Torna en la seva nova producció, You’ll met a tall dark stranger, el ‘whatever works’, el si a tu et funciona que inspirava l’anterior pel·lícula de Woody Allen. De nou trobem personatges en l’última etapa de la seva vida que assagen fórmules inversemblants de felicitat i… contra tot pronòstic, se’n surten desafiant la intel·ligència emocional, la religió i el rigor de la ciència. Allen, en les seves dues darreres produccions, sembla voler perfilar una fórmula vital que juga amb l’oxímoron, tot combinant frivolitat i trascendència. Amb Larry David –protagonista de Whatever Works–, Allen trobava una contrapart eficient i servia una obra força sòlida. En el plantejament més coral, i segurament també més ambiciós, del seu tercer film londinenc director novaiorquès es queda amb una pel·lícula massa dispersa i irregular. Però no passa res. A vegades sembla que Allen –més Rohmer que Bergman, aquí– estigui més preocupat de la moral de les seves històries, més que no pas de la lògica narrativa de les pel·lícules. És un film fluixet, aquest; però a aquestes altures diria que això importa poc. Allen té la pressa de la gent gran per explicar-nos quin és el sentit (el no-sentit) de les coses. Es prèn seriosament el cinema –que és sempre una forma d’explicar el món–, un fet que l’honora, malgrat els resultats variables de la seva darrera filmografia.

Atenció, aquest apunt pot contenir spoiler, que detectaran les persones més capacitades per descodificar la lletra petita.

Vet aquí una d’aquelles pel·lícules que allarguen l’ombra. El sòlid ‘Two lovers’, de James Gray, o com fer una pel·lícula romàntica a les antípodes de les pel·lícules romàntiques. En 35mm o a doble espai l’amor boig, l’amour fou, ha esdevingut la quintaessència de l’autenticitat, objectiu inapelable, l’ingredient imprescindible en tota història d’amor que (ens diem) val la pena explicar. ‘Two lovers’ és un assaig contracorrent sobre aquesta fascinant i addictiva construcció, l’amor. “What is this thing called love”, ja s’ho preguntaven els clàssics.

El film protagonitzat per Joaquin Phenix descriu la història d’una persona esquizofrènica que es debat entre dues dones, l’ordre i l’aventura, el seny i la rauxa… l’amor que crema i l’amor que cura. A través del seu accidentat viatge recorrem amb mirada pròxima i atenta les cambres on l’eufòria i la tristesa es barregen fins a convertir-se en un monstre quotidià i, finalment, governable. Aquest no és un film sobre els amors impossibles, sinó sobre els amors possibles que, tanmateix, no aigualeix la fórmula del que és genuí (i això no era fàcil). I té un final perfecte, per cert: dels que t’acompanyen una bona estona: acaba bé? acaba malament? L’espectador continua la reflexió proposada per Gray al sortir de la sala en intentar respondre aquesta pregunta.

Hi ha aquella frase atribuïda a John Lennon. “Life is what happens while you are busy making other plans”, la vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres plans. És una sentència que emmiralla el que massa sovint ens passa a un piló de gent. Els dels mil-i-un projectes, els dels mil-i-un recels, els de les mil-i-una excuses. També les pel·lícules romàntiques han mudat la pell per adaptar-se a aquesta generació del zapping, exigent i insatisfeta, sempre a la cerca de la millor oferta. Ja no es tracta de descobrir l’amor perfecte, aquí; sinó d’allò que passa entremig, l’amor com un procés de selecció de personal. Que finalment hem entès que tot plegat és més difícil que fer un petó a una granoteta (i això ja era prou difícil). És per això que les pel·lícules romàntiques són, avui, les de les primeres, segones i terceres vegades (o hauríem de dir oportunitats?), les de quan sembla que sí (i és que no) i les de quan sembla que no (i és que sí), les del ‘to be continued’, les del ‘happily ever after” acabat en punt i seguit.

Amb resultats divergents 500 days of summer, un caramelet; i Qué les pasa a los hombres (He’s not that in to you), un fiasco, s’han postul·lat darrerament com a bons representants d’aquestes noves pel·lícules romàntiques. Si la vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres plans; l’amor perfecte és allò que trobem d’imprevist mentre perseguíem qui sap què (o qui). I tan se val si dura per sempre o no.