Avui ens hem llevat en un país diferent, com diu en Vicent Partal al seu editorial. La Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural declarava fa unes hores: “Tenim un país millor del que ens creiem.” Així, sí.

A Badalona, molts seguíem activament la consulta de Barcelona. Gent ben coneguda en el tramat cívic de la ciutat hi ha tingut un paper important i, per cert, que entre alguns dels tuits més seguits de la jornada n’hi havia un, d’en Pep Mita, tal i com explicava el periodista Roger Palà.

Tots vam sentir una sana i comprensible enveja, d’altres ens vam sentir interpel·lats directament. I a Badalona?, es/ens preguntaven algunes persones a través de Twitter? 

Recupero aquest apunt publicat al meu blog de Time Out el juny de l’any passat, amb l’intent d’enfilar algunes reflexions sobre el tema. Responia aleshores a un article a El Punt en el qual Andreu Mas denunciava que “Badalona no decideix”. El periodista lamentava que el procés de les consultes populars que s’havia desenvolupat arreu del país no s’hagi donat a Badalona. Mas recollia les paraules de decepció i una certa confusió de Jaume Lleal, un altre blocaire de referència a la ciutat, però anava una mica més enllà. Segons l’article, el fet que Badalona no hagi estat capaç d’organitzar la consulta és una “anomalia”. “Si la ciutat no és capaç de mobilitzar un cert nucli catalanista i sobiranista per promoure l’exercici d’un dret democràtic ens ho haurem de fer mirar. I a fons.”, reblava. 

Jo li responia, en aquell moment:

“Som molts els que treballem per la construcció nacional a Badalona. De fa temps. I comencem a tenir resultats interessants en camps tan sensibles a la nostra ciutat com el de la cohesió social. La consulta pot ser una eina, en efecte. Però també pot complicar les coses si la plantegem amb pressa, sense el consens necessari. (…) El procés que acompanya les consultes és engrescador, és valuós i significatiu. Ha mogut el marc amb el qual ens miràvem les coses. Ara parlem de democràcia, no (només) d’independència. Ara tenim un argument de pes, homologable internacionalment, molt difícil de discutir. I això és en bona part gràcies a aquest genuí moviment social. 

Però el cas, i responent al títol de la crònica de l’Andreu Mas, és que Badalona ‘sí’ que decideix cada dia, perquè és molta la gent que treballa per una ciutat millor (això és: per un país millor). Són moltes les persones que decideixen, avalades per accions i iniciatives concretes. El procés de les consultes no ha trobat aquí la complicitat necessària: i això vol dir que les coses no s’han fet bé (ha fallat ostensiblement la capacitat de convocatòria i la informació), però també, potser, que aquesta iniciativa no convencia estratègicament a alguns dels representants del catalanisme de la ciutat, entre els quals em compto, bé que a títol personal (tanmateix, en aquest enllaç hi ha el posicionament d’Òmnium Badalona). Però… i els que ho veien més clar… on eren? 

La independència es votarà a la nostra ciutat, és clar, perquè Badalona, i altres ciutats com Badalona, tenen molt a dir en el futur del país. I que ningú dubti que decidirem el nostre futur, tan si és per al ‘Sí’ com per al ‘No’. Però iniciarem el procés quan ho convinguem entre tots. (…)” 

Aquestes argumentacions, expressades fa 10 mesos… es mantenen avui? 

Crec que l’èxit de Barcelona Decideix tanca el procés de les consultes de forma immillorable. Dit això, cal veure com podem servir millor al procés de construcció nacional, a partir d’ara i des de la nostra ciutat. No amb allò que ens agradaria (o ens hagués agradat), sinó amb allò que realment podem aportar i que tenim. Podem garantir una bona participació? Tenim els voluntaris i els recursos econòmics que a Barcelona han costat més d’un any de feina? És difícil, molt difícil. No impossible, certament. Però una participació baixa a la nostra ciutat faria baixar el percentatge general de participació en el moviment. És això el que necessita el procés? 

