L'enigma convida a llegir

Aquest 2009 es compleix el 200 aniversari del naixement d’Edgar Allan Poe. M’ha impressionat l’efemèride perquè la mirada de Poe es manté saludable, i la seva ombra s’allarga sobre el cinema i la literatura d’una manera fabulosa: de Paul Auster, al postpunk, de Kitano a Burton. Armat amb la meva indocumentada mirada literària li hagués posat un segle… però no dos! Tanmateix, la notícia de l’aniversari (d’això serveixen, els aniversaris, crec) m’ha portat un record, i el record l’empenta per fer un post: he pensat en la col·lecció l’Esparver de la Magrana, valenta i necessària en la recuperació de clàssics de la literatura en la seva col·lecció juvenil, i de la qual jo era addicte. De fet, vaig llegir Poe com a lectura d’adolescent, gràcies a l’Esparver, i com a adolescent podria dir que no el vaig disfrutar, sinó que el vaig patir. Em va passar amb Poe i els seus L’Escarabat d’Or, El gat negre i Les Aventures d’Arthur Gordon Pym (que, malgrat l’excel·lent traducció de Francesc Parcerisas, em va descol·locar tant que recordo que ni vaig acabar!)… I també em va passar amb Stevenson i Robinson Crusoe i Dr. Jekyll i Mr Hide; amb H.G. Wells, i l’Home Invisible (traduït per Just Cabot) i l’Illa del Dr. Moreau (una novel·la que em terroritzava) i amb la Shelley i Frankestein (traduïda per Monzó), és clar. Aquestes novel·les em fascinaven per què eren plenes d’aventura, i també de dolor, em prenien perquè l’heroi tenia moltes cares, si és que en tenia, finalment, i perquè fins en la faç del monstre era possible reconèixer-se, malgrat tot. L’enigma em convidava a llegir més. La dificultat no em tirava enrera, m’empenyia endavant. L’aniversari de Poe em portarà segurament a recuperar, després d’aquests anys, algunes d’aquelles lectures. Serà com llegir-les per primera vegada, com sempre passa amb la literatura que paga la pena.

Foto: Prefaci de ‘Les aventures d’Arthur Gordon Pym’ fotografiat el diumenge passat a Vilaür. Versió ampliada, aquí.

L'escenari de la col·lisió

Entre les murs (‘La Clase’) és una pel·lícula que cal veure. Laurent Cantet s’ha basat en un llibre de François Bégaudeau, que, a la vegada és l’autor del guió i actor principal del film, per proposar-nos una interrogada mirada als joves d’avui. No se m’escapa que l’etiqueta ‘els joves d’avui’ té aquell aire paternalista tan emprenyador… però no se m’acut una altra manera de descriure el que vol retratar la pel·lícula. Són joves, són els joves d’avui. Estan en aquest institut de París retratat en el film, i també estan, avui mateix, al Barres i Ones de Llefià, a Badalona; o al Puig Castellar de Santa Coloma. La proposta de Cantet i Bégaudeau funciona, crec, perquè, en ‘teatralitzar’ aquesta classe tan arquetípica no pretén trobar solucions ni fórmules màgiques. Hi ha una perplexitat, en la mirada del professor Bégaudeau, un dubte que es manté, amb un elogiable poder suggeridor quan la peli arriba al final, en el moment dels títols de crèdit. I aquesta qüestió no resolta és el millor de la pel·lícula: els alumnes són desafiants, violents i a estones ignorants; però també actuen amb una sinceritat brutal, i amb un codi de noblesa alternatiu i potser equivocat (d’acord) però que és ben real. La Clase no acaba amb un reny ‘a la joventut perduda’, ni tampoc amb el seu contrari, amb un ingenu i prim relativisme. Les últimes imatges de la pel·lícula mostren un partit de futbol entre alumnes i professors, metàfora perfecta de la diàlectica entre les dues generacions, el xoc entre el nostre món i el seu. Finalment, el director ens ensenya una aula buida, l’escenari on aquesta ‘col·lisió’ ha de tenir lloc. La pel·lícula de Laurent Cantet i de François Bégaudeau reivindica l’escola com el millor ‘terreny de batalla’ per fer-nos grans… com a persones i com a societat. 

