És una pel·lícula preciosa, com totes les de John Ford. És una pel·lícula sobre la família, com totes les de John Ford. És una pel·lícula sobre un país que es forma, com totes les de John Ford. Però hi ha alguna cosa més, a ‘Young Mr. Lincoln’ (1939), un dels films més oblidats del genial director i que vaig recuperar fa uns dies en DVD. És d’una sorprenent actualitat. El film permet fer una oportuna revisió de la història dels Estats Units… i la seva capacitat de crear nous lideratges a partir de la narració. És la història mítica, la que interessa Ford. Compta més del que potser voldríem, la llegenda. Més que les anàlisis crítiques o erudites, és la llegenda la que ens subjuga i ens engresca, és la llegenda la que ens fa venir ganes de canviar les coses. 

El tren de las 3:10, de James Mangold, és un remake d’una pel·lícula que no he vist. No puc dir si la nova versió era necessària o si aporta res de nou. Si que em veig amb cor de dir, però, que és una pel·lícula estimable, bé que un pèl llarga, amb un Russell Crowe que demostra la seva grandesa dotant d’una fonda humanitat -no pas ambiguitat- el cruel malvat que interpreta, aquest Ben Wade conduït al tren que l’ha de portar a la presó de Yuma i que passa a Conviction, si, ho heu endevinat, a les 3:10 en punt. Algú l’ha comparada –per variar!– a Sin Perdón, el gran clàssic de Clint Eastwood; però a mi em recorda més als spaguettis cuinats per Sergio Leone. Això no és pas cap problema, és més aviat una floreta: Leone era un director bàsic, però honrat, que sabia com pocs moure’s entre les regles d’or del gènere. Tanmateix, si que em veig obligat a intercedir des de la modèstia (i invisibilitat) d’aquest bloc: que deixin el vell Clint en pau.

Les capses són importants, en aquesta pel·lícula. Guarden històries tristes, retalls de vida fallida, els tresors que hom no voldria trobar mai. I menys damunt l’armari, espatllant cruelment la pròpia existència. ‘Una palabra tuya’; l’adaptació de la novel·la homònima d’Elvira Lindo, dirigida per Ángeles González Sinde, parla de l’ombra del passat -allargada, com diu el lloc comú-, però principalment terrorífica. Tant que els protagonistes del film ja han llençat un terç de la seva vida intentant no pensar en les capses  i el que aquestes serven secretament callades. Al film trobem unes sabates vermelles que acaben en una paperera de carrer, i un bressol inmòbil, que conté tot el dolor del món. Podríem dir que la pel·lícula; trista i brutal, malgrat l’enganyós to de comèdia constumista de la primera meitat de metratge; explica la història d’aquestes sabates i explica igualment el perquè del petit moisès sense moviment. Brillen Malena Alterio i Esperanza Pedreño, les dues protagonistes. Però Antonio de la Torre fa una autèntica creació del Morsa. Jo li donaria un Goya avui mateix.

A vegades està bé deixar reposar una pel·lícula. Vaig veure ‘Yo serví al rey de Inglaterra’ als Renoir Floridablanca a principis d’agost i fins avui, quasi un mes després, no m’he decidit a fer-ne el comentari. El film de Jirí Menzel, basat en una novel·la de Bohumil Hrabal, té molts números per ser una d’aquelles produccions europees tan llustroses com buides, per còmodes i políticament correctes: bons decorats, ambientació implecable i un argument que combina èpica, amor, història i uns quants badalls. Una pel·lícula ja vista moltes vegades, vaja. Fins i tot el que es presenta com a novetat, ha estat assajat altres cops: els nazis en clau d’humor? Vegeu, sense anar més lluny, ‘La vida es bella’.

Però resulta que no, que Jirí Menzel és un director expert i sensible, un petit clàssic al continent (flagrant ignorància, la meva), i que Bohumil Hrabal; un gran clàssic, aquest; novel·la com ningú la petita història del segle passat. ‘Yo serví al Rey de Inglaterra’, no és una pel·lícula ni amable ni simpàtica i això és el que, finalment la fa tant estimable. A mi m’ha calgut deixar reposar el film per anar més enllà de l’esplèndida fotografia i l’empàtica interpretació d’Ivan Barnev per entendre el que Menzel i Hrabal ens volen explicar, i que és quelcom terrible i vergonyant. La història del que es queda, el relat del que no va a la guerra ni defensa el país, del que fa la viu viu, del que para la mà i mira a l’altre costat. ‘Yo serví al Rey de Inglaterra’, retratant aquest ambiciós mosso d’hotel que arriba a la direcció dels millors establiments aprofitant la seva falta d’escrúpols i innata simpatia, explica la història de bona part dels europeus durant aquest segle, apàtics testimonis de l’horror més majúscul. Potser per això m’ha costat pair i entendre  aquest film que ens fa transitar de la dolçor a l’amargor amb un pervers desmenjament.