Algunes coses d’L.A que potser et passarien per alt

Captura de pantalla 2013-08-14 a les 12.40.33 AM‘You can travel for miles and never leave LA’ | Michelle Shocked a Come a long way.

Aplego unes breus notes per a Albert Lloreta, veí de Los Angeles per unes setmanes i que substitueixen un cafè que no vam tenir temps de fer a finals de juliol. Aquests apunts, presos en bona part d’un apunt previ meu, inclosos en el blog Són 5 mesos i publicat l’any 2005, busquen complementar, d’una manera molt personal, el paquet estàndard de visita (Hollywood, Beverly Hills, Sunset Boulevard, estudis, etc) a la gran metropoli californiana.

  1. The Getty, impressionant centre cultural dissenyat per Richard Meier, amb especial atenció a la fotografia i a l’art més inquiet. Es mostra com una joia de blanc lluminós en un dels turons de L.A. i té un apabullant accés amb ‘metro’ privat. Per passar una llarga tarda.
  2. El Japanese American National Museum permet endinsar-se en la complicada relació de Japó i els EUA, amb una parada corprenedora als traumàtics camps de concentració de Califòrnia durant la II Guerra Mundial. Val la pena preguntar a l’amable ‘staff’ per els excel·lents locals de sushi de la zona.
  3. El Paley Center for Media és un bon antídot als excessos de Rodeo Drive i Beverly Hills, que té a tocar. És un museu de la comunicació: screening rooms, lost programs, biblioteca i botiga, exposicions temporals. Imprescindible per a periodistes.
  4. El Los Angeles County Museum of Art és un dels museus més grans de la costa oest i queda lluny dels circuïts turístics. Com molts establiments americans compta amb programació paral·lela de música i cinema. Val la pena donar-hi un cop d’ull.
  5. La Catedral de Nuestra Señora de los Ángeles de Rafael Moneo, està molt a prop del Walt Disney Auditorium i és un contrapunt interessant a l’obra de Frank Gehry a la ciutat. Com fer una catedral en ple segle XXI?
  6. El Grand Central Market: tota la diversitat de la ciutat en un mercat d’alimentació viu i ple de color, i que, amb tot, compleix uns quants tòpics.
  7. Relativament a prop del turístic El Pueblo, resta com una relíquia d’un altre temps la Union Station una de les estacions de tren més boniques del món.
  8. La tomba de Marilyn Monroe és l’excusa perfecta per visitar el Westwood Village Memorial Park Cementery és d’obligada visita. Però hi ha molt més. El mapa del tresor d’un passeig de les estrelles diferent; el podeu veure aquí.
  9. Amoeba. La World Largest Indepedent Record Store. I no cal dir res més.
  10. Venice Beach paga una tarda. La platja i els gimnassos a l’aire lliure seguint la línia de costa són divertits i no decepcionen; és la Califòrnia més hedonista i excèntrica, convenientment empaquetada en oferta turística globalitzada. Però hi ha més. Val la pena passejar pels canals i descobrir la boja arquitectura que contenen i les petges de les diferents escenes artístiques que hi han fet niu.

Té sentit enllaçar articles de pagament?

Feedly for AndroidTé sentit compartir articles que tenen un accés restringit a les xarxes socials? Fa uns dies l’Eduard Voltas explicitava al seu efervescent compte de Twitter que ja no enllaçaria més articles de pagament. Els que són subscriptors ja els deuen haver llegit, i als que no, només els genera frustració; sostenia el periodista.

La reflexió de l’amic Voltas m’ha fet reflexionar sobre l’hàbit de compartir a les xarxes. El practico de fa temps, tant com quan amb prou feina hi havia articles ‘tancats’ a la xarxa. Mereixia una reconsideració, la cosa, certament, perquè és molt el que ha canviat quant als nostres consums informatius. Té sentit compartir aquesta mena d’articles, avui, quan quasi tota la premsa generalista està optant pels murs de pagament? Crec que sí. Apunto 4 raons. Continue reading →

Tenen sentit els blogs, avui?

Captura de pantalla 2013-05-16 a les 1.52.15 PMEl món 2.0 és donat als enterraments precipitats. Ja fa temps que alguns gurús, fascinats per la nova joguina del moment (fos Twitter, Facebook o Tumblr), van córrer a cantar les absoltes a les bitàcores. Els blogs no van morir aleshores, ni estan morint ara: s’ajusten i es posen al dia, com toca fer a tots els instruments útils. Aquest apunt presenta les respostes que quatre bloguers de referència van fer a un qüestionari de treball que els vaig fer arribar per preparar la meva secció 2.0 a Theknos, la revista del CETIB (per cert, aquí podeu accedir a la revista i llegir l’article en la seva versió definitiva).

