #storify (encara per acabar de polir, tot i que amablement ha estat ‘descobert’ per @ampique). Els deus punts anteriors han estat recopil·lats també molt amablement en un altre #storify per @eladi.

Les trinxeres de la identitat

“Miro trente anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un asaig general del present”. En Jordi Puntí ha confegit una obra imprescindible a partir dels diferents articles que al llarg de 2007 va publicar a la revista l’Avenç. Amb el títol de ‘Els castellans’, l’escriptor ens convida a una mena de memòries d’infantesa i presadolescència, “aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció)”. Al Manlleu a cavall dels setanta i els vuitanta, Puntí ens presenta una colla de marrecs (auto)dividits identitàriament, els catalans, els castellans.

Un plantejament que a alguns els pot semblar que s’aproxima provocadorament a la (sempre discutible) línia del què és políticament incorrecte. En realitat, Puntí combina admirablement una gran intel·ligència narrativa amb una sòlida responsabilitat cívica. L’escriptor ens presenta la guerra infantil entre ‘catalans’ i ‘castellans’ com a punt de partida i no pas pas com a punt d’arribada. Aquí hi ha dialèctica, no fatalisme. El llibre tracta, sobretot, de com ens anem fent a partir de la diferència; de com el procés d’observar i contrastar acaba esdevenint una construcció que sempre es fa a moltes mans. L’estrany ens contamina, però en fer-ho ens enriqueix (fent-nos més complexes i valents), i també passa a l’inrevés, clar. Les ‘trinxeres’ de la identitat són dinàmiques per definició ahir, avui i demà. El creixement personal (i nacional!) es fa transitant per aquestes línies canviants que es dibuixen en una terra, la nostra, formada per inacabables capes d’història.

“És hora de fer endreça”

 

“És hora de fer endreça, de fer autocrítica si hi ha voluntat d’aprendre. De seguir posant en valor la xarxa cívica que resisteix a prova de populismes i demagògies electorals. De repetir-nos, fins que ens ho tornem a creure, que l’origen de cadascú no és mai el problema. De recordar-nos que tant li fa si som de dalt o de baix però aquesta ciutat l’hem de seguir imaginant entre totes i tots.” Eren les paraules del president d’Òmnium Badalona en Marcel Mauri, ahir a la festa del Quedem?, que va tenir lloc a Can Solei. Ara més que mai, i ara més que mai, aquí, en aquesta ciutat, és necessària la mirada tranquil·la i compromesa de la gent d’Òmnium. La fotografia que il·lustra aquest apunt ho diu tot, crec. Diu que això ho resoldrem junts, amb paciència, tenacitat i molta intel·ligència. I també amb un somriure. Perquè és així, com una invitació, que ampliarem la base de persones compromeses amb una ciutat (i per tant amb un país) més just i millor.

+ Per cert, que d’això també en parla la Dolors Sabater al seu blog.

L’enigma en l’acampada

La Deesa, també coneguda com l’Enigma, és obra de Josep Clarà. En la imatge, es mira els manifestants de l’acampada dels indignats a Barcelona. M’agrada imaginar-me-la, sospirant entre consignes. Recupero un apunt publicat el dissabte passat:

Li hem volgut posar un nom i hem intentat assenyalar-ne els ‘herois’. N’hem volgut descobrir les clavegueres, tot preguntant-nos: a qui afavoreix, tot aquest embolic? Alguns han dit: mira, això s’assembla al principi d’alguna cosa, mentre d’altres han negat amb el cap; que no, que no, que en tot cas és el final. Final i principi fan la novel·la, en tot cas. Molts s’ho han mirat des d’una prudent distància, només per si de cas. Ja està bé, perquè en un munt de tendes malplantades i en les mirades alegres dels que hi habiten per uns dies potser hauran vist compartit un gran desconcert. Una revolució? Potser sí, però no de les que s’amaguen a la ‘sierra’, no de les que ataquen la bastilla, no de les que fan caure un cotxe d’unes escales interminables. Ja fa una setmana i els mitjans continuen publicant notícies formulades com a preguntes: què volen? qui són? quins són els secrets? quins són els aliats?

I al final, és només la ciutadania que s’apropa a l’agora. La gran plaça. Per això el nom d’aquest moviment ha près el nom de les places on han tingut lloc les acampades: la plaça Catalunya, la plaça del Sol… la plaça Tahir.

El símptoma, (un símptoma més, ja em permetreu) que ‘els temps estan canviant’. Per fi. I que en som protagonistes, des de la plaça, des de l’intangible teclat del nostre smartphone, des des d’una urna pel dret a decidir, des d’una llista del 22M.

La ciutadania que s’apropa a l’àgora. La plaça de tots i totes. Ho havíem oblidat.

Quan les ànimes de la ciutat tremolen

Trist signe dels temps, que hagim parat tan poca atenció a les paraules que Pilar Rahola va dedicar a Joan Argenté, advocat, poeta i badaloní estimadíssim. Més enllà de la duríssima càrrega a la irresponsable estratègia del PP que va ocupar bona part de la seva intervenció des del balcó de la plaça de la vila, crec que la cita a l’Argenté és alguna cosa més que un seguit de frases boniques i ben escrites. La Rahola reivindica la poesia com la forma més profunda (i potser potent) de fer política. I és ben oportú, això.

A continuació, el tram final del seu pregó: “Tinc tot de fum a la boca,/ torrada pipa a les mans./ Canto amb pena i canto amb glòria,/ sóc Joan, fill de Joan./ Deixo el fum blau sobre l’aire,/ torrada pipa a les mans./ Cada vespre tot s’esborra/ per esperar l’endemà.” Així parla el poema “Tinc tot el fum a la boca”. És de Joan Argenté i Artigal, poeta ingent, badaloní compromès i català del món. Badalona li ha retut homenatge i la Creu de Sant Jordi atorgada, li ret l´homenatge del país. Aquest humil pregó vol afegir-se a l´agraiment col.lectiu. Els poetes són la música de la consciència, la partitura dels sentiments i quan toquen les fibres sensibles dels paisatges humans que estimen, les ànimes de les ciutats tremolen. Això és Joan Argenté, un músic de la paraula, un virtuós de les emocions. A ell, metàfora de tota la bona gent que ha convertit aquesta vella i complexa ciutat, en una curulla de projectes i possibilitats, dedico aquest pregó de festa Major. La profunditat creativa dels grans poetes atorga grandesa als pobles. I és així com aquesta ciutat té el poeta que la fa gran.”

* Per cert, el pregó de la Pilar Rahola va ser contestat per diferents col·lectius. Destaquen els arguments de Badalona per la Pau. En podeu saber més, aquí.