Vilaweb Badalona, nova aposta informativa

M’explicava la gent de Vilaweb Badalona, amb els quals col·laboro activament de fa uns mesos, que fa un parell d’anys van engegar una mena d’arxiu fotogràfic social amb l’aplicatiu de codi obert Gallery. Van posar en marxa aquest sistema, tot obrint-lo als lectors del mitjà que, a Badalona, té una perspectiva de periodisme social. Era un primer intent de web 2.0 que, amb tot, no comptava amb una interfície amable i intuïtiva. Això no obstant, diversos lectors del diari digital van aprofitar l’eina per ‘publicar’ les imatges. L’aposta per als continguts generats de forma col·laborativa demostrava una visió valenta dels mitjans de comunicació avui; una visió que alguns periodistes professionals encara no han acabat d’entendre, i que alguns mitjans, inexplicablement, continuen ignorant. Amb la gent de Vilaweb havia col·laborat l’any 2005 i el 2007, de la mà d’Òmnium, amb un taller de blocs, un cicle de programari lliure i el projecte Badalona a la Viquipèdia. Tot això per dir que des d’avui, Vilaweb Badalona té en marxa un canal de Twitter; amb el qual informa en microcapsules informatives, de forma molt més immediata;  i que també és activa una identitat a Facebook. Un pas més en el camí d’oferir una informació ciutadana propera, ràpida, acurada… i crítica. Aquesta mirada singular (i necessària!) és fruit de la feina voluntària d’un equip humà format per periodistes i no periodistes. Queda (re)dit.

La seguretat mecànica

Faust i Kamman podrien ser dos personatges de novel·la de Thomas Mann, però no. Amb circumspecta gravetat conformen des de l’any 1909 el nom d’un inexpugnable establiment de suministres industrials del carrer de Provença, a Barcelona. És el lloc on va a comprar la gent que arregla coses de veritat, la gent que defuig tota pedagogia i a qui no cal cap gran estratègia de màrqueting. És com un temple (un dels últims temples) d’aquella masculinitat sense preguntes, la del ‘perquè si’ i la del ‘perquè no’. Als aparadors s’hi poden veure unes peces gegants i misterioses que serveixen per fer circular aigua, gas o ves a saber què. Algunes tenen uns colors molt vius: aquells colors vius que no acaben de ser de veritat, com de maqueta de tren Marklin. Hi ha una mena de seguretat imarscible al pas del temps, que emana, tan si ho vols com si no vols, de Faust i Kamman. 

Després de vint-i-cinc anys

Deien que el Facebook servia per això, per trobar amics i fer sopars d’exalumnes. Impressiona una mica pensar que fa un temps, potser només un any, jo també ho creia, això. Avui ja sabem que el Facebook és l’avançada d’una nova manera d’entendre les relacions, una manera difererent de relacionar-nos amb la xarxa. Però també és, sí!, l’instrument que ajuda aplegar, al voltant d’una taula, els vells amics de l’escola. Ahir vaig tenir el primer d’aquests sopars, amb la meva promoció, la del 84, de l’Artur Martorell de Badalona. I va estar bé, la veritat, molt bé. Hi ha converses que s’agafen en el mateix lloc on les vas deixar, fa vint-i-cinc anys. I això no és mèrit del Facebook. És mèrit nostre i està bé dir-ho.

