Amb Rohmer vaig descobrir tres coses

Captura de pantalla 2010-01-11 a las 20.00.38

Eric Rohmer ha mort. El cineasta de la mirada senzilla, un dels grans del cinema, ha deixat aquest món als 89 anys.

A finals dels vuitanta, el circuit de versions originals a Barcelona es reduïa a mitja dotzena de sales. Eric Rohmer hi regnava amb la seva mirada penetrant, dotada per l’observació minuciosa, amb un aparent no-ritme, magistral lliçó de l’acció en minatura. Era abans de Sundance i del nou i discutible auge del cinema indie made in Miramax. La cinematografia francesa desplegava tots els seus encants, quasi sense competència al Verdi, el Casablanca i tota la colla dels Alexis, Alexandra, etc. Les pel·lícules de Rohmer s’estrenaven amb una veneració inaudita: les facturava un juganer avi, amb masses preguntes al pap com per penjar els hàbits. Atent a aquella fulla de roure tocada pel sol del capvespre, fugaç i sofisticada com el desig, al detall d’un genoll juvenil, a una llarga conversa vorejant el bosc, amoral, sofisticat, auster, exigent i curiós.

Però no era fàcil, en Rohmer. Amb ell vaig descobrir tres coses: que no calia entendre una pel·lícula perquè t’agradés; que les pel·lícules bones ‘tornen’ al llarg de la vida en la forma capritxosa d’un ‘déja vu’ (en una cançó de la Buena Vida, per exemple) i que tot director fa sempre una sola pel·lícula, formada per moltes pel·lícules a la vegada.

Això sembla el paradís

imatge_658Hi ha dues menes de persones a qui no agradarà ‘Això sembla el paradís’, l’última novel·la del gran escriptor nordamericà John Chever (1912-1982): les que es miren sense parar esment els companys de viatge al tren de rodalies i els que, situats a l’extrem d’aquesta militant indiferència, analitzen minuciosament el seu comportament i, abans d’arribar a l’estació de Sants, ja han presentat un complet anàlisi disseccionant els subjectes observats. En la novel·la, Cheever opta per una ironia tranquil·la, quasi curadora: en poc menys de 150 pàgines, hi analitza amb una prosa divertida i molt humana una petita comunitat nordamericana en la qual viu Lemuel Sears (el seu alterego?), que destaca en el retrat coral. Tanmateix, tot juganer, ell, declina presentar-nos un informe exhaustiu d’allò que veu… Això dota aquesta petita novel·la, editada amb la cura habitual pel Cercle de Viena, d’un imprevisible encant. ‘Això sembla el paradís’, diu ell; quan un altre hagués dit ‘això és el paradís’ o bé ‘això no és el paradís’. En aquesta prudent i delicada indefinició, Cheever manté viva la flama del misteri que han de tenir totes les novel·les que valen la pena.

Una lluna de propina: bon any 10

Elvis Presley, Aloha From Hawaii

L’any 2009 acaba amb una lluna plena de propina: no és un regal, és un bon pressagi per l’any 10, el que comença. Els americans, d’aquesta rara lluna en diuen Blue Moon i l’han convertida en paisatge musical, gràcies a l’eterna balada de Rodgers i Hart. I així és com, regularment, bé que no prou sovint, cada 3 o 4 anys, la natura suspira per Elvis Presley i la seu prec desesperat. Tots, d’alguna manera, compartim les paraules del rei del rock a les portes del nou any: demanant amb modèstia una mica de sort, sols davant l’astre lunar.

“I Saw Mommy Kissing Santa Claus”

Captura de pantalla 2009-12-24 a las 19.34.19El petit Jimmy Boyd va arribar al número 1 del Billboard de 1952 amb “I Saw Mommy Kissing Santa Claus”. La cançó descriu com, amagat rera una porta, mirant amb ànsia l’arbre de nadal, un nen descobreix la seva mare besant el Pare Noel. És la bonomiosa figura del sant nòrdic? És el seu pare? O bé és el venedor de la cocacola? És la meva cançó de nadal preferida, aquesta. Rera el sucre i les pures veus infantils de la tonada, hi ha un humor tallant i equívoc. És una nadala? O és el retrat d’una traïció capturada en la mirada confiada del petit de la casa? Vaig veure la mama fent un petó a Santa Claus…

La meva recopil·lació nadalenca d’aquest any és, de fet, una recopil·lació de versions d’aquest mateix tema. Accediu-hi aquí (cal que tingueu spotify) les meves preferides són les de John Prine, un dels secrets més ben guardats de la música nordamericana, i la de les Ronettes, des del 1963, dins l’insuperable ‘A christmas gift for you from Phil Spector’.

