Més que una 'proposta refrescant'

“El grup mallorquí Antònia Font actua aquesta nit a la Carpa de les Arts dins el programa de les Festes de Maig. Aquesta és una de les propostes més refrescants que han sorgit darrerament dins el panorama pop-rock català.” Així obria Vilaweb Badalona la seva notícia el dimarts sis de maig de 2003. Era la primera vegada que el conjunt capitanejat per Joan Miquel Oliver actuava a la ciutat. Ho feia davant de no més de 40 persones, entre les quals em comptava. Moltes d’aquestes quaranta persones -jo també- van ser (vam ser) ahir al Teatre Zorrilla en la presentació a Badalona de l’últim disc de la formació, Coser i Cantar. Sold out. Es va quedar gent a fora. En aquests cinc anys Antònia Font s’ha convertit en un fenòmen potentíssim i fa una certa gràcia veure’ls descrits com una novetat, una ‘proposta refrescant’. El cas és que Antònia Font continua defensant com ningú un pop personalíssim, que ha madurat musicalment, i que no ha deixat de crèixer en ambició. Impressionant la intensitat amb la qual van abordar la que per mi és la seva millor cançó, l’Astronauta Rimador; la poètica vulnerabilitat que van saber preservar rera Bambú; i l’explosiva saviesa rítmica que van imprimir a Wah Yeah, amb la qual van tancar el concert. 

Foto: Pau Dabón va posar les coses al límit amb Wah Yeah, moment que intenta reproduir aquesta foto.

Un fals dogma

A mi el que m’agrada de la Rachel getting married (La boda de Rachel), l’última de Jonathan Demme, és el retrat de la boda, per bé que aquest ha estat menystingut per una part de la crítica. Una pel·lícula sobre casaments? Una altra? Tanmateix, la boda de la pel·lícula és intensa i bulliciosa, hilarant, i a voltes evocadora. Traspua una alegria que fa posar una mica trist, o revela una tristesa que fa estar alegre, no ho sé. Una eufòria nostàlgica. Aquella eufòria nostàlgica, que només trobem en les bodes. La traumàtica història que el director i la guionista (la filla del gran Sidney Lumet) situen rera el casament és interessant però, en el fons, ja l’hem vista massa vegades. L’acció té lloc a Connecticut, a l’est ric i progressista dels EUA, dins una família bohèmia (i també benesant) desfeta per la mort d’un nen petit. Tot comença amb l’arribada de la filla addicta a mil-i-una substàncies, convidada per la seva germana, la Rachel, la que es casa. Hi ha una pila de gent, a la casa: una finca gran i acollidora, plena de detalls, un veritable indret de somni. Un grup de músics va tocant, mentre la gent entra i surt parlant de música, llibres i psicologia, com en un vodevil intel·lectual. També veiem, i això no és gens secundari, una Amèrica amb moltes races, diversa, profundament multicultural… l’Amèrica de l’Obama, ha dit algú. Demme filma amb una calidesa remarcable, i un fals aire improvisat (gens Dogma, per cert, i sortosament). El director excel·leix en el retrat impressionista però no acaba d’arrencar en el traç més íntim. Tanmateix, la Boda de Rachel és una de les pel·lícules més interessants que es poden veure avui a la ciutat.

Obama a Barcelona, amb la motxilla a l'esquena

El fragment que reprodueixo a continuació, i que he traduït expressament amb més il·lusió que ofici, està extret de les pàgines 301 i 303 de l’edició de ‘Dreams from my father’, publicada per  Canongate i publicada per Barack Obama l’any 1995. El 44è president dels Estats Units explica el seu viatge a Europa, l’any 1988, previ a la seva estada a l’Àfrica, cercant les arrels del seu pare kenià. Dins el seu itinerari europeu va fer una curta estada a Barcelona. Segons explica en el llibre, va ser unes hores a la capital de Catalunya, amb la motxilla a l’esquena, acompanyant un jove temporer senegalès que havia conegut en el viatge en autocar, provinent de Madrid. El record de la seva caminada cap a les Rambles serveix a Obama per reflexionar sobre la identitat i la emigració. (continua)

