Matemàtica imperfecta

“It takes two to make one”, cantava en Jim Ford amb el seu soul brut i atropellat d’ulls blaus, als anys setanta; l’anglès Badly Drawn Boy, esquiu hereu d’Elton John versió indie, semblava donar-li la raó amargament una bona colla d’anys després, ‘One plus one is one’, u més u és igual a u, tot desafiant de passada amb xuleria la críptica certesa de la matemàtica pura. Però la matemàtica, mirada d’a prop, i sobretot amb un vinil sonant al costat, revela algunes esquerdes, per sort (o és per desgràcia?). En Miquel Bernis m’explicava l’altre dia que hi ha la matemàtica discreta (fa somriure, oi?, però és així mateix, ho he comprovat, existeix), i a mi em va venir al cap tot això de la matemàtica relativa i després la matemàtica perplexa, la matemàtica imperfecta. Els sentiments i els números, l’oli i l’aigua, la Linda i la Yoko, Monsieur Hulot i Ace Ventura, les coses que no lliguen. 1+1=1? 1+1=2? Continuarem, és clar, buscant la resposta…

Notes dins un llibre

Vaig començar ‘L’Africà’, de J.M.G. Le Clézio, premi Nobel 2008, amb una certa reticiència. Em passa sovint quan algú em regala un llibre que no m’espero (sé que no és per sentir-se orgullós, això). Com que era un llibre curt i, em va semblar prou digerible, el vaig creure apropiat (l’oportunitat fa el lladre, diguem) per fer un descans d’Acció de Gràcies, la novel·la de Richard Ford que estic llegint de fa unes setmanes (i que m’apassiona molt i em torba massa; i amb la qual intento mantenir una prudent distància). Potser no té gaire sentit aquesta explicació prèvia… al capdavall, l’ocasional lector del post pot preguntar-se –no sé si amb raó, sincerament: i amb la novel·la… què passa? No sé si amb gaire raó, deia, perquè això és un bloc personal, no un espai de crítica literària… i el cas és que a mi em sembla important com ens aproximem als llibres. L’estat anímic amb el qual obrim la primera pàgina, les coses que ens han explicat sobre l’obra, la persona que ens l’ha deixat (o regalat), si els forrem o no, si els firmem, si hi guardem notes o hi escrivim al damunt… Hi ha una cosa que fa en Pep Mita, poeta, amb els llibres que llegeix i que em sembla encantadora: va deixant entre les pàgines tot el que va acumulant mentre li dura la lectura: bitllets de metro, comprovants de compra, entrades de concerts o de cine… Això permet traçar un viatge paral·lel al que proposa l’autor, quan un temps després hom torna a obrir el volum. Le Clézio, d’alguna manera, sembla que es serveixi d’aquestes notes perdudes en un llibre quan, amb ‘L’Africà’, inicia un viatge fragmentat i incomplet a la figura del pare (el seu pare) i el continent (el seu continent?) que tan el va marcar. L’autor comenta algunes fotos perdues, alguns records solts, alguna carta; i a partir d’aquest mirall trencat elabora un material de primera, una petita novel·la delicadíssima, del tot recomanable, i segurament ja inoblidable. Gràcies a ma mare, que me’l va regalar per nadal. Que en quedi constància.

Quatre actes a la mateixa hora

Aquest vespre coincideixen quatre actes a Badalona: una conferència sobre la guerra civil al Museu, a càrrec de Joan Villarroya, un dels historiadors més prestigiosos del país, badaloní de Dalt de la Vila; la presentació del Parla.cat a l’Espai Betúlia; la inauguració d’una exposició al Refugi, amb els treballs coloristes i vitals de Toni Benages i Pla; i, finalment, una xerrada de presentació de la iniciativa dels 10.000 catalans a Brussel·les, a l’Associació de veïns del Centre. Signe de fortalesa cívica? Símptoma del campi qui pugui, enèssima mostra d’una ineficient programació cultural? La resposta no és abordable en un apunt breu, naturalment, però la quadrúple coincidència mostra que, en efecte, tenim un problema. Hi ha dies sense propostes, i dies en les quals se n’acumulen quatre! L’Ajuntament fa temps que parla d’una agenda d’actes, fins i tot es disposa d’un parell de propostes damunt la taula i aquestes altures costa no pensar en aquest fet sense posar-se de mal humor. Però la gent que fa coses, les associacions, tampoc hem acabat de trobar la manera de posar-nos-hi. A Òmnium, després d’elaborar el document ‘Les prioritats de la Cultura a Badalona’, estem treballant en una jornada de discussió per ajudar a trobar l’espai per treballar plegats de forma més productiva. Aviat, més informació.