Uns bons martinis

Hi ha un moment a Manhattan, de Woody Allen, on es pot escoltar la següent línia: “I feel like we’re a Noel Coward play, someone should be making martinis”. Jo tinc una d’aquelles postaletes amb la imatge del famós pont novaiorquès i la frase en qüestió sobreimpresa amb elegància en un racó. La tinc penjada al menjador de casa, on la tinc ben present. És una frase divertida, que m’agrada molt, des de fa anys, perquè segurament vol dir moltes coses a la vegada. Una de les coses que ve a dir: d’acord, la vida és complicada, però tendeix a ser bonica, i més si tenim a mà algú que sap preparar un bon martini. El compromís amb el moment -la joie de vivre-, filtrat per una ironia d’escala ben humana. Fa dies que volia escriure sobre Easy Virtue (Una família con clase), el film que Stephen Elliot va estrenar fa unes setmanes sobre l’obra del tal Noel Coward. La pel·lícula té el seu què, de veritat, i no només per les interpretacions de Colin Firth i Kristin Scott Thomas (que estan perfectes, clar) sinó per un guió equilibrat que sap estimar els seus personatges i amb aparent superficialitat ens ve explicar perquè és tan important que, en un moment determinat, algú sàpiga deslliurar-se de les disfresses socials (la gàbia d’or) i, amb un bon esmòquing, i un gran somriure, es disposi a preparar un bons martinis.

El poder 'discutit' de la premsa

Ahir al vespre vaig moderar un sopar-tertúlia (nota al marge: tinc com la intuïció que som el país que més sopars-tertúlia fa del món) amb el periodista Iu Forn. Va ser a la Sargantana, a Badalona, davant d’una sala força plena i amb molt de periodista entre la concurrència. La xerrada de l’Iu ben aviat es va convertir en un diàleg un pèl accidentat, però ric i interessant, en la qual van participar bona part dels presents. La mirada dels periodistes –en la qual hi havia les mostres habituals de cínic derrotisme, però també defenses abrandades de la professió– va poder contrastar-se amb la veu dels que llegeixen, escolten i veuen; és a dir, “els altres”, amb la seva ben popular perspectiva de la premsa com obscur ‘Gran Germà’. Com a moderador, vaig patir força, perquè el debat, de tan viu, semblava desordenat. La conclusió? Impossible, ho reconeixia el mateix Iu a l’acabar el sopar. Però no em puc estar de consignar una sensació, potser alguna cosa més que una sensació: bona part dels periodistes vam actuar, en la tertúlia, a la defensiva, com si tinguéssim el terreny amenaçat (crec que és així, tot i que no crec que això sigui necessàriament negatiu), mentre els ‘altres’, els consumidors dels nostres articles i peces informatives, mostraven, malgrat el lloc comú citat unes línies més amunt, una significativa curiositat (corresponsabilitat?) en el procés d’elaboració de les notícies. És normal, i és bo que sigui així: al capdavall, el ciutadà és (o pot ser, almenys), cada cop més, una mica periodista. El periodisme, de fet, fa temps que ha compartir amb més estaments l’abans indiscutit patrimoni d’explicador de la realitat. El seguiment de la investidura d’Obama per part de milers d’internautes a Facebook o twitter és el darrer exemple d’una mirada més diversa i complexa. És una amenaça, això? Crec que no. Però en vam parlar poc. Potser vam parlar massa de present (i de passat). No ho sé. Segur que en tindrem més ocasions.

Foto: Ferran Sancho.

