Dansa per accident

Sempre que vaig a veure un espectacle de dansa ho faig mig per accident.  Procuro asseurem davant l’escenari amb reverencial prudència… i un lleu temor en el judici, que em costa d’evitar. D’alguna manera, dec pensar que la subtilesa dels ballarins evidenciarà vergonyosament la meva poca traça en aquest art escènic: vaja, que em falten referents, que no en sé res, d’això… que bla, bla, bla. Al capdavall, ¿sabré dir perquè m’agrada, l’espectacle? És veritat que això no és l’important, que l’important és saber si t’agrada o no una cosa, i no pas saber explicar el perquè. Però quan caminem insegurs en un camp tendim a voler-nos explicar massa, preferim passar-nos de crítics que d’entusiastes. Ens cal dir alguna cosa més. Per si de cas.

Pensava en tot això amb un somriure als llavis, el divendres passat, i en totes les paraules que s’amagaven rera aquell somriure. Paraules que no calia dir. Sortia del Teatre Nacional de Catalunya, on una amiga m’havia convidat d’improvist a veure ‘Sombreros’, un espectacle de la companyia francesa DCA, dirigida per Philippe Decouflé. L’espectacle, tan recomanable com és, només ha fet escala tres dies al nostre país. Avui és l’últim dia.

 

De tapes amb en Solbes

Aquest mes d’agost he tingut la sensació que només m’ha faltat anar de tapes amb en Solbes i en Castells. Ministre i conseller han estat, dia si, dia també, portada de tots els diaris. Hi ha hagut moments en que semblava més emocionant seguir els estira-i-arronses de la negociació que no pas contemplar els atletes suant la cansalada a la contaminada i llunyana Beijing. Tot plegat ha estat divertit, almenys fins que ha deixat de fer gràcia. És possible que una cosa continui sent divertida quan ha deixat de fer gràcia? Pse… Diguem que continua sent força entretinguda, a vegades també un pèl grotesca, tota aquesta feramalla de declaracions i contradeclaracions a veure qui aconsegueix dissimular millor les ganes d’endur-se el peix al cove. Però ha deixat de fer gràcia, almenys a mi. (…)
Amb el finançament ens hi juguem els calers, que és una mica com dir el país… I bé, és com si de sobte fossis conscient que t’has jugat totes les fitxes a una carta, i que el crupier se li comença a escapar el riure des de l’altra punta de la taula.

 

Estem d’acord: ha estat un agost ben actiu políticament. Ho pensava fa uns dies, fent la cua patriòtica de cada any a la Plana. L’ofrena institucional, de nou. Desenes d’entitats algunes amb les quatre barres sota el braç -com aquell qui du una baguette-, d’altres amb el ram de flors. Nosaltres, la gent d’Òmnium, amb una corona de Llaurers, que el dia 11 és dia de dol. Calor, soroll i poques ganes… o més aviat les ganes de ser en un altre lloc. Ja deu ser això, una celebració d’aquesta mena. El sentiment i la convicció potser l’haurem de buscar unes hores abans. La nit del 10, de fet, van coincidir convocatòries diverses: Convergència omplia la plaça del Sol; Esquerra degustava vins de la terra a la Plana; la CUP feia un sopar pels patriotes morts en combat, expressió desafortunada que ha portat força polèmica a la xarxa; i Iniciativa feia un dels seus ‘sí, però no’ amb un sopar fora de la Badalona amb prioritat per als vianants. Òmnium, per la seva banda, convocava més d’un centenar de persones a un passeig per la història a Dalt de la Vila. L’historiador Joan Rosàs va tornar a demostrar el seu poder de convocatòria. Un encert, perquè aquesta vegada, a més, Rosàs va ensenyar les dents. “Si tots fem una petita cosa”, va dir l’historiador, convidant els catalans a revoltar-se pacíficament. Les paraules de Rosàs coincidien amb les de Vicent Sanchis, director de continguts de Cultura 03, autor de la conferència de la Diada, organitzada per l’Ajuntament i Òmnium. Sanchis va fer una crida a l’acció. L’acció, avui, és anar més enllà de la corona de flors, pensar que cada dia és la Diada. I l’any vinent, a la Plana… parlem-ne. Entre tots hem de trobar la manera de creure’ns-ho. No us sembla?

