El film Valkyrie, de Brian Singer, és, en realitat, alguna cosa més que la nova joguina de Tom Cruise. Es nota, molestament, l’empremta del megalòman actor en diversos moments clau (la visita a l’església, la mirada a la família a l’arribar a casa, el discurs contra els polítics) i, en general, la trascendència amb la qual li agrada abrigar-se a Cruise fa perdre una mica de frescor a la proposta, a la qual hagués anat bé una mica de distància. Però malgrat això, la pel·lícula passa bé; l’ofici de Singer aconsegueix mantenir l’aire d’un bon entreteniment. Al final, el que ha arribat a la pantalla del cinema és un sòlid thriller bèlic amb un subtil (i encantador) perfum demodé. A més, hi ha una elegància molt fina en algunes seqüències (el moviment de les tropes al districte governamental, l’arribada al bunker, la sala de reunions del cau del llop), i el ritme està ben portat amb nervi i sensibilitat, cosa que ja es prou, crec, en aquesta mena de blockbusters. El que no aconsegueix la pel·lícula és mostrar la desesperació i èpica d’un determinat moment històric, ja que tot és massa superficial, excessivament mecànic, i, a més, hi ha personatges molt mal definits, que són mers comparses. El tema a tractar, la resistència alemanya al nazisme, donava per més, és clar. Però potser esperàvem una cosa que no tocava, de Valkyrie, no us sembla?

Entre les murs (‘La Clase’) és una pel·lícula que cal veure. Laurent Cantet s’ha basat en un llibre de François Bégaudeau, que, a la vegada és l’autor del guió i actor principal del film, per proposar-nos una interrogada mirada als joves d’avui. No se m’escapa que l’etiqueta ‘els joves d’avui’ té aquell aire paternalista tan emprenyador… però no se m’acut una altra manera de descriure el que vol retratar la pel·lícula. Són joves, són els joves d’avui. Estan en aquest institut de París retratat en el film, i també estan, avui mateix, al Barres i Ones de Llefià, a Badalona; o al Puig Castellar de Santa Coloma. La proposta de Cantet i Bégaudeau funciona, crec, perquè, en ‘teatralitzar’ aquesta classe tan arquetípica no pretén trobar solucions ni fórmules màgiques. Hi ha una perplexitat, en la mirada del professor Bégaudeau, un dubte que es manté, amb un elogiable poder suggeridor quan la peli arriba al final, en el moment dels títols de crèdit. I aquesta qüestió no resolta és el millor de la pel·lícula: els alumnes són desafiants, violents i a estones ignorants; però també actuen amb una sinceritat brutal, i amb un codi de noblesa alternatiu i potser equivocat (d’acord) però que és ben real. La Clase no acaba amb un reny ‘a la joventut perduda’, ni tampoc amb el seu contrari, amb un ingenu i prim relativisme. Les últimes imatges de la pel·lícula mostren un partit de futbol entre alumnes i professors, metàfora perfecta de la diàlectica entre les dues generacions, el xoc entre el nostre món i el seu. Finalment, el director ens ensenya una aula buida, l’escenari on aquesta ‘col·lisió’ ha de tenir lloc. La pel·lícula de Laurent Cantet i de François Bégaudeau reivindica l’escola com el millor ‘terreny de batalla’ per fer-nos grans… com a persones i com a societat. 

Hi ha un moment a Manhattan, de Woody Allen, on es pot escoltar la següent línia: “I feel like we’re a Noel Coward play, someone should be making martinis”. Jo tinc una d’aquelles postaletes amb la imatge del famós pont novaiorquès i la frase en qüestió sobreimpresa amb elegància en un racó. La tinc penjada al menjador de casa, on la tinc ben present. És una frase divertida, que m’agrada molt, des de fa anys, perquè segurament vol dir moltes coses a la vegada. Una de les coses que ve a dir: d’acord, la vida és complicada, però tendeix a ser bonica, i més si tenim a mà algú que sap preparar un bon martini. El compromís amb el moment -la joie de vivre-, filtrat per una ironia d’escala ben humana. Fa dies que volia escriure sobre Easy Virtue (Una família con clase), el film que Stephen Elliot va estrenar fa unes setmanes sobre l’obra del tal Noel Coward. La pel·lícula té el seu què, de veritat, i no només per les interpretacions de Colin Firth i Kristin Scott Thomas (que estan perfectes, clar) sinó per un guió equilibrat que sap estimar els seus personatges i amb aparent superficialitat ens ve explicar perquè és tan important que, en un moment determinat, algú sàpiga deslliurar-se de les disfresses socials (la gàbia d’or) i, amb un bon esmòquing, i un gran somriure, es disposi a preparar un bons martinis.