"To Washington", la melodia és el que compta

Hi ha una manera que m’agrada molt d’entendre la música. L’explica a vegades el fotògraf Jordi Vidal: la música com una successió de capes, en la qual unes poques cançons van passant de veu en veu, de la precària saviesa dels cabells blancs, a la vigorosa ingenuitat del que comença. Un cop i un altre. Aquestes poques melodies allarguen l’ombra en la història dels paisatges, en la història dels països, com un capital inclassificable, potser més valuós que el tresor més daurat del British Museum o el Louvre. És possible –bé que no és fàcil ni evident– traçar un mapa misteriós que va de Galway a Dakar, de les planes de Tennessee a la industrial Chicago, d’Honolulu a Kyoto, del port de Calella al malecón de l’Havanna. La música és, en realitat, més poderosa que els mateixos músics; la melodia, diríem, guanya sempre la paraula. Sempre. Aquest matí, a poques hores de la proclamació de Barack Obama com a nou president dels EUA, he pensat en una cançó de John Mellencamp, To Washington, un himne polític molt crític amb el mandat de “W” i que a la vegada era una versió d’un tema de Woody Guthrie (Baltimore to Washington), que a la vegada havia manllevat la melodia d’una cançó de la Carter Family (Cannonball Blues). ‘Tothom ha robat aquesta cançó’, confessava Mellencamp al New York Times el 2003, ‘ara em toca a mi robar-la’. Robar-la? És una manera de dir, naturalment. Perquè en aquest cas qui roba dóna, qui dona estén. I al final participa en el joc mil·lennari de fer córrer alguna cosa, una idea en forma de melodia, a la qual vestim cada vegada amb paraules diferents, segons el signe del temps. Canvi? Definitivament. Però sobretot, la cerca constant, un camí que va avançant. D’aquí uns pocs minuts, Barack Obama escriurà noves bits i paraules sobre una vella melodia, que ja ha començat a allargar l’ombra sobre els nostres paisatges. I és bonic observar quan passa això. No és res nou, naturalment; però impressiona poder-ho veure-ho en directe amb aquesta elegant convicció, amb aquesta inusitada potència.

Foto: Louie Palu for the New York Times.

La tristesa petita (i confessable)

Les coses que em posen trist, i que es poden dir: la música disco; una nevera buida; una casa amb tots els llums oberts (i, seguidament, una casa amb tots els llums tancats); la gent que fa llistes (i creu que amb això n’hi ha prou); els brindis mulitudinaris; la cara d’en Peter Sellers quan li explota el fort al principi de El guateque; el metro el diumenge a la tarda; la camamilla de sobre; quan la Deborah Kerr no pot arribar a la seva cita a l’Empire State; les corbates amb el nus ja preparat; l’últim paràgraf del Raïm de la Ira; arribar a una ciutat de nit; que els Beatles dediquessin una cançó a una Michelle que no existia (només perquè el nom els sonava bé); una tassa de cafè sense el seu platet; l’intrincable (i incomprensible) bosc tropical; les botigues a punt de tancar; els farmacèutics quan et miren a través de la ‘rejilla’; les sabates gastades; els passadissos llargs; quan l’Annie Hall surt de l’Annie Hall mentre fa l’amor, els gossos de la pluja que cantava en Tom Waits, els cinturons i els bolsos a joc, les ‘rancheras’, les marques blanques (tot i que això estic aprenent a superar-ho), quan la Rachel i en Ross es casen a las Vegas  amb un bigoti pintat a la cara (i després no val), els gots de plàstic, els cotxes massa nets, el claqué… o no saber claqué (no ho tinc clar), una platja sense petxines per recollir… i que de tots els balcons, només una persona, va veure la Flora marxar.

Contrastos a l'Ateneu

Les fotos continuen explicant moltes coses: ahir dissabte una vintenta de blocaires de procedència molt diversa ens vam trobar en la tertúlia a l’Ateneu Barcelonès que, (sobretot) per mitjà de Guillem Carbonell, mantenim regularment amb el nom d’Ateneuesfera. En una sala llarga i fosca i entre la pols ben portada de milers de llibres, silenciós tresor present (i no sé si llunyà) de la cultura del segle XX, vam parlar de Facebook, Twitter, Flickr i no sé quantes coses més, amb iphones i pda diverses damunt la taula. El contrast entre un i altre món era un pèl obvi i fàcil –en el fons, d’acord, les fronteres entre la cultura del paper i la virtual no sempre són tan absolutes–, però el context, la ‘foto’ amb la qual començava aquest apunt, oferia una ironia irresistible.

Foto: Guillem Carbonell.