[PUBLICAT A EL TOT BADALONA]

 

Kodakchrome i la memòria

“Fas ‘click’ i atures la vida” és un verset que vaig empescar-me per a un petit poema que acompanyava el collage que vam fer amb la mare i la Maria per als 50 anys del pare. Contenia una cita a una cançó de Paul Simon, Kodachrome. Justament. Kodachrome, inclosa en el disc ‘There goes rythm Simon’ és una de les meves cançons preferides: ‘Mama don’t take my Kodakchrome away’ diu el cantautor novaiorquès en aquest savi i alegre cant a la volatilitat de les coses. El que queda imprès en la fotografia és, necessàriament, un exercici fallit de reconstrucció. És impossible, per tant, fer click i aturar la vida. Però finalment, i a mesura que el temps passa necessitem pensar que no, que aquell tros de paper químic conté, en efecte, tots els colors brillants, tots els somriures enriolats, tots els verds promesos per Simon en la seva cançó. La fotografia és un joc de miralls, un territori incert, una oferta sempre temptadora. “Si agaféssiu totes les noies que vaig conèixer mentre era solter, –continua la cançó–, i me les portéssiu totes juntes per una nit… sé que no arribarien a superar el que em dóna ara la meva dolça imaginació”. Avui he remenat fotos velles, fotos en paper. Algunes duien el segell de Kodak. Hi he trobat la càlida profunditat de la qual parlen alguns fotògrafs (sense anar més lluny, en aquest article de CNN.com). I he pensat: ¿I els pixels de les nostres càmeres digitals? ¿De quina manera explicaran els nostres records? ¿Serà a baixa resolució? Sort que en la fotografia, com passa sovint amb la memòria, la fidelitat és una mena de quimera, un pacte convenient. Simon aventurava en la seva cançó que potser volem retrobar en les fotografies l’escalfor de l’últim sol de la tarda. I si es tracta d’això, i jo crec que es tracta d’això, tant hi fa si, per apropar-nos a aquesta quimera, ens servim de la química o de l’electrònica. 

Músics en moratòria

Llegeixo al diari que “el fil musical que es podia escoltar des de fa 15 anys als trens de Rodalies de Barcelona desapareixerà durant aquest mes, després de la valoració negativa que n’han fet els viatgers en l’última enquesta de Renfe”. Està bé, això. Jo era un sòlid enemic d’aquesta músiqueta de fons, m’exasperava, més que res. Em posava nerviós escoltar un cop i un altre el Canon de Pachelbel, i tan que m’agrada! Quasi l’he arribat a avorrir… Sort que no posaven la meva versió perferida, que és la que va enregistrar per a Deutsche Grammophon la peculiar i democràtica Orpheus Chamber Orchestra (a la foto).  El problema amb el fil musical de Renfe no era el volum, prou ajustat; ni la qualitat de la selecció musical, conservadora però indiscutible. El problema era la repetició descurada i indiferent de moltes de les peces; la banalització del talent. En Prince deia que hi ha una mena de joia en la repetició, però es referia a una altra mena de joia. Amb el Canon; i això és culpa de la Renfe, però també en són responsalbes desenes d’anuncis i powerpoints escadussers; he hagut de decidir-me per la mateixa solució que de fa temps aplico també a la Creedence Clearwater Revival de John Fogerty, també radiats abusivament. He deixat d’escoltar Proud Mary o Lodi, abans d’avorrir-les per sempre més. Així he hagut de fer amb el Canon. L’haig de racionar. M’agrada massa!

La mobilitat intel·ligent va fent camí

D’acord, és una funesta senyal que a un periodista ambiental com a mi m’hagi passat desapercebuda la Setmana per a la Mobilitat Sostenible i Segura. I no em passa per alt la dificultat de fer un post en clau positiva després d’una confessió com aquesta. A qui importa aquesta setmana, si ni tan sols les persones que professionalment hi són properes li fan gaire cas? Però no és de la Setmana que volia parlar. O millor dit: no és només de la Setmana que volia parlar. Crec que el que està en crisi és un model participatiu basat en ‘compromissos puntuals i retòrics’, que el que cansa són les declaracions d’intencions, la unidireccionalitat de determinades propostes, pensades de dalt a baix… i en aquest sentit la Setmana, com a tal, no només no arrenca sinó que va esllanguint-se, davant la justificada desesperació dels polítics i tècnics implicats. Que això sigui així, però, no vol dir que el missatge de la mobilitat intel·ligent estigui en crisi. Més aviat al contrari. M’explico: Barcelona és avui una ciutat ‘de bicis’, els arguments d’eficiència en el consum són subratllats en un nombre creixent d’anuncis de televisió, el debat sobre les infraestructures ha près un valor central en l’agenda política del nostre país, la decisió de prioritzar el vianant en moltes àrees de les nostres ciutats i pobles cada vegada és més celebrada i cada vegada són vistos amb més recel els conductors que sobrepassen els límits de velocitat. Tot això ha passat, malgrat els negres auguris de molts comentaristes i davant la foteta -i profundament conservadora- mirada dels ciutadans que temen tot canvi, especialment si ve de la mà d'”aquests nois, els verds”. És clar que cal regular les bicis a la ciutat, és evident que la indústria de l’automòbil se la sap molt llarga i és també claríssim que continuem tenint problemes amb la nostra actitud davant del volant. Però no és menys veritat que avui estem una mica més lluny en el trajecte del que estàvem fa vuit anys. La mobilitat intel·ligent va fent camí. Malgrat tot.