“Durant tres setmanes, vaig viatjar sol, d’una banda i a l’altra d’Europa. Vaig fer servir l’autobús i el tren, principalment; sempre amb la guia a les mans. (…) Al cap de la primera setmana, però, vaig adonar-me que m’havia equivocat. No era que Europa no fos un continent bonic… de fet, tot era una mica com m’ho havia imaginat. Només que no era ‘meu’. Em vaig sentir com si estés visquent una aventura romàntica per compte d’altri. La meva història inacabada es va interposar entre la meva mirada i els llocs que vaig visitar, com si fos una gran vidriera. Vaig començar a sospitar que la meva parada a Europa era en realitat un més dels ajornaments que jo mateix m’havia anat posant al camí abans d’enfrontarme al meu vell pare. (…) Seria aquest viatge a Kenia allò que ompliria la meva buidor? Els meus amics de Chicago així ho creien. Seria com a Roots (Raíces), un pelegrinatge. Per a ells, també per a mi, Àfrica era una idea més que un lloc real, una nova terra promesa, plena de tradicions ancestrals i paisatges increïbles, lluites nobles i tambors llunyans. Amb el benefici de la distància, ens miràvem Àfrica amb una emoció selectiva, el mateix tipus d’emoció que jo potser deparava al meu pare. Què podia passar un cop superada la distància que ens separava d’aquella idea? M’agradava pensar que la llibertat em faria lliure, però… i si m’equivocava? Què passaria si la veritat em decepcionava i la mort del meu pare no significava res? I si l’únic que em lligava a ell o a l’Àfrica era un nom, un tipus de sang, el menyspreu d’un home blanc?

“(…) Em va venir al cap el record d’un africà que vaig conèixer mentre viatjava per Espanya… vet aquí un altre home a la carretera, com jo. Esperava l’autobús de nit en un bar de carretera, entre Madrid i Barcelona. Mentre jo acabava de jugar una partida de billar, que havia començat mentre feia temps abans no vingués el vehicle, aquell africà va  apropar-se’m abillat amb un jersei prim de llana. És com si hagués sortit d’enlloc. Em va preguntar si em podia convidar a un cafè. No parlava anglès i el seu espanyol no era molt millor que el meu, però tenia el somriure sol·licit i la urgència d’algú que necessitava companya. Al bar mateix em va explicar que venia de Senegal, i que estava atravessant el país buscant feina de temporer. (…) Vam acabar viatjant cap Barcelona plegats: cap dels dos va parlar gaire, i recordo que ell intentava explicar-mes els acudits en espanyol del programa de de televisió que es podia seguir en l’aparell de l’autocar. Abans de l’alba, vam arribar a la ciutat, depositats en una vella estació d’autobusos. (…)

“El seu nom? No puc ni recordar-lo, només que era un altre home afamat lluny de casa, un altre dels molts infants de les antigues colònies –algerians, indis, paquistanesos…- que recorria les barricades dels seus antics amos, protagonitzant una atropellada i arriscada invasió. Però mentre caminavem direcció a Les Rambles, em vaig sentir com si el conegués tan bé com, de fet, podia conèixer qualsevol home. Encara que proveníem de dos llocs oposats, estavem fent un viatge similar. Quan finalment ens vam separar, em vaig quedar parat al carrer una bona estona, mentre em mirava la seva imatge desgarbada que s’anava fent petita fins desaparèixer. Una part de mi desitjava poder anar amb ell i viure una vida de carreteres obertes i matinades blaves; una altra part assumia que aquest desig era també una aventura romàntica, una idea, tan parcial com la imatge del meu vell pare o de l’Àfrica. Em vaig adonar, finalment, que aquest home de Senegal que m’havia convidat a cafè i m’havia ofert aigua era ben real, i que, de fet, potser representava com ningú tot allò que tots, d’alguna manera, tenim dret a esperar: una trobada casual, una història compartida, un gest amable. “

 

 

 


Foto: Vint anys després de la seva primera visita a Europa, Barack Obama va fer el seu mulitudinari míting al parc de Tiergarten a Berlín el 24 de juliol. 

 

Sobren 140 minuts!