L'ecologista acorralat

¿Has hagut de sortir de la dutxa tot ensabonat per canviar l’emissora de ràdio, cansat de la competició de cridanera ignorància en la qual s’havien engrescat uns esvalotats tertulians? ¿T’ha estranyat llegir en un diari que els ecologistes representen el nou pensament únic i has corregut a comprovar la correlació de forces al parlament i, sense entendre res, t’has adonat que, en efecte, no se t’havien passat per alt unes eleccions i que tot continua igual? ¿T’has sentit dir que formes part d’una minoria privilegiada que governa obscurament els destins de la gent de carrer (la pobre gent de carrer!) per la boca d’un poderós director de diari que mossega un rotund havà amb les dents mentre dicta editorials i titulars? (… continua llegint …)

¿Et sobta llegir en dos de cada cinc articles les frases “l’ecologisme és una nova religió” i “estem immersos en el totalitarisme del ‘bonisme'”, mentre penses que si l’ecologisme és una religió tan popular, i realment estem immersos en la dictadura de les bones causes, com és que les emissions de CO2 continuen a l’alça i les muntanyes de residus cada vegada són més altes? ¿Has escoltat gent que deia, en una conversa de cafè, que els petits canvis no importen i seguidament mirava escrutadorament si, en sortir, agafaves el cotxe o la bicicleta com si tu, només per defensar un món més raonable, haguessis de ser una mena de sant immaculat? ¿T’han volgut donar lliçons de ‘com funcionen les coses’ els mateixos que les han espatllat tant?
¿Algú t’ha dit ‘jipiprogre’ quan ha vist que t’informaves del consum de la teva futura rentadora, o del teu futur cotxe, a la vegada que et retreia que això era només un ‘capritx’ de ric? ¿No t’has trobat amb gent que obria la teva nevera i en veure-hi un auster tros de tofú t’ha mirat amb cara de no entendre res tot denunciant en veu alta: però a qui vols enganyar, si a tu t’encanta la carn!? I tu li has respost, amb aplom, “si, em fonc davant d’un bon entrecot, però he decidit reduir-ne el seu consum… vols veure les dades de la petjada ecològica de la indústria càrnica?”, li has proposat, mentre aquesta persona et mirava amb condescendència i sense dir-ho et deia: a veure amb què em surts ara?
¿Trobes a faltar les raons dels tècnics i els científics quan es debaten temes relacionats amb el medi? ¿T’has preguntat si seria possible un debat sobre medicina o química sense les veus, i els arguments, de químics i metges; i t’has adonat meridianament que a ningú se li passaria pel cap oblidar-se’ls a la taula? ¿No t’ha semblat que, en els últims temps, hi ha molta gent opinant i massa poca informant i que la conversa s’ha convertit, finalment i tristament, en estèril discussió? ¿Com és que qualsevol proposta de canvi -potser t’has preguntat igualment- es saludada amb un sord cinisme i amb un frívol ‘a veure què han fet ara’ per un omnipresent exèrcit d’opinadors? ¿No t’ha vingut de gust discutir les polítiques públiques referents al medi -perquè penses que hi ha molt a discutir, i hi ha coses amb les quals no acabes d’estar d’acord-, i has callat, perquè el debat estava tan crispat, o era tan extrem, o era tan esbiaixat, que has cregut que no valia la pena? 
T’has fet alguna d’aquestes preguntes en els últims mesos? Ets un ‘ecologista acorralat’. Benvingut al club dels cansats que la seva manera de veure les coses sigui convertida en un fàcil i grotesc estereotip. Què és el que hi ha darrera tota aquesta broma i caricatura? Vet aquí el que hi ha: una còmoda invitació al cinisme; això és, a no fer res. Vet aquí el que hi ha, també: la por al canvi, a un món que arriba al final d’un cicle, tot obrint una gran caixa de pandora plena de dubtes i incerteses (d’acord), però també, perquè no?, farcida d’oportunitats. 
L’hemeroteca, arribats a aquest punt, és sempre un bon aliat: els que fa uns anys reien del reciclatge ara riuen de la limitació de la velocitat, però ja han incorporat com a ‘normal’ la separació de residus; i fins i tot els contraris al canvi climàtic, que abans pagaven científics perquè maquillessin informes diuen ara que si, que d’acord, que el canvi climàtic és culpa de l’home, i en tot cas discuteixen percentatges (però cada cop menys el concepte). Els que et deien ingenu quan els parlaves d’un tal Obama, ara es llegeixen amb atenció la seva política de nova economia promoguda com a flamant 44 president del país més poderós de la terra.

