Aquest 2009 es compleix el 200 aniversari del naixement d’Edgar Allan Poe. M’ha impressionat l’efemèride perquè la mirada de Poe es manté saludable, i la seva ombra s’allarga sobre el cinema i la literatura d’una manera fabulosa: de Paul Auster, al postpunk, de Kitano a Burton. Armat amb la meva indocumentada mirada literària li hagués posat un segle… però no dos! Tanmateix, la notícia de l’aniversari (d’això serveixen, els aniversaris, crec) m’ha portat un record, i el record l’empenta per fer un post: he pensat en la col·lecció l’Esparver de la Magrana, valenta i necessària en la recuperació de clàssics de la literatura en la seva col·lecció juvenil, i de la qual jo era addicte. De fet, vaig llegir Poe com a lectura d’adolescent, gràcies a l’Esparver, i com a adolescent podria dir que no el vaig disfrutar, sinó que el vaig patir. Em va passar amb Poe i els seus L’Escarabat d’Or, El gat negre i Les Aventures d’Arthur Gordon Pym (que, malgrat l’excel·lent traducció de Francesc Parcerisas, em va descol·locar tant que recordo que ni vaig acabar!)… I també em va passar amb Stevenson i Robinson Crusoe i Dr. Jekyll i Mr Hide; amb H.G. Wells, i l’Home Invisible (traduït per Just Cabot) i l’Illa del Dr. Moreau (una novel·la que em terroritzava) i amb la Shelley i Frankestein (traduïda per Monzó), és clar. Aquestes novel·les em fascinaven per què eren plenes d’aventura, i també de dolor, em prenien perquè l’heroi tenia moltes cares, si és que en tenia, finalment, i perquè fins en la faç del monstre era possible reconèixer-se, malgrat tot. L’enigma em convidava a llegir més. La dificultat no em tirava enrera, m’empenyia endavant. L’aniversari de Poe em portarà segurament a recuperar, després d’aquests anys, algunes d’aquelles lectures. Serà com llegir-les per primera vegada, com sempre passa amb la literatura que paga la pena.
Foto: Prefaci de ‘Les aventures d’Arthur Gordon Pym’ fotografiat el diumenge passat a Vilaür. Versió ampliada, aquí.