Les reflexions de Trina Milán (@trinamilan), antropòloga a la xarxa; Francesc Balagué (@fbalague), cofundador de la plataforma Wonference.com i de rutabaobab.com; Gemma Urgell (@gemmaurgell), periodista i consultora en comunicació i estratègia web viniesfera.com i Marc Roca (@marcroca), consultor especialitzat en comunicació digital; conformen un recull engrescador i interessant en forma de ‘sí, els blogs, avui, tenen sentit’.

Continue reading →

Les ulleres de navegar

Captura de pantalla 2013-05-13 a les 3.25.55 PMLes Google Glass han deixat de ser la metàfora perfecta del món hiperconnectat per esdevenir quelcom físic amb data de sortida i un preu de venda (1.150 euros). Amb aquest gadget, Google desafia la nostra relació amb la informació. Les ulleres tenen connexió a internet, càmera incorporada i un complex sistema d’ordres per veu i garanteixen que amb una frase hom podrà consultar el cercador, orientar-se a la Continue reading →

A la cerca del lector tranquil

natllegintEn Roger Palà parlava de la dictadura dels 140 caràcters, de forma quasi premonitòria a pocs dies de l’atemptat de Boston i el caos informatiu que va generar (magistralment retrarat per Àlex Gutierrez en aquest ‘Pareu Màquines’, per cert). L’Albert Lloreta ho reblava uns dies després en un reeixit esforç de síntesi en una piulada per a emmarcar: de la sobreinformació a l’infrajudici, escrivia.

El nostre és, en efecte, un model periodístic s’ha accelerat fins al paroxisme. ¿És possible combinar l’atenció al pols de l’actualitat mentre hom assegura Continue reading →

Un nen veu un tigre…

imatge_778“A l’ombra d’una branca, sota la lluna, un nen veu un tigre i els grans diuen: no hi ha cap tigre! Vés a dormir! I el seu son és un somni de tigres i una nit de tigres i sent l’alè d’un tigre al vidre de la finestra de la mitja nit. Déu les empari, les criatures! Perquè totes tenen un Predicador que les persegueix pel riu fosc de la por i la incapacitat d’expressar-se i les portes tancades.”

El Cercle de Viena reivindica amb la Nit del Caçador, de Davis Grubb, el llibre (inèdit fins ara, en català) que va donar lloc a la famosa pel·lícula dirigida per Charles Laughton amb Robert Mitchum com al malvat predicador (inoblidable aquest fotograma per els que encara no s’acaben de situar).

En les pàgines del llibre trobem l’atmòsfera d’ombres allargades i inquietants del film, però en el paper es projecten de forma diferent. La pel·lícula centra el focus en el predicador, que roba totes les escenes amb el verí del seu carisma. Al llibre, el predicador no ho té tan fàcil.

La Nit del Caçador, el llibre, és una faula sobre la infància i els seus silencis terribles, les pors que no es poden expressar amb paraules, el terror que esquerda la llar per sempre. El llibre tracta sobre la ‘presa’ (el nen, la innocència) i la manera com d’ell s’esqueixa l’adult confrontant-se al dubte, a l’ombra i a l’imprevist.

Tots hem vist l’ombra del Predicador quan érem petits.

Llibres que em cauen a prop (#santjordi 2013)

foto

Vet aquí una selecció eclèctica i tardana, però que potser farà servei als que deixen la compra del llibre per a l’últim moment… Hi he recollit els llibres publicats aquest any per un bon grapat d’amics…

Començarem amb “Carretera Secundària”, de Joan Carreras, però només en direm això: “El millor llibre de l’any escrit en català”, tal i com escrivia Josep Lambies a Time Out fa uns pocs mesos.

Tres dones de Badalona col·locaran, amb tota seguretat, el seu nou llibre entre els més venuts: la Sílvia Soler amb l’“Estiu que comença”, la Continue reading →

La foto de la foto

8637420984_72b02b3be4_z

La foto del moment de fer la foto. Màgia i precisió, com cantaven els Nacha Pop. La família, la meva família, somriu amb la despreocupada i feliç expressió d’un dissabte de primavera a una ciutat bonica. Una cadena de petites i grans consecucions tècniques aconseguiran, del click de la càmera, al click de la seva pantalla, que l’efímer gest esdevingui una declaració de principis que quedarà com un tresor de bits, en forma de memòria compartida.

La Natalia, en Miquel i jo mateix, fa una setmana a l’Adonis Cafè, al carrer de Bailèn, 188.

Una llibreria és una república

8562767014_f477029712_z

M’agraden les llibreries que són com a aparadors. M’agrada mirar a dins, des del carrer estant, enmig del trànsit de cada dia, i comprovar com el soroll del meu voltant es va esmortint a partir del moment que els meus ulls comencen a seguir el quefer dels compradors de l’interior, mentre van tastant amb la mirada i amb la punta dels dits novetats i reedicions. La Central se m’ofereix així sovint; com un oasi, a la plaça Vicenç Martorell, a Barcelona. També la llibreria el Saltamartí, a Badalona.

La llibreria és una de les moltes repúbliques que conformen una ciutat on val la pena viure.