El joc de Badalona, s'obren les inscripcions

“Internet aportarà les properes festes de maig una de les iniciatives més innovadores en el programa oficiós. Es tracta d’El Joc de Badalona, una competició impulsada pel col·lectiu La Sargantana per promocionar el coneixement sobre el patrimoni, la història, els esports, el comerç, la cultura i els personatges de la nostra ciutat. La competició està plantejada com un concurs de preguntes multiresposta en línia. Des del dia 4 de maig fins el 29 del mateix mes, cada dia, -llevat dels diumenges-, tots els participants que s’hagin inscrit, -gratuïtament -rebran, a la 1 de la matinada, 3 preguntes, de dificultat diversa, sobre la ciutat de Badalona. Caldrà que les responguin abans de les 12 de la nit del mateix dia, assenyalant d?entre les tres alternatives, la correcta. No serà fins el 20 d’abril que s’obriran les inscripcions i es podran conèixer els premis i bases detallades.” Això ho deia Vilaweb fa uns dies. Les inscripcions s’obren demà, dilluns. Estigueu al cas!

Un any d'alcalde

Aquesta és la cita completa que la gent del Punt em va demanar per valorar el primer any a l’alcaldia de Badalona de Jordi Serra (l’article on està inclosa el podeu llegir aquí): “He notat una major energia i convenciment en l’acció política, i que es treballa amb major fluïdesa amb els socis de govern. Tanmateix, penso que s’arrosseguen algunes qüestions pendents. No s’ha treballat prou per incidir en un problema de fons, que a Badalona fa temps que s’arrossega: el divorci entre una part de la gent que fa coses –aquest magma tan divers que etiquetem com a societat civil– i l’administració. Hi ha desconfiança, desànim, moltes incomprensions. Encara. L’alcalde hauria de comunicar millor què vol fer, de quina manera, quan, perquè… però no a tall informatiu, sinó com una invitació. Una invitació a construir entre tots. La gent de les entitats ja ens hem començat a moure’ns per organitzar-nos i coordinar-nos millor, també per fer autocrítica. Un procés similar l’hauria de fer l’Ajuntament i l’alcalde hauria de prioritzar-lo. Però crec que Jordi Serra avui, no té prou clares les formes de la nova política. Falta ambició. Encara hi és a temps de posar-s’hi, espero”.

Trobada de blocs, trobada de veus

Aquest passat dissabte va tenir lloc a Dalt de la Vila la segona trobada de blocaires de la ciutat. Una quinzena de persones van trobar-se a la seu d’Òmnium Cultural en aquest barri per compartir, tot veient-se les cares, algunes de les qüestions que els ocupen en els seus diaris personals a internet. Hi ha qui diu que sempre és una incògnita, una trobada de blocaires. Que una cosa és el món virtual, i l’altra el món ‘real’. Deixant de banda que la virtualitat és ben real –i que per tant no té gaire sentit distingir de forma absoluta entre un i altre món–, crec que en general aquesta mena de trobades van bé. I van bé, perquè al capdavall apleguen gent interessada en les coses, acostumada a conversar i a debatre, gent que practica la ‘curiositat’. La trobada va començar fent un cercle i va acabar al voltant d’una taula, al pis inferior, a la imprescindible Sargantana. La masia del carrer de la Costa, on també té la seu el Centre Excursionista de Badalona, oferia així una mostra del potencial present com a dinamitzador d’un barri massa temps oblidat. (.. continua..) 

De la trobada en van sortir un parell de compromisos, un per la continuïtat (que ja és per celebrar) i l’altre per mirar de trobar eines per fer més estrets els vincles diaris entre les persones que segueixen l’actualitat del municipi a través de la xarxa. Cal dir que entre els presents, no tots dediquen la seva atenció a les coses de Badalona, i que hi havia absències importants, que no van poder ser a la trobada. Però en tot cas, reforçar les xarxes sempre és una feina positiva, encara que sigui entre punts aparentment dispersos o molt diferents, encara que aquest procés es faci sense un objectiu clar i delimitat.

