La vida petita es desenvolupa fins i tot en el més sagnant dels règims, al III Reich. Els obrers fan funcionar les fàbriques fins que sona la sirena de tornar a casa, el forner es lleva de matinada per tenir llest el pa, i el sastre mulla el fil per enfilar l’agulla mentre perd la vista, al costat d’un llum de petroli, que crema lentament. Retalls de vida modesta, lluny dels galons de l’horror… i tanmateix, sota una mateixa bandera, còmplices de la dictadura. Van decidir no escoltar, no veure; o van decidir complir ordres, convertir-se en braç executor, i no pensar, no pensar mai més.  Algú havia d’encendre el llum, algú havia de contar els soldats, tancar les portes, carregar els camions, s’excusen sabent l’excusa inútil perquè ja no es creuen ni a ells mateixos. The Reader(El Lector) és la història de Hanna Schmidt que treballava a la Siemens fins que li van oferir una feina millor… a les SS! A través de la seva història, ens aproximem a un d’aquests personatges, una de les ombres sense cara. El règim s’humanitza, han denunciat alguns!, en les faccions de la bella Schmidt (excepcionalment interpretada per Kate Winslet, reconeguda amb un Oscar). L’argument mostra la història d’amor de Hanna amb un adolescent durant unes poques setmanes d’estiu i la singular relació que mantenen basada en una combinació desesperada i (perversament) curadora a partir del sexe i la lectura… una relació que, d’alguna manera, aconsegueix mantenir-se en el temps, malgrat l’esglaiada mirada del jove al descobrir l’autèntica identitat d’Shcmidt. És possible entendre? I si arribem a entendre, podem perdonar? El llibre en el qual està basada la pel·lícula és abrupte i difícil. Bernard Schlink, el seu autor, ens incomoda més que no pas Stephen Daldry, el director de la pel·lícula. Però Daldry se’n surt, contra tot pronòstic, i presenta un film sòlid que ens convida també a la necessària reflexió sobre l’horror i els seus còmplices, sobre la memòria (necessària) i sobre el perdó. Els personatges interpretats per Ralph Fiennes (el jove enamorat, ja gran) i Lena Olin (filla d’una de les víctimes d’Schmidt) mostren en una última escena antològica com no hi ha una resposta clara a aquestes preguntes. L’absència de resposta, però, no invalida la pregunta.

Encara no entenc com David Fincher ha pogut convertir un conte curt d’Scott Fitzerald en una pel·lícula de més de dues hores i mitja. El curioso caso de Benjamin Button és, diu la cantarella oficial, la gran perdedora dels Oscar, de les 13 nominacions amb les que es plantava davant la catifa vermella, n’ha sortit només amb tres premis tècnics. La mateixa cantarella contraposa inexplicablement aquest film, presentat com “lúltimasuperproducciódehollywood’, a la suposada independència de Slumdog Millionare. Inexplicable, si. Però vaja, no és dels Oscar, que volia parlar, tot i que de la tramposa contraposició Benjamin/Slumdog se’n podria fer un llarg post. La delicada història de Benjamin Button deu ser en mans d’Scott Fitzerald la seva habitual peça d’orfebreria literària: la sagnant ironia, l’adjectiu vibrant, la humanitat dolorosa. Però en les grapes del Fincher la cosa es desinfla, grotescament, perquè la història d’un home que neix vell i la seva vida no és fer-se gran, sinó fer-se petit… o la saps explicar en vers, o et dius Scott Fitzgerald (o, posem per cas, et dius Tim Burton), o millor no l’expliques… El guió, a més, és ostensiblement redundant, i la pel·lícula, molt irregular. Conté alguns moments d’una apreciable bellesa formal (el pròleg del rellotger marca el to del que després Fincher no arriba a trobar més), però la major part de l’estona presideix la producció un disseny de producció pla i mediocre. Finalment, l’actor: en Brad Pitt. No sé si està bé o no, l’home, perquè es passa la major part de l’estona maquillat fins a fer-se irreconeixible. Però en tot cas, Pitt no és Tom Hanks. Molta gent riu de Tom Hanks (tampoc ho entenc, això). En tot cas ell s’hagués cregut en Benjamin Button, com es va creure Forrest Gump, i jo hagués plorat, amb ell, i no he plorat amb Benjamin Button. Pitt funciona bé (s’ha de reconèixer) en el traç gruixut, en el paper més esteriotipat (en l’última dels Coen està genial, per exemple) però quan la càmera el fita d’a prop i els seus ulls han de dir adéu a la dona i la filla en un aparcament desert i fosc de Nova Orleans perquè un dia ja no les podrà reconèixer ni sabrà dir-los res, perquè haurà ‘desaprès’ a parlar… doncs no. No.