 

El Facebook irromp a la vida associativa de Badalona

El Facebook ha revolucionat el món d’internet. Aquest lloc web per a usuaris registrats (és gratuït) aplega més de 100 milions de persones i permet l’intercanvi de fotografies, vídeos i informació diversa. Badalona i algunes de les seves entitats i col·lectius més actius l’han començat a utilitzar amb intensitat aquestes darreres setmanes. Un nou exemple de la societat civil 2.0, que anem perfilant entre tots. De moment, els grans absents són els partits polítics de la ciutat, bé que alguns regidors (Ferran Falcó, Josep Pera, Àlex Mañas, Carles Sagués, etc) tenen presència a l’immensa xarxa. Avui ho explica Vilaweb Badalona. Al meu delicious trobareu una petita selecció de les pàgines citades en l’article.

Els patriotes invisibles

El meu apunt de dissabte passat, El país dels xiuladors purs, ha despertat una petita, bé que interessant polèmica. En Wu Ming en va parlar de seguida al seu bloc: “si hi ha dues formes ràpides i fulminants perquè la CUP, tot repetint errors grossos, s’autodestrueixi tota soleta i se’n vagi a can Pistraus, són: vindicar o declarar-se hereva de la lluita armada”, deia el blocaire. En el meu post jo no em referia només a la CUP, però si que, en efecte, tenia al cap l’acte que el partit havia organitzat a Badalona, la meva ciutat, per homenatjar els morts en combat la nit de l’11 de setembre. El meu post volia remoure, més que argumentar. El vaig plantejar com un enfilall de preguntes, entre les quals, aquestes: “¿Com farem lligar els ‘morts en combat’ i tot aquest llenguatge bel·licista amb la generació del No a la guerra? ¿Com entendran la retòrica de les ‘úniques alternatives’ i les ‘legitimitats indiscutibles’ la gent que s’instal·la programari lliure i que treballa col·laborativament editant un document amb el Google Docs?”. Uns dies més tard, el company Joan Carles Isal expressava la seva disconformitat en un llarg i interessant comentari-. “Els independentistes catalans metrallats per controls de la Guàrdia Civil, morts en acció desesperada, ben «bruts, baixos, rastrers…», de forma no pas valenta sinó conseqüent, ens inquieten. Hom voldria eliminar-los, altre cop. La mort definitiva: l’oblit, el rebuig.” Un parell de consideracions, tot deixant els morts en pau, que no en l’oblit. El que jo volia (…)

(…) remarcar és la necessitat de reinventar el discurs de
l’independentisme. Això a costa de ser titllat de ‘pur i immaculat’; això a
costa de ser titllat de pretenciós… Però el cas és que hi ha nous
herois, al país, nous patriotes… i vet aquí que no els veig enlloc. O millor: diguem que
el que passa és que em costa veure’ls en la simbologia i la retòrica del nostre independentisme d’avui. Perquè de
ser-hi… hi són.

Proposo un exemple. Els pares i mares
castellanoparlants –nouvinguts i no nouvinguts, amb Veu Pròpia o a la
seva bola– que decideixen adoptar la llengua del país com el vehicle
de relació familiar, tot parlant català amb el seu fill. Jo en conec
molts, d’aquests. Són aquests els nous patriotes, els patriotes
invisibles. Són patriotes, però no són del rotllo. Són patriotes, però
per la Diada marxen de pont.

El que vull dir és que no m’imagino un
acte més compromés amb el país que canviar la llengua de relació
familiar. I em sobta que amb coses tan boniques i engrescadores per
explicar i compartir ens dediquem a tirar-nos les senyeres pel cap, tot
parlant de morts en combat. Hi ha altres herois, al nostre país. 
Els
convidem a la propera Diada?

Foto: ORIOL LLADÓ, del meu àlbum de Flickr.

Fresc del desconcert

Podríem dir que Un home a les fosques aplega totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni. En la negra nit, un vell crític malalt, el protagonista, deixa córrer la imaginació potser per vèncer l’insomni. Potser per aliar-s’hi. Així és l’última novel·la de Paul Auster, el gran escriptor de Brooklyn. Auster i les seves històries, murri narrador, sap com atrapar-nos. Però aquesta vegada són moltes i fan de mal destriar. Totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni acaben conformant un esplèndid fresc del desconcert. Narracions que es desfan i es barregen davant la perplexitat del lector que, amb tot, no pot parar de llegir tot això que passa pel cap del vell Augustus Brill. El protagonista comparteix casa amb la filla i la neta, les quals tenen també la fonda tristesa del seu progenitor. Auster ens proposa una novel·la que en el fons no és una novel·la. S’oblida cap a la meitat del llibre de la història que semblava voler-nos explicar: les aventures d’aquest mag atrapat en una suposada guerra civil als EUA en ple segle XXI. La trama cada vegada esdevé més inversenblant, però també més íntima, més torbadora, més pessimista. Un món s’endinsa en un altre món. Un home a les fosques. Jo. Tu.