Tot plegat, i malgrat el soroll ambiental reflectit en les preguntes amb les quals he iniciat l’article, ve a demostrar que les coses es mouen, que el consens social va avançant, malgrat tot, en la bona direcció. Els conservadors i els reaccionaris, que són els dos temps d’una mateixa cosa, van fent la seva des de les grans tribunes de l’opinió general: són els vigilants del castell… Els vigilants d’un castell en runes.  

PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT 

Lliçó de periodisme (en la mort de Mercè Conesa)

Ha mort Mercè Conesa, periodista. Amb 55 anys a l’esquena, bona part dels quals dedicats al periodisme, la reportera de l’Hospitalet ha traspassat després d’una llarga malaltia, trist i dolorós eufemisme, per referir-nos a l’injust i precipitat camí cap al que és definitiu. Amb la Mercè a penes ens coneixíem, tot i que darrerament compartíem xarxa en un grup de periodistes científics i ambientals. La Conesa, amb tot, diria que era ben coneguda a la professió. Representava una manera de fer periodisme tossuda i compromesa, molt activa, a vegades pròxima a això que avui coneixem com ‘periodisme social’. Aquesta manera de fer continua viva, per sort, per bé que no exactament en els grans mitjans on les redaccions s’han acomodat i els criteris empresarials han enteranyinat l’idealisme amb el qual els periodistes -els periodistes com la Mercè- es proposaven explicar la realitat dels més pobres, dels més desvalguts. 

Ahir, precisament, vaig assistir al lliurament dels premis del Consell de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona als mitjans de comunicació. Una amiga, una altra Mercè, la Miralles, guanyava per un reportatge a Presència sobre els sord-cecs el premi al millor article de l’any 2009. En el lliurament, es va reconèixer la feina d’altres periodistes: gent de Televisió de Catalunya o Ràdio 4… però, tanmateix, també es va subratllar el treball d’activistes amb suports més modestos, molt més modestos. D’alguna manera, tots estaven compromesos amb la idea que Mercè Conesa tenia de la professió: la de donar veu; amb escalf, proximitat, rigor i valentia; als que tenen més dificultats per trobar un lloc en les agitades agendes informatives. L’aposta de Conesa va ser –i és!– tan valuosa per la professió perquè la seva humanitat sobrepassava l’ofici, i a la vegada n’era la més sòlida garantia.

El que és (i el que no és) Valkyrie

El film Valkyrie, de Brian Singer, és, en realitat, alguna cosa més que la nova joguina de Tom Cruise. Es nota, molestament, l’empremta del megalòman actor en diversos moments clau (la visita a l’església, la mirada a la família a l’arribar a casa, el discurs contra els polítics) i, en general, la trascendència amb la qual li agrada abrigar-se a Cruise fa perdre una mica de frescor a la proposta, a la qual hagués anat bé una mica de distància. Però malgrat això, la pel·lícula passa bé; l’ofici de Singer aconsegueix mantenir l’aire d’un bon entreteniment. Al final, el que ha arribat a la pantalla del cinema és un sòlid thriller bèlic amb un subtil (i encantador) perfum demodé. A més, hi ha una elegància molt fina en algunes seqüències (el moviment de les tropes al districte governamental, l’arribada al bunker, la sala de reunions del cau del llop), i el ritme està ben portat amb nervi i sensibilitat, cosa que ja es prou, crec, en aquesta mena de blockbusters. El que no aconsegueix la pel·lícula és mostrar la desesperació i èpica d’un determinat moment històric, ja que tot és massa superficial, excessivament mecànic, i, a més, hi ha personatges molt mal definits, que són mers comparses. El tema a tractar, la resistència alemanya al nazisme, donava per més, és clar. Però potser esperàvem una cosa que no tocava, de Valkyrie, no us sembla?

