
Eric Rohmer ha mort. El cineasta de la mirada senzilla, un dels grans del cinema, ha deixat aquest món als 89 anys.
A finals dels vuitanta, el circuit de versions originals a Barcelona es reduïa a mitja dotzena de sales. Eric Rohmer hi regnava amb la seva mirada penetrant, dotada per l’observació minuciosa, amb un aparent no-ritme, magistral lliçó de l’acció en minatura. Era abans de Sundance i del nou i discutible auge del cinema indie made in Miramax. La cinematografia francesa desplegava tots els seus encants, quasi sense competència al Verdi, el Casablanca i tota la colla dels Alexis, Alexandra, etc. Les pel·lícules de Rohmer s’estrenaven amb una veneració inaudita: les facturava un juganer avi, amb masses preguntes al pap com per penjar els hàbits. Atent a aquella fulla de roure tocada pel sol del capvespre, fugaç i sofisticada com el desig, al detall d’un genoll juvenil, a una llarga conversa vorejant el bosc, amoral, sofisticat, auster, exigent i curiós.
Però no era fàcil, en Rohmer. Amb ell vaig descobrir tres coses: que no calia entendre una pel·lícula perquè t’agradés; que les pel·lícules bones ‘tornen’ al llarg de la vida en la forma capritxosa d’un ‘déja vu’ (en una cançó de la Buena Vida, per exemple) i que tot director fa sempre una sola pel·lícula, formada per moltes pel·lícules a la vegada.
Hi ha dues menes de persones a qui no agradarà 
El petit 
El Hollywood més moralista es calça les botes a
En Ken porta barba d’una setmana i ulleres de pasta, i la Barbie té el cabell negre i rinxolat, i unes bones caderes. Mattel ja no fabrica ‘parelles ideals’, ara ho fa Google, i el model és més real, però també més incert, més inquietant… estem passant dels models familiars de punt i final (el document ‘fixat’) als de punt i seguit (el document sempre editable). A
És el primer dia de feina d’en Daniel. Està nerviós. Coneix la Laura, companya d’oficina. Se la mira i remira. Amor a primera vista. Intercanvi de paraules, algunes frases enginyoses. La cosa avança, o això sembla. Parlen, cada dia més. Ell esdevé l’amic conseller, ella… ella és ella. Complicada, encantadora, l’emoció del que és nou, i únic. Pura energia. I destrucció. Les coses és compliquen. Ell vol més; ella, no. És una història d’amor no correspost, una més. I caldrà extreure lliçons. El fracàs és sempre una senyal, o un recordatori: que hi ha moltes maneres d’estimar. La felicitat ja no té gust d’anís, com en els contes d’abans. 