El valor de la trobada de blocaires és un altre. Més enllà de l’interès particular dels participants –que van poder conèixer-se i passar una bona estona parlant i compartint bones menges– la ciutat surt reforçada cada vegada que un grup de persones compromeses amb el món que les envolta –això és, també, un blocaire– s’asseu a parlar una estona. D’aquesta manera, la xarxa es fa més forta i a la vegada més flexible, i aquesta combinació -fortalesa i flexibilitat- és imprescindible per encarar el futur arreu, també a Badalona. Les persones que desenvolupen part de la seva tasca associativa o ciutadana a la xarxa hi han de tenir un paper important. Internet ofereix avui moltíssimes possibilitats per millorar la capacitat crítica dels ciutadans, per assegurar majors i més eficients cotes de participació. És important que la gent que hi és més activa des d’un punt de vista ciutadà s’asseguin a parlar-ne. És un primer pas. I no és menor.

… i a vegades ens en sortim

Dissabte passat vam trobar-nos a Dalt de la Vila una trentena de persones en representació d’entitats i col·lectius diversos.  L’objectiu era vague i a la vegada urgent (i si algú s’ho pregunta… si, hi ha coses que són vagues i urgents a la vegada, són les coses difícils).  Què podem fer amb la cultura a Badalona? Vet aquí la pregunta que ens ocupava. Un tema recurrent, ja ho veuen, segur que els sona força… De la trobada, però, diria que no en vam sortir amb el pessimisme habitual, sinó amb una flameta -precària encara, d’acord, però significativa, crec- que indicava que es comença a obrir una manera més madura de veure les coses. La cita sortia de dues associacions, Òmnium i Bataneu, i discorria de tu a tu, amb la resta de convidats, situats en una rotllana de cadires. No hi havia –no havíen estat convidats– els representants municipals. (… continua …)

A vegades penso que els badalonins som la quintaessència dels catalans: tenim aquella habilitat quasi artística per convertir la necessitat d’acció en infinites discussions concèntriques, perfectes coartades per no acabar fent res. Però ni els catalans ni els badalonins som així, en realitat: si ens creguéssim que és això el que ens defineix finalment ja hauríem plegat veles fa temps, no? Així, de la trobada, que va tenir lloc a la nova seu d’Òmnium al barri, en va sortir un compromís concret: continuar parlant amb l’ànim d’establir una mena de taula de gent de la cultura que mirés de coordinar visions i pràctiques i que servís per plantejar debats i propostes de forma més eficient, de forma més sòlida. Hi ha ganes de treballar plegats, d’aconseguir junts allò que, separats, no arribem a assolir. A hores d’ara, una comissió treballa en la concreció d’algunes de les qüestions proposades, amb la idea de, en unes setmanes, constituir ja alguna cosa menys etèria. Potser algú pensa que és un nou vaixell de paper que salpa en el mar de les bones intencions. Potser si, mira. 

Però dissabte, el debat va tenir nivell: no van sortir els temes de sempre, ni la gent va escombrar cap a casa… va haver-hi ganes d’escoltar l’altre, de veure-s’hi reflectit, de trobar els punts de suport… es va parlar de noves tecnologies, de cohesió social, de participació, de la participació de veritat. I es va fer autocrítica. La discussió sobre la capital cultural del 2010 va ser prou interessant, per exigent, per informada, per legítima. En seguirem parlant. 

Veurem com va la cosa… de moment s’ha preferit no arrencar com un cavall, més que res per evitar-nos aquelles clàssiques i tan descoratjadores ‘parades de burro’. A poc a poc, però sense parar. A vegades, ja ho diu la cançó, ens en sortim. O no? 

ARTICLE PER A EL TOT BADALONA. 