Hi ha moltes preguntes incòmodes i que ens hem d’anar fent amb tranquil·litat i realisme, en les properes setmanes. Hem de posar l’emoció al servei del projecte col·lectiu, i compte, que aquí l’ordre dels factors si que altera el producte. 

Passades les eleccions municipals, crec que seria interessant fer una trobada d’ampli espectre per valorar de quina manera podem treballar de forma coordinada i que aplegui tots els que estem compromesos amb el dret a decidir, siguem entitats, partits i persones. Hi ha molta feina a fer, més enllà d’una consulta. No en tinc cap dubte. “A l’àrea metropolitana almenys… és hora de teixir complicitats entre les diferents formes de veure i viure el país. No pas de fer referèndums. Aquesta, crec jo, serà la nostra contribució al procés de normalització nacional. Si hi som a temps i trobem la manera de fer-ho bé.” Ho escrivia el desembre de 2009, al blog. Ho mantinc avui. 

* Foto feta amb un iphone la tarda del 10 de juliol, al Passeig de Gràcia.

El Cafè dels Genis és una peça clau en el circuit alternatiu a Badalona (en parlava fa un any, aquí). És un actor de pes que cal reconèixer, perquè no anem sobrats d’iniciatives compromeses amb la cultura exercides amb seriositat i regularitat des del món privat. Els Genis no és un bar musical, sinó una associació d’activitats culturals amb una programació regular i intencionada. En la minúscula tarima del local de Baix a Mar s’ofereix música en viu, tallers, xerrades, teatre… i tot de forma continuada des de l’any 2003

Divendres, la Guàrdia Urbana de Badalona es va presentar al local per executar una resolució que assenyalava la falta de les llicències pertinents com a bar (per bé que els Genis funciona avui com a seu social d’una associació). L’establiment juga un paper molt significatiu en la vida de la ciutat des de fa una bona colla d’anys, però el seu estatus jurídic i administratiu penja d’un fil des de fa temps, segurament des del primer dia. El de divendres és un nou capítol d’una novel·la que, malauradament, s’arrossega de fa anys sense que hàgim pogut trobar una bona manera de resoldre’l tot assegurant que es compleixen els requisits que exigim a tots els locals similars de la ciutat i que tenen a veure amb el manteniment de les mínimes condicions d’accessibilitat, seguretat i lliure competència. 

Davant la nova incidència, els responsables dels Genis han actuat amb prudència tancant provisionalment les portes dels local. Hi ha ganes de solucionar el tema, per part dels promotors… Ells saben quina és la feina que els toca fer ara. I a nosaltres? Com els podem ajudar? 

En primer lloc, s’ha de reconèixer el paper dels Genis, i d’altres locals similars, com a agents culturals. Aquesta mena d’establiments juguen un rol en la programació cultural de la ciutat i ho fan des de la iniciativa privada. Diversifiquen l’oferta, donen veu a les opcions més minoritàries o emergents i tenen un alt grau de complicitat amb el públic. Fins i tot el propi Ajuntament havia programat diferents actuacions i cicles (abans que els Genis es quedés sense ascensor i tingués un evident problema d’accessibilitat).

Aquest reconeixement s’ha de convertir en polítiques actives de suport. Això pot passar per fer canvis en les ordenances municipals que facilitin el naixement i consolidació d’aquesta mena d’oferta cultural. Cal fer més senzill, flexible i més sensible a la innovació l’articulat de les llicències i acompanyar des de l’administració, tot dinamitzant l’emprenedoria cultural, aquestes iniciatives. 

