CatalunyaApp, les tendències de l’any i Wipro, un nom a descobrir. Comencem una nova sèrie d’articles a Sostenible.cat.
¿S’imaginen un lector de llibres que només llegís obres publicades per una determinada editorial; o un afeccionat al rock que només seguís l’actualitat musical a partir dels discos editats per una sola discogràfica? Doncs al lector de premsa d’avui li demanem un ‘sacrifici’ semblant, o almenys li demanem a aquell que vol pagar per allò que consumeix (que encara és més greu).
La digitalització i l’acceleració de la informació ha portat a la creixent promiscuïtat de l’abans fidel comprador de diaris, que entès a la vella manera, és cada vegada més una figura en extinció. Tanmateix, aquell subscriptor de tota la vida conviu avui amb un superusuari que es mou amb rapidesa en el gran quiosc que és Twitter i que es reivindica com alguna cosa més que una adreça postal (o electrònica) de lliurament. Continue reading
Hi ha un debat recurrent sobre els tertulians als nostres mitjans de comunicació. Recurrent, dic, i ho faig amb prudent distància, perquè la cosa mereixeria, segurament, adjectius més rotunds com ara esgotador, frustrant… El cas és que els experts ‘todo en uno’ continuen regnant, a ple pulmó (malgrat algunes noves i refrescants incorporacions), a les franges matinals i vespertines a les ràdios i televisions del país (i en bona part dels mitjans escrits, aquí com a articulistes). A Mèdia.cat s’han fet bones repassades al fenomen, denunciant l’ancorament generacional i ideològic de la majoria d’aquests opinadors professionals, per no parlar de les llacunes d’alguns respecte determinats temes tractats.
Jo mateix m’hi referia en el darrer article meu publicat a la casa, el passat 30 de novembre. Avui reprenc el fil de la qüestió. (continuar llegint aquí: Blog Actualitat)
Resutla que Wilco i Bonnie Prince Billy venen cafè (a més de bons discos). No és només una notícia simpàtica, aquesta (que també, al tanto). Més enllà de l’anècdota i de la modèstia evident de les dues puntuals ‘marques cafeteres’, aquí trobem un senyal més d’una indústria en transformació, que es va orientant correctament, absent a l’apocalisme invocat per tants tertulians de pega.
A l’FNAC, els gadgets i les figuretes d’artistes van prenent espai als cedés i a vegades sembla que hagi de ser més fàcil trobar un mug de Kiss o una figureta de Mick Jagger que la nova delicadesa de Bella Union o la darrera recopil.lació dels Warners Archives. Ni bé ni malament, això. (O més malament, que bé, tot i que això ja seria objecte d’un altre apunt). És, en tot cas, la constatació que hi ha un grup sociològic amb temps i diners (encara) per ampliar la cistella de la compra musical. Els darrers soldats del peterpanisme? Els exiliats obligats d’un Neverland que amb aquests objectes ensumen la pàtria perduda?
Més encara: als concerts, les parades de mertxandatge han duplicat la dimensió i ofereixen una gama de productes molt completa que, davant la mirada de perplexitat del rockero de tota la vida, va dels vestidets per a nadó a les bosses d’anar a la platja. Als concerts de l’escena ‘americana’ dels EUA, fa temps que bandes com Iron & wine, New Pornographers o els mateixos Wilco venen làmines d’artistes locals amb el seu nom, la sala i la data: un record per a sempre, capturar el temps que s’escapa; l’il.lustrador signa amb llapis, garantia de singularitat, la peça única. Ens fem grans, la dona, el crio, qui sap quan podrem tornar a un concert… jo hi vaig ser.
L’artista és una marca? Molt més que això: l’artista és –sempre ha estat, de fet– el vincle necessari per fer brillar un objecte en l’infinit prestatge del supermercat global; la pròrroga salvada en l’últim minut (mirar-se al mirall i fer veure que no has canviat tant!); una declaració d’intencions; un secret molt ben guardat, el consol quan s’apaga l’última nit de casa.
No es tracta de deixar la guitarra pel molinet de cafè (ejem!) sinó d’entendre que avui cal diversificar el negoci, i sobretot ser a molts llocs a l’hora. La feina de l’artista -diguem-ne- independent està també, entre moltes altres coses, a exercir un nou paper, el de facilitadors: el cantant o la banda esdevé la peça que fa encaixar equips cada vegada més multidisciplinars i flexibles. L’artista afina i dóna joc: ven cafè, litografies o bufandes. I fa discos i concerts. I explica històries, sobretot (per sort, això continua sent el més important)
Mals temps per al rock’n’roll? Mals temps per als intèrprets que no entenguin que la seva feina és connectar els punts en un ecosistema cultural més complex que mai, que tan important és que la gent vibri amb les teves cançons, com identificar les complicitats (potencialitats?) més enllà del pentagrama. Res nou, potser; només que ara ja comença a ser inexcusable.
Resulta que entre tants downloads, encara necessitem tocar, mira. Resulta que entre tanta globalització, encara necessitem ser d’algun lloc (la nació rock?) i aixecar les banderes que calgui (substitueixi ‘bandera’ per samarreta o pòster).
El barbes del Bonnie Prince Billy venent cafè? Una frivolitat? Segur? Diria que aquest és l’artista a qui li sortiran els números en un futur. He dit en un futur?