Llengües a Badalona, tornem-hi!

En Janquim, un dels bloggers més interessants del país, ha trencat aquesta setmana un costum regular (norma tàcita?) en el seu espai a la xarxa: no parlar de Badalona, la ciutat on viu. Una frase de l’incombustible Xavi Garcia Albiol, líder del PP a la ciutat, l’ha empès, segons confessa, a publicar un escrit amb el títol: Quan s’ataca una llengua s’ataquen totes, tota una declaració d’intencions. Com és també una declaració d’intencions la frase del regidor conservador: “No creo que sea bueno que en Badalona haya barrios donde la lengua predominante sea el árabe”. Una i altra frase, la de Janquim i la de Garcia Albiol, reflecteixen dues visions del món molt diferents: una ens subratlla la llengua com a capital, la llengua com un sistema de coneixement i comunicació i que és un valor compartit, que és un valor comú: quan s’ataca una llengua, s’ataquen totes, per tant. La segona frase remarca la llengua com a frontera, com a excusa i com arma electoral (o una cosa pitjor, segurament). Garcia Albiol manté en excepcional bona salut el seu pervers oportunisme sempre ben net d’escrupols. I torna a fer diana, perquè les seves paraules ‘connecten’ amb les persones, –persones de dretes i d’esquerres, catalanistes i espanyolistes–, que no han acabat de fer-se amb la idea que les nostres ciutats han canviat, –que les nostres ciutats estan canviant, de fet, avui mateix–, i que no és possible tornar als enyorats paisatges del ‘qualsevol temps passat va ser millor’. La llengua, les llengües, són l’instrument del qual ens podem dotar per conduir cívicament aquest procés de transformació. Que no ens confongui en Garcia Albiol. Però cal explicar-ho més i millor. Tenim molta feina a fer: la tenen els polítics i la tenim com a part d’aquesta intangible, però ben real, societat civil. El debat encetat per Janquim ha tingut una interessant -i necessària- resposta, que he tingut l’oportunitat de llegir, per part del regidor Josep Pera, responsable de l’àrea de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament. Estaria bé, Josep, que la fessis pública. Em permeto posar-te en aquest compromís des del meu bloc…

Quatre actes a la mateixa hora

Aquest vespre coincideixen quatre actes a Badalona: una conferència sobre la guerra civil al Museu, a càrrec de Joan Villarroya, un dels historiadors més prestigiosos del país, badaloní de Dalt de la Vila; la presentació del Parla.cat a l’Espai Betúlia; la inauguració d’una exposició al Refugi, amb els treballs coloristes i vitals de Toni Benages i Pla; i, finalment, una xerrada de presentació de la iniciativa dels 10.000 catalans a Brussel·les, a l’Associació de veïns del Centre. Signe de fortalesa cívica? Símptoma del campi qui pugui, enèssima mostra d’una ineficient programació cultural? La resposta no és abordable en un apunt breu, naturalment, però la quadrúple coincidència mostra que, en efecte, tenim un problema. Hi ha dies sense propostes, i dies en les quals se n’acumulen quatre! L’Ajuntament fa temps que parla d’una agenda d’actes, fins i tot es disposa d’un parell de propostes damunt la taula i aquestes altures costa no pensar en aquest fet sense posar-se de mal humor. Però la gent que fa coses, les associacions, tampoc hem acabat de trobar la manera de posar-nos-hi. A Òmnium, després d’elaborar el document ‘Les prioritats de la Cultura a Badalona’, estem treballant en una jornada de discussió per ajudar a trobar l’espai per treballar plegats de forma més productiva. Aviat, més informació.