En el cas particular dels Genis, crec que, a més, cal garantir que tot el procediment que ha portat al tancament d’aquest cap de setmana és correcte i que no hi ha irregularitats. Toca, igualment, prendre nota d’algunes de les queixes dels responsables (que asseguren que no han trobat una interlocució clara a l’Ajuntament) i toca, potser, fer un paper de mediació amb la propietat del local (el conflicte amb la qual explica en bona part la inestabilitat de la proposta dels Genis). Si finalment no és possible la mediació, els Genis hauran de buscar un altre local. I caldrà veure com podem ajudar-los, aquí; perquè Els Genis, –ha quedat clar, suposo, a aquestes altures– no són un local qualsevol.

* Per cert, podeu estar al cas de com evoluciona el tema via Twitter i a elsgenis.org.
** La foto és d’un concert de Tabasco Candy als Genis, el desembre de 2007.

A continuació podeu llegir íntegre el discurs que Oriol Lladó, número dos de la llista d’ERC+Accent +RCat+JERC, i candidat d’Accent, va pronunciar ahir a l’escenari del Círcol Catòlic, teatre que es va omplir de gom a gom en la presentació de la candidatura.

“Això és un premi. Estar aquí és un premi. Gràcies! Ens agrada, aquesta ciutat. Ens coneixeu, em coneixeu. Sabeu que no som dels que es miren les coses des del sofà de casa. Què hi fem, aquí dalt? Què hi faig aquí dalt? Precisament ara, ens proposem servir a la nostra ciutat, des de la política, des de la política municipal.

Som fans, de Badalona. Això abans que res. Però també som exigents i realistes. Badalona és una ciutat pobra. Plou sobre mullat en molts dels nostres barris. A nosaltres, la recessió ens afecta més. Aquí les retallades fan més mal perquè aquí ja fa temps que la crisi ha deixat de ser un titular.

Treballar per la ciutat, en un dels moments més delicats de la història recent de Badalona. Això és el que ens disposem a fer. Un premi, sí! I també una enorme responsabilitat.”

(Continueu llegint, si us ve de gust, clicant al següent enllaç) 

Això de la samarreta groga és important. Una pila de pares i mares de la ciutat es van trobar ahir a la Rambla per reclamar més atenció (i més recursos) per a l’ensenyament públic. L’ensenyament és, potser, l’eina més important de la que disposa una ciutat que es troba en una situació econòmica tan precària com la nostra, on plou sobre mullat de fa tant de temps. L’ensenyament públic de qualitat és el millor i més eficient instrument de cohesió i construcció cívica del qual podem disposar. Retallades en aquest eix estratègic? Ara? Aquí? 

Aquest moviment és important, però no ho és tant (crec) per la seva capacitat de reconduir les actuals polítiques del govern català (que tan de bo!) sinó pel que suposa de ‘canvi de xip’. Hi ha orgull (i moltes raons), en aquestes samarretes grogues. Els mestres les duen, els nanos també, i els pares i les mares… Segur que ja les heu vist! Desafien amb un somriure –malgrat això desperti determinades susceptibilitats— el ‘retorn als vuitanta’ que sembla estar impulsant un govern català amb un discurs ben poc engrescador.

Jo he estudiat sempre a l’escola pública. Fins i tot la meva primera escola, que no era pública quan jo hi estava matriculat, era una de les més actives del país en el procés per voler-ho ser. Ep, que va haver-hi un temps que les escoles privades volien ser públiques. Imagineu! 

De fet, les samarretes grogues d’avui em fan pensar en aquelles escoles de la ciutat que formaven part del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana que al 1983 van aconseguir el reconeixement (via llei) del treball de suplència que aquestes escoles privades havien realitzat sota el franquisme, amb una tasca pedagògica caracteritzada per la catalanintat, l’ensenyament actiu, el funcionament democràtic i l’estreta relació amb les famílies (més informació, aquí) 

Ha passat molt de temps i la situació no és la mateixa. D’acord. 