He de dir que a mi m’agraden els epílegs a les pel·lícules, per bé que és un clixè ben clàssic dir-ne pestes. Ja sabeu: després d’una fosa en negra una veu en off o, millor, uns subtítols, van explicant que s’ha fet dels personatges que hem acompanyat durant 90 minuts o més: tal o qual són ara empresaris d’èxit, aquest i l’altra s’han casat, aquell va viure fins als 90 anys i va redactar les seves memòries en tres volums, va escalar no sé quina muntanya a partir de la via més desconeguda, més difícil, més perillosa o es va podrir a la presó. M’agrada saber què s’ha fet dels personatges amb els quals m’he fet, ni que sigui per uns minuts, ni que sigui en universos llunyans. Segurament això és el que distingeix un cinèfil d’un crític de cinema. El cinèfil queda atrapat en la història, el crític o l’expert queda seduït per l’artifici que amaga la història. L’un resta ben assegut a la butaca amb la boca oberta, l’altre té l’ànsia de saber què s’amaga rera la pantalla. Un aplaudeix el truc de màgia, l’altra malda per descobrir els secrets dels mags. Però, és clar, tot cinèfil és en el fons un crític de cinema… Sex in the City, la pel·lícula, és un d’aquests epílegs convertit en pel·lícula. I no funciona. No funciona. I ho diu el cinèfil, i ho diu, ja em permetreu, el ‘crític’. Com a molt, s’ha dit no sé si encertadament, el film de Michael Patrick King és com un capítol dolent de la sèrie produïda, com la pel·lícula, per Sarah Jessica Parker. No sé si encertadament, deia, perquè tots sabem que no hi ha capítols dolents a la sèrie. El projecte televisiu va acabar de forma agredolça i un pèl sobtada. D’acord, d’acord. Faltava un epíleg, si! Però no calia una pel·lícula. N’hi havia prou amb un cinc minuts, a tot estirar. En sobren 140.

Cap de setmana sota la pluja

Segurament els creatius de publicitat han abusat d’aquella imatge en què una noia discretament maquillada i amb el cabell ros recollit en una cua s’apropa als llavis una tassa fumejant mentre els seus ulls es perden enllà de la finestra. A fora plou, naturalment. Emblicada amb una manteta de tons terrosos, la noia escolta distreta una música de fons, que no diu res, però que ho diu tot. Una cantant que podria ser la Norah Jones va xiuxiuejant promeses, en preceptiva veu baixa, gràcies a una calefacció que escalfa com cap altra o a un capuccino ben fals que, amb tot, sembla genuí i és ben fàcil de preparar. Hem vist molts anuncis com aquest, n’hem vist tants que la nostra memòria publicitària ens fa engegar algun mecanisme ocult al nostre cap quan la pluja ens enganxa a casa, fa fred a fora i tenim a mà una tassa. Cap de setmana passat per aigua… i jo em preguntava diumenge al matí si la publicitat no ha esdevingut, de fet, una forma de viure la nostra vida. Ho feia embolicat amb una manteta i amb la mirada perduda finestra enllà. De fons sonava una cantant que podia ser la Norah Jones, però que era la Shelby Lynne amb el seu excel·lent tribut a Dusty Springfield, Just a little lovin’.
Foto: El meu badiu, ahir a mig matí.

Addicta a la vida dels altres

La protagonista d’‘En la jaula’ de Henry James és addicta a la vida dels altres. La novel·la de l’escriptor nordamericà narra l’entretinguda existència d’una funcionaria de correus -de qui no sabrem ni el nom!-, convertida en privilegiat testimoni de la vida social del selecte barri de Mayfair, al Londres de finals del segle XIX. La gàbia a la qual aludeix el títol de la novel·la és l’oficina on la jove treballa i en la qual despatxa segells i telegrames. Espigolant entre les comunicacions dels seus elegants clients, la jove practica una mena de ‘zapping’ previ a la televisió –la novel·la es va publicar l’any 1898! La cosa va tirant fins que la pren una d’aquestes històries d’altri, apuntada crípticament en els telegrames que un client habitual es creua amb una misteriosa dama. Amb una sensibilitat extraordinàira, James ens explica una història escandalosa sense a penes revelar-nos detalls… què va passar entre el capità Everard i Lady Bradeen? Importa ben poc, això. És més, ens quedarem amb les ganes de saber-ho! L’escriptor nordamericà es fascina –i ens fascina– amb la mirada de la treballadora, prudent espia rera la reixa del taulell. Potser aquesta mateixa mirada no és gaire diferent de la de les persones que, amb un clic de ratolí, repassen àvides vides fragmentades en aquesta gran gàbia d’avui, anomenada ‘facebook.com’.