Vilaweb Badalona, nova aposta informativa

M’explicava la gent de Vilaweb Badalona, amb els quals col·laboro activament de fa uns mesos, que fa un parell d’anys van engegar una mena d’arxiu fotogràfic social amb l’aplicatiu de codi obert Gallery. Van posar en marxa aquest sistema, tot obrint-lo als lectors del mitjà que, a Badalona, té una perspectiva de periodisme social. Era un primer intent de web 2.0 que, amb tot, no comptava amb una interfície amable i intuïtiva. Això no obstant, diversos lectors del diari digital van aprofitar l’eina per ‘publicar’ les imatges. L’aposta per als continguts generats de forma col·laborativa demostrava una visió valenta dels mitjans de comunicació avui; una visió que alguns periodistes professionals encara no han acabat d’entendre, i que alguns mitjans, inexplicablement, continuen ignorant. Amb la gent de Vilaweb havia col·laborat l’any 2005 i el 2007, de la mà d’Òmnium, amb un taller de blocs, un cicle de programari lliure i el projecte Badalona a la Viquipèdia. Tot això per dir que des d’avui, Vilaweb Badalona té en marxa un canal de Twitter; amb el qual informa en microcapsules informatives, de forma molt més immediata;  i que també és activa una identitat a Facebook. Un pas més en el camí d’oferir una informació ciutadana propera, ràpida, acurada… i crítica. Aquesta mirada singular (i necessària!) és fruit de la feina voluntària d’un equip humà format per periodistes i no periodistes. Queda (re)dit.

El poder 'discutit' de la premsa

Ahir al vespre vaig moderar un sopar-tertúlia (nota al marge: tinc com la intuïció que som el país que més sopars-tertúlia fa del món) amb el periodista Iu Forn. Va ser a la Sargantana, a Badalona, davant d’una sala força plena i amb molt de periodista entre la concurrència. La xerrada de l’Iu ben aviat es va convertir en un diàleg un pèl accidentat, però ric i interessant, en la qual van participar bona part dels presents. La mirada dels periodistes –en la qual hi havia les mostres habituals de cínic derrotisme, però també defenses abrandades de la professió– va poder contrastar-se amb la veu dels que llegeixen, escolten i veuen; és a dir, “els altres”, amb la seva ben popular perspectiva de la premsa com obscur ‘Gran Germà’. Com a moderador, vaig patir força, perquè el debat, de tan viu, semblava desordenat. La conclusió? Impossible, ho reconeixia el mateix Iu a l’acabar el sopar. Però no em puc estar de consignar una sensació, potser alguna cosa més que una sensació: bona part dels periodistes vam actuar, en la tertúlia, a la defensiva, com si tinguéssim el terreny amenaçat (crec que és així, tot i que no crec que això sigui necessàriament negatiu), mentre els ‘altres’, els consumidors dels nostres articles i peces informatives, mostraven, malgrat el lloc comú citat unes línies més amunt, una significativa curiositat (corresponsabilitat?) en el procés d’elaboració de les notícies. És normal, i és bo que sigui així: al capdavall, el ciutadà és (o pot ser, almenys), cada cop més, una mica periodista. El periodisme, de fet, fa temps que ha compartir amb més estaments l’abans indiscutit patrimoni d’explicador de la realitat. El seguiment de la investidura d’Obama per part de milers d’internautes a Facebook o twitter és el darrer exemple d’una mirada més diversa i complexa. És una amenaça, això? Crec que no. Però en vam parlar poc. Potser vam parlar massa de present (i de passat). No ho sé. Segur que en tindrem més ocasions.

Foto: Ferran Sancho.

La Sargantana i el patriotisme badaloní

La masia que hi ha a la confluència del carrer de la Costa amb el carrer Sant Sebastià, en un dels indrets més carismàtics del nucli històric de la ciutat, està cridada a ser un dels protagonistes d’aquest 2009 que comença, a Badalona. Fa unes poques setmanes, la Sargantana (web provisional) va obrir-hi el seu nou local, ostensiblement millorat i ampliat. Ben aviat, hi faran cap les entitats Òmnium Cultural i Centre Excursionista de Badalona, que ocuparan el primer pis.