La notícia no és la samarreta en sí, ni tan sols la cojuntura política (amb l’inevitable soroll derivat de la precampanya per les municipals)… La notícia és que un col·lectiu significatiu de persones han dit prou i s’han compromès a activament per a trobar solucions (siguem professors, alumnes o pares i mares). No és la queixa de sempre, això. Hi ha un saludable orgull per reivindicar allò que és de tots. 

La incorporació de la Rosa Bertran en el número 7 de la llista del Partit Popular; amb moltes opcions de ser regidora, per tant; dóna centralitat a un discurs que s’ha saltat tots els consensos de la convivència a la ciutat. Normalitza una opció política que, fins ara, havia prioritzat un discurs descarnat i aspre, movent fils amb habilitat en la Badalona de sobre l’autopista. En Xavier Garcia Albiol, el candidat del PP, s’havia especialitzat en la sintaxi del sensacionalisme televisiu de les A3 i Tele5 de torn, mentre treia rèdit d’una presència al territori molt professionalitzada, constant i empàtica. D’aquesta manera, el PP s’ha anat situant com un partit amb “opcions de”… Un ascens meteòric i bla, bla, bla… però ningú guanya les eleccions des d’un extrem que utilitza sense escrúpols els arguments de la xenofòbia.

En Garcia Albiol i els seus assessors (o potser caldria canviar l’ordre dels factors, aquí) necessitaven un element simbòlic que els ajudés a aflorar un discurs que necessitaven més “normal”. Fa unes setmanes, va ser la presentació al Principal, amb cares molt conegudes del món esportiu i cívic badaloní (en la coneguda foto que va il·lustrar moltes cròniques l’endemà ja hi sortia la Bertran, per cert); també ha estat el nou enfocament de campanya del conservador, molt més amable, molt més tranquila, amb les controvertides entrevistes a can Barça i can Perico. Intents valuosos però en el fons insuficients de redreçar la percepció del polític. Calia alguna cosa més: un missatge més clar i perdurable, per bé que igualment perillós i irresponsable, en el fons. La incorporació de l’empresària badalonina a l’equip és aquest ingredient.

No sé si la Bertran aportarà o no molts vots; però em dóna la sensació que, si els aporta, vindran de forma indirecta i no exactament immediata. La principal aportació de l’empresària és donar credibilitat a un “nou” PP, un PP que diu… això va de veritat i que ja no llença els tentacles en els votants del PSC i ICV sinó que centra la mirada en la Badalona del seny i l’ordre. Una Badalona, aquesta, infrarepresentada a les xarxes socials i cíviques de la ciutat, però que es manté amb hermètica salut des de fa dècades.

Crec que no hem valorat prou la significació del pas de Rosa Bertran al PP. “No parlem només de vots, no parlem només de les eleccions del maig. Alerta. Ha començat la fase 2. Ara sí, el PP ha començat a pensar en el 2015. Ells sempre s’avancen.

* I si algú es pregunta què pensa Accent de tot plegat? Els diria que Accent es presenta amb una candidatura amb ERC, enfortida amb l’aportació d’RCat i que té clar que els pròxims 4 anys ens tocarà treballar molts consensos; els diria que en els pròxims quatre anys, l’independentisme d’esquerres ha d’estar representat en l’ajuntament de la tercera ciutat del país; els diria que crec que ara toca oblidar les competicions per veure qui és més antiPP i que aquí calen arguments i polítiques eficients i coordinades entre tots, que això va ‘en serio’, que els nous problemes necessiten noves solucions.

Avui s’ha presentat el llibre ‘Primeres Pedres. La refundació permanent de la ciutat de Badalona’. El llibre explica les raons (potser més que raons, les preguntes) que van animar el projecte escultòric, emmarcat en els actes de la Capitalitat Cultural de Badalona 2010. L’actuació ha estat realitzada en quatre punts de la ciutat pels artistes Dionís Orrit, Joan Sansa, Paco Fanés+Joan Puch, i Estenent el Desastre i Teresa Mateu.

