El final de la nit

The end of night proclama l’últim número de National Geographic sobre una vista àrea impactant de Chicago: la trama urbana hi palpita en milers de llums, com un immens riu de lava. Sembla el títol d’un poema, ‘El final de la nit’. Un vers potent, reforçat per un subtítol que ens convida a preguntar-nos: why we need darkness. Al final de la nit, descobrirem perquè necessitem la foscor. Serà massa tard? És massa tard? Les primeres preguntes de la humanitat es van adreçar a aquelles llumetes distants, les estrelles. Els cels de les nostres ciutats brillen amb el color de l’or, però són cecs, són orfes d’estels: nosaltres dibuixem els interrogants en pantalles d’ordinador. Bé, això ja no ho explica el National Geographic, però a mi tot plegat m’ha fet pensar en una cançó de Paul Simon, Under the African Skies, que el novaiorquès cantava amb Miriam Makeba. ‘Aquesta és la història de com tornem a recordar’, cantava el novaiorquès. Potser caldrà tornar a l’Àfrica, el lloc on podem confrontar-nos amb les estrelles de la nit. A l’Àfrica, ve a dir la cançó, podem reconèixer la immensitat de la nostra història en mirar aquelles llumetes distants.

Míriam Makeba va morir la setmana passada a prop de Nàpols, als 76 anys, ben lluny dels cels africans. Ara és, segur!, una d’aquelles estrelles a les quals cantava. Vegeu aquest vídeo del 1987, a Harare. Serveixi de (modest) homenatge a Mama Africa…

L'amor batega en la llumeta del 'rec'

Dissabte al vespre, al passeig del Born. La nit ha arribat amb tendresa, com en la novel·la. Som al bell mig de novembre, però una temperatura suau, prometedora, anima els turistes que amb apressada badoqueria descobreixen el la Barcelona cool més accessible. De fet, aquest sector de la ciutat és, principalment, el seu territori. També hi ha el públic local, és clar, però sembla que hi sigui d’atrezzo: hi ha qui fa algunes compres, altres passen decidits anant algun lloc tot sortint del quadre amb rapidesa. Però enmig de tota aquesta escena més aviat previsible, descobreixo una parella de nuvis que camina envoltada de fotògrafs. Hi ha un noi que il·lumina, dos que fan fotos i un altre que filma, caminant d’esquena, fent patir la núvia, que se’l mira una mica preocupada: i si cau? Estan fent les fotografies del ‘book’… o potser s’acaben de casar. Se’ls veu una mica incòmodes, però quan en la càmera s’engega el pilot vermell perden tota vergonya. Actuen amb una habilitat que em deixa parat: caminen radiants mirant a la càmera, com si fos un oracle. L’amor batega en la llumeta del ‘rec’. Mentre continuo el meu camí penso que només faltava una veu en off –el Gimferrer de Minoria Absoluta, per exemple– que cridés allò de: “ironia!” Abans de perdre’ls de vista els faig una foto. És aquesta.

Quan els filmets no es deien filmets

Vaig conèixer els Filmets quan no es deien filmets, i que ningú es pensi que em passa per alt l’aire de ‘batalleta’ que té un inici d’article com aquest. Encara es deia Festival Internacional de Curtmetratges de Badalona i aleshores, tenia un aire molt més familiar i singular, fins i tot una mica furtiu… costava d’imaginar aleshores que al cap de poc temps el festival, batejat de nou encertadament i capitanejat per Badalona Comunicació i Agustí Argelich, ompliria la ciutat de vistoses banderoles. Jo vaig conèixer en Pep Mita allà, en aquell moment, junt amb en Ricard Coll, en Xavi Moya i altres cineistes… i recordo un dia, un primer dia, que vaig ajudar a apil·lar cadires i ordenar les copes de xampany després de la inauguració al vestíbul del Museu. Em sembla recordar que plovia, a fora, o això és només una llicència per conferir més emoció al relat. (…)

També recordo les sessions a la sala dos del Principal, amb un públic
escassíssim però molt motivat, on destacava el meu cosí Roger i la seva
colla.

