Author Archives: oriolllado
Notes dins un llibre
Quatre actes a la mateixa hora
Aquest vespre coincideixen quatre actes a Badalona: una conferència sobre la guerra civil al Museu, a càrrec de Joan Villarroya, un dels historiadors més prestigiosos del país, badaloní de Dalt de la Vila; la presentació del Parla.cat a l’Espai Betúlia; la inauguració d’una exposició al Refugi, amb els treballs coloristes i vitals de Toni Benages i Pla; i, finalment, una xerrada de presentació de la iniciativa dels 10.000 catalans a Brussel·les, a l’Associació de veïns del Centre. Signe de fortalesa cívica? Símptoma del campi qui pugui, enèssima mostra d’una ineficient programació cultural? La resposta no és abordable en un apunt breu, naturalment, però la quadrúple coincidència mostra que, en efecte, tenim un problema. Hi ha dies sense propostes, i dies en les quals se n’acumulen quatre! L’Ajuntament fa temps que parla d’una agenda d’actes, fins i tot es disposa d’un parell de propostes damunt la taula i aquestes altures costa no pensar en aquest fet sense posar-se de mal humor. Però la gent que fa coses, les associacions, tampoc hem acabat de trobar la manera de posar-nos-hi. A Òmnium, després d’elaborar el document ‘Les prioritats de la Cultura a Badalona’, estem treballant en una jornada de discussió per ajudar a trobar l’espai per treballar plegats de forma més productiva. Aviat, més informació.
L'ecologista acorralat
¿Has hagut de sortir de la dutxa tot ensabonat per canviar l’emissora de ràdio, cansat de la competició de cridanera ignorància en la qual s’havien engrescat uns esvalotats tertulians? ¿T’ha estranyat llegir en un diari que els ecologistes representen el nou pensament únic i has corregut a comprovar la correlació de forces al parlament i, sense entendre res, t’has adonat que, en efecte, no se t’havien passat per alt unes eleccions i que tot continua igual? ¿T’has sentit dir que formes part d’una minoria privilegiada que governa obscurament els destins de la gent de carrer (la pobre gent de carrer!) per la boca d’un poderós director de diari que mossega un rotund havà amb les dents mentre dicta editorials i titulars? (… continua llegint …)
Tot plegat, i malgrat el soroll ambiental reflectit en les preguntes amb les quals he iniciat l’article, ve a demostrar que les coses es mouen, que el consens social va avançant, malgrat tot, en la bona direcció. Els conservadors i els reaccionaris, que són els dos temps d’una mateixa cosa, van fent la seva des de les grans tribunes de l’opinió general: són els vigilants del castell… Els vigilants d’un castell en runes.
PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT
Lliçó de periodisme (en la mort de Mercè Conesa)
Ha mort Mercè Conesa, periodista. Amb 55 anys a l’esquena, bona part dels quals dedicats al periodisme, la reportera de l’Hospitalet ha traspassat després d’una llarga malaltia, trist i dolorós eufemisme, per referir-nos a l’injust i precipitat camí cap al que és definitiu. Amb la Mercè a penes ens coneixíem, tot i que darrerament compartíem xarxa en un grup de periodistes científics i ambientals. La Conesa, amb tot, diria que era ben coneguda a la professió. Representava una manera de fer periodisme tossuda i compromesa, molt activa, a vegades pròxima a això que avui coneixem com ‘periodisme social’. Aquesta manera de fer continua viva, per sort, per bé que no exactament en els grans mitjans on les redaccions s’han acomodat i els criteris empresarials han enteranyinat l’idealisme amb el qual els periodistes -els periodistes com la Mercè- es proposaven explicar la realitat dels més pobres, dels més desvalguts.
Ahir, precisament, vaig assistir al lliurament dels premis del Consell de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona als mitjans de comunicació. Una amiga, una altra Mercè, la Miralles, guanyava per un reportatge a Presència sobre els sord-cecs el premi al millor article de l’any 2009. En el lliurament, es va reconèixer la feina d’altres periodistes: gent de Televisió de Catalunya o Ràdio 4… però, tanmateix, també es va subratllar el treball d’activistes amb suports més modestos, molt més modestos. D’alguna manera, tots estaven compromesos amb la idea que Mercè Conesa tenia de la professió: la de donar veu; amb escalf, proximitat, rigor i valentia; als que tenen més dificultats per trobar un lloc en les agitades agendes informatives. L’aposta de Conesa va ser –i és!– tan valuosa per la professió perquè la seva humanitat sobrepassava l’ofici, i a la vegada n’era la més sòlida garantia.