La política ambiental del pròxim president dels Estats Units

El canvi climàtic no ha estat un dels protagonistes de l’actual campanya per a les eleccions a la presidència dels Estats Units. Barack Obama ha revolucionat moltes coses, en els últims temps, però ‘sa santedat’ sembla que encara ostenta algunes flaqueses… Les qüestions ambientals, però, han estat més que uns rígids convidats de pedra i, per sort, sembla que han pogut superar la marginalitat on semblaven confinats en l’agenda política. Els valors i, finalment, els efectes de la crisi han jugat les millors mans de la partida, és innegable. Però les idees sostenibilistes s’han infiltrat, imparables, en d’altres debats. En parlar d’innovació, d’economia mutada, d’independència energètica, de llocs de treball… s’ha parlat, també, del repte energètic… del canvi climàtic: l’aspecte que articula una part significativa de l’anomenat repte ambiental. (..continua..) [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

El canvi climàtic no ha estat un dels protagonistes de l’actual campanya per a les eleccions a la presidència dels Estats Units. Barack Obama ha revolucionat moltes coses, en els últims temps, però ‘sa santedat’ sembla que encara ostenta algunes flaqueses… Les qüestions ambientals, però, han estat més que uns rígids convidats de pedra i, per sort, sembla que han pogut superar la marginalitat on semblaven confinats en l’agenda política. Els valors i, finalment, els efectes de la crisi han jugat les millors mans de la partida, és innegable. Però les idees sostenibilistes s’han infiltrat, imparables, en d’altres debats. En parlar d’innovació, d’economia mutada, d’independència energètica, de llocs de treball… s’ha parlat, també, del repte energètic… del canvi climàtic: l’aspecte que articula una part significativa de l’anomenat repte ambiental.

Hi ha diferències evidents entre John McCain, el candidat republicà; i Barack Obama, el candidat demòcrata. Sembla, tanmateix, que el ‘negacionisme’ ha desaparegut de l’agenda política estatudinenca, malgrat l’efecte Palin, convertida, finalment, en mera anècdota. Les energies alternatives han estat presentades en clau d’innovació, de lideratge… en clau de solució? Potser això és agosarat, d’acord, perquè Obama s’ha mostrat molt prudent, massa; i McCain ha parlat de nuclears com la inconsistent solució al repte. Però en tot cas, les energies renovables o alternatives (que no és exactament el mateix, bé que això donaria per un altre article) no s’han mostrat com cap somni boig, ni com a concessió a l’electorat més conscienciat.

‘Sembla que el ‘negacionisme’ ha desaparegut de l’agenda política estatudinenca’
El repte ambiental té, als Estats Units, uns matisos singulars. S’articula a partir d’uns conceptes que, enllà de l’oceà, tenen un pes importantíssim, però que tenen difícil traducció en clau europea: els nord-americans estan molt preocupats per la dependència energètica (els EUA és un país en guerra i en bona part és per aquest tema) i comencen a tenir clara la percepció que el somni americà ha de mutar una altra vegada si vol sobreviure. Són, els Estats Units d’Amèrica, un país que encara creu en la capacitat de reinventar-se!

Obama, en els seu publicitadíssim infocomercial de fa uns dies –l’anunci més car de la història!– ‘ven’ la inversió de les renovables com una economia que no es pot deslocalitzar! També parla d’eficiència i de responsabilitat, ben lluny de l’hedonisme de la reaganomics. Obama passa per davant dels polítics europeus que s’han escudat en la crisi per alentir les reformes ambientals. Pel candidat demòcrata aquestes reformes poden ser… ‘la solució’!

Obama i McCain comparteixen que el canvi climàtic requerirà una política més decidida i valenta per part de la presidència del país més poderós del món. Els dos candidats coincideixen que el canvi climàtic és causat per l’home i els dos es mostren a favor d’una legislació que limiti les emissions dels gasos que provoquen l’efecte d’hivernacle per a l’any 2050. Aquest acord és genèric, però no per això és menys important. 

La política, però, és el que passa després de les grans declaracions. Com concretaran aquest compromís per les accions? El New York Times dedica un interessantíssim article, signat per Andrew C. Revkin, en el qual es repassa, amb la lupa a la mà, el que hi ha més enllà de les paraules boniques. 