Un i altre espai -planta baixa, el restaurant; i primer pis, de les entitats- funcionaran de forma independent, però plegats conformen una oferta conjunta de gran significació ciutadana. Són una aposta ambiciosa –i per tant plena d’expectatives– per a Dalt de la Vila, però també per la ciutat en el seu conjunt. La qualitat culinària va de bracet d’uns plantejaments d’activitat interessants, perfectament homologables al territori nacional tal i com han constatat les desenes de convidats que han participat de les activitats (de la gent de Polònia, a Jordi Barbeta, passant per Vicent Sanchis, Mathew Tree, Ramon Solsona, Mingus B. Formentor, Màrius Serra…). (CONTINUA)

La nova Sargantana representa una oportunitat enorme, per bé que em dóna la sensació que algunes persones de l’Ajuntament no ho han acabat d’entendre del tot. És preocupant: com si en aquesta ciutat tinguéssim tanta gent com l’Ignasi Niubó i l’Anna Abellán, els propietaris del restaurant, disposats a invertir en un negoci que és més que un negoci, en un barri que és més que un barri. Sigui com sigui, la Sargantana ha obert les portes finalment, amb una interessant col·laboració amb Marfil Alella, i aquesta és, naturalment, la notícia que compta.

En el procés per fer possible aquesta aventura hi ha hagut tota una colla de gent que ha ajudat a l’Anna i l’Ignasi, posant temps (i algunes coses més): en Toni Oriol, en Joan Oliveras, la Laura Garcia o jo mateix; i en un primer moment també l’Oleguer Serra, en Ferran Sancho o en Jaume Lladó, entre d’altres. D’entre tots, però, destaca sense discussió la feina de l’imprescindible Jordi Ballesteros, un patriota badaloní de pedra picada. 


Fotos del nou local, aquí.

 

La tímida nevada, en temps real (o virtual?)

Falten uns minuts per les onze de la nit. És el dia de Reis, a fora hi fa un fred que pela. Tot és ben tancat, a casa: les persianes abaixades i la manteta al sofà, la meva segona pell aquest vespre. I en aquestes que arriba un tuit de Daniel Julià que alerta als seus contactes de Twitter que està nevant a can Ruti. Mira, em dic, mentre vaig cap a la finestra. A Morera també, veus. Faig una foto amb l’iphone i la penjo al twitter i al Facebook i seguidament vaig a donar un cop d’ull al que diu la gent al veïnat digital. En Carles Carvajal exclama entusiasmat en el seu estatus: Neva a Badalona!!!! (així, amb quatre signes d’exclamació) i l’emblemàtic Jaume García dedica el seu a un hilarant ‘Let it snow in el barrio de Pomar’. Ben aviat la Cristina Casellas respon al meu propi post: també neva al carrer de la Conquista. Però jo ja estic preparant un sms per despertar alguna gent: “Neva a casa vostra? -dic en el missatge-, recordeu que podeu fer servir el Facebook i el twitter per explicar-ho”. En Marcel Mauri, l’Anna Estany, en Josep Duran, l’Imma Casals o en Carlos Casado van fent el mapa virtual de la ‘tímida’ nevada al Barcelonès Nord, mentre en Xavi Giró situa en el seu estatus un escuet però indiscutible ‘snowed’, la Mar Grífol diu que neva a baix a mar, però que no qualla i l’Oleguer Serra informa des del Progrés que a les 23:33 al Progrés encara no, però que ‘estem impacients’. És emocionant, tot plegat: la nevada, –malgrat sigui tímida i certament ridícula mirada en termes nacionals–, però també la manera com la informació va corrent, absent als canals habituals, a cop de tecla. El Facebook, al final, acaba revelant-se com un lloc gens virtual. Aquesta nit és més aviat com la plaça d’un poble on la gent s’apropa per comentar i compartir, per informar-se de les últimes noves… i per participar.