El volum, presentat a l’espai Betúlia, recull la documentació gràfica, la descripció dels processos creatius i diferents peces de reflexió. El llibre, com explicava en Joan Sansa, funciona en realitat com la ‘cinquena pedra’ i és un aliat perfecte que ens ajuda a afinar el necessari debat sobre què és ser una ciutat, avui; alguna cosa que té a veure més amb un procés i cada vegada menys amb un ‘resultat’.

De fet, és com si els artistes haguéssin volgut respondre a Enric Juliana i el seu “moviment dins el moviment” (Mobilis in mobili, com va dir el periodista en el pregó de l’any passat). I, en efecte: mai estarà acabada, aquest ciutat. I aquest missatge, contrastat en la muda inertesa de les quatre pedres, és avui, un advertiment (que es pot llegir com un consell) ben oportú.

“Durant anys, al pavelló del Joventut hi venia gent de tot l’Estat amb la mateixa actitud de qui va a veure una catedral”, apunta el promotor de concerts Gay Mercader, una de les figures crucials en la normalització del rock al nostre país, a mitjan dels anys 70. Badalona, gràcies, a la complicitat de l’aleshores president de la Penya, Antoni Mas Vilalta, va convertir-se en l’epicentre del rock internacional amb les actuacions de Traffic, Frank Zappa, Jethro Tull, els Genesis de Peter Gabriel, Elvis Costello, Eric Clapton, Patti Smith, The Clash… Aquesta i moltes altres informacions es troben en el llibre “La Música del Dimoni”, escrit per Ferran Amado, i que us podeu descarregar aquí. Fins al 17 d’abril, al vestíbul de l’estació Badalona Pompeu Fabra –un espai molt interessant per a la cultura– es pot veure la mostra “40 anys de rock a Badalona. La música del dimoni”, una exposició ràpida de veure, però amb molt de suc. Quatre dècades de rock donen per molt: cartells, fotografies (n’hi ha unes quantes de meves, per cert) i textos ben informats.

El millor de l’exposició, però, és que, si vols, també la pots ‘llegir’ en clau de present. Demà mateix, dissabte, 26 de març, s’inaugura un nou Blues&Ritmes amb Tony Allen, el millor bateria del món (Brian Eno dixit), i diumenge dia 3, sis dies després, es clou l’espectacular cicle Bankrobber a la Sargantana, amb l’actuació quasi en primícia de Guillamino, a punt de fer l’estrena mundial del seu nou disc.

Pilar Rahola, pregonera de la festa major a Badalona. Matins punt sí. Matins punt no.

Matins punt sí. M’explico.

És una periodista de referència: ho és per la qualitat de les peces que signa i per l’esmolada i rotunda valentia amb la qual escriu i parla. És escoltada i llegida; és estimada i criticada.

No estic d’acord amb la majoria de les coses que defensa, però argumenta les seves idees i sempre està disposada al debat. Ja em sembla bé.

Trobo faltar la Rahola idealista d’abans, i em sobta (encara em sobta) veure-la avui tan enfadada i impacient, tan taxativa. Però ja em sembla bé, insisteixo. Llegir-la no sempre és un plaer, però si que és un exercici inexcusable que m’obliga a contrastar, una invitació saludable a revisar o a reforçar allò que pensem.

És cert que hi ha altres pregoners de qui m’he sentit més a prop i que han representat millor la Badalona que m’agrada i amb la qual estic compromès… però em sembla que té tot el sentit que la Pilar Rahola sigui la pregonera de la meva ciutat, aquest 2011.

A un pregoner li hem de demanar que la seva tasca professional, artística, esportiva, etc sigui notable, que hagi tingut un compromís amb la ciutat, que n’hagi fet bandera… i no només que estigui a favor del que creiem i no només que sigui dels ‘nostres’.

* Per cert, que avui s’ha presentat el cartell de les Festes de Maig 2011, obra d’Enric Mestre.