Assistir al festival de curtmetratges era, en realitat, com un codi, un
passaport de pertinença a un món una mica críptic, però també molt
interessant. Saps que l’Spielberg i en Lucas van enviar un curtmetratge
al festival? Era la llegenda que corria als passadissos, sense que
ningú tingués, en el fons, gaires ganes d’averiguar-ne la veracitat.
Poc que calia. No parlàvem de cinema?

Però resulta que el que fa interessant els Filmets és, precisament, la
seva petjada en el temps. Avui els curtmetratges viuen un bon moment:
estan a punt de competir amb el jazz com a cita estrella,  cada ciutat
sembla que vulgui tenir el seu propi festival. Doncs Badalona va ser
pionera, en aquest cas. Quan els filmets no es deien filmets. Des de
l’any 1971.

Internet encara no havia popularitzat el format de vídeo curt, les
tecnologies audiovisuals eren molt cares i encara no s’havia donat el
boom de les sales de versió original a Barcelona. En aquell moment, jo
estava al Cineclub Babilònia, al Círcol Catòlic, i ens miravem la gent
dels curts amb respecte, tot i que sempre ens vam mantenir a una
prudent -innecessària- distància.

Però el cineclub va plegar, i els filmets encara perduren. Aquesta
setmana el Teatre Zorrilla bull de cinema. Tot un luxe. I ja fa 34 anys.

La recepta de la bona música

M’agrada el que diu Howe Gelb, líder de Giant Sand (d’on van sortir Calexico, per cert), en l’entrevista que li fa Ignacio Juliá al Ruta 66 d’aquest mes. “Salir a escena cada noche es mucho más fuerte que apostar: no hay set-list, no sé que tocaremos, espero recordar los mejores temas… sólo si vienen a mi.” (…) “El riesgo de apostar no puede ni compararse al riesgo de hacer música. Supongo que hay una extraña conexión entre ambas cosas: se trata de hacer lo correcto, saber cuando entrar y cuando salir; mantenerte alerta”.

És per això que Déu va fer les pel·lícules

En Paul Simon (a la dreta de la imatge) té una cançó molt maca que diu ‘That’s why God made the movies’ i en Loudon Wainright III (el pare d’en Rufus, pels indies despistats) una altra que fa ‘The Movies ara a mother to me’. Els dos intèprets afinen bons versos quasi sempre, però en aquest cas coincideixen, a més, en una mirada molt similar. Les pel·lícules com a salvació. És més que una declaració d’amor al cinema, això. És una confessió. I fa posar els pels de punta, almenys a mi. Potser perquè jo també he pensat moltes vegades això de que ‘Déu’ va fer les pel·lícules o que en alguna ocasió també m’he sentit consolat i tranquilitzat per una mare intangible, projectada a 35mm. La sublimació del cinema pot portar-nos a la bogeria, com aquella Mia Farrow que veu aparèixer en Jeff Daniels de la pantalla, a la Rosa Porpra del Cairo. Però bé, la insensatesa és una de les eines de les ens dotem per anar fent a la vida. I a vegades aquell moment, just després de tancar els llums de la sala, és el més semblant que podem tenir a ‘viure una altra vida dins la nostra vida’. I no és poca cosa. Sigui cosa de Déus, sigui cosa de mares.

Perdent intimitat en favor del bé comú

Potser un dia caldrà que obri una categoria en aquest bloc que digui Facebook, perquè resulta que aquest gegant amb peus de fang; seductor i enigmàtic en totes les seves formes, impossibles de comptar, de seguir; em genera, dia si, dia també, pensaments i idees que em ve de gust consignar. Avui prenc prestada una curta reflexió d’una amiga, la Clara Forn. Diu en el seu estatus de Facebook, visible ara mateix per als seus amics i contactes: “perdent la intimitat en favor del bé comú, o el progrés, o per la pèrdua del valor de la vida privada”. M’agrada això de perdre la intimitat pel bé comú, és una idea interessant, un bon titular. Però no hi estic gaire d’acord. Al Facebook tothom perd la intimitat que vol perdre, i la vida privada… es veu clarament envigorida. Però vaja, ja sé per on va la Clara: el Facebook, en efecte, implica un canvi en la manera com gestionem la intimitat i això genera disfuncions i malsentesos varis, bé que també algunes troballes i felices coincidències.