 

El jove Lincoln

És una pel·lícula preciosa, com totes les de John Ford. És una pel·lícula sobre la família, com totes les de John Ford. És una pel·lícula sobre un país que es forma, com totes les de John Ford. Però hi ha alguna cosa més, a ‘Young Mr. Lincoln’ (1939), un dels films més oblidats del genial director i que vaig recuperar fa uns dies en DVD. És d’una sorprenent actualitat. El film permet fer una oportuna revisió de la història dels Estats Units… i la seva capacitat de crear nous lideratges a partir de la narració. És la història mítica, la que interessa Ford. Compta més del que potser voldríem, la llegenda. Més que les anàlisis crítiques o erudites, és la llegenda la que ens subjuga i ens engresca, és la llegenda la que ens fa venir ganes de canviar les coses. 

I la llegenda, segons la conta John Ford, aniria així: una família arriba a New Saleem, el poble del jove Lincoln, en un carro que amb prou feina s’aguanta dret. Demanen els serveis d’Abraham, un jove d’una seriosa murrieria i una mirada ambiciosa i enigmàtica. No tenen res per donar-li… “bé, si, espereu!” -diu la mare!- “potser li podríem donar un llibre!” És un llibre de lleis, que ja és en mans del jove Lincoln. Un temps després, aquest mirarà el riu gelat i deixarà caure una petita branca sobre la tomba de l’estimada buscant que l’atzar li faciliti la decisió: me’n vaig? em quedo? es pregunta, com un Hamlet ‘sans culotte’. El jove, uns dies després, arribarà a la capital més pròxima muntat dalt d’un ase, i es farà un nom com a advocat de petits casos miserables. La pel·lícula explica el naixement de la consciència de servei al país d’un jove qualsevol. Només que no és un jove qualsevol. 

Johnny Cash a Dakar

Avui, 17 de setembre, es celebra el Dia Internacional de la Música Country, que coincideix amb la data de naixment de Hank Williams, un dels pares del rock’n’roll. Hank Williams és l’autor de Jambalaya, Lovesick Blues o I’m so lonsome I could cry i les seves cançons han estat interpretades per blancs i negres, elèctrics i acústics, analògics i digitals… “If it’s folk music, then it’s music for the folks” deia el trobador de l’Stetson. En record del vell Hank, i per commemorar aquest Dia, recupero un post de l’estiu passat (aquí hi ha la versió original) publicat a l’antiga plataforma d’aquest blog:

“Youssou N’dour; el més famós músic de Senegal, una de les estrelles més solvents i indiscutides de la world music; té un club a Dakar, el Just 4 You, situtat al Point E, a tocar de la universitat, ben a prop del barri que el va veure néixer, l’atapeïda i caòtica Medina. Mentre esperem que comenci la banda de la casa, sona de fons l’home de negre, senyors i senyores, el mateix Johnny Cash. Hi ha aquesta lectura restrictiva i errònia dels gèneres musicals –més que res, el que passa és que és molt cansada!– que condemna el ‘country’ al cabàs de les músiques sense interés, amb un mig somriure de suficiència, que ben mirat, hauria de ser de pura ignorància. Bé, no és això el que pensen l’N’dour i la seva gent, que el fan sonar en aquest ambient, a les antípodes del Grand Ole Opry, la mítica sala de concerts de Nashville. Però resulta que Cash era un home de la terra, com ells, amb un passat rural molt proper, en trànsit a la ciutat, plè d’esperances; i com ells, també víctima de prejudicis; i que com ells cantava històries amb el cor… Alenen en les seves canóns gent amb ofici (o sense ofici), gent que passa gana, gent temerosa de Déu, gent que escolta el diable, com aquell que va anar a Reno, només per veure un home morir… Els personatges que habiten en les cançons de Cash no són molt diferents dels que habiten en les cançons del geni del mblax, ni tant sols són gaire diferents dels mites que poblen moltes cançons africanes. És per això que la música de Cash sonava en un dels temples mundials de la world music, amb tota naturalitat. Amb tota justícia.”
FOTO: Un sticker mostra un posat ben característic de Johnny Cash. La foto està presa a Gràcia l’agost passat.