L’atlas que batega

És el plànol d’una ciutat o és un cor trencat? Segurament, aquest òrgan ‘cridat’ a la ratlla d’un precipici per aquest ocellastre representa les dues coses al mateix temps. Eloqüent il·lustració, aquesta, pintada sobre tres rajoles i visible al principi del carrer Sant Pere Més Baix. Al capdavall, tot cor és un atlas: el mapa intrincat –com una medina, com els carrers d’un casc antic– on ens perdem i trobem a la vegada. Com podem saber que s’amaga al final del carreró: un cul de sac? la porta secreta als jardins del vell palau? El cor es cura amb la descoberta.

Tenia raó Harry Lime…

Captura-de-pantalla-2009-12-02-a-las-17.45.48El Hollywood més moralista es calça les botes a 2012, de Roland Emmerich. Aquesta pel·lícula porta l’etiqueta de ‘Disaster Movie’ a un nou nivell i alguns crítics, de fet, ja han començat a parlar de ‘porno d’efectes especials’. I sí, és cert: la destrucció de California i la caiguda del crist de Rio de Janeiro mostren la maduresa de l’animació digital en algunes seqüències atronadorament espectaculars. Però que això no ens faci perdre la perspectiva: 2012 no és una pel·lícula sobre la destrucció del món propiciada per un pervers accident natural, és una pel·lícula sobre la família, la quintaessència del que és –o potser voldríem? que fos– ‘natural’. El món cau a trossos (literalment) i aquesta és l’oportunitat per descobrir el que compta de veritat, la família. Aquest és l’hiperbòlic recurs que el guionista s’ha empescat per fer-nos adonar que hi ha un intrús que ha de ser expulsat de la foto modèlica: la del pare i mare (naturals) i els dos fills (la parelleta puntua doble). L’intrús és el nou marit de l’exdona del protagonista. L’heroi, l’home ‘rebutjat’ demostrarà finalment, mitjançant un heroisme sobrenatural, que ara ja està preparat per ser el pare i el marit ideals. Salvarà els ‘seus’ de la mort… deixant enrera el 99% de la humanitat convertida en un gran cadàver sense cara. No us preocupeu, aquí les persones són com les ‘taquetes’ que veia Harry Lime al Tercer Home; l’anècdota, l’excusa. I al final mor també l’usurpador, l’intrús, que d’això es tractava, i la família pot restar unida, i fins i tot pot somriure enmig de l’ensulsiada general. L’endemà de l’apocalipsi, una migradíssima selecció de la humanitat es dirigeix en tres grans arques a un renascut continent africà, l’únic espai habitable després dels grans moviments tectònics. Pare i mare es feliciten perquè ja fa uns dies que la nena no es fa pipí al llit. Almenys que la destrucció de la humanitat serveixi per això…

En Ken du ulleres de pasta

away-we-go-posterEn Ken porta barba d’una setmana i ulleres de pasta, i la Barbie té el cabell negre i rinxolat, i unes bones caderes. Mattel ja no fabrica ‘parelles ideals’, ara ho fa Google, i el model és més real, però també més incert, més inquietant… estem passant dels models familiars de punt i final (el document ‘fixat’) als de punt i seguit (el document sempre editable). A “Away we go”, l’última pel·lícula de Sam Mendes, en Ken i la Barbie es diuen Burt i Vero, i encaren el camí de la maduresa amb la perspectiva del naixement del seu primer fill. La parella es dedica a fer el ‘niu’, com fan la major part de mamífers ’embarassats’. La seva manera de fer el niu, però, és ben simptomàtica de la nostra generació… per fer el niu, el desfan. Confosos, alegres i produndament espantats inicien una road movie vital (totes les road movies són sempre un viatge exterior i interior) que els portarà a buscar el millor model familiar, la millor casa on viure, enllaçant la visita a diferents territoris nordamericans. El ‘viatge’ és volgudament grotesc i és un encert, perquè el traç gruixut en la descripció dels personatges reflecteix molt bé la inseguretat dels protagonistes, que al final s’assembla força a la nostra. ‘Away we go’ s’apropa al conflicte existencial de molts joves avui amb una singular fórmula entre l’autoajuda i la sàtira. Aquesta versió ‘feliç’ de Revolutionary Road, l’anterior film de Mendes, és, finalment, un curiós cant a la família. El que troben finalment els nostres Ken i Barbie sembla una ‘anti-família’ –és volgudament petita, cerca l’aïllament– però és, ras i curt, una família.