L'artista d'artistes (Keith Richards dixit)

Sam Cooke és aquell jersei negre, la quintaessència del fons d’armari, aquella peça que no pot faltar en cap vestidor, el refugi, l’amic, la porta; és el respall de dents que es manté com el primer dia, portable, petit, còmode, i que ha figurat en totes les maletes de viatge des que vas començar a recordar aquesta mena de coses; és la foto d’un home negre, elegant, l’obama que sabia cantar, i que et mira graciosament assegut dalt d’un tamboret, sense envellir una gota, amb un somriure que et fa dir jo en vull un com aquest; és el que Harold Bloom es va deixar en el seu canon de les grans obres de la literatura, perquè segurament el vell crític no és tan savi com es pensa (però tu si, que tu li haguéssis posat!); és la promesa d’un món bonic i la seguretat que el canvi no només ens convé, sinó que vindrà per salvar-nos; són les paraules més boniques que podries dir a una noia, ‘plain and simple’ que diuen els americans, vegeu sinó aquestes “you’re the apple of my eye; you’re cherry pie, and you’re cake and ice cream, well you’re sugar and spice, and everythin nice, and your the girl of my dreams”; és Ray Charles cantant ‘Angels Keep Watching Over Me’ al funeral de l’artista, assassinat en la sòrdida foscor d’un motel en la convulsa amèrica dels seixanta; és en Keith Richards confessant davant d’un bon scotch que el soulsinger és, en realitat, l’artista amb qui els altres artistes han de mesurar-se; és el capellà, és l’adúlter, és el cronista i és l’obrer, és fer l’amor i és anar a classe, és dels grans, és, potser, el més gran.

Dins el cap de Batman

Una de les peces més preuades de la meva col·lecció de coses inútils és un cap articulat de Batman, una mena d’efígie que vaig comprar fa una colla d’anys en una fira de joguines de segona mà a Figueres. El superheroi hi mostra una mirada inquitant (per buida i inmòbil) i la seva faç es presenta amb unes faccions dures, de brillant elegància, l’aplom dels que saben guardar un secret. La gràcia de la petita joguina és que és articulada i mitjançant un gest senzill el cap s’obre com una porta i deixa entreveure la ‘batcova’, que és plena de trampes i perills. La ironia està servida. Un petit ‘click’ i podem arribar-nos a l’interior del misteriós home rat penat, dins mateix del seu cap… l’inaccessible i sorprenent lloc que mai hauríem imaginat poder visitar. I finalment descobrim una sala deserta on cal anar amb molt de compte, perquè hi ha parets que semblen segures (i no ho són), portes que ens tranquil·litzen (però de les quals hauríem de fugir) i un sòl ple d’artilugis que en ser pitjats, ai las!, ens desfarien en mil bocins. També hi una gran ‘metralleta’ (dic metralleta i potser, segur, és una cosa més terrorífica), que en girar fa caure un fragment del terra on ens trobem i ens llença a la planta inferior, on, donat el cas, podríem fer-nos fonedís amb una gran rapidesa. Això, és clar, si sabéssim servir-nos de la gran brúixola que presideix la ‘batcova’ i que amaga el mecanisme que desbloqueja la sortida. Només els superherois saben fer-ho amb èxit. Hem començat amb una ironia, i acabem amb una lliçó. 

Una càmera a la butxaca

Duc, quasi sempre, una càmera a la butxaca. És la meva manera d’anar pel món: m’agrada mirar-me el carrer per on passo cada dia i veure-hi coses noves cada vegada perquè l’observo a través d’un objectiu òptic, que és, d’alguna manera, el passaport més fàcil i barat a la mirada distanciada. He descobert que moltes de les meves fotos són sobre les mateixes coses –tot torna, tot ens acompanya, per lluny que viatgem– i al veure-les totes plegades –al meu flickr, per exemple– m’adono que potser conformen un dietari més sincer i valuós que aquest bloc, que tendeix a ser massa dispers i apresurat. Faig fotos amb una càmera petita (una Canon SD500, comprada ara farà quatre anys a centreamèrica) perquè em cap a la butxaca dels pantalons. La duc amb una funda primeta, més maca que pràctica; i a vegades a pèl, perquè així emprenya menys. És per això que està tan ratllada, la pobre. Suposo que també deu ser atribuïble a aquestes males pràctiques la misteriosa desaparició de dos petits cargolets que unien la carcassa. Des de fa uns mesos, pateixo perquè tot grinyola una mica i a la màquina li costa engegar-se. Fa temps que estudio renovar-la, clar, però no ho acabo de veure clar… una càmera de fotos no és un objecte qualsevol (hi ha objectes ‘qualsevol’?), és una eina per interpretar allò que ens envolta i versionar-ho en forma de fotografia.