La Deesa, també coneguda com l’Enigma, és obra de Josep Clarà. En la imatge, es mira els manifestants de l’acampada dels indignats a Barcelona. M’agrada imaginar-me-la, sospirant entre consignes. Recupero un apunt publicat dissabte passat:

Li hem volgut posar un nom i hem intentat assenyalar-ne els ‘herois’. N’hem volgut descobrir les clavegueres, tot preguntant-nos: a qui afavoreix tot aquest embolic? Alguns han dit: mira, això s’assembla al principi d’alguna cosa, mentre d’altres han negat amb el cap; que no, que no, que en tot cas és el final. Final i principi fan la novel·la, en tot cas. Molts s’ho han mirat des d’una prudent distància, només per si de cas. Ja està bé, perquè en un munt de tendes mal plantades i en les mirades alegres dels que hi habiten per uns dies potser hauran vist compartit un gran desconcert. Una revolució? Potser sí, però no de les que s’amaguen a la ‘sierra’, no de les que ataquen la Bastilla, no de les que fan caure un cotxet de nen d’unes escales interminables. Ja fa una setmana i els mitjans continuen publicant notícies formulades com a preguntes: què volen?, qui són?, quins són els seus secrets?, quins són els aliats?

I al final, és només la ciutadania que s’apropa a l’àgora. La gran plaça. Per això el nom d’aquest moviment ha près el nom de les places on han tingut lloc les acampades: la plaça Catalunya, la plaça del Sol… la plaça Tahir.

El símptoma, (un símptoma més, ja em permetreu) que ‘els temps estan canviant’. Per fi. I que en som protagonistes, des de la plaça, des de l’intangible teclat del nostre smartphone, des d’una urna pel dret a decidir, des d’una llista del 22M.

La ciutadania que s’apropa a l’àgora. La plaça de tots i totes. Ho havíem oblidat.