Obama prefereix un esquema que impliqui de forma més decidida les indústries, similar al que s’ha aplicat amb el mercat d’emissions a la UE; mentre que McCain deixa massa portes obertes… i ja és batejat per alguns com un abanderat dels anomenats ‘dirty greens’. Ja no neguen el canvi climàtic i estan a favor de l’energia eòlica i solar però també de les perforacions a Alaska o d’invertir en noves nuclears.

La llei que ha de permetre l’aplicació del mercat d’emissions ha de ser aprovada també pel poder legislatiu i això la situa més enllà de les bones intencions esgrimides per Obama, si és que Obama, és clar, és el pròxim president dels Estats Units.

El primer interrogant es resoldrà en uns pocs dies, l’altre trigarà una mica més.


Il·lustració: TRUTHDIG / Mike Luckovich 

Capital de la Cultura Catalana: està tot obert?

Badalona serà la Capital de la Cultura Catalana el 2010. Aquesta és la notícia del dia a la meva ciutat, per ara més celebrada als despatxos de la peixera (el nou edifici d’oficines municipals) que a les seus de les associacions i entitats. Ja hi haurà temps, suposo. Vaig signar l’adhesió a la proposta presentada per la regidoria amb algunes reticències, que vaig decidir comunicar a les persones responsables i no estirar més el fil, no fos cas que la qüestió de la capitalitat es convertís en un enverinat camp de batalla, que aquesta sembla ser l’especialitat badalonina després de la democràcia recuperada. (… continua …)

Crec, però, que hi ha coses  que s’han de dir, que és bo compartir-les, discutir-les, contraposar-les… I més quan són exposades amb ànim constructiu. Espero, per tant, saber fer-me entendre.

Formo part de tres associacions ben actives a la ciutat… i en canvi em vaig assabentar de la candidatura de la capital cultural per la premsa. D’altra banda, no és que tingui gaire temps lliure –més aviat gens– però m’hagués agradat contribuir en les primeres discussions d’aquesta iniciativa. Més que res perquè les entitats amb les quals treballo tenen coses a dir-hi… No és pas vanitat ni ganes de remenar la cua, és que aquest primer projecte que ara hi ha damunt la taula tindria més calat. Una base àmplia de discussió enforteix tota iniciativa col·lectiva. La participació no és interessant com a validació de coses ja decidides, sinó com a eina de proposta, com a instrument planificador.  

Fa uns dies, vaig tenir una llarguíssima conversa amb el regidor i els directors de l’àrea de cultura. “Hi haurà temps per a la participació, tot està obert”, deien; per bé que en aquell moment em mostraven un projecte prou elaborat, amb moltes (masses?) concrecions. 

Però diguem que si, que tot està obert. Tenim un any i molta feina per fer. Òmnium està disposat a participar-hi. És més, diria que en té ganes.

Però a mi, personalment, la capitalitat cultural de Badalona m’interessarà en la mesura que pugui propiciar un procés de treball madur i valent entre les entitats i l’administració municipal. Per abordar aquest treball conjunt caldran molt més que bones paraules… L’any 2010 presentarem, segur, un excel·lent programa (aquesta ciutat té talent!), però a més d’això, crec que hauríem de ser capaços d’haver polit una estratègia cultural que vagi més enllà d’aquesta data. Per aconseguir-ho em semblen imprescindibles mecanismes de participació de veritat, dels que compten, dels que canvien les coses. Tot està obert? 

Fa tres anys d'aquest apunt

“A Buenos Aires retrobem els cafès que, segons Steiner, defineixen la nostra Europa: cafès on escriure, xerrar una tarda sencera, o bé distreure’s amb les gotes de la pluja. Una tassa de porcel·lana: hi fumeja el preciós líquid negre, ben acompanyat per les delicades bombolles d’una aigua amb gas, ben fresca, servida amb elegància en un got petit, petit. Els cafès són plens de paraules, aquí, i els cambrers, ben peixats, llueixen uns cabells blancs, pacients, savis. És un paisatge que enyoràvem. Argentina és un tros d’Europa? Així ens ho sembla, asseguts entre aquestes parets folrades de fusta. Però aquest és un nou continent, un nou país. Potser cal sortir de Buenos Aires, per entendre Argentina.” Més apunts, aquí.