Facebook i l'accent extraviat: les claus de l'èxit

El nou centre comercial de Badalona va néixer amb un accent extraviat: els creatius que van idear-ne el nom van pensar que l’ambigüetat lingüística els afavoria, es pensaven ben moderns, ells. El Màgic Badalona naixia amb mal peu, convertit en Magic Badalona. Unes poques setmanes després de la inauguració ja hi ha damunt la taula el compromís d’esmenar el (voluntari) error. Una campanya telemàtica, a través de Facebook, i impulsada per Jaume Lleal, el qual ha donat tota una lliçó de ciberactivisme, ha aconseguit la mobilització de polítics locals i de les parts implicades. Lleal explica les claus de l’èxit d’aquesta campanya avui a Vilaweb Badalona. 

Última nit a la 'vella' Sargantana

Aquest apunt és, en realitat, un llarg peu de foto. A la imatge veiem l’Anna Abellán i l’Ignasi Niubó, les dues cares del Restaurant la Sargantana de Badalona, dissabte passat a la nit. Era l’última nit del local del carrer del carrer Sant Francesc d’Assís. En unes poques setmanes, la nova Sargantana obrirà les portes uns metres més amunt, a Dalt de la Vila. L’aventura d’oferir un espai on combinar gastronomia i cultura continua, per tant, ampliada i reforçada. Dissabte, però, es tancava un capítol i crec que valia la pena consignar-ho i crec també, modestament, que aquesta foto ho consigna amb eloquent alegria. Per això no volia dir gaire res més que aquestes quatre línies en forma de (llarg) peu de foto.

 

Postdata: Tinc pendent, esperant el seu moment en la meva palpitant agenda de posts per escriure, un apunt sobre la Sargantana i el que ha significat (i significarà) a Badalona.

Fedora, pel·lícula sense resoldre

“Lo que me atrae de Fedora, confesaría Wilder en una entrevista, es en definitiva el hecho de que no haya podido resolverla.’ Esta tranquila audacia, una audacia que se plantea desafíos y los resuelve no por gusto gratuito de la dificultad, sinó por fidelidada una visión es infinitmente digna de admiración”. La cita és del cineasta Bartrand Tavernier, i està inclosa en el seu imprescindible diccionari (dos inacabables volums de 1.500 pàgines cada un) “50 años de de Cine Norteamericano” (AKAL) i que va escriure amb el crític Jean-Pierre Coursodon. Aquests darrers dies he resolt un deute pendent amb l’última gran pel·lícula de Billy Wilder. Fedora es un film dur, sec, brutal. És, com reconeixia el mateix director, un film sense resoldre… però trenta anys després de la seva estrena, aquesta reflexió sobre la dictadura de la imatge, en la pell d’una llegenda de Hollywood addicta a la cirugia plàstica, és molt colpidora.

Per cert, que quan vam fundar el Cine Club Babilònia, l’any 1993 (?), a Badalona, finalista dels premis de cinematografia de la Generalitat… un dels noms que teníem damunt la taula era, precisament, el de Cine Club Fedora. Oi Carles? 

Alícia al país de Murakami

M’agrada que la nit, en les novel·les d’Haruki Murakami, tingui tants neons i que la ciutat es mostri en la foscor, com el lloc on es trenquen totes les normes. L’escriptor japonès em fa sentir com l’Alícia de Lewis Carroll, quan s’endinsa al país de les meravelles. Com en la novel·la de l’anglès, les meravelles tenen, a After Dark, l’última de Murakami, una bellesa estranya, torbadora, i conciten tantes preguntes que, al capdavall, no paga ni la pena mirar de respondre-les. Apunt al marge: potser la vida és això, acceptar les preguntes que no podrem respondre.