* Apunt també publicat a Vinil Connection
(…) En tots els casos, són periodistes que responen bé a les habilitats que requerim a un periodista, avui; i que Steve Buttry resumeix a la perfecció en aquest apunt –confegit per Álvaro Martínez. Ells, i tants d’altres, són periodistes actuals que han entès que avui per fer bé la nostra feina ens hem de reinventar nosaltres (i això implica com i què escrivim).
El problema és que molts d’aquests serveis d’alt valor afegit i que relacionem amb el filtratge, la prescripció o, fins i tot, les exclusives, encara no tenen un model de negoci darrera que els faci sostenibles per ells mateixos.
Podeu continuar llegint l’article, publicat el 4 de gener a Media.cat, aquí.
Van néixer a Twitter com una tertúlia literària 2.0. Són la Neus Pinart, la Laura Santacruz i la Judith Vives, tres lletraferides en xarxa, autores del bloc Llegim i Piulem (http://llegimipiulem.blogspot.com). Aquesta tardor, han guanyat un dels Premis Blocs Catalunya i ara preparen diferents millores a la seva proposta d’obrir la literatura a través de les xarxes socials.
Llegiu en el seguent enllaç l’entrevista realitzada l’11 d’octubre de 2011, en directe i obert via Twitter, per @oriolllado a @npini, @lalectora) i @judithvives i que ha estat publicada en la meva secció Tasques Connectades, al número d’hivern de la revista d’Omnium Cultural.
És periodista i escriptor. I potser assagista. També ha tastat la gestió i la comunicació política. «Prefereixo deixar estar les etiquetes i… anar fent coses. Aprendre i compartir el que calgui.» Avui és una de les veus més escoltades del periodisme a la xarxa. Es diu Joan Carreras, Janquim, i és el meu entrevistat a la secció de Tasques Connectades del número de setembre de la Revista d’Òmnium Cultural.
Un tastet de l’entrevista –per cert realitzada via twitter–: “Per Vida a Mart em referia a la visió que de vegades hi ha d’Internet des del periodisme… com si Internet fos un món a part i no part del món.” “Sóc un narrador. Amb més o menys fortuna. El periodisme és un dels oficis que he fet. És una provisionalitat. Reinventar-se és quasi una obligació permanent.”
L’entrevista sencera la podeu llegir aquí i totes les Tasques en aquest altre enllaç.
“Imagina que ets un fuster i t’encarreguen un petit moble. El tens enllestit i és la mar de bonic (penses). Només et falta la part posterior, la que mai veu ningú. Mires pel taller si trobes alguna peça qualsevol, que ja farà el fet. Però ets un fuster, un fuster que s’estima la feina. És igual si mai ningú es mira la part del darrera: tu saps que és allà, de cara a la paret, aquell pedaç sense història. I finalment, faràs servir la millor fusta que tens. Vols dormir a la nit, que això és una qüestió de principis.” Ho explicava Steve Jobs el 1985 en una entrevista a Playboy, el fins avui director d’Apple: artista, empresari, inventor, una de les persones més influents en la nostra cultura popular. Ah, i fuster.
Diu el New York Times el que molts sabíem. L’anunciado en TV d’abans és, avui, un mitjà global en anglès dient coses com: “gent, que no es la quantitat, que és la qualitat”. És obvi, sí, però les obvietats, d’òbvies que són tendeixen a la invisibilitat. Recordem els primers temps de les xarxes socials? Aquella boja cursa per tenir més amics i seguidors que ningú. Confoníem un públic ampli amb el nostre poder d’influència i prescripció. L’equació fallava de totes totes, sí, però i què?, mira, tu, per si de cas…
Al final, a les xarxes socials no hi funciona res que no funcioni també en la vida, diguem-ne, presencial. Matrix és una bona pel·lícula, però és una pèssima metàfora del nostre món. Hi ha una sola ‘realitat’, avui i aquí i malauradament crec que encara és pertinent recordar-ho. “No, és que jo prefereixo el contacte personal…”, es defensen alguns com si es tractés de propostes excloents. [Continuar llegint l’article a Media.cat, on ha estat publicat originalment]
“Quan un amic em va suggerir de crear una pàgina del Twitter per tenir un registre de totes les bogeries que li surten de la boca al meu pare, vaig començar ‘Shit My Dad Says’. Vaig estar una setmana amb només un grapat de seguidors… uns quants amics que coneixien el meu pare i el consideraven un personatge. Després, un dia em vaig despertar i hi havia mil persones que em seguien. L’endemà, deu mil. Després cinquanta mil. Després cent, dues centes, tres-centes mil, i tot d’una una fotografia de la cara del meu pare i les seves citacions van començar a aparèixer pertot arreu. Em trucaven agents literaris que em volien representar; productors de televisió em convidaven als seus programes, i els periodistes em demanaven entrevistes.”
Avui gairebé dos milions de persones segueixen les meditacions filosòfiques del senyor Alpern a Twitter. El seu fill Justin, amb Parides del meu pare ha aplegat algunes d’aquestes perles 2.0 i hi ha afegit unes quantes quartilles on, de forma lleugereta però també –s’ha de reconèixer– simpàtica, enfila records i consells. Tot plegat desperta més d’una riallada (i això ja és prou) i subtilment ens convida a remirar els nostres pares d’una altra manera. Hi ha aquella mica de moralina, sí; però aquí té la dolçor ben administrada, i fins aporta al cocktail un àcid puntet refrescant. El llibre, editat per la Magrana, és perfecte per un matí de platja.