Jo, també

yo-tambienÉs el primer dia de feina d’en Daniel. Està nerviós. Coneix la Laura, companya d’oficina. Se la mira i remira. Amor a primera vista. Intercanvi de paraules, algunes frases enginyoses. La cosa avança, o això sembla. Parlen, cada dia més. Ell esdevé l’amic conseller, ella… ella és ella. Complicada, encantadora, l’emoció del que és nou, i únic. Pura energia. I destrucció. Les coses és compliquen. Ell vol més; ella, no. És una història d’amor no correspost, una més. I caldrà extreure lliçons. El fracàs és sempre una senyal, o un recordatori: que hi ha moltes maneres d’estimar. La felicitat ja no té gust d’anís, com en els contes d’abans. “Yo, también”, dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro, ens presenta un jove amb Síndrome de Down i una noia amb Síndrome Prozac. Ells són en Daniel i la Laura, protagonistes d’una comèdia romàntica gens convencional. ‘Yo, también’ explica amb molta sensibilitat la situació dels joves amb Síndrome de Down, però és molt més. És també una reflexió sobre l’amor impossible, en la línia marcada per ‘La boda de mi mejor amigo’, on la vertadera història d’amor és entre un home gay (Rupert Everett) i una dona hetero (Julia Roberts) i, per tant, no és consumada i és pretesament impossible. Lúcida i valenta, aquesta pel·lícula aconsegueix una cosa molt difícil: que l’espectador s’emiralli en la història de Daniel, que s’hi identifiqui. Perquè… qui no ha estat rebutjat alguna vegada? Qui no ha estat tocat per la ma freda de l’amor impossible? ‘Yo, también’, ‘jo, també’.

El París de les mirades cansades

3425278914_f2ffe8d29eParís, l’últim film de Cédric Kaplisch, és una història coral sobre les segones o terceres madureses i com a tal funciona. Sense sortir-se gaire del guió, amb un pols ferm i amb l’ajut 100% garantia de Juliete Binoche, que sempre està bé, la dona. Segones o terceres madureses? Sí. La cerca de la parella ja no és el ritus de pas de l’adolescència a l’edat adulta; ara és l’habilitat que tenim per reexplicar-nos i mostrar-nos més o menys satisfets amb el relat destil·lat. I després tornar a començar, quan ja no podem confiar en cap elixir de la joventut. Això és París, un manual pràctic de gent que a mig camí ha de confrontar-se a les preguntes més difícils: i ara, què faré de la meva vida? És ben encertat, el títol. Potser és el millor de la pel·lícula. Kaplisch no escull el nom de la capital de França per presentar-nos cap publireportatge del tipus ‘descobreix París aquesta tardor’. De fet, l’argument podia desenvolupar-se en qualsevol ciutat del món, però és una troballa que, precisament, es desenvolupi a París. Perquè París du el títol de ‘ciutat de l’amor’, i aquest és un mite que –com tots els mites– convé remirar-nos de tant en tant. I és bonic veure’l com si fos la primera vegada a través de les mirades cansades, de la roba arrugada, dels vinils ratllats.

La fàbrica de les petites ampolletes

Hi ha un lloc per cada cosa, i una cosa per cada lloc. De petits, tots hem patit aquesta lògica; imperativa, i gens seductora. La veu dels pares, exposada com una cantarella cansada, escoltada amb les orelles dretes i un pèl temeroses. Miràvem l’autoritat aixecant el cap amunt, mig fent puntetes per semblar més grans. Ens l’empassavem goluts: tenia premi! La promesa d’una vida ordenada en la forma d’una biografia narrada amb bona prosa i violins vigorosos, a la manera del compositors seriosos, de Maurice Jarre a Alex North. La ‘a’ precedeix la b, l’u és l’avantsala del dos. Si et rentes bé les mans seràs un home de profit! Respatlla’t bé les dents, i ja veuràs com tindràs una casa bonica i espaiosa. L’èxit futur vinculat als hàbits més senzills del present: renta’t les mans, respatlla’t l’habitació, ordena l’habitació. Els anys fan créixer els descreguts: ¿hi ha un lloc per cada cosa, i una cosa per cada lloc? Les metàfores, amb el temps, costen d’empassar i les promeses, si no acaben a la paperera, acaben convertides en sortilegis. Com els que conjuro davant de l’aparador que l’empresa masnovina de fabricació de vidre de perfumeria Ramón Clemente, té al Passeig de Sant Joan 73. Totes aquelles ampolletes delicades reivindiquen el seu lloc al món; precís, no intercanviable: a can Clemente et fabriquen una petita joia de vidre per a cada necessitat. Davant d’aquell aparador talismà retrobo la promesa en el sortilegi: hi ha un lloc per cada cosa i una cosa per cada lloc.