Eric Rohmer ha mort. El cineasta de la mirada senzilla, un dels grans del cinema, ha deixat aquest món als 89 anys.

A finals dels vuitanta, el circuit de versions originals a Barcelona es reduïa a mitja dotzena de sales. Eric Rohmer hi regnava amb la seva mirada penetrant, dotada per l’observació minuciosa, amb un aparent no-ritme, magistral lliçó de l’acció en minatura. Era abans de Sundance i del nou i discutible auge del cinema indie made in Miramax. La cinematografia francesa desplegava tots els seus encants, quasi sense competència al Verdi, el Casablanca i tota la colla dels Alexis, Alexandra, etc. Les pel·lícules de Rohmer s’estrenaven amb una veneració inaudita: les facturava un juganer avi, amb masses preguntes al pap com per penjar els hàbits. Atent a aquella fulla de roure tocada pel sol del capvespre, fugaç i sofisticada com el desig, al detall d’un genoll juvenil, a una llarga conversa vorejant el bosc, amoral, sofisticat, auster, exigent i curiós.

Però no era fàcil, en Rohmer. Amb ell vaig descobrir tres coses: que no calia entendre una pel·lícula perquè t’agradés; que les pel·lícules bones ‘tornen’ al llarg de la vida en la forma capritxosa d’un ‘déja vu’ (en una cançó de la Buena Vida, per exemple) i que tot director fa sempre una sola pel·lícula, formada per moltes pel·lícules a la vegada.

És el primer dia de feina d’en Daniel. Està nerviós. Coneix la Laura, companya d’oficina. Se la mira i remira. Amor a primera vista. Intercanvi de paraules, algunes frases enginyoses. La cosa avança, o això sembla. Parlen, cada dia més. Ell esdevé l’amic conseller, ella… ella és ella. Complicada, encantadora, l’emoció del que és nou, i únic. Pura energia. I destrucció. Les coses és compliquen. Ell vol més; ella, no. És una història d’amor no correspost, una més. I caldrà extreure lliçons. El fracàs és sempre una senyal, o un recordatori: que hi ha moltes maneres d’estimar. La felicitat ja no té gust d’anís, com en els contes d’abans. “Yo, también”, dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro, ens presenta un jove amb Síndrome de Down i una noia amb Síndrome Prozac. Ells són en Daniel i la Laura, protagonistes d’una comèdia romàntica gens convencional. ‘Yo, también’ explica amb molta sensibilitat la situació dels joves amb Síndrome de Down, però és molt més. És també una reflexió sobre l’amor impossible, en la línia marcada per ‘La boda de mi mejor amigo’, on la vertadera història d’amor és entre un home gay (Rupert Everett) i una dona hetero (Julia Roberts) i, per tant, no és consumada i és pretesament impossible. Lúcida i valenta, aquesta pel·lícula aconsegueix una cosa molt difícil: que l’espectador s’emiralli en la història de Daniel, que s’hi identifiqui. Perquè… qui no ha estat rebutjat alguna vegada? Qui no ha estat tocat per la ma freda de l’amor impossible? ‘Yo, también’, ‘jo, també’.