¿Quants vegades heu vist una pel·lícula que es diu ‘Cuestión de honor’, o ‘Crimen de Honor’, o ‘Traición de honor’, o ‘Gloria y honor’, o ‘Orgullo y honor’? ¿Cuantes vegades en una d’aquestes pel·lícules hi sortien dos policies, un de bo i un de dolent? ¿Cuantes vegades aquesta pel·lícula passava a Nova York? ¿Quantes vegades hi sortia un mafiós negre (en les produccions més llunyanes en el temps), o un hispà o un eslau de pronúncia sibil·lant (la moda, en les dels últims temps)? ¿Quantes vegades la pel·lícula passava de nit principalment; i hi plovia, i una mena de boira misteriosa sortia dels carrers? Ho té difícil, l’últim film que Edward Norton s’ha muntat vanitosament per a la seva exhibició. ‘Cuestión de honor’ és una pel·lícula amb el letal estigma del ‘dejá vu’. L’artefacte té, en anglès, un títol menys penós (Pride and glory) però està dirigit de forma força rutinària per Gavin O’Connor, el qual, malgrat els esplèndids minuts inicials (el millor del film són, de fet, els títols de crèdit) no aconsegueix elevar la pel·lícula més enllà del tòpic més previsible… i prescindible.

El millor de The Spirit és el pròleg i l’epíleg: un text en off en la qual el superheroi protagonista exposa una declaració d’amor a la ciutat, a la seva ciutat. És un text preciós, despesperat, d’un fatalisme quasi mitològic. L’asfalt i les façanes sense cara, totes les promeses dels aparadors brillants, la decepció en el carreró sense sortida. Aquest és el cos, ell, the Spirit, l’ànima. Com pot estimar una noia, el nostre superheroi? És possible estimar una part del propi cos per damunt de l’altra? The Spirit no pot estimar una persona, n’estima moltes, les estima totes. És un Déu; com el seu contrari, The Octopuss no pot odiar una sola persona, les odia totes, les desprecia tant que ha après a ‘fabricar-les’ per poder aixafar-les quan li vingui de gust, són només puntets en una fotografia, com aquelles personetes de les quals se’n reia Orson Welles en el paper del malvat Harry Lime des de dalt de la nòria del Pratter, a The Third Man. Ell també és un Déu, un Déu temible, més de l’antic testament. La baralla inicial al fangar del port és molt reveladora: The Spirit i Octopuss es barallen d’esma sabent que cap d’ells pot guanyar l’altre… és una distracció o és un càstig? La manera com la pel·lícula s’aproxima a la sobrenaturalitat és molt interessant. Frank Miller ha propiciat el salt al cinema de l’heroi emascarat, figura referencial en el món del còmic, creada per Will Eisner i ha aportat la seva espectacular factura gràfica. El film, amb tot, ha rebut un comprensible (bé que també un pèl injust) atac de la crítica nordamericana perquè és molt irregular i té escenes que són incomprensibles. Pel que fa a la interpretació… l’Eva Mendes et treu la respiració, però no pas per la seva interpretació; la Paz Vega fa el ridicul cada minut que està en pantalla, i en Sammuel L. Jackson la meitat del temps que el veiem. En Gabriel Macht, que encarna The Spirit, és invisible. Només l’Scarlett Johanson convenç amb un paper idiotament encantador i demostra, de nou, que és una actriu com Hollywood mereix.

Veure una mala pel·lícula que, amb tot, compta amb la interpretació d’una bona actriu (o actor) és una mica com assistir a una festa penosa i fallida de la mà d’un bon amic (o amiga). És veritat que la festa milloraria sense aquella música previsible i barata, i si aquells sandvitxos sense ànima haguéssin estats fets amb més carinyo i atenció; a més, ningú sap massa que dir-se, i els que gosen ballar de seguida desisteixen perquè se senten com si el professor els hagués cridat a la pissarra a resoldre una eqüació de segon grau. Tot és un desastre perversament coreografiat, però allà estàs tu, compartint algunes mirades de complicitat amb el teu amic (o amiga), rient dissimuladament del tio aquell del costat de la porta, dormitant agradablement de peu dret. No està tan malament, en el fons. Estàs ben acompanyat. Post dedicat a Reese Witherspoon, protagonista d’Una rubia muy legal. Una mala pel·lícula, una excel·lent actriu.

El Metacritic és un web que, servint-se de complicades fórmules, obté diferents mitjanes numèriques a partir de les crítiques periodístiques que rep una pel·lícula. És una manera ràpida i força acurada de saber si una pel·lícula està bé o no. A més, aporta un fragment de l’article acompanyat del corresponent enllaç a les crítiques analitzades, de manera que no tot depèn de la intuïció metàl·lica de l’ordinador de torn. No cal dir que el Metacritic ha esdevingut una eina imprescindible abans de fer cap al vídeoclub i recuperar films pendents. L’altre dia remenava en la base de dades d’aquesta eina per saber més de The Last Kiss, de Tom Goldwyin, amb guió de Paul Haggis, remake nordamericà del film que l’italià Gabriele Muccino va dirigir l’any 2001 amb el nom de L’Ultimo Bacio. Un dels fragments seleccionats en el web, i que en aquest cas corresponia a la crítica de la revista Empire, em va fer especial gràcia. Es tractava d’un advertiment molt útil (no per a mi, almenys actualment; però si per a altres despistats i despistades cinèfils amb parella): si has de veure aquesta pel·lícula amb la teva parella, –deia el crític–, estigues avisat: et pot portar algunes discussions incòmodes a l’acabar. Sapigueu que The Last Kiss retrata les històries de quatre amics a la trentena, en plena crisi de maduresa. Ja sabeu: volia ser així, de gran? És això el que vull? És ella, ‘ella’? Estic preparat per tenir fills? Vull, realment, tenir fills?… Haggis enfosqueix una mica la trama, menys refrescant que l’original europeu. Llàstima que no està gaire inspirat, el guionista autor de Crash i guionista de Million Dollar Baby. La pel·lícula, tanmateix, continua sent demolidora perquèles preguntes que planteja remouen amb perversa eficàcia. Si, si… és una bomba de rellotjaria. Recomano veure-la a soles… o potser fins i tot no veure-la. Per si de cas.

Ha nascut un nou règim! Creies que no es podia repetir? Un experiment de final de curs provoca el naixement d’una nova autocràcia, un projecte pedagògic interessant i agosarat que acaba desbordant tota previsió, en un petit institut a la rica Alemanya d’avui. Una dictadura de camises blanques comença a bategar en una ciutat qualsevol de l’Europa dels 25. El plantejament del director alemany Dennis Gansel amb la seva pel·lícula ‘La Ola’ (Die Welle)  és molt atractiu, perquè provoca una morbosa curiositat. Una classe pràctica sobre la dictadura pot provocar el naixement d’un petit règim autòcrata? És així de fàcil? El professor Wenger, protagonista del film, ho aconsegueix en només una setmana. No hi busquem la versemblança –que està portada al límit, no cal dir-ho– i quedem-nos amb el poder suggeridor d’aquesta idea. Perquè les persones es senten seduïdes per la força del líder, perquè el pensament únic té aquesta irresistible capacitat d’atracció? La Ola vol donar respostes a aquestes preguntes i ho fa amb eficàcia narrativa, unes excel·lents interpretacions i un ritme molt ben portat… això no obstant, no aconsegueix anar més enllà del que és previsible, un cop plantejada la pel·lícula.

El intercambio  (Changeling), l’últim film de Clint Eastwood, comença amb la sobreimpressió d’una frase gens casual, que l’espectador veu uns pocs segons després del títol i a la qual, per tant, el director dóna una significativa importància. Una història real, a true story, subratlla el cineasta. Aquest advertiment explica molt bé el to de denúncia que Eastwood ha volgut imprimir en el seu últim film. Es tracta de passar comptes amb un període molt desconegut de la història recent dels EUA, un repàs ple d’intenció i que, diria, allarga l’ombra fins avui mateix. La pel·lícula s’hagués pogut titular com aquella gran superproducció del seixanta, How the west was won (La conquista del Oeste), perquè d’alguna manera també vol explicar el procés de construcció d’una societat nova, a l’oest del país. L’èpica i la poesia d’una s’ha convertit aquí en la freda i brutal dissecció d’uns estaments polítics, policials i sanitaris absolutament corruptes. Eastwood proposa una història duríssima, en la qual, finalment, la gent del carrer (la ‘ciutadania’ dels europeus; els ‘we the people‘ dels americans) juguen el paper crucial com a vigilants del poder. La vindicació de Christine Collins (estimable, tot i que no brillant Angelina Jolie) com nova patriota és interessant; i més interessant encara si la mirem en clau actual. Llàstima que Eastwood acaba oblidant la ‘petita història’, –la dels personatges concrets i les seves motivacions més ocultes–, la qual acaba sent un pèl esquemàtica. A Mystic River, la seva obra mestra, aconseguia combinar a la perfecció la reflexió social i la història íntima, aquí es queda a mig camí.